La figura del col·leccionista Andreu Colomer Munmany (figura 1) està determinada per la tradició familiar en el món de la pell, en el qual treballà des de ben jove, i la seva ciutat, Vic. Podem definir Andreu Colomer Munmany com a pelleter o adober, empresari, mecenes i col·leccionista, però no com a compartiments estancs de la seva persona sinó com a facetes interrelacionades entre si. La pell i Vic són els eixos per on va transcórrer la seva trajectòria vital i, com a col·leccionista, els seus referents; la pell era el seu ofici i Vic el destí principal del seu mecenatge.
Andreu Colomer va reunir al llarg de la seva vida una important col·lecció de l’art de la pell aplegada amb una voluntat estètica i prenent com a referent la universalitat d’aquest material. És una col·lecció de les arts de l’objecte amb la pell com a protagonista i a través de la qual es pot fer una mirada alternativa a la història de l’art.
Els més d’un miler d’objectes de la col·lecció mostren una gran varietat de tècniques del treball artístic de la pell (ferretejat, gravat, repujat, emmotllat, gofrat, calat, brodat…), en les quals destaca la tècnica del guadamassil (pell platejada, colrada i policromada), emprada en la confecció de revestiments murals, frontals d’altar, paravents… És remarcable la magnífica representació de la tècnica del guadamassil al llarg dels segles i la seva evolució a Europa, des dels inicis a la Península fins al seu desenvolupament als Països Baixos i Anglaterra. També hi són representats objectes com arquetes, cofres i caixes recoberts de cordovà (pell de cabra de gran qualitat) amb l’aplicació de tècniques com el gravat, el gofrat o el ferretejat.
La majoria de peces de la col·lecció procedeixen de l’Europa occidental, de diferents èpoques i estils, sobretot des de la baixa edat mitjana fins al segle xviii. També hi ha un important nombre d’objectes representatius de diferents cultures i procedències d’arreu del món, amb una clara significació etnològica, com poden ser les cultures africanes (escuts massais, caps ékois…), les cultures orientals (figures de teatre d’ombres de la Xina o Tailàndia (figura 6), caixes de Corea o el Japó…) o les natives americanes o colonials (figura 7).
En la col·lecció destaquen els guadamassils o revestiments de guadamassil, que es poden trobar com a paravents, revestiments murals, frontals d’altar o pintures, entre d’altres. Són representatius els revestiments murals de guadamassil d’àmbit espanyol datats entre els segles xvi i xvii, així com el conjunt de revestiments murals de procedència europea, sobretot dels Països Baixos, amb una cronologia dels segles xvii i xviii (figura 4).
Com a contenidors, trobem una àmplia col·lecció d’arquetes, caixetes, cofres, caixes i baguls. Algunes de les arquetes i caixetes, recobertes de pergamí o cordovà i amb l’aplicació de ferros, són de tradició gòtica i de procedència catalana (figura 5). Els baguls i les caixes amb la pell treballada tenen una cronologia que s’allarga fins al segle xix. A més, hi figuren altres tipologies de mobiliari com són cadires, cadires de braços, arquimeses, llits i altres objectes en els quals es pot apreciar la diversitat i universalitat de l’aplicació de l’art en la pell.
Al capdavant de l’empresa familiar (Colomer Munmany, SA), Andreu Colomer la va convertir en la primera empresa del sector de la pell petita, pell de xai, a escala nacional, i també la projectà a una gran expansió internacional. L’empresa, fidel amb el compromís cultural i empresarial del seu president, publicà vint-i-dues monografies, entre el 1966 i el 1992, sobre temes diversos al voltant del món de la pell i la seva història, així com alguns títols de caràcter més tècnic.
En els seus viatges com a empresari es va dedicar a la recerca d’objectes per mercats i antiquaris d’arreu del món. Andreu Colomer comentava: «Quan hi tens afecció, els moments de lleure els aprofites per a veure antiguitats; ho fas en viatges per Espanya i ho repeteixes en els viatges a l’estranger perquè, per raons de negoci, m’ha tocat de viatjar molt.»
Va ser un gran emprenedor amb grans dots de lideratge, tant en el món laboral com social i cultural. Vic, la seva ciutat, va ser sempre una de les fites en la seva activitat com a mecenes i en la defensa de la formació dels joves, com a eina de creixement de la pròpia persona i de la societat, un dels seus objectius. El 1935 va impulsar la creació de l’Escola del Treball de Vic amb la donació dels terrenys. Anys més tard, comprà l’edifici del convent de Sant Domènec i el donà a l’Estat, cosa que va promoure la creació de l’Escola d’Arts i Oficis, inaugurada el 1979.
En l’àmbit cultural, Andreu Colomer va ser un dels referents de la ciutat de Vic. A mitjans del segle xx, participava en les reunions d’un grup d’intel·lectuals i erudits que es trobaven cada dissabte a la Llibreria Sala, sota les voltes de la plaça del Mercadal. Aquest grup va tenir destacades iniciatives culturals com els actes d’homenatge del centenari de la mort de Jaume Balmes o la creació del Patronat d’Estudis Osonencs, constituït el 1952, que tenia i té com a objectiu el foment de les ciències i les humanitats, i del qual va ser un membre influent. Més endavant, les tertúlies del dissabte es van traslladar al Museu Episcopal de Vic (MEV), amb el director del museu, Eduard Junyent, com a eix vertebrador.
El MEV també va ser una altra de les seves inquietuds. Va formar part de la Junta de Govern del MEV, ja des del 1954, exercint el càrrec de secretari més de quaranta anys, i va ser un dels promotors de l’última remodelació i rehabilitació del MEV, el 2002.
La relació amb el MEV i amb el doctor Eduard Junyent va ser decisiva per a transmetre-li la passió per l’art, la pell i el col·leccionisme. El referent de la col·lecció d’objectes de pell del MEV, ja catalogada i estudiada per Josep Gudiol i Cunill, va ser l’origen del seu neguit com a col·leccionista en aquest camp.
El seu inici com a col·leccionista de l’art en la pell s’escau en el seu viatge de noces, el 1941, quan a Toledo comprà una pandereta de pergamí pintada. En paraules d’Andreu Colomer, «l’origen de les coses sol ser moltes vegades un fet fortuït. Adquireixes una peça sense intuir que serà la primera de tot un enfilall, no té cap senyal de predestinació, no deixa entendre que serà el principi d’una història. Sovint el col·leccionista ignora que està començant una col·lecció».
La concepció i formació de la col·lecció l’expressà Andreu Colomer en el discurs que va pronunciar en la inauguració del Museu, l’any 1996: «[…] sincerament, la idea de formar una col·lecció d’art de la pell ha estat per evolució; fins a arribar-hi, ha passat per diferents etapes, cadascuna caracteritzada pel nombre, la classe i la qualitat de les peces. Es pot dir que la idea de “col·lecció” és el producte final d’una llarga maduració, que comença per una mera curiositat per les peces treballades en o sobre pell; passa per una fase de sorpresa, per la seva diversitat i exquisitat artística, i s’endinsa, gradualment, en la preocupació […] d’aprofundir-ne les causes […]. És en aquesta última etapa que aquest mostrari de peces adquireix per a mi el seu ver contingut científic i esdevé un conjunt harmònic que, degudament ordenat, classificat i inventariat, es constitueix en testimoni, tant del procés històric de la utilització com a matèria primera, com de plasmació artística sobre la seva noble textura.»
Tot i que a finals dels anys quaranta ja posseïa un petit conjunt de peces de pell, no és fins als anys cinquanta que Andreu Colomer va formalitzar la seva col·lecció. Amb la cessió de vuit peces a l’Exposición de Cueros de Arte el 1953 al Palau de la Virreina de Barcelona, la seva col·lecció pren un caràcter més formal i sistemàtic. Un dels promotors de l’exposició, Ramon Genís i Bayés (1905-1959), vigatà, químic de la pell i col·leccionista d’objectes de pell i vinculat al Museu de la Pell d’Igualada, va exercir una empremta indubtable en la seva afició al col·leccionisme. L’exposició de la Virreina, juntament amb altres exposicions monogràfiques sobre la pell que s’havien realitzat, ja el 1924 a Còrdova i el 1943 a Madrid, seran uns altres referents en el seu afany col·leccionista. Algunes de les peces exposades en aquestes tres exposicions arribaran a engrandir i enriquir la col·lecció d’Andreu Colomer, alguns cops de forma casual i altres de manera intencionada. És el cas de la col·lecció Lapayese o algunes peces de la col·lecció Ignasi Zaragoza.
El 1989 va comprar la col·lecció de José Lapayese Bruna (Calamocha, 1899 - Madrid, 1982) als seus hereus. La col·lecció estava formada per un conjunt de guadamassils i objectes d’art en pell antics i un conjunt d’obra original de José Lapayese, artista de la pell que realitzava guadamassils contemporanis. Les peces antigues i alguna obra de José Lapayese van entrar a formar part de la col·lecció d’Andreu Colomer, algunes de les peces modernes van ser destinades a la decoració del domicili del mateix Colomer i la resta d’obra moderna va ser destinada al mercat de l’art.
La col·lecció d’Andreu Colomer es creà bàsicament amb l’adquisició a antiquaris, tot i que també comprà objectes directament a particulars i a col·leccionistes. Alguns antiquaris es van convertir en estrets col·laboradors seus, tot i els seus interessos econòmics, i alhora en uns mestres i amics. Cal destacar la relació comercial i alhora personal amb l’antiquari madrileny Ángel Lucas Villar i també amb antiquaris catalans, com Josep Pascual Armengou.
Antiquaris d’aquí i de tot Europa ja el coneixien i quan tenien algun objecte en pell li feien saber. Andreu Colomer va fer revalorar aquesta tipologia d’art i alhora en va fer apujar els preus. Algun cop l’havien enganyat, tant en el preu com en l’autenticitat d’alguna peça, però ben aviat es va convertir en un gran expert difícil d’enredar.
La seva passió era col·leccionar, exposar i ensenyar cada una de les peces de la col·lecció. No era per al seu gaudi solitari, volia compartir cadascuna de les seves troballes explicant el valor de cada objecte i narrant les dificultats de la seva descoberta i adquisició.
En un primer moment tenia els objectes a casa seva i als despatxos de la fàbrica Colomer Munmany, a Vic. Cap als anys setanta, quan l’espai va resultar insuficient, va dipositar part de la seva col·lecció al MEV i aquesta va estar exhibida en les seves sales. També va cedir objectes a exposicions, com al Mercat del Ram de Vic, l’any 1979. Posteriorment, a finals dels anys vuitanta, amb la marxa de l’Escola de Dibuix dels baixos del MEV, hi traslladà la quasi totalitat de la col·lecció, com a espai de dipòsit i per a la catalogació i restauració de la col·lecció (figures 2 i 3).
El 1990, Andreu Colomer Munmany va fer donació a la Generalitat de Catalunya de l’antic convent del Carme de Vic, per a la creació d’un museu per a exposar-hi la seva col·lecció, que el 1991 fou declarada bé d’interès cultural. Al seu torn, fa donació de la seva col·lecció a partir de diverses donacions, dacions i comodats, segons la legislació vigent de patrimoni, amb la finalitat que la seva col·lecció esdevingui de titularitat de la Generalitat.
Abans de la inauguració del Museu, entre final del 1992 i començament del 1993, una selecció de la col·lecció es va exposar a Vic, a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics i també a Barcelona, a la sala Sant Jaume de la Fundació La Caixa.
El Museu de l’Art de la Pell (MAP) es va inaugurar el 30 de març de 1996, dia del Mercat del Ram, al convent del Carme de Vic, espai que també acollia la Biblioteca Joan Triadú i l’Arxiu Comarcal d’Osona. El MAP va acollir la col·lecció d’Andreu Colomer, però a partir de la seva inauguració, també va ampliar els seus fons amb donacions d’altres col·leccionistes o entitats. Amb l’objectiu de vetllar pel museu i per la col·lecció de pell, Andreu Colomer creà i presidí la Fundació Cultural Andreu Colomer, la qual passà a ser propietària d’un conjunt de peces de pell i obres d’art.
A més de la col·lecció de pell, Andreu Colomer també va adquirir i col·leccionar altres obres d’art, sobretot pintura, però les seves adquisicions no seguien uns criteris sistemàtics, eren més fruit de l’atzar i del seu gust estètic. Cal destacar-ne dues, la taula de Sant Bartomeu destruint l’ídol pagà i unes teles pintades per Josep Maria Sert per a la catedral de Vic.
La taula de Sant Bartomeu destruint l’ídol pagà la va comprar cap al 1950, i la va fer restaurar per Andreu Asturiol el 1953-1954. Aquest compartiment del retaule de la capella de sant Bartomeu de l’Hospital de Pelegrins de Vic era obra de Joan i Perot Gascó del 1525-1526, i havia format part del MEV el 1891, però, després de la Guerra Civil, va anar a parar a la col·lecció privada Torelló. Després de la seva compra, l’obra va ser propietat d’Andreu Colomer fins que, després de la seva mort, es va subhastar públicament i va ser adquirida pel MEV el 2009, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, que va exercir el dret de tempteig i retracte a favor del museu.
Andreu Colomer va recuperar, per a la ciutat de Vic, unes teles que Josep Maria Sert va pintar per a la seva catedral el 1927. Són dos fragments que formaven part d’El calvari i que es trobaven col·locades al final del temple, a banda i banda de l’entrada principal. Les dues composicions, després de la crema de la catedral el 21 de juliol de 1936, les va salvar el pintor i restaurador Antoni Torrents i Riu (Vic, 1910-1971), que havia estat col·laborador de Josep Maria Sert en la instal·lació de les seves pintures a la catedral. Andreu Colomer comprà aquestes dues composicions a Antoni Torrents i les deixà en dipòsit a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic. Posteriorment, passaren a ser propietat de la Fundació Cultural Andreu Colomer i aquesta fundació les va vendre a l’Ajuntament de Vic l’any 2005.
