Josep Gudiol Ricart (figura 1) va ser un destacat historiador de l’art i arquitecte, especialment reconegut en el camp de la historiografia de la pintura hispànica, sobretot medieval i moderna. Això no obstant, la seva activitat va ser intensa i molt diversa al llarg de la seva vida i va abastar una gran quantitat d’àmbits relacionats amb el món de l’art. D’aquests en destaquen la fotografia, el comerç i el galerisme d’art i, també, l’expertament. Sense oblidar la seva relació amb la restauració, la crítica d’art, la docència acadèmica i l’edició de llibres, tant d’aportacions pròpies com d’altres autors.
Més enllà de la intensa activitat que el va caracteritzar, la importància de la seva figura rau també en la seva capacitat d’establir una gran xarxa de contactes internacionals. Gràcies al prestigi que va anar construint, va tenir l’oportunitat d’establir relació amb una gran quantitat de personalitats destacades dins del món de l’art i les va saber mantenir al llarg de tota la seva vida. Fruit de les seves aportacions i d’aquesta xarxa, va esdevenir una de les principals i de les primeres personalitats acadèmiques catalanes i espanyoles amb reconeixement internacional, especialment als Estats Units d’Amèrica, però també a diversos països del continent europeu.
Especialitzat en pintura hispànica medieval i moderna, a principi dels anys quaranta del segle xx va fundar l’Institut Amatller d’Art Hispànic a la ciutat de Barcelona, del qual va esdevenir el primer director, càrrec que va mantenir fins a la seva mort. L’Institut Amatller, seguint el model de la Frick Art Reference Library de Nova York, es va articular a partir de dos pilars fonamentals: la biblioteca especialitzada de llibres d’art i una imponent fototeca. Aquesta sumava el material precedent realitzat i acumulat a l’Arxiu Mas i els negatius obtinguts pel mateix Gudiol amb l’Arxiu d’Arqueologia Catalana (ADAC), empresa de venda de còpies fotogràfiques creada a finals dels anys vint a imatge, al seu torn, de l’Arxiu Mas.
En qualsevol cas, a la vegada que Josep Gudiol Ricart desenvolupava totes aquestes activitats, i potser gràcies a elles, va donar forma a una faceta més de la seva complexa personalitat: la creació d’una col·lecció d’art considerable i d’una gran qualitat.
És precisament a causa dels canvis que va experimentar al llarg del temps, que no és possible establir concretament i detallada la seva col·lecció. Això és degut, principalment, a la concepció amb què la va formar, segons la qual, una bona part de les peces, potser les més importants, el van acompanyar tota la vida des del moment de la seva adquisició, mentre que algunes d’elles només van tenir una presència temporal. Tenint en compte això, la documentació i els testimonis consultats permeten considerar que, com a mínim, unes 700 obres van formar part en algun moment de la col·lecció, que representaven un total de 140 autors identificats fins al moment, molts dels quals de primera fila, malgrat que no totes les obres es puguin considerar com a obres mestres.
Cronològicament, les preferències que demostren les peces de la col·lecció encaixen perfectament amb els períodes de l’art que el seu propietari va treballar més profundament i en els quals va realitzar les aportacions historiogràfiques més rellevants. D’aquesta manera, destaquen la pintura hispànica medieval, especialment dels segles xiv i xv, i la pintura hispànica moderna corresponent als segles xvi i xvii, sense deixar de banda una presència molt important, numèricament la més gran, de pintura catalana contemporània del segle xx. Malgrat aquesta concentració en uns segles concrets, la seva col·lecció té presència ininterrompuda entre la pintura hispànica dels segles xiii al xx, per bé que una bona part de les peces corresponents als segles xviii i xix són dibuixos i esbossos, així com també alguna peça de caràcter arqueològic (segle iv aC). La tipologia d’obra predominant és la pintura, sobretot la pintura sobre tela, tot i que algunes de les obres més rellevants són de pintura sobre taula o fins i tot de pintura mural. Tipològicament, també trobem una quarantena de dibuixos i esbossos, peces d’escultura, ceràmica o metal·listeria, algunes d’elles força rellevants però proporcionalment molt menors en nombre.
Pel que fa a la ubicació de la col·lecció, principalment estava col·locada al domicili familiar del carrer de Còrsega de Barcelona, de tal manera que totes les parets estaven plenes de quadres penjats, fins i tot en estances poc habituals. Algunes de les peces de dimensions més grans varen acabar col·locades en una gran sala de la casa que va tenir al cap dels anys al poble de la Garriga, on estiuejava. I, finalment, les peces que ja no li cabien enlloc més les tenia dipositades al taller de restauració del carrer Ample de Barcelona que va instal·lar amb el seu germà Ramon a partir de la dècada dels anys quaranta.
La col·lecció permetia veure obra d’autors tan importants com Diego Velázquez, Francisco de Goya, Francisco de Zurbarán, Berruguete, Fernando Gallego, Lluís Borrassà, Alonso Cano, Pere Serra, Juan de Peralta, Salvador Dalí, Pere Gastó, Juan de Flandes, Bartolomé de Castro, Gil de Siloé, Tramulles, Xavier Nogués o Antoni Tàpies, entre molts altres.
No hi ha dubte que Josep Gudiol estava orgullós de la seva col·lecció, ja que són diversos els documents epistolars en què es fa referència a la visita de persones que posteriorment li agraïen el gest i en destacaven la qualitat, així com el bon tracte que Gudiol els havia mostrat. Una d’aquestes persones va ser Josep Pijoan (1879-1963) l’any 1944, mentre col·laboraven per a la confecció del volum iv de Monumenta Cataloniae, dedicat a la pintura romànica catalana, però també ho van fer Juan Antonio Gaya Nuño (1913-1976) o Manuel Gómez-Moreno (1870-1970), el qual, a més a més, li va regalar dues taules pintades per a engruixir la col·lecció.
Així mateix, en diverses ocasions Josep Gudiol no va dubtar a prestar peces molt rellevants de la seva col·lecció a exposicions tant nacionals com internacionals, sobretot durant els anys cinquanta i seixanta. Algunes de les exposicions en què van participar obres de la seva propietat són: «El arte en España en tiempos de los Reyes Católicos» i «Un siglo olvidado de pintura catalana. 1750-1850», totes dues celebrades a Barcelona l’any 1951; la mostra «Primitivos mediterráneos», també a Barcelona, l’any 1952, una exposició que va viatjar a la ciutat de Bordeus sota el nom de «Les primitifs méditerranéens», aquell mateix any; o la important exposició «Goya and his times», organitzada per la Royal Academy de Londres l’any 1963. D’altra banda, en diverses ocasions va utilitzar obres de la seva col·lecció per a il·lustrar algunes de les seves obres historiogràfiques, i fer-les visibles com a obra de la seva propietat. En podem trobar, per exemple, a Historia de la pintura gótica (1943), a Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona (1947), a Ars Hispaniae, volum vi, Pintura e imaginería románica (1950) i a Ars Hispaniae, volum ix, Pintura gótica (1955).
És molt possible que la dèria col·leccionista de Gudiol provingués de l’entorn cultural familiar en què va créixer i en el qual es va formar. Més enllà del substrat cultural que es vivia durant els seus anys de formació i que a Catalunya corresponen al període final del Noucentisme —amb tot el que això comportava de recuperació científica i veneració del passat nacional—, cal destacar la considerable influència que va exercir sobre ell el seu oncle, mossèn Josep Gudiol Cunill (1872-1931), conservador del Museu Episcopal de Vic. A la seva manera, mossèn Gudiol era un col·leccionista, per bé que els seus esforços estaven destinats a ampliar la gran col·lecció del Museu Episcopal de Vic. En aquest sentit, cal tenir en compte que la família Gudiol era propietària del compartiment del retaule de la capella de Sant Bartomeu de l’Hospital de Vic Sant Bartomeu destruint l’ídol pagà, del qual era titular el seu pare, Ramon Gudiol Cunill. Una obra que va estar dipositada al Museu Episcopal de Vic fins que l’any 1945, a iniciativa de Josep Gudiol Ricart, la família va prendre la decisió de vendre’l a un particular. Actualment aquesta peça es troba de nou al Museu Episcopal de Vic després que aquest l’adquirís l’any 2009.
D’altra banda, gràcies a l’activitat d’assessorament que mossèn Gudiol desenvolupava a la col·lecció d’Antoni i Teresa Amatller, Josep Gudiol Ricart va tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb grans col·leccions de la burgesia catalana. La primera va ser la col·lecció Amatller però, en els primers anys de la seva activitat dins del món de l’art, també va tenir l’oportunitat de conèixer diverses col·leccions i col·leccionistes importants com la de Bosch Catarineu, la d’Alfons Macaya o la de Lluís Plandiura, entre altres.
No és estrany, doncs, que a partir de tot aquest substrat i referents, sumats a la passió que tenia per l’art, Josep Gudiol desenvolupés ben aviat una faceta de col·leccionista. Al llarg dels anys, va arribar a acumular una gran quantitat d’obres fins a crear una col·lecció consolidada, però durant els primers moments, i a causa de limitacions familiars de caràcter econòmic, la seva col·lecció va experimentar alguns moviments que el van portar a desprendre’s d’alguna obra.
Un bon exemple d’això el trobem en la seva primera col·lecció, que consistia en quasi un centenar de guarniments de cavall d’època medieval, que va oferir al Museu Arqueològic Nacional l’any 1931 i que aquest va adquirir l’any 1932. Però de la mateixa manera que era capaç de despendre’s d’una col·lecció completa com aquesta, l’any 1936 al II Saló Mirador exposat a la Sala Parés de Barcelona, l’Adoració dels Reis Mags del retaule de Sant Pere de Cubells, obra de Pere Serra, ja constava com a peça de la seva propietat i sempre va romandre com una de les més rellevants dins de la col·lecció fins a la seva mort.
La memòria oral del seu entorn destaca una anècdota sobre una altra peça que va formar part de la col·lecció i de la qual es va despendre anys després per una qüestió de gust personal. Es tracta del famós quadre de Salvador Dalí Figura en una finestra, en què retrata la seva germana Anna Maria d’esquena. Malgrat la qualitat de la peça i la relació que Gudiol mantenia amb l’autor, va arribar a la conclusió que havia de vendre el quadre per tal de poder adquirir una altra obra que en aquell moment li interessava més, un Murillo, cosa que li va comportar una llarga temporada de refredament en les relacions amb Dalí.
Cal tenir en compte que activitats com l’expertament o la restauració, així com la seva tasca de galerista i de marxant d’art, el situaven en una posició privilegiada dins del món del comerç de l’art i potser, de vegades, desdibuixaven la línia entre la seva faceta de col·leccionista i la d’art dealer. D’una banda, la seva relació professional d’assessorament de grans col·leccionistes com Lázaro Galdiano, Joan Prats Tomàs o José Luís Várez Fisa li proporcionaven el contacte i l’oportunitat d’accedir a peces que estiguessin en disposició d’afegir a la seva col·lecció. D’altra banda, els seus amplis coneixements li permetien atribuir les autories, així com identificar les peces més rellevants o de més bona qualitat, i evitar bona part de les incerteses que habitualment afecten els col·leccionistes.
Aquest posicionament privilegiat és el mateix que va poder gaudir en relació amb els arrencaments de pintura mural que va dur a terme en alguns períodes de la seva activitat professional i que van permetre l’entrada de peces d’aquest tipus a la seva col·lecció. Tant en el cas dels primers que va realitzar l’any 1928 al monestir de San Pedro de Arlanza (Burgos), com en els que va executar juntament amb el seu germà Ramon des del taller de restauració entre els anys quaranta i seixanta, per exemple, les pintures murals de San Pedro de Olite (Navarra), els seus coneixements tècnics i teòrics van propiciar que incorporés a la seva pròpia col·lecció alguns fragments que no va poder vendre als Estats Units de les pintures d’Arlanza, així com diverses sinòpies extretes a la zona de Pamplona.
Ben mirat, és molt possible que una part de la seva col·lecció estigués lligada d’alguna manera a la seva activitat de galerista i marxant d’art. Aquesta podria ser l’explicació de la presència d’una quantitat molt considerable d’obres de Pere Gastó, del qual va arribar a acumular més de cent obres (entre un 10 % i un 15 % del total). Gudiol considerava aquest autor com «la primera figura de la nostra pintura actual», i per això va acabar esdevenint un promotor del seu art. D’una banda, a través de l’exposició de la seva obra a les Galeries Laietanes, i de l’altra, adquirint una gran part de la seva producció directament.
L’activitat de Gudiol com a marxant d’art es posa de manifest, també, en una breu correspondència epistolar mantinguda l’any 1953 amb Jaume Miravitlles (1906-1988), establert en aquell moment a Nova York, el qual li va demanar consell per tal d’adquirir algunes pintures d’artistes catalans contemporanis, suggerint Alfred Sisquella o Josep Serra. Davant d’aquesta petició, però, Gudiol va optar per recomanar-li alguna obra d’Antoni Tàpies, de Josep Maria Mallol Suazo o de Pere Gastó, que segons «el meu entendre són les figures més interessants de l’escola catalana actual». No obstant la perspectiva comercial evident, queda clar que l’admiració i el gust de Gudiol per les obres d’aquests autors era real i transcendia l’àmbit de negoci, si tenim en compte que es troben diverses obres d’aquests artistes en la seva col·lecció.
En qualsevol cas, a banda de les que va poder adquirir mitjançant les Galeries Laietanes —establiment que va regentar entre el 1945 i el 1958—, moltes de les obres que Gudiol Ricart va incorporar al llarg de la seva vida les va obtenir mitjançant diverses cases antiquàries d’arreu. La relació d’establiments és nombrosa i diversa però, pel que fa a l’adquisició de peces per a la seva pròpia col·lecció, destaquen alguns noms i el mercat artístic d’algunes ciutats. Un dels antiquaris a qui va comprar més obra va ser Arturo Ramon, de Barcelona, però també consten obres adquirides a Arturo Linares, de Madrid, i d’altres en el mercat artístic de Saragossa. Gràcies als seus constants viatges per Europa també va tenir oportunitat de comprar peces al mercat artístic de Londres, París o Zuric.
La participació de Josep Gudiol en el mercat de l’art pot fer pensar que potser considerés la col·lecció en termes comercials i no de gust personal, però la valoració global dels materials i de les peces porta a concloure que, malgrat tot, no hi ha dubte que Gudiol posseïa un esperit col·leccionista. Una conclusió que es veu reforçada per unes paraules que ell mateix va escriure i que s’han pogut localitzar en forma d’esborrany per a un esdeveniment o publicació que fins ara no ha estat localitzat i que porta per títol Sobre el coleccionista:
El coleccionista participa de los placeres y dolores de la gestación artística, es factor esencial en el alumbrado de manantiales de arte y puede encauzar las corrientes de la estética. Tiene en sus manos la balanza que hunde y levanta personalidades, pero paga sus errores con remordimiento y con dinero. Vive en tentación constante atraído por lo bueno y por lo malo: cuántas veces tendrá que seguir su rumbo atado al palo mayor para evitar la fascinación del canto de las sirenas.
Sortosament, al llarg de la seva vida Josep Gudiol va poder deixar-se anar, seguir el cant de les sirenes i incorporar peces de gran qualitat a la seva col·lecció. Gràcies a això, n’han format part obres com el magnífic relleu que representa els apòstols Pau, Andreu i Jaume que actualment es troba al Museu d’Art Nelson-Atkins de Kansas City o la pintura mural Entrenament d’un hospitaler amb el seu escuder, procedent de l’església de San Fructuoso de Bierge, conservada al Museu de Montserrat.
Cronològicament una mica més avançades, també hi consten obres com una Nativitat atribuïda a Joan de Tarragona o una talla de fusta representant sant Pere, procedent de la cadira episcopal de la catedral de Barcelona (figura 2). De fet, és del període baixmedieval del qual trobem algunes de les obres més destacades de la col·lecció, com poden ser la taula Àngel amb la Verònica de Crist del retaule de sant Andreu de Lluís Borrassà (figura 3), l’Anunciació del retaule del Salvador d’Alsina de Ribelles o la taula del Mestre d’Oña (Alonso de Zamora), representant sis apòstols, que va ser venuda l’any 1933 a Jesse Isidor de Nova York. Sense oblidar el Crist entre la Verge i sant Joan, de Diego de la Cruz (figura 4), peces de Gil de Siloé, Bartolomé de Castro, una Adoració dels pastors de Bernat Martorell o una Sagrada Família de Pedro Berruguete, entre moltes altres.
En menor nombre però de gran qualitat, s’hi troben obres del segle xvi d’autors com Juan de Flandes, Fernando Yáñez de la Almedina, Joan de Borgonya o Juan Fernández de Navarrete, abans conegut com a Navarrete el Mudo; però destaca especialment el Moisès d’Alejo Fernández, antic Mestre de Sirga. La llista continua i s’incrementa amb obres del segle xvii tals com la Visió de santa Teresa de Jesús, de Juan Carreño de Miranda —que es va mostrar a l’exposició «Juseppe Martínez y su tiempo» l’any 1982 al Museu Camón Aznar de Saragossa—, la Negació de sant Pere, de Francisco de Zurbarán o Nen Jesús adormit, d’Alonso Cano, per culminar amb la Santa Teresa en èxtasi i el Sant Josep i el nen Jesús, de Diego de Velázquez, obres que eren molt apreciades pel seu propietari i que van acompanyades de peces de Juan de Valdés Leal, Antonio del Castillo o Francisco Camilo.
Ja del segle xviii, Gudiol va incorporar a la col·lecció tres esbossos d’Antonio Palomino procedents de la Cartuja del Paular de Madrid, així com obra de Francisco Bayeu o de Luis Paret y Alcázar, que acompanyaven una de les joies de la col·lecció: la parella de pintures Sacrifici a Vesta (figura 5) i Sacrifici a Pan, de Francisco de Goya. Cal tenir present que els estudis sobre Goya són una de les aportacions principals de Gudiol, els quals va iniciar l’any 1941 amb la publicació de Goya, de l’editorial Hyperion, i va culminar l’any 1970 amb la publicació del catàleg raonat de l’autor en quatre volums de l’editorial Polígrafa. En aquest sentit, l’obra de Sacrifici a Vesta gaudia d’un valor afegit, ja que en aquell moment era considerada la primera obra confirmada del pintor aragonès gràcies a la inscripció que inclou.
De la mateixa època també va posseir grans teles pintades com la Santa Teresa d’Antoni Viladomat o la pintura de Tramulles Ramon de Peñafort, per bé que aquesta darrera obra va abandonar la col·lecció molt abans de la seva mort. Per contra, l’art del segle xix estava representat a la col·lecció per una quantitat important de dibuixos i d’esbossos d’autors destacats com Salvador Mayol, Vicente López o Benet Mercadé i d’altres tan interessants com l’Estudi de figura per a la pintura “La Pau”, obra d’Antoni Caba —donada l’any 1947 al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per part de Joan Prats Tomàs i el mateix Josep Gudiol—, o un dibuix de Mariano Salvador Maella sobre la Coronació d’Hèrcules per al sostre del Palau Reial de Madrid.
Més enllà d’esbossos i dibuixos, l’art del segle xix comptava amb pintures d’autors tan importants com Ramon Martí Alsina, Marià Fortuny o Damià Campeny. I més avançat el segle, de la mà d’autors que es troben a cavall dels segles xix i xx, destaquen paisatges d’Isidre Nonell i de Joaquim Mir acompanyats d’un esbós per a la Nativitat de Joaquim Sorolla intercalats entre obra d’Hermen Anglada Camarasa, Francesc Gimeno, Feliu Mestres o Francesc Morell, entre molts altres.
Finalment, dels autors de la seva contemporaneïtat i deixant de banda casos com el de Pere Gastó, ja exposat anteriorment, destaca per damunt de tot l’omnipresència d’obres de la seva filla Montserrat Gudiol, així com les pintures murals i els vidres de Xavier Nogués del celler de les Galeries Laietanes, una part de les quals foren adquirides pel MNAC l’any 1947. Altres autors als quals també hem fet referència anteriorment, com Antoni Tàpies o Josep Maria Mallol Suazo, acompanyen obra de Josep de Togores, Joaquim Torres-García o Marià Andreu Estrany. I seguint amb la presència de dibuixos d’autors de primera fila, la col·lecció comptava amb obra de Pablo Picasso, Salvador Dalí, Ramon Casas o, fins i tot, de Josep Clarà (figura 6).
Tenint en compte la categoria dels noms i d’algunes de les obres que acabem de relacionar dins de la col·lecció de Josep Gudiol Ricart, no hi ha dubte que es tractava d’un conjunt molt interessant que reflectia perfectament els gustos i els coneixements del seu creador. No és estrany, doncs, una presència més gran o de més importància de pintura hispànica baixmedieval així com també d’època moderna, sense deixar de banda una atenció quasi professional a la pintura catalana contemporània. La gran qualitat i diversitat tipològica i estilística, així com la presència d’una gran quantitat d’autors acompanyant les grans figures que hem detallat, caracteritzaven una col·lecció que ja l’any 1944 el mateix Josep Pijoan va qualificar amb un eloqüent: «Not too bad!».
Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (Vic).
Fons familiar Gudiol Ricart.
Fototeca de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic (Barcelona).
