Antoni Tàpies

1/10/2021

Barcelona  13/12/1923  - Barcelona 6/2/2012

Antoni Tàpies i Puig (figura 1) va viure la seva infantesa en un ambient familiar i cultural marcat per l’amistat del pare, que era advocat, amb destacats personatges de la vida pública catalana, i per la intensa activitat cívica i política de l’avi matern. Tot i que a l’època la possibilitat de veure obres dels grans artistes del segle xx a Barcelona era molt limitada, va tenir els primers contactes amb l’art contemporani a través d’algunes publicacions que en aquell moment eren l’aparador de la modernitat i que el van influir tota la vida.

Antoni Tàpies va formar una col·lecció heterogènia, amb obres d’art occidental, d’art africà, d’art asiàtic, d’art oceànic, però també mostres d’art popular i de malalts mentals, fotografies i llibres d’artista, i que abraça un període històric molt ampli, de l’Egipte i la Mesopotàmia de l’antiguitat fins a l’art del segle xx. Allò que Antoni Tàpies va anomenar el seu «manifest» i el seu «museu» correspon a l’entorn espiritual i artístic del seu text «Tres mil anys d’amistat» i a una llarga recerca d’uns valors que van més enllà de l’estètica.

Un dels primers descobriments artístics que el van enlluernar va ser el número extraordinari de Nadal del 1934 de la revista D’Ací i d’Allà, dedicat «a l’exaltació de l’art modern» i dirigit per Josep Lluís Sert i Joan Prats, que el 1932 havien fundat el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) i l’agrupació Amics de l’Art Nou (ADLAN). Hi participaven Miró (amb la portada i un esplèndid pochoir), Picasso, Matisse, Derain, Braque, Léger, Brancusi, Gabo, Pevsner, Kandinsky, Le Corbusier, Gropius, Duchamp, Arp, Ernst, Dalí i Man Ray, entre d’altres. Carles Sindreu signava un text sobre Miró. Sert hi contribuïa amb cinc articles sobre «Arquitectura sense estil» i sense «arquitecte» que valora l’arquitectura popular, especialment la d’Eivissa. J. V. Foix hi va col·laborar amb un article curt sobre dadaisme («amb il·lustracions de Duchamp, Picabia, Max Ernst i poemes de Jean Arp») i s’hi reproduïen manifestos futuristes, puristes, neoplasticistes o constructivistes. Un article de Cassanyes abordava el tema de la màgia des de la perspectiva del surrealisme. Sebastià Gasch analitzava l’art d’avantguarda a Barcelona en un extens article. En paraules del mateix Tàpies:

Aquest número del D’Ací i d’Allà m’ha acompanyat tota la vida i encara el tinc al meu costat, ara dedicat pels seus autors. L’emoció d’aquella Dona amb camisa de Picasso, de la natura morta de Braque, de les pintures futuristes de Severini, de la fabulosa natura morta de Juan Gris que em desconcertava amb aquella ambigüitat del seu minuciós realisme que alhora no ho era, de la geometria de Kandinski i Mondrian, de la màgia de Max Ernst, del gran vidre de Duchamp, de L’home de la pipa de Miró, que recordo que em feia pensar en pintures de les coves prehistòriques o en l’esclat dels grocs i els vermells del seu pochoir, tot fou un xoc que semblava il·luminar cada vegada més aquells paisatges interiors de la meva imaginació.

Aquest número de D’Ací i d’Allà també va servir indirectament per a fer nous descobriments i relacions, a través de Joan Brossa, i per a entrar en contacte amb els seus directors i col·laboradors. El primer fou J. V. Foix, el qual li va presentar Joan Prats, que després els portaria a l’estudi de Miró. Al modest pis de Joan Prats, Tàpies va veure per primera vegada obres de Miró al natural, que li van produir una forta impressió, i escultures de Calder. Prats també li feu posar atenció a l’obra de Gaudí i el va introduir a Odette i Joaquim Gomis, a casa dels quals va descobrir Paul Klee.

També ben aviat va començar a interessar-se per les filosofies orientals, gràcies a un petit llibre que li va regalar el seu pare abans de la guerra: El llibre del te, d’Okakura Kakuzo (1862-1913), traduït per Carles Soldevila i publicat per la Llibreria Catalonia. Aquest llibret, publicat originalment en anglès, el 1906, per tal de donar a conèixer la cultura japonesa i el zen a un públic occidental, va tenir una gran influència en la difusió de les arts tradicionals japoneses.

Una altra influència propera per a Tàpies va ser la figura catalana de Josep Pijoan (1879-1963), l’arquitecte i historiador, crític d’art i agitador cultural, coeditor de l’extensa Summa Artis: Historia general del Arte. Aquesta obra, profusament il·lustrada, inclou volums sobre l’art dels pobles aborígens, l’art asiàtic, l’egipci, el grec, l’etrusc, el romà, l’hel·lenístic, el prehistòric europeu, el cristià primitiu, el bizantí, el preromànic i el romànic, el precolombí, el mexicà, el maia, etc. Tàpies valorava molt l’impuls que aquesta obra va donar a l’art d’altres civilitzacions, especialment en uns temps en què el nostre país era un desert en l’estudi de tradicions fora de la nostra.

Com altres artistes i intel·lectuals abans d’ell, Tàpies també es va sentir molt impressionat per la revista Cahiers d’Art i el descobriment de les arts «primitives», dirigida per Christian Zervos des del 1926 fins al 1960. La revista contenia articles sobre art africà, americà i oceànic juntament amb ressenyes sobre la pintura i l’escultura modernes, amb col·laboracions de Tristan Tzara, Paul Éluard, René Char, Ernest Hemingway o Samuel Beckett. El seu famós número de 1936 dedicat a «l’objet», amb una portada de Marcel Duchamp, reprodueix escultures africanes, arqueologia ciclàdica, art de la Melanèsia, inuit, de Nou Mèxic o del Tibet al costat de fotografies de Man Ray, «objets trouvés, ready-mades» de Duchamp, obres de Hans Bellmer, Picasso, Miró, Calder o Max Ernst.

Igualment van ser fonts d’informació importants les revistes Documents i Minotaure. Documents (1929-1930), dirigida per Georges Bataille, porta el subtítol Doctrines. Archéologie. Beaux-arts. Ethnographie, que ja dona una idea de la seva voluntat d’evidenciar els llaços entre primitivisme i avantguarda i el ressorgiment de les formes arcaiques. La visió de Bataille és que «El museu és un mirall colossal en què l’home es contempla des de tots els angles» i Documents va ser «concebuda com una màquina de guerra contra les idees rebudes», basant-se en el principi de trencar les regles, no fer-les. Minotaure (1933-1939) publicada per Albert Skira i Tériade, reproduïa obres de Giacometti, Hans Bellmer, Roberto Matta o Paul Delvaux. Skira partia de la convicció que «és impossible isolar les arts plàstiques de la poesia». Malgrat les dissensions, els surrealistes hi van col·laborar estretament: André Masson, Man Ray, Miró, Dalí, Magritte, Max Ernst i Marcel Duchamp, hi van dissenyar algunes cobertes, així com Picasso, De Chirico i Matisse.

És amb aquest esperit que Tàpies pensa la seva col·lecció ideal. Les obres d’art oriental (figura 2), africà i arts «primeres» (figura 3) de la col·lecció Tàpies dialoguen amb l’art del segle xx. Les obres d’art «no occidental» generalment provenen de galeries de París o de Suïssa (Zuric, Ginebra i St. Gallen, especialment), on les adquireix aprofitant els freqüents viatges amb motiu de les seves exposicions, que a partir dels anys cinquanta, però sobretot a partir dels seixanta, se succeeixen a un ritme de cinc o sis l’any. Això li permet d’establir bones relacions amb marxants i galeristes d’arts «primeres», que sovint li ofereixen aquelles peces especials que ja intueixen que seran del seu gust. També en compra a alguns marxants de Barcelona.

Pel que fa a l’art modern i contemporani, la col·lecció aplega obres de Joan Miró (figura 4), Paul Klee (figura 5) o Max Ernst, que són influències més directes de les seves obres més primerenques, o d’artistes que Tàpies admira, com Kandinski (figura 6), Picasso (figura 7), Schwitters, Duchamp o Picabia (figura 8), però també dels seus coetanis Franz Kline, Robert Motherwell, Jackson Pollock, Willem de Kooning, Mark Rothko, Arnulf Rainer, Jannis Kounellis, Mario Merz, Emilio Vedova, Lucio Fontana, Louise Bourgeois, Wilfredo Lam, Antonio Saura, Eduardo Chillida, Richard Serra, artistes que va conèixer personalment als Estats Units o a París, on viatjava sovint, i amb els quals intercanvia obres. Probablement la primera obra important de la col·lecció és un gravat de Joan Miró que aquest va regalar i dedicar l’octubre del 1954 a Teresa i Antoni Tàpies amb motiu del seu casament. Una de les obres més potents és el Picasso (1947) que va adquirir a la Sala Gaspar el 1968, en ocasió de l’exposició de Picasso en aquesta galeria després de canviar-lo per un Picasso adquirit anteriorment, Pintor i model, que Tàpies considerava massa clàssic. En algunes ocasions, la via per la qual arriben noves obres a la seva col·lecció són les seves galeries, a París, Nova York o Londres, que també representen molts dels artistes coetanis que li interessen i alguns dels estates dels artistes més interessants de generacions anteriors. Tots els artistes amb els quals fa amistat són presents a la col·lecció. Amb motiu de les exposicions organitzades per Michel Tapié, té l’oportunitat de conèixer alguns membres del grup Gutai, especialment Kazuo Shiraga. Després de la primera exposició personal a París, el 1956, Tàpies rep una tramesa d’una trentena d’obres que alguns artistes de Gutai li van enviar espontàniament —obres de Shiraga, Motonaga, Yoshida, Murakami, Sumi i altres—, i que Tàpies aprecia especialment pel seu arrelament amb «l’art de viure» del Japó. A Nova York coneix també Louise Bourgeois, que més tard, el 1990, és objecte d’una exposició a la Fundació Antoni Tàpies que és el primer reconeixement important a l’Estat espanyol d’aquesta artista tan influent i que en aquesta ocasió regala al matrimoni Tàpies una obra seva, procedent de la seva col·lecció privada.

Del seu primer viatge a Nova York, el 1953, Tàpies en destaca les visites fetes amb Martha Jackson —llavors la seva galerista als Estats Units— a diversos col·leccionistes americans i especialment la que, segons sembla, va ser una de les sorpreses més agradables i més instructives d’aquell viatge: la visita d’Edgar Kaufmann, Jr., fill del qui encarregaria a Frank Lloyd Wright la famosa Casa de la Cascada, que el convida a casa seva. Al seu pis de Nova York Tàpies queda impressionat per:

[…] l’atmosfera de recolliment oriental de la seva decoració, malgrat que no hi havia cap detall folklòric que hi contribuís […]. Era ple d’obres d’art recent, americà o europeu dels últims moments del surrealisme […]. El conjunt respirava una cosa ben pròxima al que jo feia també en aquells moments des del meu racó de Barcelona i al que jo pensava referent a la necessària revisió de moltes concepcions vingudes també d’orient.

Kaufmann li regala un parell de llibres sobre l’art abstracte americà en els quals descobreix, en les obres d’artistes com Tobey, Pollock, Kline, De Kooning o Motherwell, afinitats molt singulars amb obres seves. També a Nova York escolta per primera vegada música tibetana i sent Edgar Varèse o John Cage. Els col·leccionistes americans el sorprenen per la seva cultura i el seu refinament. Visita Louis Stern, que posseeix una col·lecció extraordinària d’obres de Klee, Picasso, Miró…, i una obra que ell ja havia vist reproduïda i que li havia fet impressió de jove: Un soir de carnaval, del duaner Rousseau «una d’aquelles atmosferes de llum lunar, gelada i encantada, per les quals vaig sentir tanta atracció». El 1958 coneix Luigi Nono i Nuria Schönberg, Emilio Vedova, Will Grohmann, Alberto Burri, Shuzo Takiguchi i Yoshiaki Tono, entre altres. En ocasió de ser-li atorgat el primer premi del Carnegie Institute de Pittsburgh coneix Marcel Duchamp, que era membre del jurat. El 1959, amb motiu de la seva nova exposició individual a la Martha Jackson Gallery torna Nova York i coneix els pintors Franz Kline, Willem de Kooning, Robert Motherwell, Hans Hofmann, Saul Steinberg i Fritz Bultmann. 

La col·lecció Tàpies reflecteix tots aquests interessos i afinitats de l’artista. És possible veure-hi una xarxa de relacions amb el seu treball, no tant en termes formals com d’afinitat amb determinats artistes que s’esforcen a crear unes obres que fan pensar a l’espectador, fugint de l’obra purament decorativa. Com Tàpies deia, la tria es tractaria d’una «especial acumulació de variacions sobre el que, de fet, és un únic tema: l’aproximació a la base profunda de la naturalesa humana», deixant de banda els criteris purament historicistes, estètics o formalistes.

Tàpies convisqué amb totes aquestes obres, cadascuna en un lloc precís de la casa, triat curosament. Com en les revistes que el van influenciar, es teixeix una xarxa de relacions, de l’art més culte i refinat a les obres populars: el peu anunci del podòleg, l’ingenu llumet modernista de vidre de colors, la sabata reclam del sabater humil, al costat del manuscrit d’Iraq, el jeroglífic egipci o el ventall de Picabia. El fresc romànic i l’imposant fetitxe del Congo. Els mandales i les cal·ligrafies japoneses i xineses. La col·lecció creixia constantment, fins a atapeir l’espai domèstic.

Finalment, l’altra col·lecció que va anar construint al llarg dels anys és la dels «Tàpies de Tàpies». De la producció de cada any, en el moment de fer el partage entre els diferents galeristes, Teresa i Antoni Tàpies en reservaven una part per a la seva col·lecció particular. Moltes d’aquestes obres són les que el 1984 formarien part de la donació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, inaugurada el 1990, i que es va anar incrementant els anys següents. Amb més de cinc-centes seixanta obres originals, entre pintures i escultures, i un miler de gravats i llibres de bibliòfil, la col·lecció donada a la Fundació conté mostres de tots els vessants de l’activitat artística de Tàpies, com també de les diferents tipologies, tècniques i materials utilitzats per l’artista en totes les seves èpoques, des de les obres primerenques (1946) a les obres de maduresa (la darrera, del 2011), a les quals s’ha d’afegir el nucli de la biblioteca especialitzada en art que va donar amb la intenció de fer visibles aquests fils conductors que arriben fins als nostres dies.

Bibliografia

Ades, Dawn; Baker, Simon; Bradley, Fiona. Undercover surrealism: Georges Bataille and Documents. Londres: Hayward Gallery, 2006.

Aitken, Geneviève; Delafond, Marianne; Monet, Claude. La collection d’estampes japonaises de Claude Monet à Giverny. París: La Bibliothèque des Arts, 1983.

Allara, Pamela; Smith, John W. Possession obsession: Andy Warhol and collecting [catàleg d’exposició]. Pittsburgh: Andy Warhol Museum, 2002.

Amsler, Madeleine [et al.]. Chants exploratoires: Minotaure, la revue d’Albert Skira, 1933-1939 [catàleg d’exposició]. Ginebra: Cabinet des estampes du Musée d’Art et d’Histoire; Zuric: JRP Ringier, 2008.

Baselitz, Georg; Stepan, P. Baselitz: Die Afrika-Sammlung [catàleg d’exposició]. Munic: Prestel, 2003.

Cahiers d’Art [París: C. Zervos] (1926-1960).

D’Ací i d’Allà [Barcelona: Editorial Catalana], vol. 1-24, núm. 1-185 (1918-1936).

D’Ací i d’Allà [Barcelona: Editorial Catalana], vol. 22, núm. 179 (desembre de 1934). També disponible en línia a: <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/ref/collection/DacidAlla/id/9169> [Consulta: 9 febrer 2021].

Documents: Doctrines, Archéologie, Beaux-arts, Ethnographie: Magazine illustré paraissant dix fois par an [París: Imprimerie J. Langlois], vol. 1-2 (1929-1930).

Flam, Jack; Shapiro, Daniel. Western artists: African art [catàleg d’exposició]. Nova York: The Museum for African Art, 1994.

N’diaye, Francine. L’art d’Afrique noire dans les collections d’artistes [catàleg d’exposició]. Arles: Musées d’Arles, 1991.

Okakura, Kakuzō. The book of tea. Londres i Nova York: G. P. Putnam’s Sons, 1906.

Okakura, Kakuzō. El llibre del te. Barcelona: Altafulla, 1978.

Paoletti, John T. No title: The collection of Sol LeWitt [catàleg d’exposició]. Middletown: Wesleyan University, 1981.

Rainer, Arnulf; Kaiser, Franz-W.; Vouilloux, Bernard. Arnulf Rainer et sa collection d’art brut. [Lió]: Fage; [París]: Maison Rouge, 2005.

Arts primitifs dans les ateliers d’artistes [catàleg d’exposició]. París: Société des Amis du Musée de l’Homme, 1967.

Stepan, Peter. Picasso’s collection of african & oceanic art: Masters of metamorphosis. Munic: Prestel, 2006.

Tàpies, Antoni. Memòria personal: Fragment per a una autobiografia. Barcelona: Crítica, 1977.

Tàpies, Antoni. «3.000 ans d’amitié/Tres mil anys d’amistat». Vogue, núm. 722 (desembre 1991 - gener 1992). 

Tàpies, Antoni. L’art i els seus llocs. Madrid: Siruela, 1999.

Tàpies, Antoni. Memòria personal: Fragment per a una autobiografia. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 2010.

Tresserras, Joan Manuel. D’Ací i D’Allà: Aparador de la modernitat (1918-1936). Barcelona: Llibres de l’Índex, 1993.

Yee, Lydia [et al.]. Magnificent obsessions: The artist as collector. Londres: Barbican Art Gallery; Munic: Prestel, 2015.

Glòria Domènech Umbert