El 1997, en ocasió d’una de les primeres presentacions públiques de la seva col·lecció, Carmen Thyssen-Bornemisza va assenyalar: «El gusto por la pintura española, y, sobre todo, catalana del siglo xix es probablemente la aportación más destacada que puedo incorporar a la tradición coleccionista de mi familia». Amb aquesta idea com a referent, la contribució de la baronessa al col·leccionisme en el nostre país ha estat una de les més brillants de les últimes dècades.
Filla d’Enrique Cervera Anfruns —enginyer industrial— i de María del Carmen Fernández de la Guerra, Carmen Cervera va créixer en una família barcelonina de classe mitjana-alta. Els seus primers contactes amb l’art daten d’aquella època, en què diàriament podia contemplar els quadres costumistes que decoraven la llar familiar. «[A] mi padre —recordaria més tard— le gustaba la pintura y en casa siempre hubo cuadros. Incluso pintaba a veces. Era pintor aficionado. Recuerdo de niña, en el estudio el olor al óleo, un olor que siempre me ha parecido algo muy especial. También recuerdo a mi madre cuando me llevaba a visitar museos explicándome los cuadros, su belleza y el sentimiento que aportan».
Més tard, quan el 1965 es va casar amb Lex Barker, van comprar quadres, entre els quals un parell de taules de Cranach, un llenç de Vernet i obres americanes, segons va relatar en alguna ocasió. Ella mateixa ha reconegut que, en realitat, la seva passió pel col·leccionisme va néixer en conèixer Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza el 1981 (figura 1).
El baró Thyssen posseïa la que ha estat considerada la col·lecció de pintures privada més important del segle xx. El seu avi, August Thyssen, artífex de l’imperi econòmic de la família, havia començat a adquirir obres d’Auguste Rodin el 1905. Va ser, però, el seu pare, Heinrich Thyssen-Bornemisza, qui va crear el nucli fonamental de la col·lecció aprofitant la sortida a la venda de veritables obres mestres. A la seva mort el 1947, Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza va rebre en herència la major part de la col·lecció paterna i, durant anys, es va dedicar a recuperar les obres venudes pels seus germans. El 1954 va adquirir ja el seu primer quadre no vinculat a la col·lecció familiar i el 1961 —allunyant-se dels gustos del seu pare— va comprar les primeres obres d’artistes del segle xx.
Quan Carmen Cervera va contemplar per primera vegada les sales de la pinacoteca del baró a Villa Favorita (Castagnola, Lugano) va manifestar la seva gran admiració i bellesa: «Nunca olvidaré visitar por primera vez Villa Favorita de la mano (literalmente) de Heini. La belleza, calidad e importancia de una colección sin igual. Ese momento sigue en mi memoria como si fuese hoy».
Durant els anys vuitanta, el baró i Carmen Cervera van organitzar exposicions per museus de tot el món, incloent-hi els dels Estats Units, l’antiga Unió Soviètica i el Vaticà, on el baró va deixar la seva empremta en ésser convidat a plantar un arbre als jardins del Vaticà i van ser rebuts pel papa Joan Pau II en audiència privada. Pels mateixos anys, el baró va cedir així mateix el control de les seves empreses al seu fill gran, Georg Heinrich, i d’aquesta manera aconseguí llibertat per dedicar-se plenament a la seva veritable passió: el col·leccionisme. Carmen Cervera, unida al baró des del 1981, es va implicar en aquells projectes amb entusiasme: «Íbamos por todo el mundo viajando, teníamos exhibiciones propias y visitábamos todos los museos, los pequeños y los grandes. Y los marchantes de arte nos mandaban naturalmente información de las obras que tenían en venta. Todas las subastas las seguíamos juntos. Y él siempre me comentaba: “¿Qué te parece este cuadro?” Yo le decía mi parecer, y él se reía, me decía “has nacido con ojo de coleccionista”». Les abundants adquisicions de pintura del baró en aquells anys —77 obres el 1981, 49 l’any següent, 41 el 1983…— van despertar l’atracció de Carmen Cervera per l’activitat col·leccionista.
Després del seu matrimoni amb Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza, l’agost del 1985, la seva implicació en la compra d’art va augmentar substancialment. Cap al 1987, quan el baró va observar el seu interès pel pintor nord-americà George Brown —autor d’escenes costumistes infantils a Nova York— la va animar perquè iniciés la seva pròpia col·lecció. Aquells quadres de Brown li recordaven la pintura que havia contemplat a la casa familiar. I, de fet, poc després va licitar ja per un parell d’obres del pintor andalús Manuel Wssel de Guimbarda. A aquella adquisició en van seguir altres de Manuel Cabral Aguado-Bejarano, Raimundo de Madrazo, Regoyos, Agostino Brunias, Eduard Gaertner, John Atkinson Grimshaw, etc., majoritàriament de temàtica costumista. Entre els seus preferits d’aquells anys també cal citar el modernista català Eliseu Meifrèn i el pintor de Sant Feliu Josep Amat, amic personal de la baronessa.
Ara bé, com va assenyalar Álvarez Lopera, no va ser fins al 1993 quan Carmen Thyssen-Bornemisza es va llançar al col·leccionisme a gran escala. Just abans havia intervingut de manera decisiva en l’arribada de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza a Espanya. I el que inicialment va ser un préstec per nou anys i mig de 775 obres —amb la consegüent obertura de la pinacoteca madrilenya el 8 d’octubre de 1992—, el juny de 1993 es va convertir en l’adquisició d’aquestes obres per part de l’Estat espanyol.
Però encara restava una bona part de la col·lecció en mans del baró, qui aquell mateix any 1993 va voler tancar la seva herència. Donada la forta implicació de la baronessa en qüestions d’art i col·leccionisme —a diferència dels fills del baró amb les seves quatre primeres esposes—, va ser a ella a qui va lliurar la titularitat de la major part dels quadres de la col·lecció (a canvi de renunciar a altres béns). Entre les escultures, van passar llavors a la propietat de la baronessa quatre dels set grups en marbre que August Thyssen havia comprat a Auguste Rodin al començament de segle. Pel que fa a les pintures —un total de 125—, un cinquè corresponia a mestres antics de pintura flamenca i holandesa del segle xvii com ara Jan Brueghel, Steen, Simon de Vlieger, Frans Post o Philips Koninck, i a pintors vedutistes italians com Vanvitelli, Canaletto i Giuseppe Zocchi. Tancava el conjunt un delicat llenç de Fragonard: Retrat de dama jove, datat cap a 1770-1772.
Les pintures restants corresponien al segle xix i al primer terç del segle xx. Al primer, cal adscriure obres del paisatgisme americà del segle xix —Frederic Edwin Church, Albert Bierstadt, Martin Johnson Heade, etc.—, del paisatgisme realista francès i britànic, així com de l’impressionisme i el postimpressionisme, amb una selecció més nodrida fins i tot que la del mateix Museu Thyssen, en la qual destacaven obres de Monet, Renoir, Sisley, Degas i Gauguin —en particular, Anades i vingudes, Martinica, del 1887, i Mata Mua (Hi havia una vegada), del 1892. Entre els quadres del segle xx, un capítol destacat el componia l’expressionisme alemany, un dels preferits del baró, amb obres de Kirchner, Heckel, Pechstein, Schmidt-Rottluff i Kandinski. En l’apartat de la pintura nord-americana d’entreguerres sobresortien igualment obres de Georgia O’Keeffe i Edward Hopper. I tancaven el conjunt Els segadors (1907), de Picasso, i Dona asseguda (1917), de Juan Gris.
La baronessa mateixa recordaria més tard: «La cesión definitiva de la colección familiar al Estado español fue, probablemente, uno de los hechos que me animaron a consolidar mi propia colección. La convivencia con mi marido a lo largo de todos estos años ha contribuido a contagiarme aún más la pasión por la pintura, he estado a su lado a la hora de decidir la adquisición de muchos cuadros que ahora están instalados en el Museo de Madrid. Ahora bien, fue a partir de 1993 cuando me decidí a asumir el reto de continuar personalmente la actividad que más notoriedad ha dado al nombre Thyssen-Bornemisza a lo largo de este siglo». I, de fet, durant els anys següents el ritme de les seves adquisicions es va tornar frenètic —64 obres el 1994, 210 l’any següent, 177 el 1996…—, amb noms tan rellevants com Canaletto, Francesco Guardi, Vernet, Friedrich, Daubigny, Pissarro, Monet o Van Gogh —en particular, el seu llenç cimera de l’etapa holandesa Molí d’aigua a Gennep (1884).
Aquell any 1996 —en què ja més de setanta obres de la baronessa es mostraven habitualment a les sales de la pinacoteca madrilenya, com a reforç de les col·leccions del museu—, la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza es va presentar oficialment al públic en la mostra De Canaletto a Kandinsky, organitzada pel museu. El centenar d’obres exposades —tal com seria també habitual en les nombroses mostres posteriors que han recorregut mig món— permetia contemplar obres destacades de Zuloaga, Mir —en concret, la seva obra manifest La catedral dels pobres (1898)— Anglada Camarasa, Iturrino, Sorolla, Romero de Torres o Sunyer —el seu no menys icònic Mediterrani (c. 1910-1911)—, en el context de noms eminents de la pintura internacional. En ocasió d’una entrevista concedida per aquelles dates, la mateixa baronessa va declarar en relació amb la pintura espanyola dels segles xix i xx: «Es la gran desconocida. Me gustaría que llegara a conocerse como la francesa o la inglesa, porque es tan buena e incluso mejor. Querría que la pintura española del xix y xx llegase a tener proyección internacional».
L’afany de posar l’art espanyol a l’alçada del millor art internacional va ser saludat amb entusiasme per la crítica i pels especialistes en art. Així, per exemple, Miguel Fernández Cid va assenyalar en aquells dies: «Carmen Cervera se detiene en el siglo xix, pero su aportación es determinante: mira hacia lo español, rescata obras de primerísima importancia y la fuerza de su empeño sugiere que sin duda estamos ante el nacimiento de esa gran colección de arte español del xix, tantas veces reivindicada como postergada. Dicho con claridad: si durante años se habló de completar la oferta museística madrileña con un museo que redescubriese el xix español, esta colección está llamada a realizar esa función».
En el seu propòsit de rellançar l’art espanyol dels segles xix i xx, la baronessa seguia en bona mesura el patró de col·leccionisme que el mateix baró havia iniciat al començament dels anys vuitanta —dates en què es van conèixer— a propòsit de l’art americà del segle xix; és a dir, apostar per autors que encara no tenien un ampli reconeixement internacional. El mateix baró va comentar referent a això: «Yo no me dedico a comprar para vender. Respeto mucho a los marchands pero no es mi oficio. Claro que si uno compra obras de artistas que a uno le gustan pero que, en general, son poco apreciadas y luego, pasados los años, esas obras valen mucho más, uno se alegra, porque eso quiere decir que hay mucha más gente a quien le gusta. Eso nos ha pasado por ejemplo, a Tita y a mí, con la pintura norteamericana del siglo xix, que es cada vez más apreciada; y creo que algo parecido nos está ocurriendo también con la pintura española del siglo xix».
Sobre aquest punt de partida, durant el segon lustre dels anys noranta i començaments del següent —sovint aconsellada pel mateix baró i per Tomàs Llorens (conservador en cap del Museu Thyssen-Bornemisza)—, la baronessa va anar reforçant els principals capítols de la seva col·lecció. En l’àmbit dels mestres antics, per exemple, va adquirir un esplèndid Sant Pere de Simone Martini, alhora que es va fer amb noves obres de pintura holandesa del segle xvii —sobretot de Jan van Goyen i de Salomon van Ruysdael—, i de pintura francesa del segle xviii —d’autors com Boucher i Hubert Robert.
Però sobretot va ampliar molt significativament la presència en la seva col·lecció d’obres situades en l’arc que s’estén entre el paisatgisme naturalista de mitjans del segle xix i els diversos corrents expressionistes de principis de segle. És aquí on la col·lecció assoleix una major intensitat durant aquests anys, amb obres mestres de Corot, Gauguin, Braque —en concret, la seva Marina. L’Estaque (1906), encara fauve—, Nolde o Robert Delaunay —Portuguesa (La gran portuguesa) (1916). Però també cal ressenyar l’adquisició d’obres d’artistes menys coneguts, però que serveixen de pont entre diversos corrents, com és el cas de Georges Michel, Léon-Augustin Lhermitte, Anton Mauve, Theo van Rysselberghe, Émile Bernard, Henri Manguin, etc.
En aquest sentit, en la col·lecció de la baronessa s’aprecia una forta atracció no només pel costumisme, sinó també pel gènere del paisatge en general —protagonista ja en les compres del baró enfront de la predilecció del seu pare pel retrat—, i per escoles com l’impressionisme, el postimpressionisme, el fauvisme i l’expressionisme alemany, en què la intensitat cromàtica aconsegueix les seves cotes més altes. Enfront d’elles, altres corrents tot just tindran presència a la col·lecció, tal com succeeix amb el cubisme, el neoplasticisme i el surrealisme, així com altres moviments més contemporanis.
En el capítol de l’art espanyol, a més de les adquisicions ja esmentades, a partir de març del 1996 en destaquen també algunes de gran qualitat, essencials per a comprendre el desenvolupament artístic nacional entre mitjan segle xix i començament del segle xx. Tal és el cas d’autors com Pérez Villaamil —en concret, la seva Capilla de los Benavente en Medina de Rioseco (1842)—, Haes, Fortuny —la seva Corrida de toros. Picador herido (c. 1867)—, Raimundo de Madrazo, Casas —el seu Interior a l’aire lliure (1892)—, Sorolla o, de nou, Mir —en aquesta ocasió, L’Abisme. Mallorca (c. 1901-1904).
Després de la defunció del baró Thyssen el 26 d’abril de 2002, la baronessa ha reduït considerablement les seves adquisicions d’art, tot i que ha seguit comprant obres excel·lents d’autors com Michele Marieschi, Jasper Francis Cropsey, Metzinger, Lucas Velázquez, Moreno Carbonero, Rico, Iturrino, Sunyer o Gonzalo Bilbao.
En contrapartida, ha dedicat bona part dels seus esforços a dotar d’un emplaçament estable les seves col·leccions. Ja amb anterioritat, en concret el 30 de setembre de 1999, havia signat un protocol d’intencions amb el Ministeri de Cultura espanyol per a la cessió gratuïta per onze anys d’un nombre, llavors sense determinar, d’obres a canvi de l’ampliació del Museu Thyssen-Bornemisza (figura 2). L’acord de cessió es va formalitzar el febrer del 2002 amb el préstec de 655 pintures, 16 escultures i diversos mobles, tapissos i catifes per un període d’onze anys (conveni que s’ha anat prorrogant fins avui, variant la xifra d’obres). I dos anys més tard, el 8 de juny de 2004, es van obrir al públic les noves sales de la col·lecció al Museu Thyssen, amb una àmplia selecció de pintura internacional que abasta des del segle xiii fins a les primeres avantguardes.
D’aleshores ençà els interessos de la baronessa es van concentrar en la seva col·lecció d’art espanyol. Així, després d’un acord amb l’Ajuntament de Màlaga, el març del 2011 es va inaugurar el Museu Carmen Thyssen Màlaga, que allotja col·leccions de pintura antiga, paisatge romàntic i costumisme, preciosisme i pintura naturalista, i pintura de la fi de segle (figura 3). Un any més tard es van iniciar també negociacions per instal·lar la col·lecció d’art català al Palau Victòria Eugènia de Montjuïc, Barcelona, al costat del Museu Nacional d’Art de Catalunya, però van quedar estancades per la crisi econòmica. Sí que es va obrir, però, el 2012, l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), concebut com a centre d’exposicions temporals dedicat a difondre la col·lecció. I amb caràcter semblant s’ha inaugurat el 2016 un petit museu a Andorra (figura 4).
Preguntada el 2002 pel seu principal objectiu com a col·leccionista, la baronessa va respondre: «Preservar la Historia, proteger todo aquello que pudiera desaparecer o ser dañado». Pel que fa a l’art espanyol, poques persones han lluitat amb tanta tenacitat per aconseguir-ho, i prova d’això és que durant els dilatats anys en què les sales de pintura del segle xix del Museu del Prado van romandre tancades, pendents de l’ampliació, la Col·lecció Carmen Thyssen va arribar a convertir-se en el referent principal de l’art espanyol modern. Amb la seva molt activa política d’exposicions primer, i amb l’obertura de nous museus en els últims anys, la baronessa ha aconseguit que l’art formi part de les nostres vides.
