Albert Telese i Compte (figura 1), de pare italià i mare catalana, visqué els primers mesos de la seva vida a Itàlia, fins que, finalitzada la Guerra Civil espanyola, a principis de 1939, es trasllada a Barcelona amb els seus pares. Escull com a professió ser metge, i un cop llicenciat l’any 1962 exerceix la medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona des d’aquella data fins a l’any 2000.
A principis de la dècada dels seixanta del segle passat, arran d’una visita al Museu Episcopal de Vic, conegué mossèn Eduard Junyent, al qual després visitarà amb freqüència i s’inicià un període d’interès creixent en dues matèries: l’art romànic d’una banda i la ceràmica de l’altra, disciplines en què mossèn Junyent és una autoritat contrastada. Telese aviat se sent atret per la ceràmica i comença a cercar els museus on es pot apreciar i estudiar. En aquest període és transcendent el mestratge que rep d’Artur Ramon Garriga, Ernesto Pironti, Jaume Clavell, Ramon Forcada, Rutta Rosenstingl i el matrimoni Amposta. Més tard el rebrà de Joan Ainaud, Frederic Marès i Trinidad Sánchez Pacheco. Rep de totes aquestes personalitats informació i passió alhora, filtrades subtilment a través dels encontres i la conversa que inclouen, gairebé sense adonar-se’n, aspectes tècnics, estilístics i humanístics molt importants perquè inculquen la fascinació que la ceràmica té com a objecte utilitari i decoratiu alhora. Quant a Telese, després li diuen que és un autodidacte, i ell dissenteix. És cert que tècnicament ho és, però sempre defensa la idea que tots els autodidactes no ho són a partir del no-res: sempre hi ha hagut algunes persones de les quals directament o indirectament els dits autodidactes són deutors.
L’any 1963 adquireix les primeres peces —plats senzills i peces de formes més aviat adotzenades— i els anys següents, les primeres rajoles d’oficis, peces de vaixella i pots d’apotecari en nombre destacable. Triga alguns anys a estar preparat per assolir objectius més elevats i la primera adquisició important es dona l’any 1971, i té com a punt de partida un fet absolutament casual: un anunci aparegut en un diari indicant «Se venden libros» fa que Telese i la seva dona contactin amb l’adreça de l’anunci i preguntin si entre els llibres n’hi ha de tema ceràmic —estan molt interessats en els llibres de ceràmica hispànica exhaurits. La firma, que s’anomena TAO Fomento Inmobiliario —ubicada a la Gran Via de Barcelona— els contesta que de llibres de ceràmica, pròpiament, no en tenen, però que en canvi sí que tenen ceràmica real. L’endemà van cap a la seu de la immobiliària i topen amb set plafons catalans excepcionals. Procedeixen de la gran casa pairal el Noguer de Segueró, a la població de Maià de Montcal, on havien estat a la terrassa. Havien arribat a la immobiliària per uns deutes de diners. Els set plafons, de mitjans del segle xvii, estaven decorats com segueix: en un plafó es representava Tobies amb l’arcàngel sant Rafael (figura 2), passatge extret del llibre de Tobies (Tb 6, 2-4); en un altre plafó, del mateix format i autoria, es representaven Jesús i sant Joan Baptista (aquests eren els millors plafons, els que Telese va adquirir). Dels altres cinc, quatre representaven les quatre estacions de l’any i l’últim, sant Isidre Llaurador, peça que va adquirir mossèn Bonet-Baltà i que avui es conserva al Museu de Vilafranca. Actualment, el plafó de Tobies pertany a la col·lecció Mascort de Torroella de Montgrí.
L’any següent (1972) Telese localitza en una botiga de l’Eixample un pot extraordinari de Paterna o Manises en ceràmica daurada i tocs de blau (figura 3). Quan el veu a l’aparador no es pot creure el que veu. Entra, se’l mira i pregunta. El personal està assabentat de la importància del pot perquè el tenen en dipòsit i està documentat: s’havia presentat en una exposició sobre ceràmica espanyola l’any 1942 i estava publicat en l’obra Cerámica española de F. de P. Bofill (Barcelona, Edicions Selectes, 1942, p. 49, làmina i) i procedia d’una col·lecció particular. Aquesta tipologia de pots de tècnica hispanoàrab és de principis del segle xv. Són peces escassíssimes i la majoria es conserven en els museus més importants del món.
Entre 1973 i 1975, Telese adquireix gairebé dos centenars de rajoles d’oficis procedents de diferents col·leccions privades, una de les quals és la de Salvador Mensa, d’Arenys de Mar. Mentrestant, la col·lecció també s’amplia amb l’adquisició de peces de vaixella i pots d’apotecari. Dins de la primera, cal esmentar l’adquisició, el 1974, d’un espectacular plat talaverà de principis del segle xvii amb la cara d’un guerrer (figura 4), peça que correspon a la famosa sèrie «tricolor» de Talavera de la Reina (Toledo). El 1975 adquireix, a Vicenç Pijoan, una de les millors peces de la col·lecció, que consisteix en una formidable plata de Manises de gairebé 50 cm de diàmetre amb un motiu heràldic al mig i una decoració a base de diminutes fulles d’heura a tota la resta, peça del tercer quart del segle xv.
L’any següent, Telese localitza un important conjunt procedent de la col·lecció Comas, en el qual figuren una oliera de Terol (alcuza, a l’Aragó), de finals del segle xv, un plat barceloní amb el cap d’un jutge, del segle xvii, una plata policroma de Muel (Saragossa) i un magnífic plat amb un cavall (figura 5), que en aquell moment tothom considerà talaverà però que les investigacions posteriors i les troballes arqueològiques acaben per determinar que es tracta d’una producció lleidatana de la segona meitat del segle xvii. Actualment, el plat del cavall es conserva al Museu de Lleida i forma part d’una sèrie notabilíssima produïda a la capital del Segrià. Telese, entre altres, va tenir molt a veure en aquestes investigacions i va ajudar a establir l’esmentada atribució mitjançant l’estudi de peces concomitants repartides aquí i allà. Avui és acceptat per tothom que es tracta d’una producció lleidatana força influenciada per Talavera de la Reina, però de la qual la separen molts detalls tècnics i estilístics.
Com no pot faltar en cap col·lecció catalana, Telese adquireix l’any 1976 diversos plats dels dits de la corbata, peces abundants però paradigmàtiques de la producció barcelonina de mitjans del segle xvii (figura 6), i també, un gran plafó de trenta rajoles d’oficis del segle xvii que li ofereix l’antiquària Josefa Miró, rajoles de les millors dins la seva espècie, entre les quals n’hi ha de realment excepcionals.
Una de les peces més notables que Telese localitzà en el curs de la seva trajectòria com a col·leccionista, fou una gran plata policroma amb el cognom Pico inscrit en grans caràcters (figura 7). Vicenç Pijoan, que l’hi va vendre, la va adquirir a Mallorca i, arran d’aquesta peça, uns anys després, s’encetà un estudi de les peces existents amb aquesta inscripció. En total, se n’identificaren set (sistematitzades per Cerdà). Avui, quatre de les plates es conserven a la Fundació La Fontana de Rupit —inclosa la de Telese—; la cinquena es conserva a la casa que fou de l’arxiduc Lluís Salvador (Mallorca); la sisena pertany al Museu d’Arts i Costums Populars de Sevilla (on va ser localitzada per Telese l’any 2010), i la setena és la publicada pel mateix Telese l’any 2015, després d’haver-la descobert en un antic catàleg de la col·lecció Prats i Rodés arran d’una informació de Joan Bassegoda. Hi ha força probabilitats —segons apunten alguns indicis— que aquesta sèrie hagi estat comandada a Barcelona a finals del segle xvii per part d’un notable argenter mallorquí de cognom Picó (del qual es coneixen importants obres signades a Mallorca).
L’any 1983 Albert Telese i un col·leccionista de Manresa fan una permuta interessant (que signen consegüentment). El primer ofereix una plata policroma notable de la producció barcelonina a canvi de vuit rajoles d’oficis de les dites de tanca blava de la millor qualitat (figura 8). Aquestes vuit rajoles formen part d’un conegut fris de setze peces provinents de la masia Can Canyadó, de Badalona. En una fotografia de l’any 1931 encara es poden apreciar en aquesta masia conjuntament amb un plafó que representa una batalla naval entre turcs i cristians datat de l’any 1648; una escena amb dos cavallers; i un gran plafó de caràcter religiós representant santa Eulàlia, la Verge del Roser i Santa Maria de Cervelló, tots ells actualment en sengles col·leccions particulars. Les vuit rajoles d’oficis intercanviades per Telese pertanyen a la millor època i categoria dins d’aquesta producció, i se n’han trobat in situ a diversos llocs de Catalunya i sud de França (Arle, Narbona, Fontanes…), sempre en contextos molt propers al 1650.
A mitjans dels anys vuitanta, Telese té una col·lecció d’unes vuit-centes peces de ceràmica hispana i una magnífica biblioteca especialitzada en la qual no manquen els títols més difícils de trobar. Aquesta li permetrà posar en marxa un antic projecte: encetar un rastreig sobre la bibliografia de pisa hispànica a l’abast, fet que es concreta amb l’aparició, l’any 1991, de la seva obra Investigació bibliogràfica sobre la pisa hispànica, la qual conté 1.468 entrades sobre el tema.
És en aquesta època, a finals del vuitanta i principis del noranta, que incorpora a la col·lecció dues magnífiques peces medievals de Terol de les decorades en verd i morat dels segles xiv i xv, i algunes peces daurades de Manises també del segle xv. Adquireix també un fris renaixentista de cap al 1630, així com plafons, beneiteres i peces de vaixella.
L’any 2006, Telese adquireix un gran plat policrom amb el cap d’un guerrer, obra de Muel de la segona meitat del segle xvii (figura 9). La peça ha estat adquirida, al seu torn, a un antiquari de Bilbao i és molt semblant a la publicada en la portada del llibre de M. Almagro i Lluís M. Llubià intitulat Cerámica: Aragón-Muel, del 1952. És una autèntica peça de museu.
Telese i la seva dona havien estat molt ben relacionats amb Antoni Argullol, relació que va iniciar-se arran de les consultes mèdiques que a Telese li feu el segon. Després la relació es va enfortir a causa de l’afecció a la ceràmica que els dos professaven, ja que Argullol va ser un excel·lent col·leccionista. D’aquesta col·lecció procedeix el gran plat talaverà del segle xvi amb un cap d’influència italiana corresponent a la sèrie anomenada de sanefa puntejada (figura 10) que Telese va adquirir a Maria Casellas —la cunyada d’Argullol—, un cop aquell traspassà i ja ben entrada la dècada del 2000.
A partir del 2009, després de superar una greu malaltia, Albert Telese es va desprenent lentament de la seva col·lecció: no vol fer passar els seus descendents pel tràngol de gestionar un patrimoni ceràmic difícil de ponderar i valorar. La majoria de peces es troben en importants museus, fundacions i col·leccions privades. Però la història dels seus descobriments i investigacions queda escrita. Telese, en el curs dels darrers cinquanta anys, ha escrit, a títol personal, una quinzena de llibres sobre el tema i ha col·laborat en altres obres amb diversos col·legues. L’avalen, a més, un centenar d’articles en diverses revistes d’arreu i moltes expertitzacions en institucions públiques i privades. Durant setze anys ha ocupat el càrrec de president o vicepresident de l’Associació Catalana de Ceràmica, gran impulsora dels estudis de ceràmica al nostre país. Queda, finalment, quelcom més intangible i subtil: ha estat una anella de la cadena de transmissió de coneixements entre els que el van precedir i els que el segueixen.
«Libros. Las rajolas catalanas de artes y oficios. Catálogo General (1630-1850)». Gaceta de Antigüedades, núm. 105 (gener 2003).
«Mesa redonda: Las colecciones de cerámica». Estudios Pro Arte, núm. 10 (abril-juny 1977).
