Lluís Graus Queralt (figura 1) destaca com a col·leccionista de morters. De formació, enginyer de camins, canals i ports. N’hi ha que treballen, n’hi ha que exerceixen i n’hi ha que professen l’enginyeria. Estem en aquest darrer cas. En Lluís Graus va treballar en el món de l’aigua i va ser un referent en el sector. Participà en l’abastament a Barcelona i la seva àrea d’influència tant en la construcció com en l’explotació de la potabilitzadora a Cardedeu i la xarxa en alta municipal. Posteriorment, portà la construcció d’emissaris submarins i depuradores al Maresme, així com plantes a Manresa, Martorell o Granollers, entre altres. També, com a cap de Servei de Ponent (Lleida) de la Junta d’Aigües portà a terme abastaments, com el de les Garrigues, i regadius, com el canal Algerri-Balaguer o el revestiment del canal d’Urgell. A més, va formar part de l’equip de govern de l’Ajuntament de Cardedeu com a tinent d’alcalde i responsable d’urbanisme entre 1991-1995, renunciant a tota remuneració o benefici i anteposant l’interès públic.
Aquesta tasca professional va ser reconeguda per la Medalla al treball President Macià, concedida per la Generalitat de Catalunya el 1997, la Medalla al mèrit professional del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya, també el mateix any, i el reconeixement de l’Associació Catalana d’Amics de l’Aigua, el 2017. Estava especialment orgullós de ser nomenat fill adoptiu del poble de Golmés, d’on era la família paterna.
Gran conversador, amic de tertúlies, jugador de dòmino i incansable fumador, des de jove les seves aficions es decantaven pels problemes geomètrics, afició que inicià a l’època d’estudiant; la pintura, on aplicava el coneixement matemàtic com a fil conductor de la temàtica dels seus quadres i el col·leccionisme de tota classe d’objectes antics i usats.
De totes les col·leccions que va arribar a atresorar, destaca per sobre de totes la de morters, tant per la quantitat com per la gran representació de les tipologies hispàniques difícilment igualable. Va arribar a reunir gairebé cinc-centes peces de bronze d’entre els segles xii i xix i de tota classe de mides, formes i decoracions. No va explicar mai què el va fer decantar pel morter, però ens atreviríem a dir que la forma geomètrica, la simetria i l’estructura senzilla i funcional d’aquest estri va seduir-lo.
Amb els anys va anar evolucionant; en un primer moment va començar adquirint peces dels segles xviii i xix fins que va anar mostrant predilecció per les formes gòtiques i islàmiques del segle xv i anteriors. Com a bon col·leccionista, gaudia ensenyant les peces, explicant les darreres incorporacions i les anècdotes de la seva recerca amb una passió contagiosa.
La col·lecció es va anar formant a través de visites a antiquaris, cases de subhastes, viatges, així com intercanvis amb altres col·leccionistes. Tant els morters com les altres col·leccions —eines de camp, balances, misteris…— formaven part de la decoració de casa seva. Ordenar-ho de forma harmònica era un maldecap després cada nova incorporació: en vitrines més visibles aquelles peces que més li agradaven, i disposava també d’una secció de «castigats», aquelles peces que amb els anys no eren tant del seu gust. Sovint una peça nova en desplaçava una altra cap al racó i, a vegades, una peça era rescatada per haver-se adonat d’una mala datació o d’haver passat per alt alguna característica que la faria única i necessària per a completar algun període o conjunt.
La col·lecció ha estat «viva», i amb el temps va ser més selectiu a l’hora d’afegir peces: prevalia el que aportava el nou morter a la col·lecció més que la incorporació per se de la peça, és a dir, una tipologia nova, una decoració concreta, un nombre de costelles, una forma diferent o una pàtina especial van fer que amb els anys la qualitat del conjunt augmentés.
Els morters adquirits, un cop arribats a casa, passaven un procés de neteja que segons l’estat de la peça podia arribar a durar fins a catorze o quinze hores. Amb gran cura per a respectar la pàtina del morter, anava descobrint característiques ocultes en capes acumulades de brutícia de segles d’ús. D’aquesta manera es familiaritzava amb la forma, el color, el nombre de costelles, la decoració, el broc i fins i tot el tacte i el so.
Amb aquest estudi particularitzat, bibliografia del tema (força escassa, d’altra banda) i la seva capacitat analítica, va esdevenir un referent en la identificació de morters de bronze. Rebia sovint consultes tant de particulars com d’antiquaris que reconeixien el seu criteri.
Així doncs, en la col·lecció de morters Lluís Graus Queralt trobem representades la majoria de morters antics presents a la nostra terra. Des dels morters islàmics —segles viii-xvii originaris d’Afganistan (figura 2), Turquia, Iran i el Marroc—, amb exquisits elements decoratius damasquinats, passant pels morters gòtics —segle xiii (figura 3)—, amb una simplicitat de línies i costelles que donen a la peça un caràcter sobri de gran elegància; també el Renaixement i el Barroc estan àmpliament representats en aquesta col·lecció, on les simples costelles gòtiques donen lloc a balustres ornamentats, decoracions més elaborades; fins i tot ara el client entra en el centre del disseny introduint-hi el seu escut i, fins i tot, el seu nom i/o el nom de l’artesà que l’ha fabricat (figura 5).
Arran d’aquesta voluntat de transmetre l’afició pels morters va cedir les peces per a l’exposició «Morters de bronze catalans i castellans dels segles xii al xx. Col·lecció privada de Lluís Graus Queralt», el 2013, al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC) (figura 6). A més de la selecció de peces, va bolcar-se en la redacció dels textos, l’organització de vitrines de l’espai expositiu o fer algunes visites guiades, i aconseguí que la mostra fos reconeguda per la seva qualitat amb un gran èxit de visitants. També destaca la seva participació en la jornada «Morters al Museu», organitzada pel Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí el 2016 i altres actes de format més petit. Sempre obert a col·laborar en esdeveniments, cedir peces i compartir coneixements tant dels morters com d’altres temàtiques que l’apassionaven.
D’una petita part de la col·lecció, una quarantena d’exemplars, en va fer donació a l’Ajuntament de Cànoves i Samalús en memòria de la seva dona, Margarida March i Boter, i del lligam amb aquesta població. Actualment es troben exposats al vestíbul d’aquest equipament i en destaquem els anomenats de costelles i els que estan ornamentats amb escuts heràldics (figura 4 i figura 7).
Ens trobem, amb en Lluís Graus, un gran col·leccionista que ha sabut donar al morter, un article domèstic quotidià, el lloc que es mereix com el gran objecte d’art que és.
Jornada «Morters al Museu». Organitzada per la Fundació Carulla i el Museu de la Vida Rural. Intervenen: Lluís Graus, amb la conferència «Els morters de bronze», Vicente Garcés del Museu Almirez de les Coves de Vinromà (Castelló) i Jaume Culleré, col·leccionista. La Jornada va estar moderada per Josep M. Rovira. Dissabte 23 de gener de 2016 a l’Espluga de Francolí.
