Pedro Masaveu Rovira

16/9/2021

Castellar del Vallès (Vallès Occidental) 1828  - Barcelona 1885

Pedro Masaveu Rovira va arribar a Oviedo l’any 1840, amb la intenció d’establir-s’hi com a comerciant a l’històric carrer de Cimadevilla (figura 1). Va assentar-s’hi i va fundar-hi la seva pròpia família, després de casar-se amb Carolina González Arias-Cachero; totes les filles del matrimoni van rebre una acurada educació musical i també artística, que va incloure la pràctica de la pintura. Amb això, el llinatge Masaveu, ben situat en la burgesia comercial i industrial d’Oviedo, va iniciar una estreta relació amb les arts que els acompanyaria i s’intensificaria amb cada generació fins al present.

Pedro Masaveu va encarregar la construcció de la que encara és la seu de la firma familiar, la Casa Masaveu, una joia de l’arquitectura vuitcentista inaugurada el 1885 a partir de les traces de l’arquitecte basc Javier Aguirre Iturralde (1850-1939), qui va incloure unes espectaculars vitrines públiques, en les quals es van presentar quadres i altres objectes artístics. De seguida, el negoci, principalment tèxtil, es va diversificar amb la dedicació a activitats de banca i indústria.

Mentrestant, Pilar Masaveu González (1862-1952) va unir la seva vida a la d’Elies Masaveu Rivell (1847-1924), que encarna la segona generació i va sobresortir com a fundador del modern Bazar Masaveu (1904), a partir d’un teatre construït per Luis González Bellido (1869-1955). Allà s’establiria l’any 1918 la primera sala d’exposicions de titularitat privada fundada al territori asturià que, en tots els seus aspectes, va comptar amb una organització clara i professionalitzada i va estar a càrrec d’un dels fills del matrimoni, Martín Masaveu Masaveu (1890-1937). Aquesta primitiva galeria d’art, inspirada en models forans (catalans i parisencs), va programar exposicions de forma estable almenys fins al 1927; es conserven fins i tot anotacions sobre els seus moviments de venda, a més de comptats catàlegs de mà de diverses de les mostres temporals que s’hi van presentar. Entre els seus expositors, hi hagué José Robles (1919), Evaristo Valle (1919), Cecilio Pla (1920), Enrique Vera (1920), José Uría y Uría (1921; 1927) (figura 2) i Joaquín Vaquer (1924).

D’altra banda, la família Masaveu va desdoblar el negoci, i va obrir una botiga a Gijón, al número 29 del carrer de la Corrida, la luxosa seu que també va acollir la presentació d’obres d’art de manera intermitent.

També van col·laborar en l’organització d’exposicions primerenques d’art contemporani (1916 i 1918, Universitat d’Oviedo), i adquiriren obres de diversos dels seus expositors. Un dels germans de Martín, Pedro Masaveu Masaveu (1886-1968), va fer un pas definitiu en la conformació d’una veritable col·lecció artística ja en els anys de postguerra, i va instal·lar les obres al palau d’Hevia, als voltants d’Oviedo. Per assegurar el bon encert en les seves compres, va ser auxiliat pel professor Enrique Lafuente Ferrari (1898-1985), qui el va situar entre els més precisos col·leccionistes privats d’art antic espanyol d’aquell temps.

Els seus fills, Pedro i Cristina, continuarien i impulsarien més la col·lecció paterna. Així, Pedro Masaveu Peterson (1938-1993) va comprar amb freqüència en el mercat artístic internacional, sense deixar de banda allò d’interès que li oferia el comerç madrileny. El resultat va ser un creixement exponencial de la Col·lecció Masaveu, que ja va incorporar des d’aquest moment l’art actual, reforçant a més els nuclis existents. El 1988, una cinquantena de les seves obres selectes va ser presentada a Oviedo i seguidament a Madrid, fet que va permetre calibrar, per primera vegada, la importància d’una col·lecció fins llavors desconeguda.

No obstant això, la mort primerencade Pedro Masaveu Peterson va tenir conseqüències en el fons d’art familiar, que, donat el gran relleu i dimensió que ja tenia, havia estat repartit entre diversos immobles, inclosa la mateixa Casa Masaveu del carrer de Cimadevilla. En conseqüència, la seva germana, María Cristina Masaveu Peterson (1937-2006), va fer front a un generós pagament d’impostos successoris, que es va traduir en la dació Masaveu, per la qual el Principat d’Astúries va resultar beneficiari de quatre-centes nou obres pertanyents a la Col·lecció de Pedro Masaveu, separant-la de la del pare de tots dos. Després de catalogar-les i exposar-les (1995-2002), les obres van passar a engrossir, gràcies al dipòsit del Govern autonòmic, la col·lecció del Museu de Belles Arts d’Astúries.

La Col·lecció Masaveu compta actualment amb més de mil cinc-centes peces, entre les quals ocupa un lloc preponderant la pintura. També reuneix bons exemples d’escultura medieval (especialment, castellana) i contemporània (H. Moore, B. Llop, E. Chillida), arts decoratives, tapissos i un ric mobiliari; n’és destacadíssima la biblioteca, que inclou, a part d’un qualificat fons de llibres i papers sobre art (Bernardino de Pantorba, Xavier de Salas), veritables joies de bibliofília com el Códice Durán-Masaveu (1629-1631), manuscrit autògraf de Lope de Vega.

Es tracta, doncs, d’un fons que radiografia l’art espanyol i que va contribuir a recuperar-lo en el mercat estranger, de forma completa i segura, atenent els seus diversos focus en un ampli període que abasta des de l’edat mitjana fins al temps actual i que inclou la pràctica totalitat dels seus principals representants. Predominen les obres d’assumpte religiós i de procedència eclesiàstica, en què es van obstinar Pedro Masaveu Masaveu i el seu successor. Pedro Masaveu Peterson va centrar el seu interès en les subhastes de les firmes londinenques i nord-americanes, a més del que s’oferia al Con Sud (Argentina) i a les galeries d’art barcelonines i madrilenyes.

Alhora, la Masaveu va incorporar peces provinents d’escoles estrangeres, amb preponderància de la pintura flamenca (Mestre de la Llegenda de la Magdalena, A. Benson) davant de la italiana, tot just atesa.

Entre els nuclis més destacats de la col·lecció sorprèn el nombre de taules baixmedievals, que incorpora retaules complets (Santa Anna, de Jaume Cirera i Bernat Despuig, c. 1440; Sants Joans, del Mestre de Cubells, c. 1400, Colección Pedro Masaveu [CPM]; Santa Marina de Mayorga de Campos, del Mestre de Palanquinos, c. 1500, CPM) i s’estén àmpliament fins al Renaixement, incloent-hi, en el seu tancament, treballs de L. de Morales i El Greco (L’espoli de Crist, c. 1577-1579).

Del Segle d’Or espanyol inclou la pràctica totalitat dels seus mestres, a excepció de Velázquez, i hi sobresurt J. de Ribera (Sant Francesc d’Assís, c. 1640; Sant Bernat de Claravall, 1634, CPM), F. de Zurbarán (Santa Caterina, c. 1635-40; Crist mort a la creu, 1635-1640, CPM) (figura 3), Alonso Cano (Sant Josep i el Nen, 1645-1646) i B. E. Murillo (Mare de Déu amb el Nen, c. 1660-65). A més, el temps de la Il·lustració brilla amb Luis Meléndez (Natura morta amb besucs, 1772; Bodegó amb síndria, raïm, formatge, pa, poma i recipients, c. 1772, CPM) (figura 4). També és molt nodrida la secció de gerros de flors (T. Yepes, los Arellano). I Goya té el seu lloc a la col·lecció gràcies a la llauna Banderilleros (Suerte de Banderillas), datada el 1793, a la qual s’hauria de sumar el Retrato de Carlos IV en traje de corte (1789) (CPM), expertitzat al Museu de Belles Arts d’Astúries per Juliet Wilson-Bareau i Manuela Mena.

Un capítol a part el constitueix la pintura espanyola del segle xix (V. López, F. de Madrazo, M. Rico), una de les més completes del període, que culminen J. Sorolla i H. Anglada Camarasa, amb presència de totes les seves etapes. Del primer s’han recuperat moltes peces en el mercat nord-americà. A part de Corrent per la platja. València (1908) (figura 5), que va arribar a pertànyer als Huntington, i Preparació de la passa (Transportant el raïm. Xàbia) (1900) (CPM), el fons familiar conserva Estudi per Trista herència! (1899), que va ser del pintor nord-americà J. S. Sargent, o La família del senyor Rafael Errázuriz Urmeneta (1905). D’altra banda, entre els Anglada Camarasa, al costat dels seus característics nocturns parisencs d’entresegles, es conserva La madrilenya (1913), presentada a la Biennal de Venècia, o Camperols de Gandia (1909) (CPM). També Rusiñol hi és present a través d’Interior amb figura femenina (1890-1891) i el Grand Bal (1891), obsequi de l’artista al seu amic de Sitges Josep Planes. També Casas hi apareix amb obres de gran importància com la tendra visió infantil recollida en Catalinita, retrat (1898) o el Retrat dels nens dels senyors Sánchez (1912) (figura 6), exposat a la Sala Parés.

Queda palès l’interès per la pintura luminista (I. Pinazo, J. Mongrell, I. Martínez Cubells), veritable marca identitària de la col·lecció, en harmoniosa connivència amb el vessant norantavuitista, que inclou alguns dels millors treballs de J. Gutiérrez Solana (Mascarada del diable vermell, 1938, CPM), D. de Regoyos i J. Romero de Torres (Pesadumbres, 1906). Però igualment els últims cent anys es mostren de manera important en la Col·lecció Masaveu, amb destacats olis de P. Picasso (Mousquetaire à l’épée et amour, 1969, CPM), G. Braque (Atelier VIII, 1954-1955), J. Gris, M. Blanchard, S. Dalí, J. Miró i Luis Fernández.

Actualment, la Fundación María Cristina Masaveu Peterson (2006) gestiona la Col·lecció Masaveu, titularitat del grup d’empreses. En ella hi ha les obres ja reunides per Pedro Masaveu Masaveu i després enriquides pels seus fills amb ajuda més recent del cosí de tots dos, Elías Masaveu Alonso del Campo (1930-2005). Del conjunt inicial es va separar el 1994 l’amplíssim lot que conforma la dació, ja adscrit directament al Museu de Belles Arts d’Astúries (2011). D’altra banda, la fundació també ha començat a conformar la seva pròpia col·lecció d’art contemporani, amb ramificació cap a la pintura antiga.

És, doncs, la Col·lecció Masaveu, un fons d’art extens i dens, conformat a través de diverses generacions, especialment al llarg de les últimes vuit dècades, tot i que es va originar a partir d’una estreta vinculació d’aquesta família amb la pintura asturiana, que van contribuir a presentar i a vendre per primer cop en el període d’entresegles. El caràcter emprenedor dels Masaveu i la seva conreada atenció al mercat artístic van ser determinants. El resultat és una col·lecció de gran qualitat, especialment de pintura, que incorpora un gran nombre d’obres mestres absolutes i destaca pel seu bon estat de conservació.

Bibliografia i fonts

Aparicio Vega, Juan Carlos. Galerías de arte en Asturias (1918-2005): espacios y promotores. Tesi doctoral inèdita. Oviedo: Universidad de Oviedo, 2015, p. 185-206 i 1108-1134.

Aparicio Vega, Juan Carlos. «El Salón de arte del Bazar Masaveu de Oviedo (1918-1927)». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). 9a Jornada Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2020, en premsa. (Memoria Artium)

Aterido, Ángel. Colección Masaveu: Del Románico a la Ilustración: Imagen y materia [catàleg d’exposició]. Madrid: Fundación María Cristina Masaveu Peterson, 2013.

Barón, Javier. Colección Pedro Masaveu: Pintores asturianos [catàleg d’exposició]. Oviedo: Principado de Asturias, 1996.

Barón, Javier. Colección Masaveu: Pintura española del siglo xix [catàleg d’exposició]. Madrid: Fundación María Cristina Masaveu Peterson, 2019.

García López, José Ramón; Lillo, Juan de; Morales Saro, Mari Cruces; Miranda Ferreras, Alejandro. Rehabilitación de la Casa Masaveu. Oviedo. Madrid: Fundación Dragados, 2002.

Pérez Sánchez, Alfonso Emilio. Obras Maestras de la Colección Masaveu [catàleg d’exposició]. Oviedo: Museo de Bellas Artes de Asturias, 1988.

Pérez Sánchez, Alfonso Emilio; Barón, Javier. Colección Pedro Masaveu: Cincuenta obras [catàleg d’exposició]. Oviedo: Principado de Asturias, 1995.

Pons Sorolla, Blanca (com.). Pedro Masaveu, pasión por Sorolla [catàleg d’exposició]. Madrid: Fundación María Cristina Masaveu Peterson, 2018.

Rodríguez-Vigil Reguera, José María. «Arquitectura, consumo y sociedad: Galerías Preciados y otros grandes almacenes en la ciudad de Oviedo». A: Bellver Loizaga, Vicent; D’Amaro, Francesco; Molina Puertos, Isabel; Ramos Tolosa, Jorge (coord.). Otras voces, otros ámbitos: los sujetos y su entorno. Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València: Universitat de València, 2015, p. 113-120.

Juan Carlos Aparicio Vega