Josep Font i Gumà

13/9/2021

Vilanova i la Geltrú (Garraf) 23/1/1859  - Vilanova i la Geltrú (Garraf) 4/7/1922

Josep Font i Gumà (figura 1) era descendent d’una família d’indians, propietaris de la naviliera Font i Riudor dedicada al comerç de colonials des de Vilanova i la Geltrú a San Juan de Puerto Rico i l’Havana. El 1885 es va graduar en arquitectura per la Universitat de Barcelona, on va ser deixeble d’Elies Rogent (1821-1897) i de Lluís Domènech i Montaner (1850-1923). Des del seu primer estudi ubicat al terrat de l’edifici familiar de la plaça de la Universitat que compartia amb Antoni M. Gallissà (1861-1903), va col·laborar sota la direcció de Domènech i Montaner en distintes obres de l’Exposició Universal del 1888 i, un cop clausurada aquesta, va involucrar-se en el laboratori del Castell dels Tres Dragons (parc de la Ciutadella), convertit en taller de restauració d’arts decoratives on es treballava amb diferents materials. Tant a les primeres construccions individuals a Vilanova i la Geltrú i a Barcelona, d’un estil eclèctic medievalitzant, com a les d’altres moments, que estaven inspirades en l’arquitectura popular catalana i en les noucentistes, va utilitzar la ceràmica en forma de rajoles i aplicacions o ornaments que encarregava a la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat, per a la qual també va dissenyar alguns models (figura 2).

Fou membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès del 1902 al 1904; va formar part de la Junta de Museus constituïda el 1902; presidí l’Associació d’Arquitectes de Barcelona entre 1916 i 1918 i va ser nomenat acadèmic de l’Acadèmia de Belles Arts el 1920. Mentre formava part de la Junta de Museus, va rebre poders de part del president, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) per a gestionar, juntament amb Josep Pijoan (1881-1963), la compra d’algunes pintures de les esglésies del Pirineu català. Els dies 4 i 5 de juliol de 1914 va fer, amb altres membres de la Junta de Museus, una visita d’inspecció a les excavacions d’Empúries descobertes el 1908 (figura 3).

De la faceta de col·leccionista de Josep Font i Gumà gairebé no hi ha referències i cap imatge. L’únic descendent proper, el seu net Manuel Bultó i Font (1925), no el va conèixer perquè l’arquitecte va morir abans del seu naixement. Se sap que, en un moment en què la ceràmica, com totes les arts decoratives, estava en voga, Font i Gumà va començar una col·lecció de rajoles catalanes i valencianes que es va convertir en un conjunt únic per la seva qualitat i riquesa de models. Els principis d’aquesta col·lecció van ser fortuïts. Font i Gumà fou una persona que sempre es mostrava interessada per la cultura i, concretament, pel patrimoni arquitectònic i, mogut per la seva personalitat inquieta i curiosa, feia excursions per tot Catalunya i altres territoris amb l’objectiu de descobrir algun monument que fos desconegut. Durant aquelles incursions en edificis ruïnosos va anar recollint rajoles antigues, medievals i del segle xvi. A l’obituari de Font i Gumà, Domènech i Montaner explicava que, en molts casos, tant l’arquitecte Josep Vilaseca (1848-1910) com ell mateix, li indicaven on podia trobar alguns exemplars que avui dia formen part d’aquesta magnífica col·lecció. Al segle xv es va començar a utilitzar rajoles per a la decoració de paviments i arrambadors de cases, palaus, monestirs i esglésies, tot seguint la tradició del Pròxim Orient importada pels àrabs a al-Àndalus. Algunes mostren decoracions geomètriques d’entrellaçat, disposicions diametrals i l’horror vacui típicament islàmics, i altres presenten temes gòtics i renaixentistes: figures, llegendes i motius heràldics religiosos o de famílies nobiliàries, i vegetals inspirats en els teixits. Les tipologies són també diverses, i tot i que la majoria de les rajoles són quadrades, també abunden les que tenen forma d’estrella, rectangulars, hexagonals i octogonals. La color utilitzada en totes aquestes rajoles és el blau d’òxid de cobalt, un color originari de Samarra que dotava d’elegància i refinament els espais (figura 4). Espanya va ser el primer país occidental que va utilitzar la ceràmica aplicada a l’arquitectura, però en poc temps es va posar de moda i es va difondre per tot Europa i el Nou Món, perquè decorar els edificis amb rajoles era una manera de donar-los singularitat.

Font i Gumà es va convertir en el primer estudiós de rajoles valencianes i catalanes gòtiques i renaixentistes, i el 1905 va publicar un catàleg rigorosament il·lustrat amb més de nou-cents gravats fets a partir dels dibuixos que ell mateix havia realitzat. Aquesta publicació ha estat una fita per a altres col·leccionistes i per a tots els historiadors d’aquesta matèria.

El 1918 Font i Gumà va negociar la cessió de la seva col·lecció de 920 rajoles a la Junta de Museus de Barcelona, a canvi que la Diputació de Barcelona es fes càrrec de la restauració del castell de la Geltrú. El Servei de Conservació de Monuments va portar a terme les obres de reforma del castell segons el projecte de l’arquitecte Jeroni Martorell (1876-1951) i, un cop finalitzades, es va inaugurar el 15 d’agost de 1920, amb la instal·lació d’un bust d’en Josep Font i Gumà (figura 5).

Des que es va fundar el Museu de Ceràmica de Barcelona, el 1966, una gran part de les rajoles han estat exposades a les sales de ceràmica valenciana i catalana, però a partir de l’any 2014, data en què les col·leccions es van traslladar al Museu del Disseny, tota la col·lecció es conserva a les reserves de la institució.

Bibliografia

«Josep Font i Gumà». Barcelona modernista [en línia]. 

Comas, Montserrat. Els diputats de la Mancomunitat de Catalunya [en línia], 4 març 2016. 

Fábregas, Pedro. «Josep Font i Gumà». Real Academia de la Historia [en línia]. 

Font i Gumà, Josep. Rajolas valencianas y catalanas. Vilanova i la Geltrú: Oliva, impressor, 1905.

Martorell, Jeroni. «La col·lecció Font i Gumá de rajoles valencianes i catalanes». Anuario para 1919 [Barcelona: Associació d’Arquitectes de Catalunya. Imp. Farré i Asensio], 1919, p. 115-132.

Maria Antònia Casanovas