Llista de fitxes Col·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

A B C D E F G H I J K L MNO P Q R S T U V W X Y Z  

Carles Duran i Torrens

12/1/2022

Santiago de Xile (Xile) 5/3/1911  - Terrassa (Vallès Occidental) 5/10/2001

 

Figura 1. Carles Duran. Retrat, fotograma del NO-DO. 9 d’agost de 1971

Figura 2. Autor: Carles Duran. Una sala de l’Exposició de 1974, Àlbum Història de la fotografia. Col·lecció Carles Duran, 01/07/1974. Arxiu Municipal de Terrassa, Identificador: 1193801

Figura 3. Autor: Lorichon y Martínez. Retrat de mare i filles, 1850, daguerreotip, 6.8 x 9 cm, © MNACTEC. Núm. d’inventari: 2352 

Figura 4. Autor: Eugenio Mattey. Retrat d'home, c. 1848, daguerreotip, 6.5 x 8 cm, © MNACTEC. Núm. d’inventari: 2350

Figura 5. Autor: Luis García Hevia. Retrat de dona, 1845, daguerreotip, 5.4 x 6,5 cm, © MNACTEC. Núm. d’inventari: 2316

Figura 6. Planera de les reserves del MNACTEC amb daguerreotips de la col·lecció Duran, 2021. © MNACTEC

Carles Duran i Torrens va néixer a Santiago de Xile el 1911, on van emigrar l’any 1909 el seu pare (Antoni Duran i Grau, comerciant, d'Olesa de Montserrat), i la seva mare (Dolors Torrens i Ambròs, de Terrassa). A la mort del pare, l’any 1921 la família (mare i tres fills) va tornar a Terrassa, on Carles va treballar a una farmàcia, una impremta i a la tèxtil Miquel Bosch S.A.

El seu primer reportatge fotogràfic és de l’any 1928 i el va fer a Menorca; deu anys després (1938) Carles Duran deixa la tèxtil i instal·la el seu estudi de fotògraf professional a la casa familiar (carrer Arquímedes, número 72 de Terrassa), simultàniament des del maig de 1939 fins als anys seixanta, segons ell mateix va explicar, fa feina de retratista i de cronista gràfic: «En el campo profesional, he realizado fotografías de reportaje gráfico desde el mes de mayo de 1939 e igualmente fotografía de galería artística».

Carles Duran va ser un dels fotògrafs més importants de Terrassa al llarg de bona part del segle xx. Ben connectat amb el poder local, va retratar la postguerra a la ciutat —esdeveniments socials, polítics i culturals, activitats industrials i la riuada de l’any 1962— i va rebre el títol de fotògraf honorari de l’Ajuntament l’any 1964.

Des del punt de vista de la pràctica fotogràfica, la inquietud artística de Duran no se satisfeia amb les fotografies d’actes oficials i encara menys amb els retrats d’estudi (que els fotògrafs sempre van trobar monòtons); de manera que també feia fotografies «artístiques» amb procediments «nobles», que exposava i enviava a concursos des de l’any 1940, aprofitant la resurrecció pictorialista que va tenir lloc a Catalunya després de la Guerra Civil. Com ell mateix va escriure: «Ha practicado varios procedimientos pigmentarios como discípulo del Dr. Don Joaquin Pla (q.e.p.d.), artífice internacional del bromóleo transportado».

L’interès de Duran per la fotografia va tenir una altra vessant, tècnica i històrica, que va fer d’ell un dels principals col·leccionistes de material fotogràfic a Catalunya i a l’Espanya del seu temps. Duran va desenvolupar paral·lelament les carreres de fotògraf i de col·leccionista: amb vint anys va començar a comprar càmeres antigues, i va continuar adquirint fotografies fetes en diferents tècniques, suports i formats (daguerreotips, ambrotips, vistes estereoscòpiques, etc.). D’aquesta manera va arribar a reunir una col·lecció espectacular: més de mil cinc-centes peces als anys setanta, que va ensenyar orgullós al NODO el 9 d’agost de 1971.

Aquests mateixos interessos envers la fotografia antiga van animar Duran també a practicar les tècniques primitives, i al llarg dels anys setanta i vuitanta va fer daguerreotips amb resultats desiguals però, com a mínim en un cas, se’n va sortir. Es tracta d’una vista de la Torre del Palau de Terrassa, que es conserva dins d’un estoig en cuir i que, segons Duran, havia comprat l’any 1986 en uns encants de París. En realitat aquest «fals antic» (com el Baccus de l’esculptor Miquel Àngel) és una peça molt aconseguida i molt bé muntada; però la seva modernitat i la seva falsedat es van demostrar gràcies als merlets de la torre, construïts entre els anys 1885 i el 1891 per l’arquitecte Lluís Muncunill, quan ja feia molts anys que els fotògrafs havien abandonat la pràctica del daguerreotip.

Carles Duran va morir a Terrassa l'any 2001.

 

La col·lecció. Volum i caràcter

Almenys des de l’any 1969, Duran va intentar que la seva col·lecció esdevingués un museu de fotografia a Terrassa. Si ho hagués aconseguit, hauria estat el primer en tot l’Estat, perquè els de Girona i Zarautz es van obrir molt més tard, quasi trenta anys després (1998 el Museu del Cinema – Col·lecció Tomàs Mallol i 1993 el Photomuseum Argazki & Cinema Museoa). Per tal d’aconseguir-ho, Duran va negociar amb l’Ajuntament de la ciutat però no van arribar a cap acord ni sobre el lloc ni sobre les quantitats de diners a invertir. Duran volia una ubicació estable (a més d’altres coses, com ara vitrines especials per a les càmeres i les fotografies) i l’Ajuntament va proposar les cases Baumann i Alegre de Sagrera. Finalment només es va aconseguir fer una exposició amb les peces de la col·lecció al Museu Tèxtil de Terrassa (carrer Salmerón), que després va viatjar a la Diputació de Barcelona (1974). L’any 1979 Duran va vendre la seva col·lecció a la firma nord-americana Kodak, tot i que després d’uns anys la mateixa Kodak la va donar a la Generalitat de Catalunya, que la va traspassar al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) amb seu principal a la mateixa ciutat de Terrassa. L’any 1989 es va realitzar una altra exposició al saló del Tinell de l’Ajuntament de Barcelona que va itinerar per diferents llocs els anys següents.

Al llarg dels anys posteriors de la venda a Kodak, Duran va formar com a mínim una altra col·lecció de material fotogràfic més petita que va vendre a Miquel Galmes. De la col·lecció principal existent al mNACTEC es pot considerar que el més important són els daguerreotips. Un total de 69 peces que conformen el gruix del conjunt de 74 daguerreotips amb el qual compta actualment la institució, que fan d’aquesta una de les col·leccions més destacades de Catalunya, no només pel nombre de peces sinó també per la qualitat i pels autors que s’hi troben representats.

Són peces de primer ordre, fetes als anys quaranta i cinquanta del segle xix per Enrique Lorichon, «Lorichon y Martínez», Eugenio Mattey, Franck, Franck i Wigle, la casa «Napoleon» (aleshores «Mr. Fernando i Anaïs Napoleón»), juntament amb obres de fotògrafs americans (com ara el colombià Luis García Hevia) i peces anònimes molt interessants, com els daguerreotips estereoscòpics de tema eròtic. Gairebé tots són retrats, la major part d’una persona sola, però també n’hi ha de parelles de tot tipus (dona i home, germanes, germans, mare o pare amb algun fill) i fins i tot una mare amb dues filles, a excepció de les imatges dobles (estereoscòpiques) per mirar amb l’aparat corresponent.

També les varietats són nombroses: peces grans, emmarcades a la manera francesa (o europea), en marcs de fusta decorats, per penjar a la paret, com els que es feien servir per aquarel·les, gravats i dibuixos; i d’altres amb diferents sistemes d’encapsulament: petites capses de fusta, quadrades u ovalades, folrades de cuir repujat, com aquelles on es preservaven les miniatures, i capses de termoplàstic (les union cases dels Estats Units); o com joies per penjar a la roba.

A més dels daguerreotips, la col·lecció incorpora altres tècniques fotogràfiques com ambrotips, ferrotips, albúmines i diversos esmalts fotogràfics, entre moltes altres tècniques, amb una gran diversitat de formats i suports. Els sistemes de visionat i presentació de la fotografia també formen part de la col·lecció, i s’hi troben tant visors estereoscòpics de diversos tipus, com àlbums luxosos i fotografia emmarcada amb diferents acabats i procedències. La col·lecció també conté una mostra important de l’evolució dels aparells fotogràfics des d’un punt de vista històric i tecnològic que va des dels inicis de la fotografia fins aproximadament el primer quart del segle xx, moment en el qual acaba la col·lecció, en paraules del propi Duran, «con la aparición del negativo tamaño universal Leica». Així, la col·lecció recull més tres-centes càmeres i objectius de les marques més destacades, xassissos, exposímetres, diafragmes, trípodes o material de laboratori i revelatge. Entre els objectius i les càmeres hi ha peces de singular importància històrica com és el cas de la gran càmera de cabinet, fabricada a Londres per George Hare, que va pertànyer a la casa «Napoleon» de Barcelona.

Duran s’interessava pels aparells, les peces i les tècniques antigues, i era extremament meticulós. Per això, a banda de reproduir en fotografia tots i cadascun dels documents de casa seva (contractes d’habitatge, partides de naixement…), va ordenar els objectes de la col·lecció en quaderns que va titular Història de la fotografia. Un títol que aixeca unes expectatives que no corresponen a la realitat, perquè són simplement un seguit de reproduccions fotogràfiques de les peces de la col·lecció.

Tot i que el somni de Carles Duran encara no s’ha aconseguit, i ni tan sols les peces de la seva col·lecció es poden veure exposades actualment al mNACTEC, l’empenta que en els darrers anys ha pres l’interès per la fotografia patrimonial pot contribuir a la difusió d’aquesta col·lecció.

Bibliografia i fonts

Cardellach, Teresa; Soler, Joan; Verdaguer, Joaquim; Francisco, Alicia. Terrassa 1939-1968. L’ull de Carles Duran. Terrassa, 2007.

Duran Torrens, Carlos. Exposición Historia de la fotografía. Colección Carlos Duran. Terrassa: Caja de Ahorros, 1974. Pròleg de Salvador Luc.

García Felguera, María de los Santos. «Col·leccions de fotografia a Catalunya», a Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (eds.), Antics i nous col·leccionistes. Materials per a la historia del patrimoni artístic de Catalunya, Memoria Artium, Universitat de Barcelona, 2015, p. 39-63.

García Felguera, María de los Santos. «Del retrato en miniatura a la fotografía: Enrique Lorichon (1798-1862)», en Luis R. Méndez (ed.), Fotografía y Patrimonio, Simposio internacional [I y II], Sevilla, CICUS, Centro de Iniciativas Culturales de la Universidad de Sevilla, 2019, p. 23-50.

González Aguilar, Óscar. Traços de llum. La col·lecció Duran de daguerreotips, Terrassa, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), 2016.

«Carlos Durán».Reportajes. NODO, 9 d'agost de 1971.

 

María de los Santos García Felguera

 

Óscar González Aguilar

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal