Gustau Gili i Roig

14/9/2021

Irun (Guipúscoa) 1868  - Barcelona 17/4/1945

Després de molts anys dedicat a diversos negocis en el ram de l’edició de llibres, Joan Gili Montblanch, pare de Gustau Gili Roig, va fundar la seva pròpia editorial, Juan Gili Editor, a Barcelona, l’any 1891. Gustau Gili Roig (figura 1) treballà per al seu pare com a representant en diversos països europeus, la qual cosa li donà un domini de diversos idiomes dins la seva formació autodidacta. El 1895 passà a ser soci del seu pare i el 1897 es casà amb Margarita Esteve Vila (1869-1948), mare dels seus tres fills: Montserrat, Gustau i Rosario. El 1902 creà la seva pròpia editorial a Barcelona amb una idea del negoci molt més àmplia que la del seu pare, i establí relacions amb diferents editors europeus i sud-americans. Llibres religiosos i científics foren l’inici del seu catàleg, que s’amplià amb els nous hàbits de lectura. Com el d’altres editors de l’època, el seu negoci prosperà de manera considerable i assolí una gran rellevància en el si de la societat catalana i dins del ram professional editorial, que el portà a ocupar diversos càrrecs importants a l’Institut Català de les Arts del Llibre i a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona. Un dels seus germans fou el pintor Baldomer Gili Roig (1873-1926). Com a professional, Gustau Gili decidí començar a formar una biblioteca particular de llibres dedicats al món del llibre. Amb això, però, no en va tenir prou i des de llavors començà una col·lecció de llibres antics i moderns. La seva col·lecció, però, no la formà amb caràcter erudit sinó per la bellesa dels exemplars, i podia rebutjar, per exemple, un incunable amb valor de raresa si aquest no estava ben imprès o no era bell en si mateix. Tot i que els grans llibreters europeus li enviaven propostes de vendes de llibres, Gustau Gili intentava comprar directament en els viatges que feia com a editor i s’apropava a les subhastes de col·leccions importants, com fou el cas de la subhasta de la biblioteca de Louis Barthou, en la qual adquirí l’exemplar més important que posseïa llavors, un volum de les obres il·lustrades de Víctor Hugo amb nombrosos originals, un tresor d’un gran valor patrimonial francès.

D’antics, Gili sempre afirmava que el més curiós de la seva col·lecció era l’Opera, de Q. Horatii Flacci, editat a Parma l’any 1791 per Bodoni, un dels tres exemplars existents imprès sobre pergamí. Els altres dos es conserven un a Parma i l’altre a la Biblioteca Nazionale di Roma.

Gustau Gili pertanyé a nombroses associacions de bibliofília no només catalanes o espanyoles sinó europees, sud-americanes i nord-americanes, amb les quals mantingué una relació molt estreta fins a la Guerra Civil. Fou fundador de l’associació Els XII i de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, creada un any abans de la seva mort. Pel catàleg de l’única exposició que Els XII realitzaren a les Galeries Laietanes el 1928 es confirma el seu compromís amb el llibre modern, de finals del segle xix fins a la Guerra Civil espanyola i la seva preferència pel llibre francès: dels vint-i-dos exemplars que presentà, excepte un d’italià, la resta eren francesos i il·lustrats seguint una estètica que posteriorment emprarà en llurs edicions de bibliofília sota el segell de «La Cometa». Malgrat que tenia el seu gust, Gili es deixà aconsellar per Hermenegildo Alsina Munné, gran coneixedor del llibre francès, a l’hora d’adquirir exemplars. Dins d’aquests llibres francesos, Gili comprava també aquells il·lustrats per professionals que coneixia i amb els quals mantenia una relació d’amistat o professional: Léon Carré, Jacques Beltrand, Ary Leblond, Jean-Gabriel Daragnes, F. L. Schmied o Alexandre Alexeieff, amb el qual mantingué relació —des del 1930 fins a la mort de Gili— perquè volia editar un Quixot que l’il·lustrador rus mai no va acabar.

Dins d’aquest col·leccionisme, Gustau Gili dedicà molta atenció a l’enquadernació d’art i adquirí títols que potser no els hauria comprat si no fos perquè els cobria una enquadernació important. La seva predilecció eren les enquadernacions de finals del segle xix fins a aquelles sortides dels tallers més importants dels anys vint i trenta i que ell mateix podia encarregar. Per damunt de totes, les franceses, després les catalanes, amb les dissenyades pel seu amic Hermenegildo Alsina Munné i elaborades pel també amic seu l’enquadernador Emili Brugalla. A la col·lecció hi havia relligadures de Léon Gruel, Affolter, Sangorski, Levitzski, Lortic, Schroeder, Trautz-Bauzonet, Mercier, Meunier, Canape o dels contemporanis seus Paul Bonet (figura 4) i Pierre Legrain. Aquests dos últims eren els dissenyadors de les decoracions de les enquadernacions dels llibres surrealistes de la biblioteca privada de Jacques Doucet, i encarregades pel seu secretari, André Breton. Una de les enquadernacions que més agradaven a Gili per la seva gran riquesa era una que adquirí el 1926 al llibreter i marxant d’art A. Louis de Meuleneere, de Brussel·les, i que cobreix el llibre The poetical works of Oliver Goldsmith (Londres, 1846) i feta per Francis Sangorski, amb més de mil peces en mosaic de pell, vuitanta pedres fines incrustades i una miniatura d’ivori amb un retrat del poeta (figura 3).

Una de les característiques més destacades com a bibliòfil era la cerca d’obres realment rares i es vantava de tenir-ne moltes, com fou el cas de l’exemplar únic en paper japonès de L’Almanach de la Vie Brève, d’Eugeni d’Ors, del 1928, amb traducció de Jean Cassou i litografies de Mariano Andreu, amb tots els dibuixos originals de l’artista, dues suites en paper especial i estampades únicament per a aquest exemplar, amb autògraf de Manuel de Falla i de d’Ors. Gràcies a la xarxa que Gili va saber crear internacionalment, la seva col·lecció de llibres rars i de bibliofília contemporanis és immensa, des dels petits llibres de poesia amb il·lustracions de Norah Borges i de tiratge molt limitat a grans edicions d’art amb il·lustracions originals d’un Maurice Denis, per exemple, o un Kees van Dongen. Gili cercava sempre, en aquest tipus de llibres, la unicitat, seguint l’exemple de Louis Barthou. Nogensmenys, així ho feia amb les edicions pròpies del segell de bibliofília «La Cometa» que ell creà, el primer volum del qual aparegué l’any 1930 i el darrer sota la seva direcció el 1935. Per als seus exemplars de grans marges i sense numeració de tiratge demanava sempre un autoretrat de l’il·lustrador, obra seva original, poemes inèdits manuscrits d’alguns dels autors contemporanis com Gabriel Miró, etc. A més a més, aquests exemplars els encarregà enquadernar a Emili Brugalla amb dissenys d’Hermenegildo Alsina. Un dels autoretrats més interessants de Xavier Nogués, per exemple, és el dibuix que va fer per a l’exemplar d’El sombrero de tres picos, de Gili, i que es va mostrar en l’exposició sobre Nogués celebrada a la Virreina l’any 1967. A la mort de Gili Roig, la seva col·lecció es va repartir volum a volum entre els seus tres fills i, d’aquests va passar als nets i besnets, per la qual cosa avui dia està molt disgregada, a banda que molts volums s’han anat venent.

Quant a la seva col·lecció d’art, que era nombrosa, no estava feta amb un concepte clar, si exceptuem que la majoria era obra d’artistes catalans. Trobem, per exemple, obres d’amics com Olga Sacharoff, però també obres de Laureà Barrau, Dionís Baixeras, Anglada Camarasa (figura 6), Gimeno, Beltran Masses, Rosario Velasco, Lola Anglada, del seu germà Baldomer Gili, etc. Hi ha algunes obres molt importants que va adquirir al galerista Josep Dalmau, com alguns dibuixos de Barradas o la majoria dels cartells literaris d’Ernesto Giménez Caballero, Gecé, que exposà a les Galeries Dalmau el 1927. Dins d’aquests Carteles Literarios està el retrat de «Gustavo Gili, Editor». Aquesta col·lecció ha estat adquirida recentment pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Una de les fites més importants va ser l’encàrrec que Gustau Gili va fer a Manolo Hugué d’una escultura per al seu despatx, on tenia gran part de la seva col·lecció d’art i que va ser destruït en el bombardeig sobre Barcelona del 17 de març de 1938. Manolo li va fer en bronze La bacant (1934), la qual es troba actualment en la col·lecció d’una de les netes de Gili Roig (figura 5). De Manolo Hugué tingué algunes peces més com ara els bronzes Els ferrers (1932) o Verge amb el Nen (1940), i alguns dibuixos entre els quals un autoretrat sobre paper. Josep de Togores va fer-li un retrat sobre paper el 1936.

Bibliografia i fonts

Brugalla, Emili. La encuadernación en París en las avanzadas del arte moderno. Barcelona: Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1954.

Cabot, Just. «Gustau Gili o la passió dels bells llibres». D’Ací i D’Allà [Barcelona], núm. 149 (maig 1930).

Cabot, Just. «Gustau Gili i “La Cometa”». Mirador [Barcelona] (11 abril 1935).

Gili, Mónica (ed.); Puente, Moisés; Rojals, Marta. Editorial Gustavo Gili: Una historia: 1902-2012. Barcelona: Gustavo Gili, 2013.

Quiney, Aitor. Emili Brugalla, enquadernació. Commemoració del centenari del seu naixement [catàleg d’exposició]. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2001.

Quiney, Aitor. «Hermenegildo Alsina Munné, diseñador de encuadernaciones de Arte». Encuadernación de Arte [Madrid: AFEDA], núm. 39 (primer quadrimestre 2011), p. 59-66.

Quiney, Aitor. «Encuadernación moderna y contemporánea: Apuntes para otra mirada sobre la encuadernación». A: Puig Rovira, Francesc X.; Corbeto, Albert (coord.). Encuadernación y bibliofilia en la Associació de Bibliòfils de Barcelona [catàleg d’exposició]. Barcelona: Associació de Bibliòfils de Barcelona, 2015.

Quiney, Aitor. «Les sis edicions de “La Cometa”: bibliofília entre la tradició i l’avantguarda, 1928-1948». A: Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat [catàleg d’exposició]. Exposició temporal del 23 de novembre de 2018 al 24 de febrer de 2019. Barcelona: Museu Picasso de Barcelona, 2018, p. 68-85.

Quiney, Aitor. «L’estudi del col·leccionisme d’enquadernacions històriques i artístiques a Catalunya». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus 2018. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; Sitges: Museus de Sitges, 2019.

Quiney, Aitor; Estruga, Jordi (ed.). Col·leccions privades, llibres singulars [catàleg d’exposició]. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2005.

Rafart Planas, Claustre. Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: Escrits des de Barcelona. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016.

Sentís, Carles. «A Barcelona existeix una de les millors col·leccions de bibliòfil del món. La posseeix el senyor Gustavo Gili». L’Instant [Barcelona] (7 juny 1935).

Soldevila, Carles. «Defensa del bibliòfil». D’Ací i D’Allà [Barcelona], núm. 169 (juny 1932).

Vilallonga, José Luis de. «Una conversación con Gustavo Gili, hijo, a propósito de los buenos libros». Destino [Barcelona] (22 abril 1944).

Aitor Quiney