Llista de fitxes Col·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

A B C D E F G H I J K L MNO P Q R S T U V W X Y Z  

Maria Esclasans i Batet

2/9/2021

Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) 1875  - Barcelona 13/9/1947

 

Figura 1. Maria Esclasans i Batet (data desconeguda). Fotografia: Arxiu de la família Matheu-Serrano.

Figura 2. Marià Fortuny, El col·leccionista d’estampes (1866). Fotografia: Museu Nacional d’Art de Catalunya. (Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Figura 3. Acte de presentació d’El col·leccionista d’estampes al Palau de la Virreina, l’any 1935. Maria Esclasans apareix al grup de la dreta, amb abric negre.

Figura 4. Adriaen Isenbrandt, Mare de Déu amb el Nen i sant Bernat de Claravall. Fotografia: A. Velasco. (Barcelona, col·lecció particular.)

Figura 5. Pere Serra, Pentecosta. Fotografia: A. Velasco. (Barcelona, col·lecció particular.)

Figura 6. Tomás Giner, Anna triple i dos àngels, compartiment principal del retaule major de l’església de Mainar (Saragossa). Fotografia: A. Velasco. (Barcelona, col·lecció particular.)

Figura 8. Acisclo Antonio Palomino, Immaculada. Fotografia: Setdart. (Barcelona, en comerç.)

Figura 9. Taller de Llemotges, Colom eucarístic. Fotografia: Museu Nacional d’Art de Catalunya. (Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

No és gens habitual que una dona s’erigeixi com una de les figures més importants del mercat d’art i antiguitats a Barcelona durant la primera meitat del segle xx. Nascuda el 1875 a Vilafranca del Penedès, Maria Esclasans i Batet (figura 1) va contraure matrimoni amb Jaume Trius Casas, amb qui regentava una botiga de penons, brodats i articles tèxtils a la seva localitat nadiua. La mort prematura del marit cap al 1905 va fer que la família política d’Esclasans assumís la responsabilitat del negoci, i que ella en quedés al marge. Malgrat que els Esclasans conformaven una nissaga ben assentada a la vila de Vilafranca en el terreny econòmic, social i cultural, Maria va decidir traslladar-se a Barcelona amb les seves quatre filles a la recerca de nous horitzons personals i professionals.

A Vilafranca estant, tanmateix, ja s’havia interessat pel món de les antiguitats a través de mossèn Anton de les Monges, nom popular amb què es coneixia mossèn Antoni Capdevila, capellà del convent de les carmelites de Vilafranca del Penedès, que havia format un petit museu al monestir. Segons explica Marès, un cop mort Capdevila, l’abadessa va demanar a Esclasans que vengués el fons del museu a Madrid, ja que allà hi havia millors antiquaris. I així ho va fer, se’n va anar a la capital espanyola, un viatge que va esdevenir el pas definitiu vers la seva dedicació a l’ofici de la compravenda d’antiguitats, que desenvoluparia plenament a partir del seu trasllat a Barcelona el 1908. Va establir el seu negoci, primer, en un pis del carrer de Copons (número 2 bis, principal 2a), i no va ser fins al 1917 que va obrir el seu negoci al carrer de la Pietat, número 8, darrere mateix de la catedral. El 1926, com a resultat de la prosperitat de l’establiment, va adquirir el local del costat i va ampliar la botiga, i encara uns anys més tard, el 1935, va obrir un segon establiment al carrer de Mallorca, 259, entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, tot i que sense tancar l’establiment del carrer de la Pietat, que ha estat regentat pels seus hereus fins a dates recents.

Maria Esclasans va ser una antiquària que mereix ser estudiada amb atenció per la qualitat i rellevància de moltes de les obres amb les quals va comerciar, així com per les relacions que va establir amb els entorns col·leccionistes i institucionals de la ciutat de Barcelona. La seva figura cal situar-la en el mateix context que la d’altres antiquaris actius a la Catalunya del primer terç del segle xx, que Marès va agrupar sota l’encertada etiqueta d’«antiquaris de sagristia». Es tractava d’agents del mercat especialitzats en art antic, sobretot d’època medieval, que cercaven obres a les parròquies d’arreu del país davant l’interès creixent de col·leccionistes com Maties Muntadas o Lluís Plandiura, d’institucions com la Junta de Museus, o d’antiquaris i col·leccionistes internacionals. Noms com els de Celestí Dupont, Josep Bardolet, Domingo Vinyals o Joan Cuyàs han rebut l’atenció de la historiografia en els darrers anys. I podem incloure en la nòmina de les figures treballades a Maria Esclasans, una de les poques dones que documentem en l’ofici en aquell temps. Tenim constància, també, de l’activitat de Cecília Farré Llort (1882-1953), cunyada de l’esmentat Dupont, qui va arribar a tenir un pis a París que feia servir com a centre de les seves operacions internacionals. Tanmateix, i a diferència d’Esclasans, la seva activitat ha deixat molt menys rastre documental.

La rellevància de Maria Esclasans en el context del mercat d’art i antiguitats barceloní la va glossar perfectament al seu dia Frederic Marès: «Y no fueron los bordados, los abanicos, las joyas, el género de su preferencia, como lo había sido siempre de las corredoras dedicadas al negocio, sino el buen mueble, la escultura románica, el retablo gótico, en una palabra, las grandes piezas. Alguno de nuestros museos puede testimoniarlo […]. Y así empezó, entrando por la puerta grande, la que tenía que ser una de las mujeres de más empuje y mayor dedicación en el negocio de las antigüedades». En aquest sentit, els seus primers oferiments a la Junta de Museus daten del 1915. Poc temps després, la veiem intentant adquirir el sant Antoni rei de l’església de la Figuera (Algerri, Noguera), obra de Jaume Cascalls, una de les obres emblemàtiques de la col·lecció d’escultura gòtica del Museu Nacional d’Art de Catalunya (inv. 45854), i que, precisament, va acabar comprant la Junta. La seva activitat al bisbat de Lleida va ser intensa, amb intents de compra documentats a les parròquies de Bellver de Cinca, Albalat de Cinca i Vallobar. Sabem, d’altra banda, que abans del 1925 va comprar el retaule de la masia de la família Heras a Puig (Adri, Gironès), que estava dedicat al Roser i que ja era de cronologia plenament renaixentista.

Els oferiments i les vendes a la Junta de Museus van continuar durant els anys vint, amb diferents obres medievals, peces de ceràmica (Alcora, Talavera), gravats i orfebreria. Una de les darreres operacions que va tancar amb l’organisme barceloní va ser la venda, el 1935, d’una obra emblemàtica de Marià Fortuny, El col·leccionista d’estampes (inv. 14560) (figura 2), que va gestionar a mitges amb un altre antiquari rellevant, Apolinar Sánchez. L’obra va ser adquirida gràcies a una subscripció popular convocada pels Amics dels Museus de Barcelona, que poc després van lliurar-la a la Junta de Museus, adquisició de la qual van fer-se ressò els mitjans de l’època (Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, 59 [1936], p. 102-107) (figura 3).

Sabem que va mantenir vincles comercials amb agents rellevants del mercat de l’art català d’aquells anys, com Celestí Dupont i Oleguer Junyent. Quant als col·leccionistes, entre els seus clients es trobaven Maties Muntadas, Damià Mateu, Santiago Espona, Frederic Marès, Eduard Heusch Schmal, Carlos de Camps i Olzinelles, Tecla Sala o l’actriu Tórtola Valencia. Tenim constància, igualment, dels tractes que va fer amb antiquaris de l’entorn madrileny com Apolinar Sánchez, Eutiquiano García, la senyora Vindel (muller del llibreter Pedro Vindel), Luis Morueco o Eufemio Díez. I dins l’esfera internacional, va establir relacions amb agents i col·leccionistes de gran volada, com Jacques Seligmann, Lionel Harris, Sam Hartveld, John Hunt, Alice Baldwin Beer, Madame Wormser, Philip Hofer o Carol Sax, entre altres. Tots aquests contactes els coneixem a través d’una llibreta de notes en la qual Esclasans anotava algunes operacions i, també, de les targetes de visita que conserva la família. Pel que fa al seu radi d’actuació, sembla que durant els anys quaranta el va centrar en terres castellanes, d’acord amb el que llegim en l’esmentada llibreta de notes. Va ser en aquesta època, per exemple, que va fer-se, a Madrid, amb un retaule barroc originari del monestir de jesuïtes de Logronyo, que va vendre el 1947 a Lluís de Despujol, canonge de la catedral de Barcelona. El religiós va regalar-lo a la parròquia de Llívia, on avui encara es conserva.

Una altra font d’informació important per a obtenir dades sobre les obres que van passar per les mans de Maria Esclasans és un conjunt de fotografies conservat a l’Institut Amatller d’Art Hispànic (Barcelona). Es tracta d’un total de cent vint-i-dues imatges que corresponen a vuitanta-nou objectes. Moltes d’elles duen la data de realització anotada: n’hi ha des de l’any 1925 fins al 1996. Encara que moltes van ser efectuades després de la mort de l’antiquària el 1947, sabem pels seus hereus que la gran majoria de les peces havien estat adquirides per ella, tot i que romanien en mans de les filles. Naturalment, les fotografies corresponen a les obres més significatives amb les quals comerciava, i també a les que conservava a la seva col·lecció particular, que era ben nodrida.

Entre les obres que Esclasans va reservar-se per al seu gaudi personal sobresurt una pintura de petit format i de qualitat excepcional que al seu dia vàrem atribuir al flamenc Adriaen Isenbrandt (figura 4), una Mare de Déu amb el Nen i sant Bernat de Claravall (Barcelona, col·lecció particular). La pintura té l’interès de ser una de les darreres obres que Esclasans va adquirir en vida, per la qual va pagar 225.000 pessetes el 1947, juntament amb un tapís flamenc. Malgrat que van passar nombrosos exemplars de pintura flamenca per les seves mans, alguns dels quals va reservar també per a la seva col·lecció personal, una de les seves especialitats va ser la de pintura hispana d’època gòtica i del primer Renaixement. Va ser propietat seva el calvari atribuït a Juan Sánchez, avui conservat al Museu del Prado (inv. P007818), així com un curiós retaule de taula única dedicat a sant Antoni Abat, d’escola castellana i de cap a 1430-1440, afí al gòtic internacional, avui en parador desconegut. També va vendre una Nativitat i una Dormició de la Mare de Déu atribuïdes avui a Guillem Ferrer, pintor actiu a finals del segle xiv al bisbat de Tortosa. La segona d’elles va aparèixer en subhasta el 7 de novembre de 2014 a Madrid (Subastas Ansorena, lot 436).

Entre les que va conservar al seu domicili tenim una Pentecosta atribuïda a Pere Serra (Barcelona, col·lecció particular) (figura 5), que prèviament havia estat propietat de l’arquitecte i col·leccionista Alexandre Soler i March (1874-1949); el compartiment principal del retaule de l’església de Mainar (Saragossa), amb la representació d’una Anna triple i dos àngels, obra documentada (1479) del saragossà Tomás Giner (Barcelona, col·lecció particular) (figura 6); o un calvari originari de Vilalba Sasserra, obra de Pere Garcia de Benavarri, igualment ben documentada pel fet de tractar-se de l’única resta d’un retaule encarregat el 1454 per Joan de Vilalba, donzell i oïdor de comptes de la Generalitat de Catalunya. Aquesta taula, que Esclasans va prestar el 1936 a la cèlebre exposició sobre pintura gòtica catalana conservada en col·leccions particulars, dirigida per Josep Gudiol Ricart i celebrada a la Sala Parés, ha aparegut diversos cops en subhasta els últims anys, el darrer, el 15 de desembre de 2020 (Barcelona, La Suite Subastas, lot 14).

En aquesta mateixa venda s’han vist altres obres de la col·lecció personal d’Esclasans, com un Sant Esteve d’origen indeterminat (Catalunya o Sardenya) (lot 13), i un Bes de Judes (figura 7) (lot 11) de curiosa peripècia històrica, atès que és sabut que formava part de la predel·la del retaule major de l’església de Son, a les valls d’Àneu (Pallars Sobirà). El retaule es conserva encara in situ, però la predel·la va ser separada del conjunt durant els moviments de salvaguarda d’obres provocats per la Guerra Civil espanyola. L’antiquari Josep Bardolet (1891-1982), que col·laborava en les tasques de salvament de patrimoni a les ordres de Josep Gudiol Ricart, va fer desaparèixer el bancal i va comercialitzar-lo. Altres pintures que Esclasans va conservar a la seva col·lecció van ser una Maiestas Domini amb el Tetramorf atribuïda al Mestre d’All, pintor actiu cap a mitjan segle xv en l’entorn de la Seu d’Urgell (Barcelona, col·lecció particular); o una Mare de Déu de la Misericòrdia (Barcelona, col·lecció particular), amb un cert pedigrí historiogràfic que s’inicia amb l’atribució a Cristóbal de Mayorga per part de Diego Angulo, pintor actiu a Sevilla a inicis del segle xvi i amb un estil proper al d’Alejo Fernández.

Entres les peces més tardanes destaquem una petita tauleta, segurament una còpia d’època de Rubens, amb signatura apòcrifa del mestre flamenc, a la part posterior de la qual es llegeix «el beedor» (Barcelona, col·lecció particular). Es tracta d’una composició que segueix directament el model de la Mare de Déu amb el Nen, santa Isabel i sant Joan Baptista de la col·lecció Thyssen-Bornemisza (Museu Nacional d’Art de Catalunya, inv. 349 [1936.3]). Cal esmentar també una Immaculada d’Acisclo Antonio Palomino (figura 8), de grans dimensions (186 × 122 cm), signada amb el monograma de l’artista i que sempre havia estat en mans de la família fins que va aparèixer al mercat barceloní el passat 2016 (Setdart i Artur Ramon).

Quant a l’escultura, les fotografies de l’Institut Amatller certifiquen que Esclasans va comerciar amb talles de totes les èpoques, especialment les romàniques i gòtiques, les quals en aquells anys eren un element imprescindible en les col·leccions catalanes i de la resta de l’Estat espanyol. Entre els exemplars més destacats trobem una talla romànica de la Mare de Déu mancada del Nen i els braços, de finals del segle xii i segurament d’origen català; o un Sant Pere, ja de cronologia gòtica i també de probable procedència catalana, derivat dels tallers de Rieux. No hi manquen les imatges marianes trescentistes relacionades del tipus «vasco-navarro-riojano»; o les característiques poupées de Malines de cap a 1500, de les quals va vendre una petita col·lecció a Santiago Espona que, posteriorment, ingressaria al Museu Episcopal de Vic arran de la mort del col·leccionista (1958). Gran especialista en ivoris, per les seves mans van passar exemplars realment importants, com un Sant Miquel abatent el dimoni (61 × 38,6 cm), hispanofilipí del segle xvii. El passat 2018 va aparèixer en comerç a la fira TEFAF-Maastricht, on va ser exhibit per Jaime Eguiguren (Buenos Aires). La peça té una història curiosa, ja que en temps d’Esclasans s’hi van interessar dos bons clients, Miquel Mateu i Santiago Espona. La decisió que va prendre l’antiquària va ser salomònica: la va reservar per a la seva col·lecció personal, ja que si la venia a l’un o l’altre, qui no l’acabés comprant s’acabaria enfadant.

Quant a les arts decoratives, una de les peces més rellevants que devien passar per les seves mans va ser un Colom eucarístic llemosí avui conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (inv. 65533) (figura 9). Va ser propietat de Santiago Espona i en un altre lloc l’hem associat a un exemplar amb aquestes característiques que Esclasans va adquirir a un antiquari de Tàrrega. En aquesta mateixa localitat va comprar una altra peça relacionada amb els tallers de Llemotges del darrer romànic, una creu de coure amb esmalts, figures de fosa i caboixons amb pedreria (Barcelona, col·lecció particular). L’expertesa d’Esclasans en l’àmbit de l’orfebreria també es confirma en vista de les fotografies conservades a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, amb exemplars de totes les èpoques i tipologies diverses. Podem dir el mateix dels teixits i els tapissos, malgrat que no es conservin gaires imatges que ho certifiquin; i de la ceràmica, un àmbit en què va comerciar amb peces de gran volada. Destaquem un conjunt de quatre plaques d’Alcora amb al·legories dels quatre elements a partir de diferents personatges de la mitologia, avui conservades al Museu Nacional de Ceràmica González Martí de València (inv. CE1/01307, CE1/01308, CE1/01309 i CE1/01310). Les composicions són còpia de l’original del pintor francès Charles-Joseph Natoire (1700-1777), segons gravats de Pierre-Alexandre Aveline (1702-1760). Es tracta d’unes peces realment importants, i que cal comptar entre les més rellevants de la col·lecció d’Alcora que actualment custodia el museu valencià.

Bibliografia

Fuente, Vicente de la. «Antigüedades Esclasans, más de 100 años en activo». A: Del Modernismo: Del ayer y del hoy del Art Nouveau [en línia], 28 febrer 2016. [Consulta: 10 desembre 2020].

Marès, Frederic. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona [s. n.], 1977, p. 230.

Velasco Gonzàlez, Alberto. «Antiquaris, Església i les vendes de patrimoni artístic al bisbat de Lleida (1875-1936)». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013, p. 264-265. (Memoria Artium; 15)

Velasco Gonzàlez, Alberto. «L’antiquària Maria Esclasans (1875-1947) i el comerç d’art antic a Barcelona». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Agents del mercat artístic i col·leccionistes: Nous estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2017, p. 181-229. (Memoria Artium; 23)

Alberto Velasco Gonzàlez

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal