Anton Casamor i d'Espona

28/7/2021

Barcelona  1/9/1907  - Raset (Cervià de Ter, Gironès) 12/6/1979

L’escultor, col·leccionista i terratinent Anton Casamor i d’Espona, va néixer a Barcelona l’1 de setembre de 1907. Fill primogènit i hereu d’una antiga família de l’Alt Empordà, va viure la seva infantesa a la casa pairal de Navata. Al mateix temps que cursava estudis secundaris, va iniciar els artístics. El 1923 cursava estudis superiors a l’Escola d’Agricultura de Barcelona i, entre 1926 i 1929, seguint la seva autèntica vocació, els de belles arts. Casamor no va poder ser arquitecte perquè es va dedicar a l’escultura i sobretot a tenir cura del patrimoni familiar, però la qüestió urbanística i arquitectònica sempre el va captivar. Va treballar al taller de Josep Duñach, entorn els anys de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, escultor pel qual sentia gran admiració. A partir del 1931 va començar a obrar pel seu compte, aquells anys era soci del Cercle de Sant Lluc i el 1934, del Reial Cercle Artístic, entitat de la qual va formar part fins a la seva mort. Va viatjar a Itàlia en diverses ocasions, la primera el 1943, i una d’elles amb el pintor Lluís Maria Güell. Coneixia París a fons; l’any 1944 s’hi va instal·lar, però hi residí poc temps. Les moltes responsabilitats —perquè era l’hereu i havia de vetllar pel patrimoni familiar— el van retornar a l’Empordà i a Barcelona, on va instal·lar el taller al carrer d’Aribau cantonada amb el de Sant Eusebi. Conegué les principals capitals europees, especialment Londres i bona part d’Anglaterra, i cada any visitava la capital francesa. Fou cofundador del grup de pintors i escultors Artistes Mediterranis, format per Alfred Opisso, Lluís Maria Güell, Francesc Serra, Marsà, Jacint Olivé, Juventeny i Antoni Ramon González, entre altres. A finals de la dècada dels quaranta, formava part de la penya del cafè Oro del Rhin, juntament amb molts membres d’aquest grup i els pintors Josep Alumà, Antoni Garcia Morales, Lluís Morató, Miquel Solé Boyls, Pere Soulere, el caricaturista Josep Roca i el crític d’art Joan Cortés.

Tot i conrear el dibuix i la pintura, va escollir l’escultura com a primer mitjà d’expressió artística. Amb un estil depurador del superflu, va crear obres serenes, equilibrades, d’exquisit refinament, sobretot en el nu femení. Fou un noucentista tardà i la seva producció se situa dins la línia mediterranista (figura 1). Les millors obres les va dur a terme els primers anys de la seva activitat artística, posteriorment es va dedicar més a l’escultura religiosa i sobretot al col·leccionisme a partir de l’adquisició de la casa de Raset.

Entorn del 1939 va començar a desenvolupar l’afecció per les antiguitats. Després de la Guerra Civil, de retorn a Navata, trobà la casa pairal en molt mal estat, havia estat ocupada; els seus mobles i utillatges, completament desballestats. Casamor va haver de refer-la, per tal de restablir l’aspecte que havia tingut i, a més, comprar peces que mancaven a la casa, a diferents antiquaris i brocanters; mobles i objectes que poguessin retornar-li la dignitat que en el seu moment havia tingut. L’experiència assolida en la rehabilitació de la casa pairal va afavorir l’adquisició d’una bona base de coneixements que més endavant li servirien per a desenvolupar l’activitat col·leccionista. Així es va iniciar la seva passió en aquest camp, tot un món que desconeixia i que esdevingué una prioritat en la seva existència. Els últims anys de la seva vida va abandonar la dedicació a l’escultura i es va centrar en una activitat més mercantil, com eren les antiguitats, no de manera especulativa sinó d’afeccionat fervent, que el va fer hipotecar-se. Casamor era un hereu gravat i, per aquest motiu, no podia vendre els béns familiars; adquiria i venia terres, construïa immobles i els venia per obtenir-ne beneficis i poder invertir en obres d’art que de vegades tornava a vendre per aconseguir-ne de millors. Li agradava parlar d’art i de les seves col·leccions, i pensar que tenia suficient intuïció. Comprava tota classe d’obres, tenia bon gust i era àgil a l’hora d’avaluar, d’adquirir, de vendre, de bescanviar, apassionat per descobrir peces interessants a bon preu i dur a terme la difícil tasca de l’autoria. No emprava mètodes científics per a examinar les peces, s’orientava per la manera de fer, l’estil, la composició, deduint si aquella obra podia ser d’un autor o d’un altre, obsessionat a descobrir, atribuir, de vegades amb falses il·lusions, i en altres encertadament; a cop topava amb Gudiol que li deia «que tenia obres que només eren de sagristia».

El dia 3 de setembre de 1964 va adquirir —amb mobles— l’antic mas Santamaria de Raset (figura 2), al terme municipal de Cervià de Ter, un punt important d’accés a la Costa Brava i en l’eix artisticomonumental de la zona. La casa era molt antiga i senyorial, gairebé un castell, ja que tenia torre de defensa —més representativa que defensiva—, i ja es tenien notícies de la seva existència des del segle xii. Havia estat propietat dels senyors de Raset, conservava vestigis del seu passat fortificat i part de l’edifici corresponia al segle xvi. A partir del segle xviii, a poc a poc, havia entrat en un estat gairebé ruïnós. L’edifici tenia tres plantes, capella, habitacions, cadamunts, porxos, paller, trull, quadres, patis i altres dependències, dos pous i un hort de regadiu, tot cercat de paret; una superfície de seixanta-cinc àrees. Antonio Machado hi va passar els dies 24, 25 i 26 de gener de 1939, camí cap a l’exili. Aquell era l’espai que havia escollit per instal·lar la seva col·lecció d’art: escultures, talles, pintures, que havia anat recopilant. Casamor hi introduí grans millores per a instal·lar-hi el museu; amb la reforma, la capella es va suprimir, però va recuperar un edifici condemnat a desaparèixer. Per completar l’aspecte visual de l’entorn, el seu germà Joaquim Maria, arquitecte i director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, va realitzar el projecte d’un parc-museu (figura 3 i 4). Per a poder potenciar la casa de Raset i mantenir-la en òptimes condicions, va eclipsar tots els altres habitatges: el pis de la Travessera de Dalt, l’obrador del carrer de Sant Eusebi, fins i tot la casa de Navata, i l’estiu del 1973 la col·lecció tenia més de quatre-centes obres distribuïdes entre vint-i-vuit sales. El 1974 havia reunit una col·lecció de ceràmica preibèrica catalogada com a bé d’interès cultural que encara es conserva, obres pictòriques d’escola flamenca, italiana i espanyola —n’és un exemple una Puríssima Concepció de Carreño de Miranda—, així com nombroses talles romàniques —tenia preferència per les marededeus—, gòtiques i barroques, juntament amb altres de pedra, marbre i alabastre. La col·lecció d’escultura tenia gran interès, comptava amb un relleu de la gran portalada romànica del monestir de Sant Pere de Rodes, un sepulcre del segle xv i una petita escultura atribuïda a Guillem de Sagrera, així com escultures, pintures i dibuixos del segle xix i de principis del segle xx —sentia interès pels elements modernistes i hi va dedicar una sala amb mobles, escultures (sobretot bustos femenins)—, i els retrats dels seus pares de joves, així com una interessant representació d’art contemporani, al capdamunt de la tercera planta, i les seves escultures i pintures. El 1976 hi havia trenta-dues sales habilitades, però l’edifici tenia encara més possibilitats i el 1978 valorava la seva col·lecció en cent milions de pessetes. Els treballs de restauració i condicionament van superar els deu anys: es van arribar a adequar trenta-set sales, algunes d’una superfície superior als 200 m², així com dos habitatges, un per a ell mateix, i un altre per als masovers. A la planta baixa, on originàriament hi devia haver el celler i les cavallerisses, havien estat restaurades diverses sales, algunes amb voltes de maó de pla (figures 5 i 6), en les quals s’havia instal·lat part de la col·lecció de talles antigues, una selecció de l’obra escultòrica del mateix Casamor i algunes teles de l’escola espanyola. A la primera planta, les dependències conservaven el caràcter, la disposició i part del mobiliari de la típica casa pairal, allotjant aquella part les millors peces pictòriques de les escoles italiana i flamenca. La part alta de l’edifici, amb sales disposades a diferents nivells i restaurades amb un criteri funcional, s’havien destinat preferentment a artistes contemporanis, amb una àmplia representació de dibuixants i pintors catalans. Hi havia integrats espais domèstics: saló principal amb el piano, habitacions que conservaven els llits, etc. Els últims temps, el fons contenia entorn de tres mil obres. Volia crear un espai útil i permanent, que fos patrimoni col·lectiu de Catalunya; un museu de referència per a investigadors i afeccionats a l’art i, per tant, el projecte requeria constituir una fundació i un patronat, en el qual persones competents garantissin, en el futur, la conservació i la continuïtat del llegat. L’objectiu de Casamor era cedir la col·lecció a la Diputació de Girona i veia la creació de la institució com un mitjà perquè la cultura arribés a tothom i també fos un punt d’atracció per al turisme. Va comptar amb propostes interessants per part de la Diputació de Barcelona però, finalment, les negociacions per a trobar una institució col·laboradora que acceptés al seu càrrec el manteniment van fracassar, tot i que, el gener del 1978, en una sessió celebrada per la Comissió Provincial del Patrimoni Històrico-Artístic, es va acordar informar favorablement l’expedient de declaració de Monument Històrico-Artístic de caràcter provincial.

A partir del novembre del 1972, la casa de Raset seria visitada per Montserrat Vayreda, Lluís Monreal Agustí, els arquitectes de la promoció barcelonina del 1944, Joan Bassegoda, Alícia Viñas, Francesc Bonastre, Jaume Barrachina, Manuel Trallero, José Manuel Infiesta, Antònia Macià (vídua de Josep Tarradellas), Joan Ainaud, Joan Vila Moncau, Alexandre Cuéllar, Josep Maria de Solà-Morales, Josep Amat, Joaquim Ros, Frederic Lloveras, Joan Teixidor, Luis Monreal Tejada, Joan Anton Benach, Lluís Maria Millet i Joan Pericot, entre molts altres.

El dia 16 d’agost de 1978, Casamor redactà a Raset un testament hològraf, on manifestava que la casa i la col·lecció que contenia i totes les terres i béns dels termes municipals de Cervià de Ter i Viladasens i de Sant Jordi Desvalls els deixava a la comunitat a través d’una fundació que es titularia Casamor i d’Espona. Anton Casamor va morir a la casa Raset el 1979, sense poder realitzar el seu propòsit. Es va crear una situació difícil en molts aspectes: Casamor es trobava, en morir, en una situació econòmica difícil, la família restava a l’espera de resolucions judicials; la casa plena d’obres d’art estava tancada i va patir diversos robatoris, posteriorment es va recuperar part d’objectes i obres d’art de la col·lecció, entre ells catorze talles policromades, diverses peces de plata i bronze, un sagrari, retaules de fusta i objectes d’ornament religiós.

El 21 de juny de 1999, Carles Maria, nebot i hereu d’Antoni, fill del seu germà Carles Casamor d’Espona i de Maria Jesús Franquet Mangrané i, per tant, propietari de la casa de Raset, va constituir la Fundació Casamor, a la casa pairal de Navata, amb la finalitat de tenir cura de l’obra del seu oncle i donar-la a conèixer. El 2018 la casa de Navata es trobava en venda i la seu de la fundació s’hauria de traslladar a un altre indret de Catalunya, tot i que en cap cas cessaria la seva activitat; una part de les obres de la col·lecció —talles medievals i obres de les escoles espanyola i italiana del Renaixement i del Barroc, a més d’obres del mateix escultor i d’artistes contemporanis (Ros i Güell, Tolosa, Berga i Boada, Duñach i Clarà)— van ser subhastades a la casa Bonhams de Londres l’11 d’abril de 2018. Vegeu el catàleg de la venda aquí.

Bibliografia

A., A. «La policia troba dos importants magatzems d’obres d’art robades». Avui (9 agost 1983), p. 3.

Anton Casamor 1907-1979. Exposició d’escultura en el desè aniversari de la seva mort [catàleg d’exposició]. Figueres: Ajuntament de Figueres, 1989. (Museu de l’Empordà; 58)

Bassegoda Nonell, Joan. «Un museo en una masía. La colección Casamor en Raset». La Vanguardia (1 novembre 1974).

Bassegoda Nonell, Joan. «Fallece el escultor Antonio Casamor d’Espona». La Vanguardia (21 juny 1979).

Benach, J. A. «Impresionante colección de arte. Un museo insólito en el Empordà». El Correo Catalán (suplement setmanal del 25-26 desembre 1976), p. 20-21.

J. B. «La Generalitat desea negociar las deudas que gravan la colección de arte Antoni Casamor». El País (18 setembre 1983).

La col·lecció somiada: Escultura medieval a les col·leccions catalanes. Barcelona: Museu Frederic Marès, 2002, p. 57. (Quaderns del Museu Frederic Marès; 7)

Marín Silvestre, Maria Isabel. Anton Casamor. L’obra d’un gran artista. Navata: Fundació Casamor, 2008.

Racionero, Lluís; Viñas, Alícia. Anton Casamor (1907-1979): Un art que perviu [catàleg d’exposició]. Figueres: Consorci del Museu de l’Empordà, 2008.

«Recuperan obras de arte robadas en Cervià de Ter». La Vanguardia (9 agost 1983).

«S’han recuperat unes obres d’art robades fa poc a Raset». Punt Diari (9 agost 1983).

Maria Isabel Marín Silvestre