Pau Bosch i Barrau (figura 1) va ser un dels col·leccionistes d’art més preeminents i rellevants de les acaballes del segle xix i principis del segle xx.
Un important cabal de fonts de primera mà han aflorat i han permès conèixer amb profunditat la seva figura i la seva famosa col·lecció d’art. Alguns d’aquests documents provenen de l’arxiu familiar dels de Salas Williams; de la correspondència amb el polític i literat Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901); d’Archer Milton Huntington i la Hispanic Society; del seu cosí Apel·les Mestres; de Jerónimo López de Ayala y Álvarez de Toledo y del Hierro, comte de Cedillo; de protocols notarials de Madrid i Barcelona; del Museu del Prado; de la Biblioteca Nacional de España, així com de la nombrosa hemerografia existent sobre aquest refinat col·leccionista.
Pau Bosch i Barrau va albirar la llum del dia el 22 d’octubre de 1842 al carrer dels Vigatans, número 4, de Barcelona. Va ser batejat a l’església dels Sants Just i Pastor, on se li imposaren els noms de Pau, Josep Antoni i Joan. El seu pare, Pau Bosch i Moré (1790-1849), era originari de Cervià de Ter, un petit poble de l’Empordà, i exercia com a industrial de teixits a Barcelona i a Girona. Es va casar amb Teresa Barrau i Esplugas (Barcelona, 1816-1899) i tingueren dos fills, Pau i Eduard. Pau Bosch Moré va morir el 1849 i, al cap de pocs anys, Teresa Barrau i Esplugas va contraure segones núpcies amb el brillant polític i economista Laureà Figuerola i Ballester (Calaf, 1816 - Madrid, 1903), que exerciria una gran influència en el jove Pau.
Aquest, entre 1854 i 1858, va estar intern al col·legi Valldemia de Mataró, un dels centres on s’educava l’elit catalana de l’època. Mentrestant, la família es va instal·lar a Madrid, on la seva vida va fer un gir de cent vuitanta graus, tot i que sempre va mantenir lligams amb Catalunya, particularment amb Barcelona i Caldes d’Estrac, lloc d’estiueig.
A Madrid, Pau Bosch va prosseguir els seus estudis amb tutors particulars i, com era habitual en l’alta burgesia de l’època, va prosseguir després la seva formació, entre altres llocs, a Londres (1862-1865) i Hamburg (1866-1867). Experiències que el convertirien en un hàbil poliglot i li proporcionarien una àmplia visió del món i una sofisticada cultura. Al llarg de la seva vida, Pau Bosch es va mantenir solter, centrat principalment en els seus importants negocis financers i en el comerç de l’art.
Cal remarcar que el compromís de Pau Bosch amb el seu temps va ser extraordinari, sobretot gràcies a la influència exercida per Laureà Figuerola, el seu pare putatiu, el seu mentor intel·lectual i polític. Bosch va lluitar contra l’Antic Règim i va donar suport als valors democràtics i republicans, encara que sempre es va mantenir dins de paràmetres polítics i socials conservadors. Valors que va defensar en diverses publicacions, algunes fundades per ell mateix, com va ser El Recuerdo, revista manuscrita, fundada el 1862 per Francesc Miquel i Badia, Josep Masriera i Manovens i Francesc Soler i Rovirosa; també, El Rhin. Diario de la Guerra; La X; l’Almanach per a la Esquella de la Torratxa (figura 2) o el Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, entre moltes altres.
Després de la revolució del 1868, i com a portaveu dels seus valors ideològics, Pau Bosch va ser candidat per diverses circumscripcions catalanes com Mataró, Berga, Vic, el Masnou i el Vendrell, i aconseguí finalment ser elegir el 1872 al Congrés dels Diputats de Madrid. Una de les proves del seu ideari polític va ser la medalla funerària que va dedicar a Emilio Castelar Ripoll, quart i últim president de la Primera República espanyola (figura 3).
D’altra banda, cal esmentar que aquest camí polític també l’havien seguit abans Laureà Figuerola i altres col·leccionistes catalans, com ara Pere Gil i Babot (1773-1853), Sebastià Anton Pasqual i Inglada (1807-1872) o Ramon Estruch i Ferrer (1816-1884).
A la segona meitat del segle xix el sector terciari —la banca, l’electricitat o la telefonia— va experimentar un considerable desenvolupament a Espanya, impulsat, entre altres aspectes, per la repatriació dels capitals colonials després del desastre del 98. Quan Pau Bosch tenia trenta-dos anys, al voltant del 1874, va treballar com un eficaç financer al servei de les grans companyies nacionals i internacionals com, per exemple, la Sociedad de Teléfonos de Madrid, la Banque Général de Madrid i la Compañía Madrileña de Alumbrado y Calefacción por Gas. Els càrrecs que va ocupar en aquestes companyies l’obligaven a viatjar constantment a París, Berlín, Londres i altres ciutats europees, llocs on també aprofitava —i amb resultats excel·lents— per a visitar les galeries i els museus i comprar magnífiques peces d’art.
Però endemés d’aquests negocis, Pau Bosch també va estar molt involucrat amb la société savante de Barcelona i, especialment, de Madrid. En aquesta darrera ciutat va ser membre d’una munió d’institucions regeneracionistes, tals com la Sociedad Española de Excursiones, l’Ateneo de Madrid, la Institución Libre de Enseñanza, la Sociedad Antropológica Española, l’Asociación Española de Coleccionistas i, especialment, la Junta de Iconografía Nacional, la Sociedad Española de los Amigos del Arte i el Real Patronato del Museo del Prado, en què va ser membre de les juntes respectives.
El corrent regeneracionista va propiciar noves actituds que, entre altres aspectes, van revalorar els tresors artístics com una part fonamental de la història del país i van impulsar el perfil d’una nova mena de col·leccionista constituïda per financers, professionals liberals i artistes. Alguns dels membres del cercle de Bosch eren els col·leccionistes Guillermo de Osma y Scull (Havana, 1853-1922), Enrique de Aguilera y Gamboa, marquès de Cerralbo (Madrid, 1845-1922), José Lázaro Galdiano (Beire, 1862-1947) i José María Florit Arizcun (1866-1924), entre d’altres. Ultra aquestes relacions, cal destacar dos contactes especials de Bosch. Un va ser el que va mantenir amb l’artista i col·leccionista Apel·les Mestres i Oñós (Barcelona, 1854-1936), amb el qual eren cosins llunyans. Sobre la seva relació es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona una rica i abundant correspondència composta per 87 cartes i 318 postals que comprenen més de quaranta anys, període que s’estén des del 1874 fins al 1915, documents que proporcionen suculentes notícies sobre la seva col·lecció d’art i les seves vicissituds.
Una remarcable relació que cal esmentar també és la que va mantenir amb el col·leccionista Archer Milton Huntington (1870-1955), fundador de la Hispanic Society of America i un dels col·leccionistes d’art hispànic més importants del continent americà. La relació de tots dos va començar el 1902 quan Huntington va visitar la magnífica col·lecció de medalles i pintures que Bosch tenia al seu hotel del carrer de Serrano, número 61, de Madrid. Ambdós col·leccionistes compartien interessos comuns al voltant del món de la numismàtica, de la pintura, dels llibres i de les arts decoratives, a més de ser incansables viatgers i coneixedors de galeries i agents d’art.
En aquests anys, Pau Bosch també es va preocupar molt per l’exportació d’antiguitats, un vell problema que va afectar el patrimoni hispànic al llarg del segle xix i bona part del segle xx. Com a conspicu coneixedor del comerç de l’art, l’any 1906 va redactar un informe per al Congrés dels Diputats sobre l’exportació d’obres d’art en què defensava el lliure arbitri dels col·leccionistes davant de les imposicions coercitives de l’Estat (figura 4).
D’altra banda, un aspecte decisiu que cal tenir en compte és la seva ambivalència ideològica respecte a Catalunya. Encara que mantenia una estreta i cordial relació amb Apel·les Mestres, Francesc Miquel i Badia, els Masriera i altres prohoms catalans, el seu posicionament era netament espanyolista. Així mateix, tampoc no estava d’acord amb la normativa lingüística catalana que Pompeu Fabra i Poch (Barcelona, 1868-1948) proposava aleshores. En conseqüència, no és exagerat afirmar que li repugnava el catalanisme polític i es va horroritzar davant dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona, el juliol del 1909; esdeveniments que van tenir un pes decisiu en el seu ànim en decidir que la seva magnífica col·lecció d’art, abans destinada al Museu de Barcelona, aniria a parar al Museu del Prado.
Quant a la seva activitat com a col·leccionista, Pau Bosch, tal com refereix el pròleg del catàleg provisional de les seves obres llegades al Museu del Prado, era considerat «uno de los coleccionistas más inteligentes e ilustrados de España. Desde su juventud reunió obras de arte y dueño de una pingüe fortuna, pudo poseer muchas de indiscutible belleza. Tuvo un claro entendimiento, extensa cultura, acendrado gusto y una experiencia que había adquirido en frecuentes y provechosos viajes».
Probablement, quan Pau Bosch tenia vint-i-tres anys es va implicar en el món del col·leccionisme, seguint la petja del seu pare, Pau Bosch Moré, i de Laureà Figuerola. Bosch va continuar mantenint i augmentant la valuosa col·lecció de monedes i medalles iniciada pel seu pare, conjunt que ha estat catalogat i publicat el 2005 pel Museu del Prado. Sens dubte, un episodi sorprenent i molt poc conegut fins ara és l’exposició del seu magnífic retrat (figura 5) a la Royal Academy of Arts de Londres, realitzat, segons consta a l’anvers (figura 6), per E. Rew. Probablement, cal considerar aquesta època com l’inici de la seva passió pel món de les col·leccions d’art, i visità assíduament galeries i exposicions com les que se celebraven a Madrid; n’és una prova la del 1874, de la qual declarava que hi havia «buenas, magníficas acuarelas de Fortuny y algunos cuadros de otros autores, muy buenos también, pero por lo general se ve una falta de estilo propio y tendencias realísticas exageradas. Gran falta de originalidad y mucha pobreza en los asuntos», com relata en una carta dirigida a Apel·les Mestres (Madrid, 17 de juny de 1874; AHCB, Fons Apel·les Mestres, AM.C 583).
Una de les seves primeres adquisicions, feta al voltant del 1870, sembla que va ser la Verge de la Llet (Museu del Prado, P002655), de Quinten Massys i atribuïda avui al Mestre del Papagai (figura 7).
Pau Bosch es va sentir atret, sobretot, pels primitius flamencs, ja que segons deia eren els que més excitaven la seva cupidité, i alguns d’ells eren la Sagrada Família, de Bernard van Orley (Museu del Prado, P002692); la Verge amb el Nen, de Jan Provost (Museu del Prado, P002696); Sant Jerònim, de Marinus Reymerswaele (Museu del Prado, P002653) i Maria Magdalena, d’Adrien Isenbrandt (Museu del Prado, P002664). Tanmateix, a la seva col·lecció també hi havia excel·lents mostres hispàniques com ara la Verge i el Nen, de Luis de Morales (Museu del Prado, P002656) i El Profeta, de Jaume Huguet (Museu del Prado, P002683) (figura 8); el Crist mort sostingut per un àngel, d’Alonso Cano (Museu del Prado, P002637) (figura 9); Santa Justa i santa Rufina, de Francisco de Goya (Museu del Prado, P002850) i La Sagrada Família i sant Agustí, d’Antoni Viladomat (Museu del Prado, P002662) (figura 10).
També cal esmentar alguns bons exemples de pintura francesa com ara El músic Andre Ernest Modeste (Museu del Prado, P002659), obra anònima, o del món italià, com ara la Verge amb sant Joaquim i santa Anna, de Francesco Solimena (Museu del Prado, P002660) i La Verge i el Nen, de Giovanni Battista Cima da Conegliano (Museu del Prado, P002638). Tot i que la seva col·lecció era predominantment de caràcter religiós, també comptava amb excel·lents natures mortes i retrats, a la vegada que el col·leccionista era particularment sensible a altres manifestacions artístiques com les miniatures (figura 11), les escultures, els esmalts, els pergamins, les teles, els dibuixos, els autògrafs o els gravats.
Precisament l’any 1914 va rebutjar prestar dues obres d’El Greco a una exposició que se celebrava a Toledo, i accedí, però, a deixar el seu gravat de l’Adoració dels pastors, de Diego de Astor.
Però Pau Bosch, encara que estava enterament fascinat pels mestres antics, també donava acollida dins de la seva col·lecció als autors contemporanis. En aquesta època, mentre que a les galeries de Madrid predominava la pintura dels segles xvii i xviii, a les de Barcelona la contemporània ocupava el lloc principal. En aquest context, Bosch sentia una forta admiració per Marià Fortuny i Marsal (Reus, 1838-1874), però també per Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1866-1932), que va pintar el seu retrat, avui en una col·lecció particular. Admiració extensible a Vicente López Portaña (València, 1772-1850), Carlos de Haes (Bèlgica, 1829-1898), Eduardo Rosales Gallina (Madrid, 1836-1873), Martín Rico y Ortega (San Lorenzo del Escorial, 1833-1908) i Manuel Benedito y Vives (València, 1875-1963), entre altres.
Podem considerar que el 1903 la seva col·lecció ja estava plenament formada i era considerada com una de les més selectes del país, fet que va merèixer brillants articles, com ara el que li va dedicar aquest mateix any la prestigiosa revista parisenca Les Arts. Revue Mensuelle des Musées.
Arribats a aquest punt, hom es podria preguntar: quins camins va seguir Pau Bosch per aconseguir la seva magnífica col·lecció? Sens dubte, els viatges a l’estranger van constituir un aspecte fonamental de la seva experiència com a col·leccionista perquè li permetien contemplar les obres in situ, comparar-les amb les pròpies i a la vegada visitar les principals galeries i mercats d’art de París, Londres, Berlín, Roma, Bruges… Viatges que planificava detalladament utilitzant les seves guies de museus o de les cases de subhastes, publicacions que estotjava a la seva magnífica biblioteca. Viatges que li van permetre conèixer els mercats forans i comprar la majoria de les seves obres, ja que al país rarament es trobaven les que desitjava.
Pau Bosch va adquirir moltes pintures seguint el camí de les atribucions i basant-se en la seva pròpia experiència com a connaisseur. Tanmateix, era freqüent que discutís els seus criteris i les seves compres amb artistes com Francisco Pradilla Ortiz (Villanueva de Gállego, 1848-1921), els seus cosins Laureà Barrau i Buñol (Barcelona, 1863-1957) i Apel·les Mestres i Oñós (Barcelona, 1854-1936); acadèmics de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, com ara Narciso Sentenach Cabañas (Sevilla, 1853-1925), o reconeguts crítics catalans, com ara Raimon Casellas i Dou (Barcelona, 1855-1910) i Salvador Sanpere i Miquel (Barcelona, 1840-1915).
Com és lògic, el progrés del coneixement ha subministrat nous estris per a revisar les atribucions, fet que naturalment ha comportat importants canvis atributius en l’horitzó de la col·lecció Bosch, com és visible en El músic Andre Ernest Modeste (Museu del Prado, P002659), obra atribuïda a Jean-Baptiste Greuze i ara considerada anònima; la Fugida a Egipte (Museu del Prado, P002634), atribuïda a l’Escola de Bayeu, i ara a Vicente López Portaña; El Calvari (Museu del Prado, P002663), atribuït a Rogier van der Weyden, i ara al Mestre de Santa Caterina; la Visió de sant Bru (Museu del Prado, P002688), atribuït a Philippe de Champaigne, i actualment a Rutilio di Lorenzo Manetti (Siena, 1571-1639); l’Escena còmica (Museu del Prado, P002715), anònim, i actualment atribuït a Vincenzo Campi (Cremona, 1536-1591). També cal fer esment que a la col·lecció Bosch s’han detectat algunes còpies, tals com la de Crist beneint (Museu del Prado, P0022716), primer atribuïda a Jan van Eyck i ara a Jan van Scorel (Bergen, 1495-1562).
En síntesi, a la segona meitat del segle xix i a principis del segle xx, la irrupció del capitalisme va provocar canvis decisius en el mercat de l’art. Fenomen que va provocar, entre altres aspectes, l’aparició de nous col·leccionistes, la disponibilitat de tresors artístics, l’aparició de nous agents d’art, de galeries, de catàlegs de subhastes, de revistes d’art; és a dir, un poderós calidoscopi en permanent ebullició. Un dels elements més actius d’aquesta cadena van ser els agents d’art, que no sols es dedicaven a la venda de peces artístiques i a l’elaboració de sofisticats catàlegs, sinó que també orientaven el gust dels col·leccionistes, com van ser els casos de Joseph Duveen i Bernard Berenson. Ultra aquest darrer, que va tenir l’oportunitat de conèixer la col·lecció de Bosch a Madrid, també es poden anomenar els francesos Paul Durand-Ruel, els Goupil o l’alemany Franz Kleinberger, el qual va vendre a Bosch el famós i celebrat Crist beneint, de Fernando Gallego (Museu del Prado, P002647). Altres agents amb establiment obert a Madrid van ser Juan Lafora Calatayud, Rafael García Palencia, Raimundo Ruiz, Apolinar Sánchez Villalba o Miguel Borondo, a qui Pau Bosch va comprar la magnífica La coronació de la Verge, d’El Greco (Museu del Prado, P002645), una de les millors peces de la seva col·lecció. Tot amb tot, hi ha obres que es desconeix com van arribar a les seves mans, encara que se’n sap la procedència, com, per exemple, Un frare trinitari o dominic, d’El Greco (Museu del Prado, P002644), del convent del Rosario de Madrid; la Verge i el Nen, de la col·lecció Golferichs de Barcelona (Museu del Prado, P002677) i el Miracle de sant Hipòlit, de Lluís Borrassà, que provenia de la capella de sant Llorenç de la catedral de Barcelona (Museu del Prado, P002677).
Pau Bosch fruïa extraordinàriament de mostrar la seva col·lecció, encara que, com deia, li costés invertir molt de temps en les explicacions o a donar moltes tasses de te als distingits visitants, desitjosos de contemplar les seves rares i escollides obres. Tanmateix, i com altres col·leccionistes, Pau Bosch va intercanviar i vendre obres. Algunes foren els casos ben coneguts de la Magdalena penitent (Cau Ferrat, Sitges) (figura 12) i Les llàgrimes de sant Pere penedit (Cau Ferrat, Sitges), ambdues d’El Greco, pintures que li semblaven d’una qualitat limitada i que es va encarregar de vendre el 1894 el seu cosí Laureà Barrau i Buñol, que aleshores es trobava a París, a Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861-1931).
Un fenomen nou d’aquesta època va ser l’emersió de les exposicions d’art, que a principis del segle xx van prendre una gran volada i es varen convertir en instruments de coneixement i difusió de les col·leccions, però també en un aparador on sovint lluïen peces que ràpidament eren deglutides pel comerç de l’art. Pau Bosch va participar en diversos comitès organitzatius d’exposicions. Una de les primeres va ser la «National Loan Exhibition», celebrada a Londres el 1901, mostra en què Bosch va deixar cinc quadres; el 1902 també va prestar al Museu del Prado La coronació de la Verge (P002645) i Un frare trinitari o dominic (P002644) perquè figuressin en l’«Exposición de las obras de Domenico Theotocopuli, llamado El Greco», mostra que reivindicava la modernitat del cretenc. També, i com a prova de reconeixement de la seva magnífica col·lecció, va ser l’any en què va ser el convidat d’honor a l’«Exposition des primitifs flamands» de Bruges; també el 1913, i com a membre de la Junta Nacional de Iconografía, va participar en la mostra de «Pinturas de la primera mitad del siglo xix»; i aquell mateix any ho va fer a l’«Exposición de Maestros Antiguos Españoles», a Londres.
Com ja he comentat, encara que Bosch era un devot de l’art antic, quan els seus amics, com ara Beruete, feien exposicions de la seva obra, ell hi col·laborava generosament fent-ne magnífiques ressenyes a la revista El Arte Español.
Per finalitzar, cal referir-se a la fotografia, tècnica que Pau Bosch considerava un poderós instrument de coneixement, en permetre investigar, comparar i divulgar diferents aspectes de l’obra d’art. Una prova fefaent en aquest sentit és que disposava de nombrosos àlbums de fotografies, alguns dels quals eren de la seva pròpia galeria d’art, així com d’altres col·leccions públiques o privades d’Europa.
Després de la seva mort, la tardor del 1915, la millor part de la seva col·lecció pictòrica i numismàtica va anar a parar al Museu Nacional del Prado. El patronat d’aquesta institució, de la qual ell mateix era membre, va seleccionar les millors vuitanta-nou obres de la seva col·lecció pictòrica, donació que va constituir un dels llegats més importants, tant per la categoria de les seves peces com perquè omplien buits decisius d’aquesta institució museística. Altres peces, com és ara manuscrits i autògrafs, van ser donades a la Hispanic Society of America de Nova York i a l’Academia de la Historia de Madrid, mentre que les reproduccions i les impressions de camafeus i medalles foren cedides al Museu d’Art de Girona. La resta de la seva magnífica col·lecció va anar a parar a mans del seu germà Eduard Bosch i Barrau, el seu hereu universal, i posteriorment als fills d’aquest darrer, Joan Pau i Maria Teresa Bosch Tintorer, i als seus successors.
Arxiu familiar de Joan de Salas i Williams.
