Paul Tachard

30/9/2021

(França)  final del segle XIX - València anys 30 del segle XX

Paul Tachard, d’origen francès —segons Folch i Torres, era natural de Marsella, encara que altres fonts han apuntat que va néixer a Tolosa—, va ser un dels antiquaris més destacats de la Barcelona de començaments del segle xx. Cal situar-lo al nivell de Celestí Dupont, també francès, o de Josep Valenciano, per destacar dues de les primeres figures del sector, en un moment en què el mercat es trobava en plena ebullició, tot coincidint amb la formació de les col·leccions dels primers museus.

Les primeres notícies que coneixem sobre Tachard ens les ofereix Frederic Marès en el seu cèlebre llibre de memòries, en el qual assenyala que procedia d’una família benestant i el descriu com un antiquari competent, culte i generós. Segons manifestà el mateix Tachard en una carta enviada el 1911 al marxant Jacques Seligmann, es va formar en matèria artística al costat de prestigioses personalitats, entre les quals destaca el teòleg, arqueòleg i historiador de l’art Franz Bock (1823-1899). Tachard era llicenciat en filosofia i lletres, cosa poc habitual en l’àmbit, ja que la majoria de professionals no tenien formació acadèmica. De fet, en la seva carta de visita no es presentava com a antiquari —pel que sembla no li agradava ser considerat com a tal, probablement a causa de l’escàs prestigi que tenia llavors la professió—, sinó com a «literat» (figura 1). No en va, publicava amb freqüència en les principals revistes artístiques de l’època, com Vell i Nou, en què escrivia en francès, i Gaseta de les Arts, entre d’altres. També redactà catàlegs de col·leccions privades —com el de la col·lecció Dupont o la seva pròpia— i traduí llibres al francès, com el de l’historiador Agustí Duran i Sanpere sobre l’Ajuntament de Barcelona L’Hôtel de Ville de Barcelone: Abrégé historique, publicat el 1921, entre d’altres. Probablement Tachard representa el paradigma de connaisseur i col·leccionista que, veient l’oportunitat de negoci que li brindava la seva formació i el seu ampli teixit relacional, va esdevenir antiquari. Particularment, en el seu cas resulta complicat establir la frontera entre ambdues facetes, ja que atresorava peces amb la mateixa avidesa amb què les venia.

Tachard no tenia establiment comercial i, com tants altres, probablement duia a terme els seus negocis en el seu propi domicili. Cal situar-lo en un primer moment al carrer de la Mercè, número 26, i, més tard, al de la Reina Cristina, número 2, tots dos molt propers al port de Barcelona. Folch i Torres, que juntament amb Marès és un dels pocs que va tractar personalment amb Tachard i van escriure sobre ell, assenyalà en un article publicat a la revista Destino que preferentment es dedicava a la recerca «de antigüedades de vitrina, raras y preciosas; objetos de uso románicos o góticos, esmaltes, marfiles, orfebrería, tejidos, tallas, bronces […] y, sobre todo, cerámica hispanoárabe, de reflejos metálicos, que […] estimaba y conocía. Para buscar tales piezas […] de cuando en cuando se daba una vueltecita por España y visitaba en las ciudades a los anticuarios que ya le conocían. Llegaba a la población, se instalaba en la mejor fonda y por unos días frecuentaba las tiendas, las tertulias, los museos y las colecciones privadas […]».

Si bé és cert que Tachard comerciava amb obres d’art de tota mena —gairebé sempre peces selectes—, tenia predilecció per la ceràmica i els teixits ―ell mateix era col·leccionista d’aquests objectes, a més d’un gran expert en la matèria. Per aquest motiu, sovint era requerit per institucions i col·leccionistes particulars per a realitzar valoracions, així com per a autentificar peces o localitzar-les per a poder ser adquirides. Per exemple, va assessorar en la catalogació d’algunes obres del Catálogo de la sección de tejidos, bordados y encajes del Museo de Arte Decorativo y Arqueológico (a la fitxa tècnica de moltes d’elles pot llegir-se «segons Tachard …» i se n’indicava, a continuació, la procedència). Sembla que, fins i tot, va intentar escriure una història de la ceràmica hispanoàrab que mai no va arribar a concloure, un projecte que li ocasionava visites freqüents a la biblioteca dels museus de Barcelona, tal com rememorava Folch i Torres al citat article.

Coneixem la fisonomia de Tachard gràcies a una fotografia de caràcter publicitari conservada a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i inèdita fins al present escrit (figura 2). En ella apareix assegut, amb una postura estudiada, al despatx de casa seva, on rebia els seus clients, llegint Le Figaro i envoltat de les peces que integraven la seva col·lecció ceràmica disposades en belles vitrines modernistes. Sobre la seva personalitat, disposem de molt poques dades. Sembla que tenia certa tendència a la pedanteria i que li agradava presumir dels seus amplis coneixements entre els col·legues del sector, qüestió que, d’acord amb Marès, despertava recels. De fet, en el seu llibre de memòries explica l’anècdota en què un grup d’experts en ceràmica —col·leccionistes i antiquaris amb els quals Tachard compartia tertúlia en les seves visites freqüents a València— confabulà en una ocasió per deixar-lo en evidència. Falsificaren un plat com si fos del segle xv i provocaren que Tachard el comprés creient-lo autèntic, i descobrí l’engany poc després. Una lliçó d’humilitat per recordar-li que, tot i ser un gran expert, ell també podia incórrer en l’error.

A més de dedicar-se a la compravenda d’obres d’art, la seva àmplia xarxa de contactes el va portar a actuar com a intermediari en nombroses operacions comercials i a treballar per a diversos col·leccionistes com a «antiquari de capçalera». Els seus contactes s’estenien més enllà de l’àmbit nacional i sovint tractava amb els principals marxants internacionals com Berenson, Stora, Duveen, Kelekian, Sangiorgi i els Seligmann, així com amb reputats col·leccionistes europeus, com la belga Isabelle Errera, o nord-americans, com Archer M. Huntington, entre d’altres. Igualment, era molt conegut entre els professionals parisencs del sector, entre els quals comptava amb una clientela reduïda i exigent. A més, Tachard era un visitant habitual de les subhastes de l’Hôtel Drouot, on acudia tant pel seu propi interès com per encàrrec d’algun col·leccionista que contractava els seus serveis. D’acord amb Marès, «sus conocimientos y sus relaciones con los mejores anticuarios de París fueron su mejor base para el negocio de las antigüedades, lo que le permitió hacerse con las mejores piezas que salían al mercado sin competencia posible».

Pel que fa als agents amb els quals es relacionava a escala local, tenim constància documental del seu tracte puntual amb Oleguer Junyent —en els dietaris del qual es registren algunes peces comprades a Tachard—; Josep Bardolet; Celestí Dupont —li catalogà la seva col·lecció de teixits, com ja hem esmentat, i tenien una reconeguda amistat—; Ignasi Abadal —al Museu Tèxtil de Terrassa hi ha una peça de la seva col·lecció, que va adquirir a Tachard (CDMT, núm. de registre 34) (figura 3)—; Manuel Rocamora —qui assenyalà en una ocasió que tot el que sabia de ceràmica ho havia après de Tachard—; Miquel Utrillo —és coneguda la intermediació de Tachard en l’adquisició, per part d’Utrillo, al col·leccionista Josep Ferrer-Vidal de la taula central de l’emblemàtic retaule de sant Jordi de Bernat Martorell el 1917 per al col·leccionista Charles Deering, actualment a l’Art Institute de Chicago (inv. 1933.786) (figura 4)—; o Emili Cabot, àvid col·leccionista de vidre i membre actiu de la Junta de Museus de Barcelona. Però el col·leccionista català amb qui, a jutjar per la documentació conservada, tingué una relació més estreta és Lluís Plandiura. La correspondència ens diu que Tachard actuava com el seu informador, assessor i, fins i tot, intermediari en la compravenda de peces, principalment ceràmiques, sobre les quals, a més, va publicar dos textos a Vell i Nou. El to de les cartes és proper i afable i es dirigeix al col·leccionista pel seu nom de pila, fet que evidencia una certa amistat. Li va vendre algunes obres, com un lleó de vidre blau restaurat i una arqueta d’ivori hispanoàrab, amb garantia de l’autenticitat de les dues peces al rebut de compra, que es conserva al fons del col·leccionista a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

També va tenir tractes comercials amb la Junta de Museus de Barcelona. El 1904 la institució li va adquirir una col·lecció de cent setanta-set teixits per 15.000 pessetes, actualment conservats al Museu del Disseny de Barcelona; del 1909 tenim notícies d’una donació d’una talla policromada dels segles xiii-xiv, procedent de Valls, que representa l’apòstol sant Joan, avui al MNAC (MNAC/MAC 017.653-000), i de la venda d’una casulla de punt anglès del segle xii per 5.000 pessetes; i el 1922 va vendre un tinter de ceràmica catalana de Terol del segle xv per 4.000 pessetes.

Per apropar-nos al coneixement de la col·lecció Tachard comptem amb diferents fonts. El cèlebre fotògraf Francesc Serra —el fons del qual es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona— va fotografiar diferents peces que en algun moment l’antiquari posseí, fet que ens permet fer-nos una idea general de la varietat i qualitat de la majoria d’elles. Altres les coneixem gràcies a la premsa de l’època. Per exemple, el 1904 la revista Forma publicà algunes obres escultòriques de la seva propietat, com la talla de Malines representant santa Agnès, del segle xv, i una santa Bàrbara de marbre de finals del mateix segle, actualment ambdues en parador desconegut. També en alguna ocasió la revista Vell i Nou comentà alguna de les seves adquisicions, com és el cas d’una «gerreta del segle xvi, amb blau i blanc, força interessant, exemplar gens vulgar». A part, la historiografia posterior dona notícia de destacats exemplars que en algun moment va posseir l’antiquari, com és el cas del treball de Laila Monge, que es refereix al frontal d’altar romànic de sant Ot procedent de la Seu d’Urgell, actualment al Victoria & Albert Museum (núm. cat. 1387-1904), o el de Maria Gibert, dedicat al cèlebre Crist de Banyoles, actualment a l’Art Institute of Chicago (núm. cat. 1926.120), entre d’altres.

Però, sens dubte, les dues fonts fonamentals per a l’estudi de les seves col·leccions més importants, la tèxtil i la de ceràmica, són els dos catàlegs que ell mateix va redactar amb motiu de la seva venda a l’Hôtel Drouot de París el 1896 i el 1912, respectivament (figura 5). Aquests documents ens revelen la quantitat i qualitat de les obres que va atresorar, així com la seva descripció, procedència, preu de remat i comprador —en el cas de la ceràmica— i ens proporcionen pistes per a localitzar la ubicació actual d’algunes d’elles, moltes de les quals van ser adquirides per insignes col·leccionistes i, amb el temps, han passat a integrar els fons de destacats museus i col·leccions europees i americanes.

El catàleg de teixits incloïa pràcticament un centenar de peces i les classificava en diferents categories: «tissus de fabrication sarrasine ou siculo-arabe» (dalmàtiques i fragments de teixit); «tissus de fabrication hispano-moresque» (incloent-hi diferents mostres, un cinturó i unes estovalles); «tissus de fabrication persane» (diversos fragments de teixit i una catifa); «tissus de fabrication italienne, allemande, espagnole» (mostres de tela i una casulla); «velours»; i, finalment, «tapisseries et garniture de lit»; tots ells bellament decorats, de diferents materials —vellut, seda, domàs, setí, fils d’or, etc.—, d’entre els segles xiii i xv. Alguns d’aquests teixits van ser adquirits per la col·leccionista i historiadora de l’art belga i especialista en teixits Isabelle Errera, i es troben avui en els Museus Reials de Belles Arts de Bèlgica, a Brussel·les. Pel que fa a la col·lecció de ceràmica, el catàleg presentava un total de cinquanta-set peces entre les quals hi havia destacadíssims plats, pots de farmàcia i gerros, incloent-hi algunes fotografies de les obres més rellevants, moltes de les quals són apreciables en el ja esmentat retrat de Tachard. Per la venda de les peces es van obtenir un total de 80.362 francs. L’obra estel·lar va ser un plat de mitjans del segle xv en què es representa una dama empunyant un arc, la fletxa del qual travessa el coll d’un cavaller (figura 6), i que apareix penjat a la paret del despatx de Tachard en el que sembla un trucatge fotogràfic premeditat; una peça excepcional procedent, segons sembla, del convent dels dominics de Vila-real (Plana Baixa). Les fonts assenyalen que Tachard el va comprar a un dels contertulians de l’antiquari valencià Almenar per una quantitat irrisòria i va ser adquirit a la subhasta pel destacat col·leccionista David Weill, qui l’oferí al Museu del Louvre, on es localitza actualment (núm. cat. OA 6650), per al qual pagà l’astronòmica xifra de 43.000 francs. Una altra de les peces subhastades es conserva actualment al Metropolitan Museum. Es tracta d’un bell pot de farmàcia del segle xv (MET 56.171.147) adquirit per 4.600 pessetes per Raphael Stora, qui el va vendre posteriorment al cèlebre magnat William Randolph Hearst.

Un aspecte interessant que cal destacar de la biografia de Tachard és l’informe que va publicar el 1908 en oposició al control de l’exportació d’obres d’art antigues, la legislació del qual s’estava discutint en aquell temps davant l’escandalosa sortida furtiva d’obres d’art a l’estranger. En el document, en el qual Tachard defensava àrduament el negoci de la compravenda d’antiguitats, assenyalava que la llei que es pretenia aprovar era injusta perquè atemptava contra la propietat privada i la llibertat sota el pretext de protegir l’art. Igualment n’apuntava la inutilitat, ja que en la seva opinió no es podria aplicar perquè no hi havia experts espanyols suficients en les matèries relatives a les antiguitats que sabessin discernir l’autèntic de la falsificació i, en cas d’haver-los, tampoc no es podria evitar. Al mateix temps, qualificava de ridícul el fet que el propietari de la peça requerís un permís de govern per a poder exportar obres d’art a l’estranger que podia trigar gairebé un mes, una cosa totalment contraproduent per a un «negoci de capricis; de moda, d’impressions de moment». Finalment, convidava el Govern a protegir els béns culturals destinant una quantitat anual dels pressupostos a adquirir obres d’art per als museus.

Tenim notícies que va prestar obres per a algunes exposicions de belles arts. A l’Exposición Iberoamericana de Sevilla s’exhibiren dues peces seves: una talla romànica del segle xii (una imatge de la qual es conserva a l’Arxiu Mas, identificada amb el núm. 57.427) i uns corporals del segle vi.

Els seus darrers dies els va passar a València, ciutat a la qual s’havia traslladat i on, segons sembla, va morir en circumstàncies no aclarides durant la Guerra Civil.

A la llum del que s’ha exposat, arribem a la conclusió que Tachard va ser un antiquari de rellevància internacional i, al mateix temps, un àvid col·leccionista que va posseir diverses i importants col·leccions, totes elles mereixedores d’un estudi en profunditat. Que aquestes línies serveixin com a primera aproximació.

Bibliografia

Beltrán, C.; Ramon, A. «Algunos apuntes para una historia del anticuariado en Barcelona: 1900-1936». A: Alsina, E.; Beltrán, C. (ed.). El reverso de la Historia del Arte: Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950). Gijón: Trea, 2013, p. 93-95.

Boronat, Maria Josep. La política d’adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 399, 677-678, 894, 897, 906.

Carbonell, S. El col·leccionisme i l’estudi dels teixits i la indumentària a Catalunya: Segles xviii-xx. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2016, p. 23, 49-50, 99, 103, 108, 111, 120, 122, 125. També disponible en línia a: <https://www.tdx.cat/handle/10803/399345>.

Domènech, Ignasi. «Utrillo, mercat de l’art i col·leccionisme». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona; Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; Universitat Politècnica de Catalunya; Museu Nacional d’Art de Catalunya; Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona; Lleida: Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida; Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2014. (Memoria Artium; 17)

Folch, J. «Mil y un duro». Destino, núm. 1000 (6 octubre 1956), p. 19.

Forma (1 gener 1904), p. 447, 454, 457, 459 [il·lustracions].

Gibert, M. «Un crist medieval de Banyoles a l’Art Institute of Chicago». A: Torres, A.; Moner, J. (ed.). Art gòtic dels segles xiii i xiv al Pla de l’Estany. Banyoles: CECB, 2008, p. 83-107. (Quaderns; 27)

Marès, F. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Museu Frederic Marès de Barcelona, 2000, p. 230-232.

Monge, L. «El estandarte y el frontal de sant Ot: ¿El ajuar del santo obispo de la catedral de la Seu d’Urgell?». A: Anales de Historia del Arte. Vol. 24: Nuevas miradas a la Historia del Arte, 2014, p. 9-25.

Sánchez-Sauleda, S. «Col·leccionisme, art i reminiscències medievals: Charles Deering i el Palau Maricel de Sitges». A: Lambard: Estudis d’Art Medieval, núm. 22 (2010-2011), p. 91-114.

Sánchez-Sauleda, S. «Entre Bernat Martorell i els Vergós: la col·lecció Deering i el patrimoni català a la diàspora». A: Alcoy, R. (ed.). Art fugitiu: Estudis d’art medieval desplaçat. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014, p. 427-432.

Socias, I. «El reverso de la historia del arte: marchantes y agentes en España durante la primera mitad del siglo xx». A: Pérez, F.; Socias, I. (ed.). La dispersión de objetos de arte fuera de España en los siglos xix y xx. Barcelona: Universitat de Barcelona; Cadis: Universidad de Cádiz, 2011, p. 291-292.

Tachard, P. Catalogue de tissus et précieux échantillons d’étoffes du xiie au xvie siècle…, composant la collection de M. Paul Tachard… [expert] Mannheim. París: Hôtel Drouot, 1896.

Tachard, P. Collection de broderies anciennes de Mr. Celestin Dupont. Barcelona: Thomas, 1907.

Tachard, P. Informe acerca del nuevo proyecto de Ley que se refiere a la venta y exportación de obras de arte antiguo. Barcelona: Tip. de Mariano Galve, 1908.

Tachard, P. Catalogue des anciennes faïences hispano-mauresques: plat important à reflets métalliques en faïence de Manises, xive siècle, composant la collection de M. Paul Tachard: et dont la vente aura lieu à Paris, Hôtel Drouot, … le 18 mars 1912. París: C. Berger, 1912.

Tachard, P. «Les grandes collections d’objets d’art ancien en Espagne». Vell i Nou, 2a època, vol. i, núm. 5 (1920), p. 159-160.

Tachard, P. «Les grandes collections d’objets d’art ancien en Espagne: La collection Plandiura. La faïence de Alcora». Vell i nou, 2a època, vol. i, núm. 7 (1920), p. 224-236.

Tachard, P. «Les grandes collections d’objets d’art ancien en Espagne: La collection Plandiura. La faïence de Talavera». Vell i nou, 2a època, vol. i, núm., núm. 10 (1921), p. 357-374.

Tachard, P. «Les grandes collections d’objets d’art ancien en Espagne: Les coffrets de la collection Junyent». A: Escultura decorativa i estatuària. Barcelona: Editorial i Llibreria d’Art M. Bayés, 1921, p. 17-21. (Biblioteca d’Art «Vell i Nou»; 3)

Tachard, P. «Els vidres catalans de la col·lecció Cabot al Museu de Barcelona». A: Anuari del Foment de les Arts Decoratives [Barcelona: Anglada-Albert], 2a època, 1923, s. p.

Clara Beltrán Catalán

Vicente de la Fuente Bermúdez