Al final de la dècada dels seixanta, Jordi Planas Claret (figura 1), després d’obtenir el títol d’enginyer a l’Escola de Teixits de Punt de la Diputació de Barcelona a Canet de Mar, crea la seva pròpia empresa centrada en el gènere de punt (des de la dècada del 2000 diversifica la seva activitat amb una explotació agrícola centrada en la producció d’oli verge d’olives arbequines).
L’inici de la seva col·lecció artística va ser quelcom fortuït. Tot començà quan, després de casar-se, Planas i la seva esposa van decidir construir una nova llar, la qual calia decorar amb alguns quadres. Malgrat que de jove havia visitat en més d’una ocasió la casa del seu oncle Joaquim Ballvé Navarro (col·leccionista, fundador de la popular empresa de banyadors i roba esportiva Meyba i soci de l’entitat Amics de les Arts de Terrassa), es pot afirmar que no tenia antecedents ni coneixements sobre afers artístics, per la qual cosa es va encomanar a Joaquim Marsillach i Oliveras —company de promoció a Canet de Mar i fill del pintor paisatgista olotí Joaquim Marsillach i Codony (Olot, 1905-1986)— perquè l’assessorés.
Aquella primera compra sense pretensions donaria peu a una de les inclinacions més apassionades de la seva vida: el col·leccionisme de pintura catalana moderna i contemporània. L’altra predilecció de Planas és, indubtablement, el ciclisme: afeccionat a aquest esport des de sempre, es va fer soci —i a la llarga, patrocinador— de la Penya Ciclista Nicky’s (entitat fundada el 1946, que va trencar el monopoli local de la Unió Ciclista de Terrassa), a la vegada que va ser un dels principals artífexs del Circuit Municipal de Ciclisme de Terrassa. Inaugurat el 2003, Planas va fer-ne el disseny juntament amb Antoni Serra, cap d’urbanisme de l’ajuntament egarenc.
Planas és un col·leccionista profundament metòdic; totes les obres han d’estar lligades a un cicle necessàriament complet. Dit en altres paraules: Planas busca construir —d’una manera exhaustiva i sense jerarquies de valor— tota una història de l’art visual a partir del motiu escollit i no s’atura fins que ho aconsegueix. L’origen d’aquest esperit enciclopèdic de Planas prové —com ell mateix afirma amb total convicció— del fort influx que va rebre de Joan Artigas Lapeyre, el professor que va tenir a l’Escola Social de Terrassa dels set als catorze anys i que es caracteritzava per tenir una fixació molt marcada envers l’ordenació i la pulcritud.
Planas va començar a col·leccionar de manera sistemàtica a partir de la dècada dels vuitanta. S’inicià amb la pintura paisatgística inspirada en Olot i comarca, de llarga tradició històrica. A l’hora de confeccionar la llista inicial d’artistes que volia aconseguir, Planas es va basar en un llibre que li va regalar el ja esmentat Marsillach fill: Olot Art: Doscents anys de pintura [sic], amb textos de Domènec Moli i publicat l’any 1979, en el qual apareix el nom de vint-i-tres artistes. A partir d’aquí vingueren més lectures i més artistes, que configuraren el primer gran bloc de la seva col·lecció, format per dues-centes vint obres realitzades per vuitanta-tres artistes i que Planas actualment dona per tancat (figura 2).
Paral·lelament, a principi de la dècada dels noranta, l’oferiment casual d’un lot de pintura d’artistes catalans de postguerra esdevingué l’estímul perquè Planas iniciés el segon bloc de la seva col·lecció: la pintura catalana de postguerra fins a l’any 2000 (un límit cronològic, aquest darrer, que Planas s’imposa convencionalment perquè considera que a partir d’aquell any es popularitzen altres suports visuals que disputen el regnat de la pintura, els quals no li interessen). Fer aquest pas significava per a Planas la possibilitat d’endinsar-se en l’art més nou, el de la seva generació. A més, aquest tenia un seguit de valors que la pintura del fenomen paisatgístic olotí no li aportava, arran del seu fort lligam amb idees estètiques pretèrites. Diverses lectures li serviren per a realitzar la llista d’artistes que volia aconseguir, de les quals destaca el catàleg de la mostra «Dau el Set. El foc s’escampa. Barcelona, 1948-1955», celebrada el 1998 al Centre d’Art Santa Mònica i comissariada per Enric Granell i Emmanuel Guigon. Actualment, aquest bloc encara el manté obert, tot i que ja compta amb cent trenta-una obres de setanta-sis artistes (figura 3).
Finalment, l’any 1994, Planas s’adonà que el seu recull tenia una seriosa mancança des d’un punt de vista afectiu i personal: l’art de la seva ciutat natal, Terrassa. El mètode pel qual va optar va ser el mateix que s’ha descrit fins ara amb els altres dos blocs de la seva col·lecció. Després de mantenir unes converses iniciàtiques sobre el passat i el present artístic terrassenc amb pintors locals i l’activista cultural Màrius Samarra (membre dels Amics de les Arts i exdirector del Centre Cultural Caixa Terrassa), que l’orientaren sobre els noms principals que calia tenir en compte, Planas va documentar-se a fons a través de les lectures. Dues publicacions van tenir un pes determinant: Cartes a Anna, de Salvador Alavedra (recull de dibuixos en el qual l’autor aprofita per a escriure unes cartes a la seva filla en què evoca la vida artística de Terrassa quan ell era jove —va néixer el 1919— i que conclou amb una sorprenent relació de noms de tots els artistes i persones dedicades a oficis artístics vinculades a Terrassa, des de l’any 1359 fins al 1965) i tots els volums de la primera edició del diccionari «Ràfols» (compendi de biografies d’artistes dels Països Catalans). Després vingueren més lectures i més exposicions a centres públics i privats que actuaren com a far o com a confirmacions de les seves eleccions i que sumaren un conjunt de vuit-centes set obres realitzades per cent seixanta-quatre artistes locals i que Planas també dona per tancat (figura 4).
Mentre que en els blocs de pintura d’Olot i Terrassa, Planas va optar per no cenyir-se a crear un cànon estricte o excloent en funció de la qualitat o aquiescència historiogràfica, en el cas de la pintura catalana de postguerra fins al 2000, sí que s’ha centrat en els noms més significatius per una qüestió òbviament pràctica: si no ho hagués fet, el nombre d’artistes a col·leccionar s’hauria elevat exponencialment.
Tot plegat conforma un cas insòlit de col·leccionisme perfectament planificat i que permet recórrer alguns dels fenòmens artístics més intensos de l’art català del segle xx. Quant als blocs de la pintura de Terrassa i Olot, es van donar a conèixer públicament en dues mostres monogràfiques celebrades al Centre Cultural Terrassa els anys 2013 i 2018, respectivament. Fins llavors, el coneixement d’aquesta extensa col·lecció havia romàs inèdit entre el gran públic.
