Francesc Esteve i Sans

13/9/2021

Reus? (Baix Camp) 1806  - Barcelona 13/1/1884

Fabricant d’indianes instal·lat a Barcelona, possiblement d’origen reusenc i destacat col·leccionista numismàtic. En el seu retrat, obra a quatre mans dels pintors Manuel Moliné i Marià Fortuny, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, està representat amb un llibre de numismàtica obert a les mans (figura 1). L’elecció del motiu assenyala no només la seva estima per la matèria sinó la pròpia voluntat de projectar una imatge vinculada, de manera protagonista, a la notable col·lecció i a la selecta biblioteca en la matèria que posseïa i que llegà a la seva mort a la ciutat de Barcelona. No es coneixen, en canvi, aportacions escrites en el camp numismàtic, si bé es va relacionar amb col·leccionistes i numismàtics coetanis, com proven alguns llibres dedicats pels autors, així com la menció del seu monetari en les principals guies de la ciutat.

No disposem d’informació sobre els seus estudis i formació acadèmica, que estimem que degué ser tècnica, ni tampoc de l’origen de la seva afició numismàtica. Professionalment, va estar lligat tota la seva vida a l’activitat empresarial tèxtil de l’estampació d’indianes a Barcelona. En aquesta ciutat va figurar com un dels fabricants del sector més destacats. La seva posició econòmica i social en el context de la seva època permet considerar-lo membre de la classe dirigent del moment. El 1846 consta en el llistat de fabricants amb vapor amb la raó social Francisco Esteve y socios. El 1848 va dissoldre i liquidar la societat Casamitjana, Esteve & Cía. per establir una nova societat, també destinada a la fabricació d’estampats en cotó, sota la raó social de Jaumandreu & Cía., que consta activa el 1857. De les tres n’era accionista destacat. Encara l’1 de maig de 1873 la Gaceta de Madrid publicava l’acta de constitució d’una nova societat amb la raó social Francisco Esteve y Sans, sociedad de estampados.

En els fons municipals de Barcelona es conserven un parell de plànols —una planta i una façana— que s’atribueixen a la fàbrica, magatzem i despatx que pretenia edificar, amb el seu corresponent vapor, a l’illa entre els carrers de Sant Francesc de Paula i el desaparegut, amb la construcció de la Via Laietana, carrer dels Arcs de Jonqueres (figura 2 i figura 3). És a dir, al costat de l’església, derruïda en engrandir el Palau de la Música, de Sant Francesc de Paula. De fet, el 1855 ja consta que el seu domicili estava justament en el segon pis del número 8 de l’esmentat carrer dels Arcs de Jonqueres, on guardava la seva col·lecció. Es tractava, pel que sembla, d’un exemple del model casa-fàbrica tan estès a la Ciutat Comtal.

Es va casar amb Teresa Nadal i Sastre. El matrimoni va tenir tres fills: Jaume, Laureà i Flora, dels quals el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva els retrats de joventut deguts als pinzells de Marià Fortuny, que va ser mestre de la filla d’Esteve. Aquesta darrera, juntament amb el seu marit i una filla, va ser una de les víctimes mortals al cèlebre atemptat del Liceu. Jaume (1837-1909) devia ser el germà gran, raó per la qual se li va posar el nom del seu avi, i és qui va dur a terme les disposicions testamentàries del seu pare. Aquest darrer, en el moment de la seva mort, tenia el seu domicili al número 48 del carrer, entenem que Major, de Sarrià, i va ser enterrat al cementiri del Poblenou el 15 de gener de 1884 en un nínxol preferent de l’ampliació de la mateixa necròpolis.

Més enllà dels negocis particulars, va tenir una certa projecció pública local. Així, va implicar-se en la defensa dels interessos empresarials del seu sector i, en aquest sentit, el 1835 consta com a vocal segon del ram d’estampacions a la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, fundada el 1820 i vigent fins al 1847. El 1836 ocupa el càrrec de vocal-director del ram de l’esmentada Comissió. Aquest organisme el va convocar entre el 1831 i el 1839 en diverses ocasions per les tres raons següents: per ser un dels principals fabricants de la ciutat, per tractar de qüestions econòmiques i per tractar de qüestions polítiques. A més, va ser membre de la comissió elegida per la Junta General de Comercio y Fábricas establerta el 1837 i des de la qual es va demanar a les Corts una repressió més gran per a mantenir l’ordre públic en un període de bullangues especialment convuls. El 1836 ja havia signat una petició col·lectiva dirigida al Govern en favor del manteniment del capità general de Catalunya, baró de Meer, com a garant de l’ordre públic al Principat. Consta la seva assistència, amb el més granat de la burgesia local, a l’acte d’inauguració de l’Institut Industrial de Catalunya a la seva seu del carrer Nou de la Rambla —aleshores, Conde del Asalto— el 23 de juny de 1848. Cal saber que el nou Institut naixia com una iniciativa de la ja esmentada Comissió de Fàbriques.

També va participar en la vida política entre les files del Partit Moderat, pel qual es presentà a les eleccions municipals i va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1852. La seva participació en la vida associativa cultural és discreta, encara que consta que el 26 de març de 1845 va ser elegit soci honorari de la Real Societat Arqueològica de Tarragona, un any després de constituir-se, i el mes d’octubre del 1881 va ingressar a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, creada el 1876. Tant el nom de pila d’ell com el del seu fill apareixen escrits al llarg de la seva vida, en documents públics i privats, sempre en castellà, cosa que constitueix, possiblement, un indici de poca consciència en la recuperació pública de la llengua catalana.

El monetari va ser el centre de la seva passió col·leccionista. Al final de la seva vida estava format per més de dues mil monedes i medalles. Es tractava, per tant, d’una col·lecció notable. Coneixem la sistemàtica de l’ordenació de les peces tant per referències dels autors que la van descriure com per l’inventari detallat que es va aixecar en el moment de fer efectiva la seva donació a la ciutat de Barcelona. Abans d’entrar en la seva descripció cal assenyalar que el que més cridava l’atenció del visitant no era el nombre ni l’ordenació de les peces, sinó la seva disposició dins d’un conjunt de monetaris que Antoni Bofarull (1855, p. 208) descriu com «doce hermosas cajas en forma de tomos». També Fustagueres (1857, p. 483-484) insisteix en una precisa i laudatòria descripció de com les safates-monetaris es disposaven dins de les caixes de diferent mesures —del foli al quart regular—, la qual cosa en facilitava el trasllat sense que es moguessin. Finalment, Gaietà Cornet (1877, p. 190) precisa encara a la seva guia que són una «especie de tomos encuadernados, método inventado por dicho señor» (figura 5 i figura 6). Cal assenyalar que aquesta disposició, que no és cert que ell inventés, s’acabà perdent en integrar-se el monetari a les col·leccions públiques de Barcelona i voler-se exposar en vitrines. Consta, en aquest sentit, que la Junta va encarregar una vitrina de caoba per a disposar la col·lecció a les sales del Museu. Creiem estar segurs d’haver pogut identificar quatre d’aquestes caixes-monetaris en els fons del Gabinet Numismàtic de Catalunya a partir de la descripció de les peces, la datació del disseny dels ferros de les enquadernacions, de les diferents mesures i de la pròpia singularitat d’aquests contenidors a les col·leccions del Museu.

La col·lecció Esteve i Sans respon als models generalistes del col·leccionisme numismàtic local coetani. Bofarull, que és el primer que la descriu, ja explica que es divideix en tres èpoques. Això és, antiguitat, edat mitjana i edat moderna, i detalla que la moneda romana imperial estava distribuïda d’acord amb tres mòduls de les peces. Aplega numerari de totes les èpoques i sèries, amb un especial interès i gust per la moneda antiga peninsular i la romana republicana i imperial. De fet, la meitat de la seva col·lecció són monedes antigues. La resta de la col·lecció recull exemplars dels regnes i territoris medievals hispànics i monedes modernes i coetànies al col·leccionista fins al regnat d’Alfons XII. També aplega, com era usual a l’època, una secció dedicada a les medalles de proclamació i jura de la monarquia espanyola.

Un dels punts no sempre fàcils d’esbrinar és el de l’origen de les peces de la col·lecció. Aquest cas no és diferent a d’altres de difícil resolució, però el fet que conservés diversos catàlegs de subhastes preparats per l’antiquari francès Joseph Gaillard, alguns dels quals dedicats per l’autor el 1852 i 1854, fan pensar que potser també va acudir a la compra de peces en aquestes grans subhastes de col·leccions.

Mort el col·leccionista, la Guía del forastero en Barcelona, de Josep Coroleu (1887) ja no menciona el monetari, que degué passar al seu fill Jaume Esteve i Nadal a l’espera d’executar les voluntats testamentàries del seu pare. L’arribada del monetari d’Esteve i Sans a les col·leccions públiques de Barcelona es produeix en dos moments successius. Efectivament, el 5 de febrer de 1883, es va registrar la donació que va fer en vida de 168 peces al Museu Martorell o Museo de la Historia fundat amb el llegat del patrici i també col·leccionista de monedes Martorell i Peña. Allà es va exposar a la vitrina 22 i va constituir el nucli inicial de la secció numismàtica a la qual uns mesos després s’incorporava la llegada pel seu fundador, just en el moment en què es va preparar el seu primer inventari, així com l’exposició de les peces en una sala. Aquest donatiu modest sembla deure’s més a un compromís que no pas a una implicació profunda en el projecte.

El gruix de la col·lecció —els monetaris amb 2.078 monedes i medalles i 21 llibres numismàtics— va arribar a mans de la Junta de Museus el 1904. Podem resseguir, a través de les actes, el seu desenvolupament. A l’acta de la sessió de 10 d’octubre de 1903 (ANC 1-715-T-289, f. 5r) consta que Raimon Casellas posa en coneixement de la Junta que Jaume Esteve i Nadal, fill de Francesc Esteve i Sans, li ha encarregat de traslladar al ple de fer donació de la col·lecció numismàtica que posseïa amb destí al Museu Arqueològic Municipal. El 1909, en assabentar-se la Junta del seu traspàs, se’l lloa justament com a benefactor dels museus amb independència de «cumplir las disposiciones testamentarias de su Sr. padre» (ANC 1-715-T-396). En tot cas, el llegat s’acceptà i es disposà que es col·loqués a la secció corresponent després d’aixecar-se l’inventari pertinent.

En la sessió del 14 de març de 1904 (ANC 1-715-T-302, f. 5r) s’acordà encarregar a l’ebenista Parellada, pel preu de 810 pessetes, la construcció d’una vitrina de caoba per tal d’exposar la col·lecció de Francesc Esteve i Sans. En aquest moment les peces es devien treure dels famosos monetaris en forma de llibre i es van disposar a les safates o monetaris usuals. Aquestes peces reben a l’inventari esmentat el nom eloqüent de «cartón». No podem saber de ciència certa si aquests cartons o típics monetaris en forma de safata folrada amb els forats per disposar les peces eren els originals que, abans d’estar disposats a la vitrina per a ser exhibits, es guardaven apilats dins dels estoigs en forma de volums, o bé eren peces noves.

Els llibres del llegat es van inventariar en dues llistes corresponents a dos lots. En el primer es van disposar 21 obres en 32 volums de temàtica numismàtica i, en el segon, 74 llibres de temàtica diversa que es diu expressament que es van destinar a la biblioteca del Museo Decorativo y Arqueológico, que era el nou nom que s’havia donat a l’antic museu.

En el primer llistat apareixen tant edicions antigues de gran valor com publicacions coetànies al col·leccionista. Exemples d’ambdues en són, respectivament, l’edició de 1744 dels Diálogos de medallas, inscriciones [sic] y otras antiguedades, de l’arquebisbe Antonio Agustín o bé l’edició de 1841 de les Medallas de proclamación de S. M. la reina Doña Isabel II, escrita per Juan Bautista Barthe.

En el segon inventari sobresurten una notable quantitat d’edicions de constitucions polítiques nacionals i estrangeres fins als anys trenta que demostren un interès viu en la política en el moment de l’establiment del règim liberal a Espanya. També hi ha algunes obres jurídiques de dret català general o local de Barcelona, entre les quals destaca un manuscrit amb les ordenances barcelonines dites d’en Sanctacília i l’edició del 1709 de les consuetuds de la ciutat de Barcelona.

Les dues parts de la col·lecció de monedes, després de seguir les vicissituds i reordenacions de les col·leccions públiques de Barcelona, es van reunir al Gabinet Numismàtic de Catalunya el 1934. Aquesta institució, constituïda el 1932 per la Junta de Museus de Barcelona, és la que avui —com a departament del Museu Nacional d’Art de Catalunya— acull el monetari d’Esteve i Sans amb les peces integrades al seu fons, mentre que la majoria de volums d’ambdós inventaris de la seva llibreria estan integrats en la biblioteca Joaquim Folch i Torres del mateix Museu (figura 4).

Bibliografia

Bofarull, Antonio. Guía-cicerone de Barcelona, aumentado, correjido y vindicado. Barcelona: Imprenta Hispana de V. Castaños, 1855.

Boronat, Maria Josep. La política d’adquisicions de la Junta de Museus (1890-1923). Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999.

Campo, Marta. «Les biblioteques privades de numismàtica durant la segona meitat del segle xix». A: Campo Díaz, Marta; Estrada-Rius, Albert (ed.). Cinc segles de numismàtica catalana. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007, p. 65-69.

Campo, Marta. «Les col·leccions públiques de numismàtica a la Barcelona de la Restauració (1875-1931)». A: Campo Díaz, Marta; Estrada-Rius, Albert (ed.). Cinc segles de numismàtica catalana. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007, p. 82-85.

Cornet, Cayetano. Guía de Barcelona: Metódica descripción de la capital del Principado de Cataluña y de sus alrededores, unidos a la antigua población por medio del Ensanche. Barcelona: Librería de Eudaldo Puig, 1876 (segona edició de 1877).

Coroleu, Josep. Barcelona y sus alrededores: Guía histórica, descriptiva y estadística para el forastero. Barcelona: Jaime Seix, 1887.

Fustagueras, J. «Breve reseña de los archivos, bibliotecas, gabinetes, monetarios y museos de Barcelona, J.A.S». A: El consultor: Nueva guía de Barcelona. Barcelona, 1857.

Gaillard, Joseph. Description des monnaies espagnoles et des monnaies étrangères qui ont eu cours en Espagne, depuis les temps les plus reculés jusqu’à nos jours, composant le cabinet monétaire de don José Garcia de La Torre. Madrid: Nicolás de Castro Palomino, 1852.

Gaillard, Joseph. Catalogue de monnaies françaises : gauloises, royales et seigneuriales : la plupart recueillies en Espagne de 1850 a 1854. París: Imprimerie de J. Claye, 1854.

Milián, Manuel; Cabana, Francesc. La història del Foment del Treball: 1771-2011. Vol. 1: Una burgesia innovadora i proteccionista: 1771-1889. Barcelona: Foment de Treball Nacional, 2016.

Sánchez, Àlex. «Els fabricants d’indianes: orígens de la burgesia industrial barcelonina». Barcelona Quaderns d’Història: La indústria de les indianes a Barcelona, 1730-1850 [Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat], núm. 17 (2011), p. 197-219.

Albert Estrada-Rius