És molt complex sintetitzar els trets de la personalitat de Pere Duran i Farell (figura 1); entre altres coses, podríem dir que va ser un humanista polifacètic, original, tossut, persuasiu, que va viure al bell mig dels esdeveniments socials, econòmics i polítics del seu temps i que ho va fer com a home públic, però sense fer el pas —malgrat els diferents oferiments— a la política.
La faceta privada de la seva vida estava plena de gran varietat d’interessos, culturals i estètics, concretats en escapades al desert i altres indrets llunyans, per a trobar-hi la natura en estat pur, fer excavacions arqueològiques, recol·lectar plantes i minerals, així com cercar peces d’art segons el seu gust estètic.
Pere Duran, malgrat la seva formació d’enginyer, mai no es va deixar dominar per la tècnica. La seva activitat professional era d’abast espanyol i internacional, però sempre va tenir clara la seva catalanitat. Mai no va abdicar dels seus signes de catalanitat, i feia servir sempre el català a les juntes d’accionistes de Catalana de Gas i Gas Natural. Tenia clar que el país s’havia de defensar entrant de forma responsable en la xarxa dels poders fàctics per a poder-hi influir, i així aconseguir que Catalunya fos la primera en gasificació i capdavantera en la introducció de gas natural, mitjançant una empresa catalana d’abast nacional i internacional.
Sempre deia que el món tenia un gran dèficit d’esperit, que l’explosió del món material ens havia confós, que crèiem que per la via natural, la via del consum, ho podríem resoldre tot. Deia que calia fer homes abans que tècnics i científics; calia recuperar la creació d’homes amb capacitat i consciència. L’administració de la ciència i la tecnologia s’havia de fer amb saviesa, si no era així, la humanitat perillava.
El seu curriculum vitae és molt extens. Va obtenir el títol d’enginyer de camins, canals i ports l’any 1947 a Madrid.
Els principals càrrecs que va exercir foren:
- President de Catalana de Gas i de Gas Natural.
- President i president d’honor d’Hidroelèctrica de Catalunya, SA.
- President de: Hispano Francesa de Energía Nuclear, SA; Corporació Industrial Catalana, SA; Maquinista Terrestre y Marítima, SA; La Ribera, SA; Kao Corporation, SA i Gas Madrid, SA, entre d’altres.
- Conseller de: RENFE, Junta de Energía Nuclear, Banco Urquijo, Banco Hispano Americano, Hidroélectrica Española, Shell Española, Iberdrola, Tèxtil Celrà.
- Gerent de la Comissió Promotora d’Autopistes.
- President de la Comissió Ciutadana per a la Commemoració del Centenari de l’Exposició Universal del 1888.
- President de la Fundació del Gran Teatre del Liceu.
Després de la seva jubilació també fou: president d’honor de Gas Natural, president de la Fundació Catalana de Gas, president de la Fundación Ortega y Gasset, president del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya, president d’honor del Capítol Social de la Universitat Politècnica de Catalunya, president d’honor del Capítol Espanyol del Club de Roma, president d’honor del Patronat del Museu Nacional de Catalunya, president de la Comissió Ciutadana de Suport al Nou Jardí Botànic de Barcelona, entre d’altres.
Finalment cal destacar que Algèria va batejar el tram algerià del gasoducte Magrib-Europa amb el nom de Pere Duran Farell. No només per honorar la seva memòria, en associar el seu nom a l’obra que tan decididament va impulsar, sinó com a símbol d’amistat entre les dues ribes de la Mediterrània.
Pere Duran va fer col·lecció de tot allò que li agradava. Aquí parlarem d’art i d’arqueologia, però també d’altres aficions, com la botànica (cactus i bonsais) i els fòssils i minerals.
Col·lecció arqueològica
La seva afició per l’arqueologia segurament comença d’adolescent quan, passejant pel seu poble, Caldes de Montbui, troba restes romanes.
La base de la col·lecció està formada pel conjunt de peces corresponents a quatre excavacions: una necròpolis ibèrica a Baza (Granada), un assentament argàric a Oria (Almeria), tres necròpolis a Abri i Amara (Sudan) i un assentament a la riba oriental de l’Eufrates (Síria).
A part del material d’aquestes quatre excavacions, la col·lecció té altres conjunts d’interès, en què destaquen un conjunt d’indústria lítica africana, un conjunt d’art precolombí, un altre de Fernando Poo i una mostra molt completa d’art coreà. També hi podem afegir petits conjunts de peces de Tailàndia, la Xina, el Ladakh i el Txad.
Art ibèric
A finals del 1968, Pere Duran coneix un enginyer portuguès que està fent feina a la província de Granada i comenten la riquesa arqueològica del sud de la Península i, concretament, de la zona de Baza. És en aquest moment que podem dir que comença la col·lecció arqueològica de Pere Duran Farell.
Convençut, doncs, de la riquesa de la zona de Baza, compra un petit terreny i obté el permís d’excavació. En una àrea relativament petita als afores de Baza hi ha tres jaciments arqueològics ibers molt rics: el Cerro Cepero, on es troba un oppidum (lloc habitat i fortificat) corresponent a l’antiga Basti; el Cerro del Santuario, on hi ha una necròpolis, i el Cerro Largo, també amb una necròpolis.
L’excavació es va fer en el Cerro del Santuario, on es troba una necròpolis ibera del segle iv aC i utilitzada durant més de cent anys. L’excavació la va dirigir el doctor Presedo (catedràtic de la Universitat de Granada). Es varen fer tres campanyes d’estiu, la primera el 1969. Es varen documentar 183 tombes i un ustrinum (crematori). Hi va haver molt material (598 peces) de gran qualitat, malgrat que moltes tombes havien estat saquejades.
Durant l’última campanya —l’estiu de 1971— hi va haver una descoberta excepcional, concretament, el 20 de juliol a les deu del matí, apareix una escultura policromada en pedra calcària que es va batejar com la Dama de Baza (figura 2).
Art argàric
El segon conjunt arqueològic correspon a les peces trobades a l’excavació del poblat del Picacho, situat a uns 900 m sobre el nivell del mar, a Rambla de Oria, a la província d’Almeria. Es tracta d’un petit assentament argàric datat als voltants del 1500 aC; per tant, en plena edat del bronze. Es varen fer quatre campanyes d’excavació (les primaveres i tardors del 1971 i 1972) i varen estar dirigides per les arqueòlogues de Madrid, Inés Dug i Francisca Hernández.
El conjunt de l’excavació està format per 368 peces molt representatives de la cultura argàrica, per exemple, els calzes, i també per unes peces molt especials en forma de tulipa. Cal destacar, també, una cullera de fang, fusos i peces de teler, peces de metall (armes, punxons, braçalets i arracades de bronze i plata).
Sudan-Núbia
Un tercer conjunt arqueològic correspon a l’excavació de tres necròpolis al Sudan, a la zona de l’Alta Núbia; dues necròpolis a prop del poble d’Abri i una al costat de la localitat d’Amara. És una zona propera a l’actual frontera del sud d’Egipte i situada entre la segona i la tercera cascada del Nil.
Dues de les necròpolis pertanyen a la cultura meroítica i l’altra a la cultura de Kerma (figura 3). Aquesta excavació va ser una concessió feta pel Servei d’Antiguitats del Sudan en el marc d’una campanya iniciada als anys seixanta i reforçada als anys setanta, anomenada «Salvament de Núbia», a partir de la decisió del Govern egipci de construir la presa d’Assuan i submergir per sempre més la Núbia egípcia i posar en perill tota l’Alta Núbia. L’excavació es va fer en quatre campanyes entre els anys 1978 i 1981, i va ser dirigida per M. Almagro Bosch.
Quan parlem de cultura de Kerma ens situem entre el 3000 i el 1500 aC; en aquest cas, ens trobem en el 1800 aC. En el cas de la cultura meroítica, estem entre el 300 aC i el 300 dC. Tot el material resultant de l’excavació es va dividir en dos lots, un s’exposa a Khartum i l’altre —286 peces— forma part d’aquesta col·lecció.
Síria
El quart conjunt de peces corresponent a excavació pertany als treballs fets a Síria. Concretament, varen ser dues campanyes dirigides pel catedràtic de la Universitat de Barcelona, el doctor Gregorio del Olmo.
Es va excavar el Tell Jamis (un tel —tell, en àrab— és un pujol format per les restes de les diverses habitacions/ocupacions successives, acumulades les unes sobre les altres durant un llarg espai de temps, característic del Pròxim Orient i de l’Orient Mitjà), situat a la riba oriental del riu Eufrates, relativament a prop d’Alep i en una zona, aleshores, d’assentaments kurds. Es varen excavar sis nivells diferents corresponents successivament a un cementiri d’època islàmica, un nivell romà poc important, un nivell d’època hel·lenística, un nivell d’època persa i dos nivells més, un del bronze mitjà i un altre del bronze antic.
Indústria lítica africana
Conjunt molt divers d’eines lítiques trobades als deserts africans i que constitueixen un testimoni material del llarg procés desenvolupat durant els darrers tres milions d’anys. Aquestes eines suposen, pel que fa a unitats, la part més important de tota la col·lecció arqueològica. La meitat de les peces es varen trobar a diversos punts del Sàhara (figura 4); un 40 % a Namíbia i la resta al Sudan.
Tot i que es tracta de materials sense context arqueològic, les seves característiques han permès classificar-los en cinc grans grups tipològics, representatius de cadascuna de les etapes que es van anar succeint al llarg de la prehistòria, i en els quals trobem un repertori complet de models que reflecteixen els diferents usos i tècniques de talla emprades en cada període: còdols tallats, bifacials, ascles, làmines i pedra polida.
Cal comentar que aquest conjunt arqueològic era el més estimat per Pere Duran, atès que gairebé tot va ser trobat per ell mateix i la seva esposa, Montserrat Vall-llossera, la qual cosa li confereix unes evidentíssimes connotacions personals.
Art precolombí
Pere Duran, per mitjà d’un bon amic que tenia a l’Equador, va poder fer una magnífica col·lecció de peces que combinen totes les cultures precolombines de l’Equador, així com algunes mostres precolombines d’altres cultures mesoamericanes.
En concret, es tracta d’un conjunt de més de 500 peces. D’aquestes, 437 corresponen a totes les cultures prehispàniques equatorianes, des de Valdivia, que s’inicia al voltant del 3500 aC, fins a les dels períodes del desenvolupament i d’integració regional.
Hi ha peces de Valdivia i Chorrera (del 3500 aC al 1000 aC); Bahía, Tumaco-Tolita, Jama-Coque, Guangala, Panzaleo, Tuncahuán i Tacalzhapa (del 500 aC al 500 dC); Manteña, Negativo del Carchi, Cuasmal, Puruá, Cashaloma i període d’integració (del 500 dC al 1500 dC).
Pel que fa a les peces mesoamericanes, hi ha objectes maies de Copán-Hondures i Mèxic, colombianes, datades del 400 dC al 1000 dC, i peruanes, del 100 aC al 1500 dC.
Fernando Poo
És un conjunt de peces corresponent al Neolític de Fernando Poo que varen recollir els missioners claretians i que varen oferir a Pere Duran quan varen tancar la missió, a través de l’Institut Claretià de Fernando Poo.
El Neolític de Fernando Poo s’inicià el segle vii i durà fins als segles xv-xvi, quan hi ha els primers contactes amb els europeus. Les peces de la col·lecció corresponen a tres fases diferents: Carboneras (segles vii al ix), balopi (segles xi al xiv) i bualà (segles xv al xvi).
Art coreà
Dins de tota la col·lecció, l’art coreà mereix una atenció especial. Es tracta d’un conjunt únic format per 209 peces, la majoria, ceràmica, representatives de totes les etapes de la història de Corea. Comprèn un període de quasi sis mil anys i, amb tota seguretat, és un conjunt únic a l’Estat espanyol.
Hi trobem des de peces fetes a mà de l’època prehistòrica, fins a delicades i elegants porcellanes blanques de la dinastia Yi, govern que va durar fins a principis del segle xx.
Destaca un nombrós i variat conjunt de peces de gres corresponents al regne de Silla, que és probablement el període en què la ceràmica coreana presenta trets més autòctons; alguns dels vasos porten peus calats que identifiquen la producció de Silla dels segles v-vi dC.
L’època Koryo (segle xii dC) està representada per magnífics exemplars, entre els quals n’hi ha alguns amb decoracions incrustades, tècnica inventada a Corea i que va ser una gran aportació a l’art de la ceràmica mundial. També hi ha un petit grup de cinc gerres de bronze que corresponen a les dinasties Koryo i Yi.
Tailàndia
Conjunt de vuit peces molt ben conservades de Bang Chien, una localitat situada al nord-est de Tailàndia, a uns 700 km de Bangkok, prop de la frontera amb Laos i propera a Vientiane.
Es tracta d’un conjunt de peces de ceràmica decorada datades amb més de sis mil anys d’antiguitat. Corresponen a l’edat del bronze més antiga del món (figura 5).
Xina
Conjunt de set peces de bronze de l’època Han, és a dir, entre el 202 aC i el 220 dC. Aquest període està considerat una edat d’or dins la història xinesa.
En la part arqueològica, la col·lecció de Pere Duran també té altres peces d’importància com ara un mosaic romà datat entre els segles ii dC i iii dC procedent d’Hispalis i una col·lecció de vidres romans i medievals.
Per acabar amb la col·lecció arqueològica, més d’una vintena de peces —precolombines, coreanes i tibetanes— es mostren actualment en règim de cessió temporal al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona.
Pintura i escultura
Al llarg dels anys, en el camp de l’art, Pere Duran va fer una interessant col·lecció de pintura centrada en els pintors que més l’interessaven, que pertanyen tant a les generacions modernistes i postmodernistes (Rusiñol, Nonell, Casas, Anglada Camarasa, Josep Clarà, Manolo Hugué, S. Junyent, Mir, R. Urgell, Meifrèn, Canals, Sunyer, Opisso, Gosé, Labarta…) com a generacions posteriors (Mompou, Rafael Benet, Sisquella, Joan Serra, Carles, Olga Sacharoff, Pruna…).
Entre tots els artistes de la col·lecció destaquen, pel nombre d’obres, Ramon Casas, Manolo Hugué i Isidre Nonell. Val a dir que en el cas de Manolo Hugué, Pere Duran, que era fill de Caldes de Montbui, va visitar nombroses vegades el Mas Manolo i va mantenir una certa amistat amb la Rosa, l’afillada de Manolo, i la Tototte, a qui li va comprar algunes obres.
A més dels pintors ja esmentats, també cal destacar obres molt interessants de J. Mir, Meifrèn, Rusiñol i Sunyer.
Si volguéssim destacar algunes obres, segurament hauríem de parlar d’un Nonell datat el 1902 i titulat Gitana en blaus, que va pertànyer a la col·lecció de Josep Mompou (figura 6), així com també d’un Rusiñol de grans dimensions (280 × 400 cm) titulat Ametllers de Deià (Mallorca), datat del 1903 (figura 7) i que decorava les parets del menjador del Gran Hotel de Palma.
Cal destacar que, al llarg dels anys, va contribuir de forma molt activa a la col·lecció de pintura Montserrat Vall-llossera, esposa de Pere Duran.
Catàlegs de la Fundació Duran Vall-llossera. Martín Editor. Edició privada:
