Llista de fitxes Col·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

A B C D E F G H I J K L MNO P Q R S T U V W X Y Z  

Pere Milà i Camps

16/9/2021

Barcelona  1874  - Barcelona 22/2/1940

 

Figura 1. Pere Milà i Camps (Arxiu Fundació Catalunya La Pedrera.)

Figura 2. Roser Segimon i Artells (Arxiu Fundació Catalunya La Pedrera.)

Figura 3. Retrato de un abad, atribuïda a El Greco, oli sobre tela (fotografia del 1910). (Arxiu Mas, Col·lecció Milà i Camps, clixé 5144.)

Figura 4. Aleix Clapés, Al·legoria del doctor Robert, oli sobre tela (c. 1890-1902), 2,28 × 2,69 m. (Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. de catàleg 011214-000).

Figura 5. Jaume Cirera, Sant Francesc o sant Antoni de Pàdua predicant, oli sobre fusta (fotografia del 1929). (Arxiu Mas, Col·lecció Milà i Camps, clixé 56322.)

Figura 6. Bernat Martorell, Crucifixió, oli sobre fusta (fotografia del 1928), 1,75 × 1,37 m. (Arxiu Mas, Col·lecció Milà i Camps, clixé 51848.)

Pere Milà i Camps (figura 1), o Perico, com l’anomenaven familiars i amics, fou un empresari i polític barceloní provinent d’una família d’industrials tèxtils vilanovins, tot i que és més conegut per encarregar a Gaudí la construcció de la Casa Milà (la Pedrera). Entre altres càrrecs, fou director de La Catalana General de Crédito, fundador i propietari del diari La Tribuna, a més de candidat de les llistes de la Lliga Regionalista per Solsona i per les llistes del Partit Liberal. El seu pare fou un reconegut industrial tèxtil, soci majoritari de la fàbrica Godó Hermanos, Milá y Compañía; el germà del seu pare, Josep Maria Milà i Pi, havia estat alcalde de Barcelona; i el fill d’aquest, Josep Maria Milà i Camps, esdevingué president de la Diputació de Barcelona en època de la Dictadura de Primo de Rivera, així com primer comte del Montseny. Pere Milà de seguida es convertí en un jove empresari, ben plantat, un dandi, acostumat a vestir de manera elegant, a més de ser un dels primers barcelonins a disposar de cotxe. Aviat entre els barcelonins se’l va anomenar àrbitre de l’elegància.

L’any 1905 contragué matrimoni amb Roser Segimon i Artells (figura 2) (Reus, 2 d’octubre del 1870 - Barcelona, 27 de juny del 1964), vídua d’un indià que s’havia enriquit a les Amèriques i el qual li havia deixat una enorme herència. Foren un matrimoni d’una classe social privilegiada, gràcies als quinze milions de pessetes que Roser havia heretat i que prompte Pere Milà començà a administrar; no és gens estrany que entre els aristòcrates del moment circulés l’enginyosa pregunta: «Perico Milà s’ha casat amb la vídua Guardiola o amb la Guardiola de la vídua?». Així mateix, els Milà-Segimon no trigaren a comprar un solar al passeig de Gràcia amb el carrer de Provença on poder construir la seva futura residència. La parella n’encarregà la construcció a Antoni Gaudí, seguint la recomanació de l’industrial Josep Batlló, amic de Pere Milà, amb la intenció d’ocupar el pis principal i llogar la resta. No obstant això, el cost de la Pedrera resultà més car del que s’esperaven, raó per la qual la relació entre la parella i l’arquitecte no fou prou satisfactòria i acabaren, fins i tot, als tribunals.

La relació entre Pere Milà i Roser Segimon tampoc no fou bona; Roser s’assabentà de les infidelitats del seu marit i intentà divorciar-se’n. En no poder aconseguir-ho, el matrimoni, a partir del 1926, només mantenia les aparences en públic. A banda d’això, durant l’esclat de la Guerra Civil, Pere Milà, d’ideals monàrquics i conservadors, marxà a l’estranger fins al 1939. Finalment, el 22 de febrer del 1940 morí, als seixanta-sis anys, a causa d’un càncer de pròstata.

Quant a l’afany col·leccionista de Pere Milà, aquest passà bastant desapercebut, per la qual cosa no sabem amb exactitud quan s’inicià. El que sí que podem afirmar és que no trigà a relacionar-se amb diversos artistes i bohemis de l’època, un d’ells el col·laborador d’en Gaudí i encarregat de la decoració pictòrica de la Pedrera, el pintor Aleix Clapés (Vilassar de Dalt, 1846 - Barcelona, 1920). Tal com afirma l’escriptor i periodista Josep Maria Huertas, Milà començà a comprar quadres aconsellat per Aleix Clapés i presentava a la seva dona «factures inflades dels quadres i es quedava una “comissió” per ajudar-se en la seva agitada vida sentimental».

Gràcies a les diverses fonts documentals del moment ens podem fer una idea de l’abast i el contingut de la col·lecció. Així doncs, sabem que Milà cedí diverses obres a l’«Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos», inaugurada el 14 de maig del 1910 per l’Ajuntament de Barcelona al Palau de Belles Arts; al catàleg il·lustrat de l’exposició trobem sis obres cedides per Pere Milà: Retrato de un abad (figura 3), atribuïda a El Greco; Retrato de una actriz de la corte francesa en el siglo xvii, obra anònima; Retrato al óleo de Luis XIV, atribuïda a Jacint Rigaud; Retrato del general Urrutia; Retrato de un alcalde, obra d’Aleix Clapés, i Retrato de señora y niña, obra d’Aleix Clapés.

Anys més tard, el 31 de gener del 1933 La Vanguardia es fa ressò de la donació de disset teles per part de Milà a la Junta de Museus de Barcelona; es tractava d’un lot d’obres del pintor Aleix Clapés. Així mateix, el juny del 1934, l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres comentava a la seva publicació, dins del Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, que gràcies a aquest donatiu es feia possible la construcció de la Sala Clapés al futur Museu d’Art de Catalunya, museu que s’estava instal·lant al Palau Nacional de Montjuïc. Aquesta donació de Milà ens demostraria una certa sensibilitat artística per l’artista vuitcentista i que, fins i tot, valorava enormement la seva producció, encara que a l’època l’artista era considerat tan extravagant com geni. Avui en dia el lot d’obres es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i per tant podem saber amb exactitud que les obres eren: El comiat de Crist als apòstols, Figura d’un home assegut, Martiri de sant Pere, La deposició de Crist, Marededeu, Santa Isabel oferint la corona de reina a un pobre, Retrat d’home, Èxtasi de sant Francesc d’Assís, Crist crucificat, Parella amorosa, Figura de sant, Ecce Homo, El desvetllament d’Adam, Retrat de senyora, Crist i Maria Magdalena i Al·legoria del doctor Robert (figura 4).

Tot i que no es conserven fotografies de la disposició de les obres a la planta noble de la Pedrera, el 27 de juny de 1935, amb motiu de l’enllaç matrimonial d’una neboda de Milà, a La Vanguardia es descriu com «un veritable museu d’art, on abunden valuosos llenços i taules». A més, també tenim constància d’una visita feta pels Amics dels Museus a la col·lecció de Milà el 22 de desembre de 1935. A La Vanguardia es ressenyà la visita i s’esmentaren obres d’artistes com: el Veronès, Viladomat, Goya, Morales, Van Dyck, Guido Reni, Ribera, Vicente López, David Teniers, Murillo i Orrete. Així mateix, es destacà que la col·lecció superava les dues-centes pintures.

A continuació, Milà col·laborà amb dues taules al «II Saló Mirador», exposició dedicada a l’art gòtic català inaugurada el 8 de maig del 1936 a la Sala Parés. L’exposició, que anava a càrrec de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart, comptà amb vint-i-quatre taules gòtiques cedides per diferents col·leccionistes barcelonins, entre els quals Oleguer Junyent, Teresa Amatller, Maria Esclasans, Joaquim Carreras, etc. En concret, Pere Milà cedí l’obra de Jaume Cirera, Sant Francesc o sant Antoni de Pàdua predicant (figura 5), i l’obra del Mestre de sant Jordi Crucifixió (figura 6). Així mateix, a la revista Mirador: Setmanari de Literatura, Art i Política dedicaren una publicació a l’exposició i mostraren una fotografia de la peça del Mestre de sant Jordi sota el títol Els jueus disputant-se la túnica de Crist. Detall del número 15 del catàleg (Col·lecció Pere Milà).

 A banda d’això, tenim constància de la selecció de les obres atribuïdes a El Greco, Retrat de cavaller, Sant Bernardí i Adoració dels pastors per formar part de l’exposició dedicada a El Greco que s’havia de dur a terme al Palau Maricel de Sitges el juny del 1936. L’organitzador de l’exposició, Joaquim Folch i Torres, volia exposar obres provinents de col·leccions catalanes tant públiques com privades; finalment, però, es va optar per exposar les obres de les col·leccions públiques, ja que no es tenia del tot clar l’autenticitat de moltes de les obres provinents de les col·leccions privades.

Pel que fa al destí de la pinacoteca de Pere Milà, tot i que es creu que durant l’esclat de la Guerra Civil el retaule gòtic de l’oratori havia estat robat per part de la CNT, la veritat és que formava part de les pintures i pertinences de valor que es pogueren amagar a temps i que es retornaren al seu lloc l’any 1939. Finalment, quan morí Roser l’any 1964 deixà en herència la col·lecció d’obres als seus nebots —fills d’un germà seu— Joan Segimon, Pere Segimon i Magdalena Segimon. Tal com relata Josep Maria Segimon i Valentí —fill de Pere Segimon—, la col·lecció d’art es portà a terme amb els diners de Roser i, a la mort d’aquesta, es repartí en tres lots, un per a cada nebot. Per fer el repartiment es contractà un taxador de l’Institut Amatller perquè els lots fossin tan equiparables com fos possible segons el seu valor. A continuació, els lots se sotmeteren a sorteig.

Tenim constància que el lot que fou a parar a mans de Joan Segimon es vengué sencer; a més, segons comenta la seva dona —Rosa Lloveras—, les obres es tractaven en la totalitat d’atribucions, per la qual cosa no tenien un gran valor artístic. Quant al lot heretat per Pere Segimon, es dividí en dos, un per a cada fill; dels quadres que Josep Maria Segimon heretà només conservà el Retrato de un abad atribuït a El Greco i alguna pintura d’Aleix Clapés, les altres les vengué totes. Finalment, el lot heretat per Magdalena arreplegava totes les obres d’autors catalans, raó per la qual, segurament, l’obra del Mestre de sant Jordi en formaria part. No obstant això, Josep Maria Segimon no sap el destí de les obres, ja que moltes passaren als hereus de Magdalena i creu que s’acabaren venent.

Com podem observar, Pere Milà i Camps fou un col·leccionista peculiar; segurament el seu afany col·leccionista fou mogut principalment per la popularitat col·leccionista que hi havia entre els industrials burgesos de l’època i no per una intenció personal. En el seu cas, mancava de coneixements en la matèria, per això és més que probable que acudís a l’expertesa d’algun professional, o del mateix Aleix Clapés, tal com indiquen algunes fonts. Podem dir que no fou un col·leccionista de qualitat, ja que no observem una preocupació per les característiques estètiques de l’obra. Ara bé, es pot entreveure un cert criteri selectiu, escollint l’obra antiga per sobre de la del seu temps, així com una intenció museogràfica, tot i que segurament moguda per la voluntat de prestigi.

Actualment no disposem d’un inventari detallat amb les obres que formaren part de la col·lecció Milà, però sí que disposem de material fotogràfic conservat a l’Arxiu Mas sota el títol Col·lecció Milà i Camps. No sabem del cert el motiu pel qual es fotografiaren les peces, tot i que per les dates és possible que es fessin en el moment de cessió de la peça a alguna exposició. Per acabar, cal puntualitzar que algunes de les fotografies conservades no formarien part de la col·lecció Milà, ja que representen possessions de Josep Maria Milà i Camps, cosí de Pere Milà; com, per exemple, obsequis o creus d’honor per la seva trajectòria com a president de la Diputació de Barcelona, així com retrats familiars. Tal com indiquen els seus familiars, Josep Maria Milà no fou col·leccionista d’art, sinó que estigué més interessat en les seves accions com a polític. El fet de trobar-se barrejades ha portat a la confusió per part de diverses fonts a l’hora de citar el col·leccionista.

Bibliografia

Álvarez, Rafael. Gaudí: Arquitecto de Dios (1852-1926). Madrid: Palabra, 1999.

«Arte y artistas: Amigos de los Museos de Cataluña». La Vanguardia (25 desembre 1935), p. 11. També disponible en línia a: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1935/12/25/pagina-11/33145533/pdf.html> [Consulta: 16 desembre 2020].

Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus: El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013. (Memoria Artium; 15)

Bursó, Lluís; Busqué, Jaume. «El Cànem. Fàbrica dels Godó, presó franquista». L’Avenç: Revista d’Història i Cultura, núm. 385 (2012), p. 30-39.

Capdevila, Carles. «L’obra del pintor Clapés al museu: Donatiu del senyor Pere Milà i Camps». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Junta de Museus], vol. iii, núm. 22 (març 1933), p. 80-85. També disponible en línia a: <http://ddd.uab.cat/pub/butmusartbcn/butmusartbcn_a1933m3v3n22.pdf> [Consulta: 16 desembre 2020].

Doménech, Jorge. Del modernismo al funcionalismo: Características y evolución del movimiento modernista: El modernismo en Alcoy y Novelda (casos concretos). Sant Vicent del Raspeig: Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2013.

«El II Saló “Mirador”». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona], vol. vi, núm. 64 (setembre 1936), p. 268-274.

«Enlace Rivero-Estruch». La Vanguardia (27 juny 1935), p. 9. També disponible en línia a: <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1935/06/27/pagina-9/33150523/pdf.html> [Consulta: 16 desembre 2020].

Exposición de retratos y dibujos antiguos y modernos: Catálogo ilustrado. Barcelona: Imp. de Henrich y C.ª, 1910, p. 12, 15, 19, 38, 92 i 95. També disponible en línia a: <https://ddd.uab.cat/record/57405> [Consulta: 16 desembre 2020].

Fernández i Gual, Enric [Enric F. Gual]. «II Saló Mirador: La pintura gòtica a Catalunya». Mirador: Setmanari de Literatura, Art i Política, núm. 377 (7 maig 1936), p. 1-2. També disponible en línia a: <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=2128> [Consulta: 16 desembre 2020].

Folch i Torres, Joaquim. «El Museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional de Montjuïc». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona], vol. iv, núm. 37 (juny 1934), p. 171-191. També disponible en línia a: <http://ddd.uab.cat/pub/butmusartbcn/butmusartbcn_a1934m6v4n37.pdf> [Consulta: 16 desembre 2020].

Gómez Bono, Ana Belén. Pere Milà i Camps: Àrbitre de l’elegància i col·leccionista d’art. Treball de fi de grau. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2016.

Gueilburt, Luis. «Secrets i misteris de Gaudí: La Pedrera. La casa de la Sra. Rosario Segimon i Artells». Butlletí Informatiu Trimestral de l’Institut Gaudí, núm. 27 (abril 2007). També disponible en línia a: <http://usuaris.tinet.cat/lgt/enlaces_externos/lapedrera.pdf> [Consulta: 16 desembre 2020].

Huertas, Josep Maria. «L’herència de l’indià». A: Flores, Carlos. La Pedrera: Arquitectura i història. Barcelona: Caixa de Catalunya, 1999, p. 187-222.

Mir, Conxita. Lleida (1890-1936): caciquisme polític i lluita electoral. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985.

Roig Omedes, Teresa. L’arquitecte de somnis. Barcelona: Columna, 2013.

Ana Gómez Bono

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal