Josep Bardolet i Soler

12/1/2022

Vic (Osona) 12/7/1891  - Barcelona 4/7/1982

L’antiquari Josep Bardolet (Figura 1) apareix freqüentment quan un historiador de l’art s’interessa per la procedència de peces d’interès artístic, sobretot medievals, que es trobaven en circulació al mercat de l’art i d’antiguitats entre els anys vint i seixanta del segle xx. El seu àmbit d’actuació principal fou el Pirineu català, tot i que per tal de trobar peces susceptibles de ser comercialitzades també es desplaçà en nombroses ocasions a Madrid i a poblacions situades en diferents punts d’Espanya (Figura 2).

El nombre exacte de peces que passaren per les seves mans és difícil de conèixer però es pot deduir que fou important per les dades obtingudes en les diferents fonts consultades. Si bé en algunes d’aquestes peces es pot trobar «col·lecció Bardolet», s’ha de dir que en la majoria d’ocasions es tractava d’una propietat temporal perquè ell, com a antiquari, s’encarregava de les tasques d’intermediació entre les dues parts interessades en la transacció comercial d’un bé, propietari i comprador, i vivia de les respectives comissions.

De l’antiquari Bardolet, en convindria destacar la capacitat, no només d’anar a buscar peces als seus llocs d’origen, sinó també la de saber-se moure en el mercat de l’art, tot establint relacions comercials si convenia amb altres antiquaris. Així mateix, entre els clients es poden trobar noms de col·leccionistes ben coneguts, i els d’institucions i de persones que procuraven per l’augment de fons museístics, públics o privats. També realitzà altres tasques, com la de pèrit en diverses ocasions i com a tècnic de la Generalitat de Catalunya treballant en la salvaguarda de patrimoni durant la Guerra Civil.

Josep Bardolet va néixer en el si d’una família vigatana dedicada al treball de la fusteria, essent el segon dels cinc fills de Ramon Bardolet i Francesca Soler. Cap a 1910 marxà a Barcelona per a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis i cinc anys després, malgrat la impossibilitat de prosseguir en els estudis, s’hi quedà a viure temporalment. Malgrat això, no va perdre el lligam amb la seva ciutat natal, tal com ho demostra el fet que l’any 1920 es casés amb Emília Peiris, natural de Toses, i que la parella s’instal·lés al carrer de la Ramada número 14 de Vic, on nasqueren tres fills: en Ramon, en Josep Maria i en Jesús. El 1928, però, decidiren traslladar-se a Barcelona, primer al carrer Bailén i poc després a la Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 759 1r 1ra, on nasqué dos anys després el quart i últim fill, en Jordi. En aquest pis la família Bardolet Peiris visqué fins l’any 1957, quan es traslladà de forma definitiva a un altre del carrer de Sant Antoni Maria Claret.

Malgrat aquestes precisions de la seva vida en l’àmbit personal, la data exacta de l’inici de la carrera professional com a antiquari és desconeguda. El seu fill Jordi Bardolet considera que començà en els anys vint tot visitant diferents pobles del Pirineu per tal de cercar-hi peces susceptibles de ser posades en circulació al mercat de l’art. Efectivament, la menció més primerenca de l’antiquari coneguda fins ara seria una nota manuscrita de l’any 1923 conservada a l’Arxiu Diocesà d’Urgell ondiu el següent: «Del retaule de Montañana i frescos d’Andorra (detras de l’altar major) ne ofereixen respectivament 10.000 ptes. i 3.000 ptes. els anticuaris Sr. Aguilar de Figueres i Josep Bardolet de Vic».

Als mateixos anys vint Bardolet feu possible que els dos conjunts següents fossin presents a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929: les pintures murals de Sant Pere de Sorpe; extretes pel restaurador Arturo Cividini, i els capitells de Sant Miquel de Camarasa, els quals foren comprats a l’antiquari dos anys després i ingressaren al Museu d’Art de Catalunya.

De nou amb l’ajuda de Cividini, l’antiquari Bardolet també aconseguí que fossin extretes les següents pintures murals: les de l’absis de Sant Pere de Burgal (Figura 3), un fragment de la Mare de Déu de la Pietat del Castell d’Orcau, un altre de Santa Eugènia d'Argolell i dos de Sant Romà de les Bons. Aquestes pintures actualment es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya gràcies a la compra, el 1932, de la col·lecció de Lluís Plandiura per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

Entre els altres objectes que ingressaren al Museu d’Art de Catalunya procedents de la col·lecció Plandiura, també n’hi havia altres que havien passat per les mans de Bardolet, com el Crist de Sant Vicenç de Capdella o la Majestat de Santa Eulàlia d’Éller. També hi acabaren altres peces que passaren per les mans de l’antiquari, com per exemple, el Crist Majestat de Sant Jaume de Travesseres i la Mare de Déu de Santa Coloma de Ger  (Figura 4), que hi entraren el 1958 a partir del llegat de Santiago Espona. Finalment, també s’ha de dir que el 1934 hi ingressaren, procedents de la col·lecció de Ròmul Bosch i Catarineu i després d’un peritatge realitzat per Josep Bardolet i  Alexandre Soler, les pintures de Sant Esteve d’Andorra la Vella, el frontal d’altar de Rigatell i les dues taules de Santa Llúcia de Mur.

Una altra peça que es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya procedent de la col·lecció Bosch Catarineu és un fragment de predel·la del retaule gòtic de Sant Pere de Cubells, obra de Pere Serra. Als anys vint les seves taules foren descobertes i foren venudes a Bardolet per 15.000 pessetes. El lot, format per dotze objectes i dins del qual també hi havia la talla del sant Pere que havia presidit el retaule, el posà en circulació ajudat per altres antiquaris, com Josep Costa i Josep Valenciano. Això explica que el retaule avui es trobi desllorigat entre diferents col·leccions privades i museus, com són el Museu Frederic Marès, el Museu de Belles Arts de Bilbao, el Museu Maricel de Sitges i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La seva col·laboració amb altres antiquaris de l’època també la podem trobar en altres casos. Un bon exemple seria la taula amb L'aparició al Mont Gàrgan procedent de l’església de Sant Miquel de Prats, Canillo (Andorra), i per la qual Bardolet oferí tres mil pessetes el 1925 al bisbe urgellenc Justí Guitart. La taula fou posada en circulació per mitjà de l’antiquari mallorquí Josep Costa i, en conseqüència, als anys trenta es trobava en venda a les Galeries Costa de Palma i acabà en mans del banquer Joan March. De fet, dins del mateix lot venut per Bardolet a Costa podrien haver-hi figurat dues taules del retaule major de l’església de Nostra Senyora de Baldós de Montanyana (Osca), que l’any 1928 ja es trobava en mans del segon.

Entre el març i l’octubre de l’any 1935 va mantenir tractes comercials amb l’empresari i col·leccionista Damià Mateu. Ambdues parts van signar un document el dia 5 d’octubre d’aquell mateix any en què s’acordava que Josep Bardolet podia comprar tots aquells objectes de valor artístic que considerés, sempre que abans li ho notifiqués, i que els beneficis serien repartits a parts iguals quan una peça fos venuda. En el llistat resultant, datat del 5 de novembre, hi ha un total de vint objectes d’una cronologia compresa entre els segles xiv i xviii i comprats majoritàriament al mercat de l’art de Madrid, on Bardolet es veia obligat a competir per les peces que sortien a la venda amb antiquaris autòctons, com Apolinar Sánchez.

Durant els tres anys de la Guerra Civil espanyola va col·laborar com a tècnic en tasques de salvament de patrimoni. A l’esclat del conflicte bèl·lic recollí la col·lecció Muntadas i un any després, el 1937, es traslladà al Pirineu, al costat de Josep Gudiol Ricart en una ocasió i al de Lluís Rubiralta en una altra, per a comprovar l’estat de béns immobles o bé per a arreplegar objectes i dur-los a dipòsits, com per exemple el de Manresa. El dia 1 de febrer de 1938 se li encarregà, com a tècnic del Servei de Salvament de Patrimoni de la Generalitat, la salvaguarda d’objectes al monestir de Pedralbes, els quals més tard foren traslladats a la catedral de Barcelona, on es sumaren altres arribats d’altres punts del país, com el tresor de la Catedral de Tortosa. Més tard tingué cura dels objectes que es guardaren de forma temporal al mas Perxés d’Agullana, l’últim refugi de polítics i intel·lectuals catalans abans del seu pas definitiu a França. De fet, sabem que el juliol de 1939 en Bardolet es trobava exiliat a Perpinyà.

Al seu retorn de l’exili, va reprendre l’activitat comercial amb el mateix ímpetu que abans de la guerra. En els anys 1940 i 1941 el trobem documentat oferint objectes a Lluís Plandiura, alguns dels quals havien estat recollits i salvaguardats durant la Guerra Civil, com per exemple els dos compartiments del retaule de Santa Maria de Vilamur i els frontals d’altar de Sant Esteve de Guils i de Sant Climent de Gréixer, actualment conservats al Museu del Prado i al Museu Nacional d’Art de Catalunya respectivament. Fou en els mateixos anys quan aprofità per oferir en venda a Plandiura dos fragments de pintures murals de la capella dedicada a sant Armengol de la catedral de la Seu d’Urgell.

Les taules de Vilamur finalment acabaren en mans del col·leccionista Marià Espinal, qui, al seu torn, els vengué l’any 1959 al Museu de Belles Arts de Bilbao, la mateixa institució que quatre anys després també adquirí a l’antiquari Leoncio Sastre un dels dos fragments de pintures murals esmentats de sant Armengol i que, efectivament, provenia de la col·lecció Plandiura. L’altre fragment es troba al Museu Maricel de Sitges, on va ingressar a partir de la cessió de la col·lecció de Jesús Pérez Rosales, un altre dels clients habituals de l’antiquari Bardolet. També el col·leccionista Frederic Marès es beneficià de la seva activitat comercial entre els anys quaranta i cinquanta a partir d’objectes comprats al mercat de l’art madrileny i que avui formen, en conseqüència, part del fons del Museu Marès de Barcelona.

Als anys cinquanta Bardolet aconseguí vendre peces d’un import considerable a diferents institucions. D’una banda, convé subratllar la venda del retaule gòtic procedent de Rubiols pintat per Joan Reixach, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que l’Ajuntament de Barcelona el 1952 comprà al bisbe de Terol a partir de la seva intermediació, per la qual en cobrà 55.000 pessetes. De l’altra, convindria destacar la venda el 1955 d’una sèrie de peces d’indumentària litúrgica provinents de la província de Lleó venudes a Manuel Trens, director del Museu Diocesà de Barcelona, per un total de 300.000 pessetes, cosa que suposà el negoci de la seva vida, segons testimoni oral del seu fill Jordi Bardolet.

A la mateixa dècada dels cinquanta Bardolet es desplaçà a la província de Saragossa per a cercar-hi peces per a comprar, i, de fet, es troba documentat el seu interès per objectes situats a Belmonte de Gracián, a Velilla de Jiloca i a Olvés. El 1954 Bardolet s’interessà per una taula del Monestir de Veruela amb la Mare de Déu dels Àngels, la qual va ser duta a Barcelona perquè fos restaurada, però la peça que hi retornà no era l’original sinó una falsificació, tal com es descobrí el 2018 quan s’intentava exportar l’original a l’estranger. En aquest punt, cal afegir que, de nou segons testimoni oral del fill de l’antiquari, aquest coneixia falsificadors i, fins i tot, s’ha pogut documentar, per mitjà de l’epistolari de Lluís Plandiura conservat a l’Arxiu Històric de Barcelona, que tingué a l’abast reproduccions d’objectes, com una de la Majestat d’Éller, i que n’encarregà una a un tal «Sr. Grau» als anys quaranta.

La Junta de Museus de Barcelona acceptà diverses ofertes rebudes de l’antiquari en els mateixos anys cinquanta, motiu pel qual una sèrie d’objectes —un retaule de pedra de Sant Miquel de Canet lo Roig, peces de ceràmica, fragments d’enteixinat, mobiliari i una taula gòtica del cercle dels Bassa—, actualment es conserven als fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya i del Museu del Disseny de Barcelona. A la dècada següent, aquesta política per part de Bardolet d’oferir objectes a museus públics continuà i, a tall d’exemple, el Museu del Prado li comprà el 1965 dues taules que originalment havien format part del retaule provinent del Santuari de Nostra Senyora de Tobed (Figura 5).

Una altra peça que avui és al Prado i que aleshores era seva és l’adoració dels Reis Mags de Pedro Nuñez del Valle, la qual fou declarada «inexportable» per l’Estat el 25 de juny de 1966, i que no fou adquirida pel museu en qüestió, a l’empresari Andreu Colomer Munmany, fins al 1992. Altres peces posades en circulació per Bardolet sí que acabaren exportades a l’estranger, com per exemple dos fragments amb apòstols de les pintures murals de Sant Iscle i Santa Victòria de Surp i de Sant Llorenç d’Isavarre, comprats el 1956 pel Museu Toledo d’Ohio (Estats Units) i, per tant, separats de la resta dels fragments dels dos conjunts pictòrics, que, juntament amb el de Sant Andreu de València d’Àneu, foren dipositats el 1963 al Museu d’Art de Catalunya.

De fet, aquests no són els únics testimonis d’art medieval català que l’antiquari havia comprat en parròquies sota jurisdicció de la diòcesi urgellenca i que avui reposen en museus nord-americans. A tall d’exemple, al fons de l’Amherst College de Massachusetts hi ha un fragment de pintura mural amb un sant Silvestre procedent de l’església andorrana de Santa Coloma, que el 1941 fou comprat a la viuda del marxant d’art Arthur Byne. Aquest mateix havia venut el 1934 un frontal d’altar original de Lles de Cerdanya al Museu d’Art de Worcester i que ell havia adquirit a Bardolet un any abans. Finalment, també es pot parlar del fragment de pintura mural corresponent a la pintura absidal de Santa Maria de Cap d’Aran, que es conserva al Museu Cloisters de Nova York i que Bardolet havia comprat als anys quaranta en lot amb la resta de fragments del conjunt.

Bibliografia 

Berenguer, M. «Josep Bardolet Soler» dins “Rostres de la història” a Benvingudes a casa vostra! Les obres patrimonials fora d’Andorra. Govern d’Andorra. Andorra la Vella, 2014, pàg. 135.

Berenguer, M. «Sobre la venda de les pintures de Sant Silvestre i Sant Gregori de Santa Coloma d’Andorra. Noves aportacions» a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, vol. 33, 2019, pàg. 177-192.

Cano, M. «Josep Bardolet (1891-1982), un agent intermediari dins el comerç d’antiguitats a Catalunya» a Ausa, núm. 175, 2015, pàg. 163-190.

Cano, M. Josep Bardolet (1891-1982), un intermediari del mercat de l’art a Catalunya [inèdit]. Treball de fi de màster. Universitat Autònoma de Barcelona. 2013.

Cano, M. «Tres exemples d’activitat de l’antiquari Josep Bardolet entre els anys trenta i cinquanta: treballant per Damià Mateu, pel Servei de Salvament de Patrimoni i per mossèn Trens» a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, vol. 33, 2019, pàg. 193-210.

Gudiol i Cunill, J. Els primitius. Barcelona Llibreria Canuda, 1927, vol. I, pàg. 491-493.

Gudiol i Ricart, J. «En su defensa: La intervención de Josep Gudiol en el salvamento del patrimonio artístico durante la guerra civil» a Ramon, A.; Barbié, M., Tres escritos de Josep Maria Gudiol i Ricart, Barcelona, 1987 (Col·lecció Opera Minora, núm. 1), pàg. 100, 112 i 114.

Marès, F. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: memorias de la vida de un coleccionista. Gráfica Bachs. Barcelona, 1977, pàg. 157-158, 210-211, 213-214.

Molina, S. «Algunos ejemplos de dispersión de pintura gótica en la comarca de Calatayud» (pàg. 61-64); Cortés, J. L. «Un negocio con mucho arte»  (pàg. 71-75) a: Primeras Jornadas de estudio en Maluenda (Zaragoza). La pintura gótica en los territorios de la Corona de Aragón en tiempos de Domingo Ram. 19-20 de mayo de 2018. Actas. Maluenda, 2018, pàg. 62-63, 73 i 75.

Montañés, J. Á. «Rezando ante una virgen falsa» a El País, 24 d’abril de 2018 (contraportada).

Pi i Sunyer, C. La Guerra 1936-1939 : memòries. Pòrtic. Barcelona, 1986, pàg. 220- 221.

Pagès, M. La pintura mural romànica de les Valls d’Àneu. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008, pàg. 118-119, 152-155, 166-167.

Pagès, M. Sobre pintura romànica catalana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2005, pàg. 36-37, 50-51.

Pagès, M. «Murals fugitius: la pintura romànica catalana i la seva història» a: Alcoy, R. Art fugitiu. Estudis d’art medieval desplaçat. Universitat de Barcelona. Barcelona, 2014, pàg. 311-313.

Velasco, A. Fragments d'un passat. Pere Garcia de Benavarri i el retaule de l’església de Sant Joan de Lleida. Museu de Lleida: diocesà i comarcal. Lleida, 2012, pàg. 51-54.

Velasco, A. Devocions pintades. Retaules de les Valls d’Àneu (segles xv i xvi). Pagès Editors. Lleida, 2011, pàg. 25-26; 119; Annex Documental, núm. 32, pàg. 328.

Meritxell Cano