La col·lecció Núria Pla és un conjunt de vuit-centes cinquanta peces que comprèn mobiliari, escultura, orfebreria, pintura i altres objectes varis, arreplegat al llarg de més de setanta anys.
Localització i entorn
Núria Pla i Montseny (figura 1), doctora en medicina, fou filla del doctor Ramon Pla i Armengol (Alentorn, la Noguera, 1880 - Barcelona, 1956), que va ser un eminent investigador especialitzat en afeccions pulmonars.
Pel setembre del 1927 el doctor Ramon Pla va encarregar a l’arquitecte Adolf Florensa la construcció d’un edifici a Barcelona que fos alhora habitatge familiar i seu dels laboratoris Ravetllat-Pla.
L’edifici, situat en una finca de quatre hectàrees, es va projectar com una vil·la pal·ladiana a la façana sud. La façana nord està traçada com la d’una masia catalana del segle xviii. L’edifici està declarat monument d’interès local.
El seu desig era que el conjunt passés a ser públic, tal com ha succeït a la mort de la doctora Pla.
Criteris i formació de la col·lecció
El primer origen està en la decoració de l’habitatge familiar feta per Assumpció Montseny, que decorà l’habitatge amb rèpliques de mobles d’estil clàssic. Després de la mort de la seva mare, la doctora Pla es desempallegà de la major part dels mobles i els substituí per mobles del mateix estil però autèntics. A partir d’aquest moment i al llarg de setanta anys començà la veritable col·lecció amb la recerca de peces que completessin el conjunt, sense cap repetició, i aconseguí exemplars que van del segle xiv al segle xix.
La seva formació en aquest camp, a més del sentit estètic heretat de la seva mare, va ser autodidacta, a partir de l’observació, de la lectura (especialment del marquès de Lozoya i de Feduchi), de la visita a fires, museus i col·leccions, i de la manipulació dels mobles que anava adquirint, ja que ella mateixa els netejava amb un gran respecte.
Un dels criteris que guiava les adquisicions va ser la seva admiració pel moble dit espanyol dels segles xvi i xvii. El trobava vigorós i equilibrat de proporcions, d’una elegància sòbria i el més representatiu d’Espanya. Aquest conjunt es completa amb moble estranger de molt alta estètica que serveix com a contrast. El moble català hi és poc representat perquè l’oferta que rebia no la convencia per la qualitat o l’estètica.
Un altre criteri era l’estima pel moble popular, el més senzill però ben acabat. En ell hi veia l’expressió més genuïna de la vida del poble. Cal fer notar que la col·lecció compta amb l’agrupació més important de moble pintat.
En escultura, a més del seu refinament estètic, el seu criteri va ser el religiós. No hi ha cap obra profana. El conjunt comprèn obres del segle xiii al segle xviii. D’alguna forma, l’escultura va ser pensada a l’inici com a complement del mobiliari, una manera d’ornamentar els murs i aconseguir conjunts homogenis, però amb el temps aconseguí entitat pròpia.
Els proveïdors van ser essencialment els antiquaris, ja sigui directament o a les fires, i corredors d’antiguitats que li portaven a casa l’objecte. Només cap al final adquirí en subhastes, i poques peces, per la dificultat d’examinar l’obra directament. La col·lecció era dinàmica en el sentit que quan una obra no l’acabava de satisfer o hi descobria algun defecte no dubtava a vendre-la o canviar-la per una altra sempre amb la intenció de millorar el conjunt.
La col·lecció
La col·lecció es compon de tres seccions principals: mobiliari, escultura i orfebreria combinats per a l’ornamentació de totes les estances de la casa.
Mobiliari
— Arquimeses (o barguenyos). En nombre de noranta-dos, amb un sentit ampli del concepte, que inclou també les anomenades arquilles (figura 4 i figura 5), cabinets o stipos. N’hi ha des del segle xvi fins al segle xviii. El grup fort el constitueixen les procedents de Castella (Salamanca) i del nord d’Espanya (figura 3). Cal assenyalar també uns quants exemplars llatinoamericans, alemanys, italians, anglesos i d’altres indrets, pocs però de molt alta qualitat. És la col·lecció més completa d’Espanya. Inclou també exemplars populars, de forma que a través de la col·lecció es pot seguir l’evolució sencera d’aquests mobles.
— Armaris. En nombre de seixanta-quatre, inclou l’armari rober, l’eclesiàstic i el de rebost. Abasta del segle xvi al segle xviii. L’armari de rebost és el més nombrós i és una de les expressions més genuïnes del moble popular.
— Taules. En nombre de cent nou, van del segle xvi al segle xviii (figura 7). Es tracta des de taules nobles fins a d’altres de més senzilles, amb calaixos o sense, de centre o de paret, amb talla o llises. Cal destacar el grup dels bufetillos que servien per a sostenir arquimeses, i el grup de tauletes d’estrada.
— Arquetes i arques. En nombre de quaranta-dos, van des del segle xiv al segle xviii. Va ser el recull fet darrerament, en part propiciat per la necessitat de decorar el sobre de les nombroses taules. Les arques són poques i no n’hi ha cap de catalana perquè, en paraules seves, mai no li van oferir un exemplar d’alta qualitat i amb un grau de puresa suficient.
— Calaixeres i lligadors. En nombre de trenta-sis, del segle xvi al segle xviii (figura 2, figura 6). Aquest grup comprèn els mobles baixos amb calaixos en general, i n’hi ha de sagristia, conventuals, robers, amb escriptori i llibreria, amb capella… Els lligadors són pocs però escollits
— Llits. En nombre de dotze, dels segles xvii i xviii. En general, amb un capçal molt decorat i alguns amb cobricel o pilars angulars.
— Armaris baixos (taquillones), peus oberts (pie de puente) i vitrines. En nombre de trenta, van del segle xvi al segle xviii. En general acompanyen les arquimeses amb les quals fan joc i a les quals sostenen, igual que els peus oberts. També n’hi ha de solts. Les vitrines són poques i devien entrar en la col·lecció com a complement necessari de la varietat de mobles.
— Seients. En nombre de cent cinquanta-set, van del segle xvi al segle xix (figura 8). En general, les cadires i les cadires de braços (fraileros) van per parelles, des de les més senzilles i populars a alguns exemplars notables per la seva talla o decoració. Hi ha també una nodrida col·lecció de canapès i bancs.
— Miralls i marcs. En nombre de cinquanta-sis, dels segles xvii i xviii. Alguns encara van amb la lluna original i tots presenten un marc de talla sumptuós.
Escultura
Amb setanta-set exemplars, del segle xiii al segle xx, pràcticament tota és de temàtica religiosa. Presenten una gran qualitat de talla i estofats. Es nota una predilecció per la talla castellana dels segles xv i xvi. Són totes en fusta i amb un estat de conservació excel·lent. Les més modernes, dels segles xix i xx, corresponen a figures de pessebre en terracota.
Orfebreria i metall
En nombre de cent exemplars, que van del segle xv al segle xviii, amb l’excepció de quatre cristos, dos del segle xii amb esmalts i dos del segle xiv sobredaurats. Abunden els objectes religiosos però n’hi ha també d’altres de civils.
Pintura
Realment el grup més escadusser de la col·lecció, amb dotze exemplars i amb una finalitat purament ornamental.
Objectes varis
Amb trenta-set exemplars que van del segle xvi al segle xviii. En aquest epígraf entren objectes de diferents classes com fanals i fanalets, safates de laca, faristols, grans candelers de ferro i fusta, ceràmica i vidre que no arriben a formar col·leccions separades.
Aquest és el panorama de la col·lecció arreplegada amb afecció i competència per la doctora Núria Pla i Montseny, qui mai no va tenir un no per a qualsevol que s’hi atansés amb delit d’estudi, o demanés en préstec una obra per a una exposició, i el desig més gran de la qual va ser que en el futur tota la gent, especialment de Barcelona, pogués gaudir amb la contemplació de dita col·lecció. Es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que aquesta col·lecció és el conjunt de mobles antics més important d’Espanya, i a escala de moble espanyol, la més important del món.
Actualment la col·lecció i l’edifici depenen de la Fundació Ramon Pla i Armengol, que ha habilitat unes sales a la planta baixa que poden ser visitades, prèvia cita i de manera guiada, on es mostra una selecció de mobles.
