Mossèn Josep Soler de Morell Ysamat (figura 1) era fill d’Eudald Soler de Morell Roura, fabricant de draps, i de Maria Gràcia Ysamat Ventolà, ambdós naturals d’Olot, ciutat i comarca amb les quals sempre va mantenir importants vincles. El seu germà Joan (Olot, 1882 - Sant Cugat del Vallès, 1979) va ser jesuïta i va fundar la Hermandad de Cristo Trabajador, destacada obra d’apostolat obrer (1949-1979).
Orfe de pare a l’edat de vuit anys, va retornar a Olot, on de jove va estudiar a l’Escola de Belles Arts de la capital de la Garrotxa amb el mestre Josep Berga i Boix, compartint aprenentatges amb futures figures destacades com l’escultor Josep Clarà. El 1897 va instal·lar-se a la ronda de Ferran Puig de Girona, ciutat on va entrar al seminari diocesà. Ordenat prevere el 21 de setembre de 1907, va oficiar per primera vegada al santuari del Tura d’Olot. A principis del 1908 va ser nomenat coadjutor d’Agullana; tres mesos després, de la Jonquera i a finals d’any, d’Argelaguer. El 1910 va ser nomenat beneficiat del santuari de Sant Grau de Tossa, responsabilitat a la qual l’any següent afegí la d’organista de la parròquia, càrrecs que ocupà fins a la seva defunció, esdevinguda en un pis del carrer de Puigmartí, del barri de Gràcia de Barcelona.
A Tossa arribà acompanyat de la seva mare (morta el 1930), i s’instal·là en una casa del carrer de la Guàrdia, cantonada amb el carrer Nou. Les escasses obligacions del seu càrrec de beneficiat i el fet que, pocs anys després de la seva arribada a la vila, l’orgue deixés de funcionar, li van permetre dedicar moltes hores a les seves inquietuds culturals: la música, la història i, molt especialment, el dibuix i la pintura. Persona afable i vital, tenia una gran habilitat comunicativa i socialitzadora, la qual cosa li va facilitar conrear moltes amistats, fruit de les quals es va destacar per oficiar un gran nombre de cerimònies de casament.
Soler de Morell va exercir de mestre de cant dels escolanets, va recollir cançons populars i va musicar goigs locals. També va interessar-se per la història i les tradicions locals. En el seu fons documental trobem diverses notes, apunts, documents i transcripció d’articles diversos relacionats amb la vila, amb els quals hauria pogut preparar articles i fins i tot algun llibre, però de ben segur l’afició pictòrica va passar per davant. Va tenir ocasió, això sí, de publicar el 1935 a l’editorial Seràfica de Vic l’opuscle «El Pelegrí» de Tossa.
En l’art, li agradava pintar paisatges costaners i carrers de la vila, però també s’entretenia amb racons de l’interior de la vall i la muntanya. A la vila marinera va saber conviure amb les escasses rendes dels càrrecs eclesiàstics que exercia i amb la venda dels seus quadres, cosa que li va permetre gaudir d’una economia més folgada. També acostumava a regalar-ne a amistats i coneguts. A moltes cases de la vila n’hi ha, i a fora també en trobem, fins i tot en alguna sala d’espera de consulta mèdica.
Se l’acostumava a veure amunt i avall carregat amb el cavallet i les pintures, o assegut en un racó amb una simple ploma amb què feia dibuixos al natural. «El 1919 em vaig imposar l’obligació de fer una nota de color cada dia i així ho vaig executar. D’aquí és que tinc tota la col·lecció dels contorns de la vila», manifestava ell mateix en una autobiografia per a una de les seves exposicions. Gran caminador i coneixedor del territori, i observador meticulós de la realitat que l’envoltava, va saber copsar en la seva obra multitud d’aspectes, petits detalls i matisos del seu entorn immediat (figura 2).
Dominava més el dibuix, i aquí és on excel·leix la seva col·lecció. Va fer una pacient tasca de dibuixar tota mena d’elements arquitectònics, des de les muralles i les torres, fins a elements menors com la creu de terme, les llindes de les portes, els enreixats de les cases i altres elements de forja, mobiliari singular, i també destaca la seva compilació de plantes i arbres autòctons. Als anys trenta, van tenir molt d’èxit les quatre col·leccions de postals editades amb dibuixos seus de la Vila Vella (figura 3) i la vil·la romana dels Ametllers.
A Tossa va establir una sòlida relació d’amistat amb l’erudit local de referència, el doctor Ignasi Melé Farré, descobridor el 1914 de la vil·la romana dels Ametllers, amb qui col·laborà en les tasques de documentació de les peces arqueològiques recuperades. Va ser a través de Melé, que va entrar en contacte amb nombroses entitats excursionistes del país. Durant els més de vint anys d’estada a la vila anteriors a la Guerra Civil, va esdevenir un referent per a tots aquells erudits i excursionistes que visitaven la vila. Va exercir d’articulista i corresponsal de diaris com La Veu de Catalunya i El Matí.
A la mort de Melé, va rebre el seu arxiu, i va ser marmessor del seu llegat arqueològic. Va promoure la Junta pro Museu Melé, embrió del que anys més tard seria el Museu Municipal de Tossa, inaugurat l’1 de setembre de 1935, nascut amb un doble vessant: l’arqueològic amb les col·leccions del doctor Melé, i l’artístic a partir de l’ebullició pictòrica de la Tossa dels anys trenta, refugi d’artistes centreeuropeus fugitius del nazisme, que aquí van confraternitzar amb d’altres de catalans. Enmig d’aquell ambient artístic i intel·lectual que va portar el pintor i crític d’art egarenc Rafael Benet a encunyar el 1934 l’exitosa frase «Tossa, Babel de les Arts», a Tossa va néixer el primer museu d’art contemporani d’Espanya, a la gestació del qual Soler de Morell no va ser aliè, per haver confraternitzat amb alguns d’aquells cenacles. De la seva vinculació amb el teixit associatiu de la vila n’és també testimoni la seva participació en la creació del Patronat d’Homenatge a la Vellesa (1956).
A casa seva tenia una sala d’exposicions. Era el seu museu particular, on acostumava a rebre nombroses visites. Conservem dos llibres de visites del seu taller-museu, i també una relació de quadres regalats, una altra dels quadres venuts, i una llista de quadres pintats durant la Guerra Civil. Durant aquest tràgic període, romangué a Tossa on, enfundat amb una granota i una boina, va poder passar la guerra sense persecució, pintant i tocant l’harmònium al cinema. El febrer del 1939 va ser el primer prevere d’oficiar una missa després de la guerra.
Va fer amistat amb un gran nombre d’artistes i intel·lectuals, com reflecteix la correspondència del seu fons personal conservada a l’Arxiu Municipal de Tossa i han posat de manifest algunes monografies, com una de Llagostera que detalla la relació amb el pintor Pere Mayol i amb el polifacètic mossèn Josep Gelabert, amb qui més enllà de la pintura compartia la inquietud pel coneixement de l’etimologia de Tossa.
Al llarg de la seva vida, la seva obra pictòrica i gràfica va poder ser admirada en diverses exposicions: Ateneu de Tossa (1916), Sala Estruch, de Girona (1923), Sala C Galerías El Siglo, de Barcelona (1924), Sala Parés, de Barcelona (1924), Ateneu de Girona (1924), Centre Excursionista de Catalunya, de Barcelona (1934), Club Excursionista de Gràcia, de Barcelona (1934), Centre Excursionista Mar i Muntanya, de Sant Feliu de Guíxols (1934), Sala Pino, de Barcelona (1947 i 1949), Centre Catòlic d’Olot (1951), Sala d’Actes Congregació de Ntra. Sra. de l’Estrada, de Barcelona (1951 i 1952), Sala Velasco, de Barcelona (1952), o la Sala Municipal d’Exposicions de Girona (1954), on va tenir ocasió d’exposar una de les seves col·leccions més preuades: la dels dibuixos d’esglésies de la diòcesi de Girona, d’àmplia difusió a la premsa de l’època.
Les celebracions, el 1957, de les seves noces d’or sacerdotals, i el 1960, en ocasió del cinquantenari de la seva arribada a Tossa, van ser tota una demostració d’estima popular per la seva figura. El 1960, a la missa va seguir un acte de reconeixement amb l’entrega d’una placa de ceràmica commemorativa que, finalment, va ser col·locada a la façana del Casal Parroquial situat al carrer de Sant Antoni, número 5, davant d’una placeta que, d’ençà d’aleshores, porta el seu nom. Un dinar de germanor a l’hotel Capri i una ballada de sardanes van cloure la jornada. A mesura que passaven els anys va reduir les seves estades a Tossa, i passava més temporades a Barcelona.
Poc abans de la seva mort va fer donació de la seva col·lecció de dibuixos a l’Ajuntament de Tossa. Els vinculats a la vila són exposats des de fa dècades a les parets de la sala d’actes de la Casa de Cultura, i constitueixen un fidel document de gran nombre d’elements arquitectònics, artístics i naturals de la vila, alguns d’ells malauradament ja desapareguts (figura 4 i figura 5). A l’escala d’accés al primer pis d’aquest edifici també podem admirar calcs de mosaics de la vil·la romana. Alguns esborranys d’aquests calcs també els trobem a l’Arxiu Municipal, juntament amb la resta del seu fons personal, entre la documentació del qual trobem una interessant planta de la vil·la romana dels Ametllers (1933).
«Rezar y pintar: Mosén Soler de Morell, artista de todas las artes». Destino [Barcelona], núm. 919 (19 març 1955), p. 18-19.
