Josep Compte i Viladomat (figura 1), va ser un rellevant industrial del tèxtil de la primera meitat del segle xx a Catalunya. Va néixer a Cardona, on els seus pares, els consorts Ramon Compte i Maria Viladomat havien fundat la societat tèxtil Compte Viladomat, constituïda per les fàbriques La Costa (fundada el 1879) i el Calvet o Paperer Compte (fundada el 1889). En un número del diari El Mundo Gráfico de l’any 1916 apareix un ampli reportatge sobre aquest complex industrial establert a la riba del riu Cardener. L’any 1910, havent mort els seus pares, Compte hereta el patrimoni industrial familiar (figura 2), que regeix fins a la seva mort, l’any 1952.
Dins la família sempre s’havia dit que Compte i Viladomat era descendent, per part materna, del pintor Antoni Viladomat i Manalt, cosa que jo, personalment, no he pogut confirmar mai consultant els arxius de Solsona. És possible, però, que per una branca col·lateral aquella afirmació fos certa, ja que, com el gran pintor, Maria Viladomat, la mare de Josep Compte, procedia de Berga i es traslladà amb el seu espòs, Ramon Compte, a Cardona per fundar i posar en funcionament les fàbriques al·ludides.
Un cop es fa càrrec de les fàbriques tèxtils, Compte instal·la les oficines principals al carrer d’Ausiàs March de Barcelona, i l’any 1920 fa construir una gran torre al carrer de Pàdua de Barcelona, torre que se situa en un espai que ocupa mitja illa de cases i que limita amb el carrer d’Homer per ponent, amb el carrer de Santa Anna pel sud, amb el carrer de Pàdua pel nord i amb l’avinguda de la República Argentina —sense arribar-hi del tot— pel nord-est. Establert ja a Barcelona, Compte es comença a relacionar amb la burgesia barcelonina del moment, freqüenta teatres, va sovint al Liceu i al Cercle Artístic —llocs als quals acostuma a anar sol—, i entre reunió i reunió de societats industrials o artístiques coneix diversos artistes del seu temps.
Compte és, a més a més, un filantrop. L’any 1929, davant d’una situació econòmica delicada, es fa ressò d’una crida, i fa donació anònima d’una quantitat important de diners a l’Hospital Clínic barceloní, fet que es publica a doble pàgina en El Noticiero Universal del 31 d’octubre de 1929. «El director de El Noticiero Universal recibe un cheque de un millón de pesetas para el Hospital Clínico. Hermoso rasgo de un filántropo barcelonés». Quan Compte va ser convocat pel director del diari perquè es manifestés sobre aquesta qüestió, Compte li va dir: «No se esfuerce usted: mi donativo no tiene la importancia que la gente quiere atribuirle y además tengo especial interés en que no se publique mi nombre». Dos anys més tard, Compte fa un gest similar després d’una crida de la Secció Catalana de la Lliga contra el Càncer, fet que és narrat a doble columna a La Vanguardia del dia 30 de gener de 1931 pel periodista Gaziel. Més tard, l’any 1944, sufraga de bell nou l’edifici de l’Ajuntament de Cardona i part de l’hospital de la mateixa vila. Amb aquest esperit filantròpic que hem volgut exposar breument, no fora estrany que Compte, vinculat amb els cercles artístics de la Ciutat Comtal tingués també algun paper en aquest sentit en relació amb alguns artistes. Però això és una elucubració no fonamentada i purament intuïtiva.
En qualsevol cas, Compte deu començar a adquirir pintures i altres obres d’art un cop acabada la seva torre del carrer de Pàdua, fet que se situa a principis de la dècada dels anys vint del segle passat, ja que l’any 1922 segur que hi viu, com demostren les fotografies conservades. Aquest període dedicat a la pintura deu durar, aproximadament, fins a començaments de la Guerra Civil, moment en què s’exilià a Sant Sebastià. Un cop acabat el conflicte, a principis del 1939, torna a Barcelona. En aquest període de temps entre la dècada dels vint i principis dels trenta situem l’adquisició d’un quadre d’Isidre Nonell que representa dues gitanes, datat de l’any 1905 (figures 3 i 4). Aquest excel·lent oli, de 100 × 81 cm és un clàssic motiu tenebrós del Nonell d’aquesta època. Va posar-lo a la venda la seva filla Maria del Pilar als anys setanta, i va ser subhastat a la Sala Parés de Barcelona pel Nadal del 1976 sota el títol —que no havia tingut mai— d’Abatiment. Posteriorment, Enric Jardí el publica en la seva obra sobre Nonell d’Edicions Polígrafa del 1985 (figura 115). Actualment consta que el quadre està en «Dipòsit de la Generalitat de Catalunya, dació Godia de 1994, amb el núm. de catàleg 200714-000». Sigui com sigui, puc afirmar rotundament que aquesta pintura procedeix de la col·lecció Compte i Viladomat, en la casa del qual el vaig veure penjat fins molts anys després de la seva mort.
De vers el 925-1926 deu ser el gran quadre a l’oli de Ricard Canals (figura 5) que representa les seves tres filles (Maria Josefa —n. 1910—, Maria Assumpció —n. 1915— i Maria del Pilar —n. 1918—). Es tracta d’una clàssica pintura de Canals, molt procliu a pintar alguns integrants de la societat barcelonina de l’època. Òbviament, Compte el devia encarregar de fer a Canals en aquest moment de la seva vida —quan tenia quaranta-tres o quaranta-quatre anys d’edat. És un quadre, al nostre entendre, molt ben conceptuat i amb una atmosfera embolcalladora i suaument acolorida i, pel que sembla, molt típic de l’autor. Es conserva en la família.
De més o menys la mateixa època són una parella de retrats a l’oli de Ramon Casas representant Júlia (figures 6 i 7). Són dues pintures verticalitzades (l’alçada triplica gairebé l’amplada), representant Júlia Peraire de cos sencer i interpretats amb l’excelsa habilitat de Casas com a retratista. Casas els devia haver pintat per a aprofitar dos extraordinaris marcs del segle xvii finament tallats i daurats amb volutes i caps de querubí en el terç superior i llisos en la part inferior. En un moment donat de la Guerra Civil els dos olis de Casas van desaparèixer de la casa del carrer de Pàdua, però els anys quaranta, Compte, que com hem dit era molt afeccionat al teatre, els veié formant part del decorat de l’obra que es representava. Estaven tal com eren abans —volem dir, amb marc i tot— en una paret de l’escenari. Compte es va moure per demostrar que havien sigut seus i, quan va poder fer palesa aquella antiga propietat, li van ser retornats. Van tornar, doncs, a la seva casa del carrer de Pàdua. Però finalment, els anys setanta, van passar a formar part d’una altra col·lecció de la qual no tenim cap notícia. Afortunadament, a la família se’n conserven aquestes dues fotografies.
En la seva col·lecció hi havia també pintures d’Oleguer Junyent (mercat d’ànecs a Girona), de Maria Compte (retrat de dona), de Planas Dòria (façana de l’església parroquial de Sant Miquel de Cardona), dibuixos de Xavier Gosé (figures femenines), pintura francesa (el banquet d’ostres, retrat de dona) alguna taula flamenca (escena de mercat, de Gabriel Metzú), i diversos retrats i paisatges més, pintats a l’oli. Hi havia també un retaule de possible origen aragonès representant El Banquet d’Herodes o Ball de Salomé, de bona factura (figura 8).
Després de la Guerra, Compte s’introdueix en el món del llibre i arriba a ser un important bibliòfil barceloní, si no dels més importants, sí molt destacat. Apareix anomenat com a tal en l’obra Llibre de llibreters de vell i de bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, de Jaume Passarell (Barcelona, Millà, 1949, «Edicions Selectes», 3). Compte i Viladomat, com a bibliòfil, donà tanta importància al contingut de les obres com al continent. Per a ell té molt d’interès l’edició, els caràcters tipogràfics, les il·lustracions, els marges, el tipus de paper, els acabats i l’enquadernació; en definitiva, la bellesa d’un llibre, fent bona la frase d’Emili Brugalla quan molt més tard, l’any 1965, escriu: «La encuadernación de un libro representa amor, gratitud, protección y respeto», i quan més endavant afegeix: «El corazón de un libro nunca deja de latir». Les frases de Brugalla no són cap frivolitat perquè l’art de la relligadura és immensament complex i de gran volada: «Els ferros, el pa d’or, el filetejat, les capçades, els nervis, els florons, un llenguatge —escriu Brugalla— que les mans dels relligadors interpreten pacientment en aquest art inigualable». Compte interpreta aquest sentiment de forma cabdal i entre els seus milers de llibres té tanta importància el contingut com la presentació, i de vegades, al nostre parer, va adquirir fins i tot alguns exemplars pervertint una cosa per l’altra.
La bibliofília catalana s’havia acostumat a aquest fet arran de l’existència, durant la primera meitat del segle xx, de magnífics especialistes en l’art de l’enquadernació com Hermenegildo Miralles, Antonio Tubella, Miquel Rius, Àngel Aguiló, Rafael Ventura (daurador), Josep Roca i Alemany (gravador), Joaquim Figuerola (també gravador), Pierre Schutz i Pierre Guerin, el més delicat daurador abans d’Emili Brugalla. Tots ells dignificaren el món del llibre, que sempre tingué —com succeí a França— un gran arrelament a Catalunya.
Compte va adquirir sobretot títols en llengua catalana, francesa i castellana. Té moltes obres en llengua francesa —que dominava a la perfecció— i que adquiria als llibreters de Barcelona o de París, on viatjava amb freqüència. En la col·lecció Compte no predominen els llibres cronològicament antics —encara que n’hi ha bastants—, sinó les noves edicions d’aquelles obres editades en els segles xix i primera meitat del xx. Quant a les enquadernacions, n’hi ha moltes d’en Brugalla (figures 9, 10 i 11) i moltes altres dels excepcionals enquadernadors parisencs, els de més renom del segle xx.
Compte i Viladomat, en morir, va deixar altres obres artístiques com algunes escultures (dona nua d’esquena en marbre blanc, de Frederic Marès), talles diverses, etc. També, una col·lecció de segells de correus de tot el món com les que es formaven en les primeres dècades del segle xx, amb exemplars dels començaments de la filatèlia reproduint temes que representaven els reis o mandataris dels diversos països (molts d’ells, colònies britàniques), de petit format, colors saturats i enfosquits i valors facials d’uns pocs cèntims o centaus. En aquesta col·lecció, que no era especialment significativa, hi havia, però, una sorpresa: una estampilla de cinc centaus de Colòmbia de finals del segle xix amb una sobrecàrrega oficial de sis centaus, al darrere de la qual Compte, en tinta sèpia, hi havia escrit: «Guarda aquesta estampilla que és d’un gran valor». La recerca sobre aquesta peça va donar com a resultat que no constava —ni consta encara— en el gran catàleg de segells del món Yvert Tellier de París. Era, doncs, una peça inèdita dins d’una col·lecció heterogènia.
A la família descendent de Compte Viladomat roman també un magnífic tapís flamenc del segle xvi amb la representació d’una escena històrica (figura 12). Va ser restaurat fa uns tres decennis al taller de restauració de Sant Cugat per l’equip coordinat per Josep M. Xarrié.
«Las grandes industrias de Cataluña». El Mundo Gráfico (15 octubre 1916).
