Lluís Quer i Vicens, nascut a Barcelona l’any 1859, s’inicià professionalment com a pintor a mitjans del decenni dels vuitanta del segle xix, i fou constant, des del 1887, la seva presència en les exposicions organitzades a la Sala Parés de Barcelona, una perseverança que, tot i les «males» crítiques que va rebre de la premsa del moment, no el van fer defallir en la seva voluntat de ser pintor.
A finals del segle xix Lluís Quer va compaginar l’exercici de la pintura amb l’atenció del seu negoci de «cromos, estampas y marcos dorados», botiga-taller situada al carrer del Pi, número 6 (posterior número 10), de Barcelona, així com una galeria d’art a la planta baixa del carrer de Minerva, número 4, bloc que feia cantonada amb la Diagonal.
Casat amb Concepció Farrés Artigas, filla del notari de la Vila de Gràcia Francesc Farrés i Viver, també pintora amateur, va tenir dos fills, Francesc, conegut com a Paquito, i Lluís. El 17 de novembre de 1897 Concepció Farrés moria jove al domicili familiar del carrer de Sèneca, número 19. Lluís Quer i Vicens moriria amb tan sols quaranta-set anys, el 21 de desembre de 1905, i deixà dos nens orfes.
A la Veu de Catalunya del 22 de desembre de 1905 se’n publica l’obituari:
En Lluis Quer. Dolorosa sorpresa ha causat al món artístich barceloní la mort del conegut antiquari don Lluis Quer, ocorreguda ahir dijous a les nou del vespre. El finat únicament comptava 47 anys de edat, y res feya sospitar la crudel afecció que corcava sa existencia.
Pintor paisatgista en la seva joventut, havia esboçat notes de naturalesa plenes de fonda emoció. Més tard, va dedicarse al comerç de pintures y antiguitats, donant a tota hora mostra del seu bon gust y de la seva perspicacia, fins al punt d’esser considerat ab justícia com un dels primers coneixedors en materies d’art.
La seva botiga del carrer del Pi, y encara més la seva galeria del carrer de Minerva, atapaida de teles antigues y modernes de mérit reconegut, eran punts de reunió de artistes, arqueòlechs y aficionats, ja que, ademés dels seus coneixements, posseia el finat tal dó de gents y condicions de tracte, que li guanyaven al acte les simpaties de tothom.
Fou el fill, Francesc Quer i Farrés (Barcelona, c. 1892-1941), qui va seguir el negoci d’antiquari del pare, traslladant l’antiga botiga del carrer del Pi a un local del carrer de la Palla, número 27, on actualment encara hi ha un antiquari.
L’any 1922 Francesc va fer donació a la Junta de Museus del retrat del seu pare pintat per Santiago Rusiñol (figura 1). La relació entre els Quer i aquesta entitat cultural va ser molt intensa al llarg dels primers anys del segle xx. Primer, amb les gestions realitzades per Lluís pare i, posteriorment, amb les del fill, tal com s’explica en el llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, escrit per Maria Josep Boronat. La donació del quadre de Rusiñol té lloc l’any després que Francesc Quer portés a terme una sèrie de vendes a la Junta de Museus en les quals va obtenir un bon benefici econòmic.
Francesc Quer va morir el dia 1 de setembre de 1941, als quaranta-nou anys, una edat molt jove, com el seu pare, mort que un cop més va impedir que aquesta interessant personalitat esdevingués una figura destacada en el món de l’art català.
Durant la seva primera joventut, Lluís Quer va intentar fer-se un lloc entre els pintors catalans d’aquells darrers anys del segle xix, tot i que la claríssima (massa clara) influència que altres artistes exercien sobre la seva obra i la falta de llibertat i valentia pictòrica van fer que el seu objectiu no arribés a bon port. Però, tot i això, i potser per la seva amistat amb els artistes, intel·lectuals i marxants que formaven part de la «colla de Can Parés», Quer va poder exposar en moltes de les mostres que se celebraren a la Sala Parés durant aquells anys. Les crítiques que rebien les seves obres en els diaris i setmanaris del moment, especialment a La Dinastía, a la secció «Barcelona Artística», firmada per L. A., sigles que amaguen el crític Luis Alfonso, no eren massa, o gens elogioses, tot i que alguns dels seus quadres van il·lustrar les portades d’altres setmanaris com La Ilustración.
Amic de grans pintors, la primera vegada que es va poder veure el retrat de Lluís Quer realitzat per Rusiñol fou a l’exposició a la Sala Parés de la primavera del 1889, en què exposaven Rusiñol, Casas i Clarassó. A La Vanguardia del 8 de juny de 1889 llegim la crònica de l’exposició:
Difícil es decir cual de los cuatro cuadros expuestos sobresale de los demás; como cuadro acabado ninguno hay como el retrato del pintor Quer.
El fondo es de una verdad y belleza que encantan y está perfectamente encajado el personaje en el medio elegido por el pintor; hay esa compenetración de sentimientos entre la naturaleza y las figuras que la animan, tan difícil de encontrar para el artista.
El quadre també es reprodueix a la portada de La Ilustración del 16 de juliol de 1889 i en el text que hi fa referència llegim: «El retrato de su amigo y compañero, Luis Quer, destacándose sobre un fondo de severos cipreses…».
A poc a poc, Quer es va deslliurant de la forta influència que Urgell havia exercit sobre la seva pintura, però la mort de la seva esposa, Concepció Farrés, el 1897, deixant dos fills molt petits, va fer que Lluís Quer abandonés la pintura per dedicar-se plenament a la seva professió com a antiquari i com a col·leccionista de grans obres d’art, món en el qual va destacar, tot i que el sentiment de pintor seguia al seu cor, com demostra l’Anuari Riera del 1902, en el qual Luís Quer Vicens consta com a pintor amb domicili al carrer del Pi, número 10, de Barcelona, local on tenia el seu taller de marcs.
A la revista Hispania del 15 de juliol de 1899 es publica un article sobre un díptic de principis del segle xvi, La Verge Maria i sant Vicenç Ferrer, que en aquells anys formava part de la col·lecció d’Emili Cabot gràcies a les gestions de Quer, tal com explica Raimon Casellas:
Hará como dos años y medio, tres todo lo más, que Don Luis Quer, el inteligentísimo comerciante de antigüedades, que tantas cosas buenas ha desenterrado para delectación de los amateurs, invitó un día a los más íntimos tertulios de su establecimiento a ver un retablo que acababa de exhumar en una de sus provechosas excursiones por las comarcas catalanas. Allá fuimos los tertulianos, correspondiendo a la invitación; más, entre chasqueados y sorprendidos hubimos de quedar, cuando el simpático chamarilero nos mostró la hoja de una puerta, así como suena, la hoja de una puerta pintada al temple de un color grisáceo, con fuertes moldurajes en claro-oscuro que afectaban la forma de los correspondientes cuarterones. Nos quedamos mirando con extrañeza al anticuario, como preguntándole con la mirada, que si era para enseñarnos un madero embadurnado que nos había invitado.
— Es que debajo de la capa de color al temple —manifestó nuestro hombre, contestando a la muda interrogación—, se oculta una pintura antigua, que sospecho ha de ser esplendorosa.
El text segueix explicant què s’anava descobrint sota aquesta capa de pintura, fins a trobar-nos amb l’esplèndid retaule de l’església de Cervera. Actualment aquesta obra, l’autor de la qual fou Pere Garcia de Benavarri, es troba exposada a la sala 24 del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) (figura 2).
A la tesi doctoral presentada l’any 2011 per Maria Bàrbara Marchi, Cercle Artístic de Sant Lluch 1893-2009: Història d’una institució referent per a la cultura barcelonina, també apareixen referències a Quer. Parla de l’exposició d’art antic del 1901 on es van exposar obres propietat del «madrileny Luis Quer», que incloïa obres d’artistes flamencs, italians i espanyols del segle xv al segle xviii. Entre les obres presentades: El davallament de la Creu de Van der Weyden; Bruegel, El Greco, Morales, Viladomat, Goya, Reni i Tiepolo, i afirma «que mostren la capacitat dels “llucs” d’establir contactes crucials i obtenir cessions d’importància notable». En aquesta mateixa tesi diu que és «difícil establir la identitat del col·leccionista que l’esmentat article d’Opisso només qualifica de “coleccionista propietario de esas obras”». Per un moment sembla que Marchi s’acosti al veritable col·leccionista, però de cop i volta gira la tesi i considera «més versemblant que el col·leccionista sigui Luis Quer i Boule…».
Com a col·leccionista va posseir quadres de Goya com La cucaña, Un aquelarre, Interior d’una capella, La reina D.ª María Isabel de Portugal i Retrat de Don Tadeo Deocampo, noble gaditano, y su esposa, algunes de les quals es van publicar a la revista Hispania del 30 de maig de 1900, dedicada al gran pintor aragonès (figura 5, figura 6 i figura 7).
També va ser un dels participants actius en la Segona Exposició d’Art Antic que va tenir lloc a Barcelona durant la tardor de l’any 1902, de la qual fou membre de la comissió organitzadora. A la revista Hispania del 30 d’octubre de 1902 apareix una completa crònica, «El Museo de Bellas Artes y la Exposición de Arte Antiguo», en què llegim:
Sin que haya montado para sus objetos instalación especial, ha contribuído también en parte no pequeña, al buen efecto del conjunto de la Exposición, el inteligente y simpático anticuario Don Luis Quer, a quien pertenecen una obra del Greco expuesta en el salón de la Reina Regente, un cuadro de asunto religioso que figura el «Descendimiento», atribuído a Van der Weyden y otras notables obras artísticas.
Al catàleg de la mostra, en el qual consta el carrer de Minerva, número 2, com a adreça de Quer, tenim més detalls sobre les obres que formaven la col·lecció Quer cedides per a l’exposició. Al Davallament, número 223 del catàleg, s’hi afegeix la part d’un retaule d’altar gòtic del segle xiv, de 2 × 0,80 m, format per vuit compartiments representatius de la vida i martiri de sant Esteve, a la part central del qual hi ha les figures de sant Esteve i sant Joan (núm. 382); una pintura que representa Sant Francesc d’Assís (núm. 1487); un quadre anònim de Crist a la Creu (núm. 1582); una obra «estil del Greco» que representa Sant Francesc i un monjo, d’1,02 × 0,65 m (núm. 1588), i un retrat al pastel realitzat suposadament per Goya (núm. 1823).
Lluís Quer, com també faria el seu fill Francesc anys més tard, va dur a terme importants negocis i va ser ell qui va presentar a la Junta de Museus interessants lots que van passar a formar part del patrimoni català, com el de principis del 1903, que la Junta va adquirir per 4.000 pessetes, la part central d’un retaule d’altar gòtic, compost de vuit compartiments representatius de la vida i martiri de sant Esteve i sant Joan, peça del segle xiv procedent de l’església de Badalona. Dins del lot hi havia altres peces com una imatge gòtica de la Verge en alabastre; una creu parroquial de bronze, d’estil romànic; canelobres; encensers; vidres antics, creus…
L’any 1904 ofereix un altre lot a la Junta de Museus format per quadres de Rigau, Pantoja, Maella, L. Menéndez, Goya, etc. La Junta només va comprar, després d’un llarg procés de verificació de les obres, dues natures mortes de Luis Menéndez.
A principis de març del 1905 es va publicar un catàleg de les obres de pintura antiga que constituïen la seva col·lecció, en què hi ha reproduccions de Hyeronimus Bosch, Petrus Christus, Lucas van Leyden, Primaticcio, El Greco, Pantoja de la Cruz, Rubens, Ribera, Zurbarán, Metsu, Murillo, Panini, Goya, Adriaen van der Werff i Tiepolo. La reproducció d’algunes d’aquestes obres, fotografies realitzades l’any 1904 i que es conserven a l’Arxiu Mas de Barcelona, ens ajuden a conèixer aquestes obres amb les quals Quer negociava.
Les obres que Lluís Quer va tenir en algun moment a la seva col·lecció les podem trobar en l’actualitat exposades en museus catalans, com és el cas del quadre d’El Greco Francesc d’Assís i el germà Lleó meditant sobre la mort, que forma part de la col·lecció del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (figura 3).
Altres, com ja comentaven en aquells inicis del segle xx, podien ser interessants obres pintades «a la manera de…», com una altra obra d’El Greco, Crist abraçat a la Creu, que tot i que el quadre que es conserva al Museu Parroquial de Sant Esteve d’Olot sembla igual al quadre de la fotografia de la col·lecció Quer, si mirem bé alguns detalls, com les mans, veurem que no es tracta de la mateixa obra (figura 4).
Sobre el quadre de la Mare de Déu de la Llet, Joan Yeguas Gassó la ubica al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb el número d’inventari 64100, com a versió hispana d’un Hans Memling que el 1931 ja formava part de la col·lecció Muntadas. I Francesc Miralpeix ens indica que el quadre d’Antoni Viladomat de la col·lecció Quer va passar, l’any 1896, al Museu Episcopal de Vic.
