Llista de fitxes Col·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

A B C D E F G H I J K L MNO P Q R S T U V W X Y Z  

Antoni Vila i Casas

14/7/2021

Barcelona  27/11/1930  - 

 

Figura 1. Antoni Vila i Casas en el seu despatx modernista del carrer d’Ausiàs Marc. Foto: ©Berta Alarcó. Art Gallery Guide, 2018.

Figura 2. Museu de Fotografia Contemporània, Palau Solterra, Torroella de Montgrí. ©RahulMirpuri.

Figura 3. Museu d’Escultura a Can Mario, Palafrugell. © RahulMirpuri.

Figura 4. Visió lateral del Museu de Pintura Contemporània a Can Framis, Barcelona.

Figura 5. Museu de Fotografia Contemporània, Palau Solterra. © RahulMirpuri.

Figura 6. Una pintura d’Agustí Puig presideix el vestíbul del Museu de Pintura Contemporània a Can Framis, Barcelona.

Figura 7. Obres de diferents autors en una de les sales de Can Framis, Barcelona. ©RahulMirpuri.

Figura 8. Una peça de Gabriel al Museu d’Escultura Contemporània de Can Mario. ©RahulMirpuri.

Antoni Vila i Casas és farmacèutic i filantrop, amb un llarg recorregut a través dels laboratoris i de la seva tasca de suport als temes de recerca vinculats a la salut, però també és un dels grans col·leccionistes que s’ha compromès amb el seu país i que destina el seu temps i el seu coneixement a ajudar la cultura catalana. Una de les seves frases fundacionals és que «la cultura i la tradició són els eixos que vertebren la identitat d’un país» i ell vol que el seu país sigui conscient «de la necessitat de protegir i respectar els seus artistes».

«La llavor dels meus museus es va plantar al Baix Empordà», ens diu. Des del primer museu a Pals, primer a Ca la Tona (1999) i després amb els espais de Can Ramonet i Can Frailem, amb les primeres escultures, perquè de fet aquest inici va ser, seguint l’anècdota a la qual ell sempre al·ludeix, el producte d’un rampell, el de canviar totes les plantes de casa per escultures. Quan va comprar el Palau Solterra (2000), l’antic Palau Robert del segle xv a Torroella de Montgrí, pren la decisió de recuperar edificis patrimonials com a contenidors del seu fons i, així, va seguir amb Can Mario (2004), la fàbrica de suro de principis del segle xx; Miquel & Vincke, a Palafrugell, i, finalment, els espais VolArt (2002-2017), amb dues ampliacions, i l’antiga fàbrica tèxtil de Can Framis (2008).

Si bé ha recuperat un patrimoni arquitectònic amb la restauració de diferents edificis històrics emblemàtics que han passat a ser els museus de la Fundació que porta el seu nom, hem de considerar que la tasca més important ha estat la d’omplir un buit important amb la recuperació i la projecció d’autors oblidats (el desplaçament habitual d’una història que sol construir-se amb grans noms que eclipsen els altres i arrosseguen com a cost l’oblit) i la de donar visibilitat als artistes del seu temps. Amb aquest objectiu s’ha aconseguit una col·lecció que es reforça amb tasques culturals importants pel que fa a la difusió, les publicacions, les exposicions temporals d’artistes del fons, les activitats o la iniciativa de L’Art de Col·leccionar (de moment amb deu convidats a presentar la seva obra, com Rafael Tous, Sisita Soldevila, Juan Ybarra o Joan Uriach, entre altres noms), sense oblidar una de les seves apostes de futur, el programa d’itineràncies Itiner’Art, les ofertes educatives i les col·laboracions amb altres iniciatives.

La Fundació, creada el 1986 per a potenciar la investigació mèdica i farmacèutica, s’enriqueix amb una nova orientació el 1998 quan integra la seva afició de sempre al món de l’art. El seu recorregut en els projectes, primer del laboratori i desprès de la col·lecció, no obeeix a un pla definit, sinó a una actitud creativa que ell sempre defensa: «fer camí caminant», amb totes les idees que li surten al pas i li interessa dur a terme, com si fos l’obra oberta d’un autor amb totes les variants i possibilitats que es generen en el procés creatiu, perquè mai no es vol sentir empresonat en un continent que limiti les seves aspiracions de canvi i de progrés. Quan es decideix a tirar endavant amb l’art contemporani, una afició de tota la vida que té els seus antecedents en la família i les visites a exposicions des de petit, sense deixar la mirada a la salut, crea una nova línia d’acció centrada en la promoció d’artistes contemporanis, que li permet seguir amb els dos grans temes de la seva vida. De fet, abans havia comprat obres dels clàssics catalans del segle xx, algunes de visibles a la seu de la Fundació al carrer d’Ausiàs Marc, però la presa de consciència davant una societat que viu d’una manera accelerada i oblida amb facilitat és el que li permet rescatar una mirada viva, com si fos un dietari, una manera de sentir i evolucionar que no es pot deslligar de l’arrel mateixa de l’art com a procés. A l’època de president a Prodesfarma ja havia encarregat obres sobre productes farmacèutics o temes relacionats a artistes com per exemple Francesc Todó o Aurora Altisent.

Un creixement progressiu, imparable entre el 1999 i el 2017, tant pel que fa als edificis i els espais expositius dels museus com per l’abast d’una col·lecció amb més de tres mil cinc-centes obres d’artistes contemporanis que viuen i treballen a Catalunya o les d’aquells catalans instal·lats per diferents circumstàncies a l’exterior, que són, en definitiva, els protagonistes de la seva col·lecció de pintura i escultura. Tot i començar aquest relat a Pals, amb els museus d’escultura, és a Torroella on es va fer l’any 2000 el primer museu d’art contemporani, que amb el temps esdevindria el primer Museu de Fotografia Contemporània, un espai de referència en aquells moments, just quan els fotògrafs reivindicaven la necessitat d’un espai públic a Catalunya.

Només la fotografia inclou una mirada més internacional, més enllà de les fronteres i del concepte de territori, que s’amplia amb altres registres visuals i permet posar-hi en relació el fotoperiodisme amb diversos llenguatges creatius que utilitzen la fotografia com a suport en algunes de les seves propostes. De la mateixa manera que podem acostar-nos a Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs, Leopold Pomés, Colita, Pilar Aymerich, Pere Formiguera, Humberto Rivas, Joan Fontcuberta, Manel Esclusa, Mònica Rosselló, Jordi Guillumet, Antoni Bernad, Jordi Bellver, Xavier Ribas, Anna Malagrida, Jordi Puig, Andrea Torres..., ens trobem també davant d’altres autors que treballen amb diferents disciplines i integren alhora la fotografia, com Perejaume, Francesc Abad, Francesc Torres, Pere Noguera, Marcel Pey, Margarita Andreu, Vanessa Pey, Eulàlia Valldosera, Isabel Rocamora o Jordi Cerdà, entre moltes altres veus que es poden consultar a la pàgina web de la Fundació.

 

La veu i la mirada del col·leccionista

Les col·leccions, amb el temps, s’han adaptat al creixement i l’evolució dels espais fins a quedar separades per disciplines: l’escultura a Palafrugell i la pintura a Barcelona. Al capdavall, és i serà l’expressió i la visibilitat d’una època que se centra bàsicament en el seu moment viscut, un arc centenari que té com a objectiu cloure’s als anys trenta del segle xxi. La important aposta cultural, social i educativa d’Antoni Vila i Casas es tradueix, doncs, en una rehabilitació del patrimoni arquitectònic i visual del nostre país. A través de la col·lecció d’art contemporani i els seus museus, així com els espais VolArt, destinats a les exposicions temporals, s’enllaça la recuperació del passat amb la creació artística de les darreres dècades, una tasca encara pendent que permet fer la radiografia de les arts visuals a Catalunya dins una pluralitat de llenguatges que conviuen en un mateix moment, però que no sempre es troben representats en els circuits artístics.

Antoni Vila i Casas només compra el que li agrada, però això permet obrir el ventall a una gran diversitat d’artistes que conviuen des de la diferència en cada època. Ell busca no tan sols el plaer estètic, sinó l’impacte, la comunicació íntima que es produeix. Mai no es queda amb un «nom» com a finalitat: «L’art que jo compro i exposo», ens diu, «entra pels ulls: o t’agrada o no t’agrada.» Reconeix que la seva col·lecció és heterogènia i «sense prejudicis», perquè no li ha interessat la inversió econòmica. D’altra banda, deixa un marge de confiança en aquelles persones amb les quals s’entén bé: «He de deixar que hi hagi un tant per cent de peces que difereixin del meu gust personal […] perquè no estic en possessió de la veritat absoluta i perquè la Fundació ha de continuar quan jo ja no hi sigui.»

Ell se sent a gust amb el contacte directe dels artistes, anar als tallers, seguir i observar l’evolució d’aquelles trajectòries que li interessen, gaudir amb el plaer de qualsevol sorpresa que li toqui l’ànima, participar i tirar endavant les pròpies apostes expositives, com és el cas del seu descobriment, Lita Cabellut, o, per posar altres exemples, la contribució urbana amb el jardí d’escultures que va fer a Can Mario, un projecte treballat en un seu despatx com si fos un taller, envoltat de petites maquetes que ell mateix distribuïa sobre plànol, i també, a la mateixa plaça de Can Framis, amb la donació a la ciutat de Barcelona d’una gran peça de Jaume Plensa que presideix l’entrada del museu. Però cal dir que hi ha una fidelitat a determinats autors, com és el cas gairebé excepcional d’Agustí Puig, amb un conjunt molt ampli i representatiu de les seves pintures, dibuixos i gravats, sempre amb l’objectiu d’actualitzar el seu procés creatiu. Al marge de la gran obra que presideix el vestíbul de l’entrada de Can Framis, cada vegada que s’ha inaugurat un espai nou l’ha convidat a exposar. Però no voldria deixar-me una de les obres per la qual té una autèntica debilitat i no s’ha cansat mai d’insistir-hi, el Río Manol de Guerrero Medina. De fet, quan el 1992 va inaugurar les noves oficines de Prodesfarma, aquest artista va ser una de les integracions importants al que seria ja un recorregut artístic amb dues obres de gran format que representaven la tardor i l’hivern. Altres constants d’elecció podrien ampliar aquests recorreguts a través del temps. I voldria destacar, d’una manera especial, Mayte Vieta, una presència important a la col·lecció pel nombre d’obres que la representen, per haver-li comprat alguna instal·lació sencera, com Le bise noire, i per les exposicions organitzades per donar-li visibilitat.

Els premis convocats cada any i, d’una manera rotativa, per disciplines ajuden a créixer, ja que, al marge de les obres guanyadores, ell sempre aprofita per a adquirir aquelles peces que li agraden personalment. Però no podem oblidar el seu afany constant per visitar exposicions i descobrir noves veus, com tampoc la tasca que es fa amb les generacions més joves a través dels espais temporals d’exposicions amb la Facultat de Belles Arts i Elisava. Una de les darreres exposicions als espais VolArt, «Sobre los mismos pasos», va ser un projecte crític i compromès amb una doble mirada: la de Sabela Eiriz, artista procedent d’una de les darreres mostres d’Elisava a Can Framis, i Gregorio Iglesias, un dels autors del fons de la Fundació.

L’equilibri de noms i llenguatges creatius té com a base no centrar-se només en els grans artistes, sinó ampliar el coneixement d’un període amb els coetanis que no han tingut el reconeixement que es mereixien. I assenyala que «és desproporcionat que Tàpies hagi ocupat durant quaranta anys la pintura catalana, per més excepcional que sigui la seva obra, que ho és». Per això, la seva col·lecció, quan es refereix al moment concret de l’època de Dau al Set, situa altres obres de la mateixa magnitud, com seria l’espai dedicat a Joan Ponç i Modest Cuixart. La pluralitat de llenguatges creatius uneix diferents generacions, fet que li permet construir un ampli diàleg, sempre renovat a través dels circuits expositius de les permanents, cosa que fa difícil exposar una successió de noms.

La distribució de la col·lecció es fa amb un fil conductor que permet posar en relació obres de diferents moments i crear noves lectures. L’objectiu és buscar punts de referència en què la mirada mai no seguirà la conseqüència d’un recorregut cronològic, sinó la construcció d’un pensament crític sobre el fons. Es tracta d’obrir altres vies per a desdoblar el circuit expositiu entre col·lectives que apunten temes genèrics (preocupacions de sempre que també llegim ara), diàlegs i contraposicions d’autors, d’actituds, de veus… i monòlegs d’un sol autor. Un fer i desfer cada vegada que ens permet rastrejar arguments, confrontar la història, el caràcter artístic i documental implícit en determinades obres, sempre amb aquesta obertura que ens dona l’opció de tornar a contextualitzar i de lliurar altres significats no tan sols pel pas del temps, sinó en el mateix contacte de les peces en cada reubicació. Més enllà del coneixement i l’experiència de cada lectura, les diferents visions de la col·lecció aporten una llibertat que no està prefigurada en cap manual i que tampoc no és producte d’allò que ens fa consumir la cultura mediàtica.

Aquest procés porta implícita la mirada i la veu del col·leccionista. Des dels primers criteris d’elecció d’obra, sempre subjectius i plurals, fins a arribar als objectius expositius. Hi ha una convivència entre diferents aspectes: tradició i renovació (companys generacionals), més aquell art que descobreix pas a pas o pot consensuar amb les persones de confiança. L’atracció que pot establir ponts entre obres com les d’Eudald Serra, Joan Miró, Joan Brossa, Leandre Cristòfol, Guinovart, Alfons Borrell, Antoni Llena, Frederic Amat, Joan Furriols, Torres Monsó, Xavier Valls, Daniel Enkaoua, Jiménez-Balaguer, Albert Coma Estadella, Ràfols Casamada, Joan Claret, Amèlia Riera, Joan Vilacasas, Xavier Corberó, Xavier Grau, Vaccaro, Bigas Luna, Narcís Comadira, Joaquim Llucià, Jaume Faixó, Enric Ansesa, Guerrero Medina, Viladecans, Guinovart, Maria Helguera, Salvador Juanpere, Vicenç Viaplana, Isidre Manils, Lluís Lleó, Admetlla, Jordi Fulla, Jo Milne, Assumpció Mateu, Jordi Isern, Isabel Banal, Oriol Jolonch, Mar Arza, Gerard Fernández, Stella Rahola o Xavier Escribà, entre tantes i tantes propostes que seria impossible d’enumerar.

Un procés, en definitiva, que es converteix en una mirada polièdrica, però que també és la confirmació de la complicitat d’Antoni Vila i Casas amb el que ha estat l’evolució de l’art contemporani català, amb el risc del que encara és per a ell un trànsit permanent. El seu repte és reunir aquestes aparents contradiccions que tenen com a eix la pluralitat d’opcions a través de diferents conceptes, unes fronteres interiors i exteriors amb aspectes relacionats amb el cos humà i la seva fragmentació, el cos com a espai de conflicte i lloc on ironitzar la pròpia intimitat, la fragilitat i la vulnerabilitat que ens ensenya, al capdavall, com totes les fronteres tenen un caràcter inestable; les reflexions que desdoblen diàlegs a partir d’escriptors i d’autors històrics (On ets, Kafka? On ets, Malèvitx?); les cambres pròpies que esdevenen refugi i alhora trànsit interior permanent; el temps com a seqüència, desdoblament, translació i suspensió; els mons que ens introdueixen en la geometria, la mecànica, la natura, l’escriptura existencial i el propi procés com a forma; els constructes i les reflexions de gènere (Tu i ella); les qüestions crítiques i socials que tenen a veure amb l’ètica (Quina ètica?), però també els que fan referència a la poètica dels objectes, els processos visuals i els documentals. I, de la suma obtinguda, d’aquesta visió que permet desteixir codis i hàbits de lectura, fer-ne un patrimoni. D’aquesta convivència, basada en la diferència, surt la unitat de la seva col·lecció.

Bibliografia i fonts

Aranda, Quim. «Segurament sóc un arquitecte». Avui, 30 d’agost de 2000.

Blanch, Teresa. «Presències escultòriques: icones, estructures, energies». A: Museu d’Escultura: Pals. Girona. Barcelona: Fundació Vila Casas, 1999.

Bosch, Glòria. «Des d’una veu… Apunts per a una col·lecció». A: Museu d’Escultura. Pals: Girona. Barcelona: Fundació Vila Casas, 1999.

Bosch, Glòria; Lay, Sergio. «La pintura, un raig de llum polaritzada». A: Pintura. Museu Art 2000. Barcelona: Fundació Vila Casas; Àmbit Serveis Editorials, 2000, p. 17-37.

Martí Ayxelà, Montse. Can Framis. Barcelona: Fundació Vila Casas, 2010.

Martí Ayxelà, Montse. Can Mario: Palafrugell. Barcelona: Fundació Vila Casas, 2010.

Martí Ayxelà, Montse. Fundació Vila Casas. Barcelona: Fundació Vila Casas, 2009.

Martí Ayxelà, Montse. Palau Solterra: Torroella. Barcelona: Fundació Vila Casas, 2010.

Permanyer, Lluís. «Palau Solterra, un espai d’història centenària». A: Pintura: Museu Art 2000. Barcelona: Fundació Vila Casas; Àmbit Serveis Editorials, 2000, p. 11-15.

Queralt, Rosa. «La mà pensant que descobreix la ment del material». A: Museu d’Escultura: Pals. Girona. Barcelona: Fundació Vila Casas, 1999.

Rabat, Esperança; Ramoneda, Josep. «Estratègia i harmonia». A: Museu d’Escultura: Pals. Girona. Barcelona: Fundació Vila Casas, 1999.

Vila Casas, Antoni; Piquer, Eva. El que pensin de mi no m’interessa gens: Reflexions sobre l’art, el món i la salut. Barcelona: Viena, 2016.

Glòria Bosch Mir

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal