Procedent d'una família industrial catalana vinculada a l'activitat química i alimentària des de finals de segle xix, va estudiar comerç i enginyeria química a L'Institut Químic de Sarrià (IQS). En acabar els estudis el 1953, va crear un modest laboratori a les mateixes instal·lacions de l'IQS i amb la col·laboració d'un professor del centre. Al mateix temps, va cursar les carreres d'Economia i de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
La pràctica del tenis professional li va permetre completar la seva formació, no només amb una gran disciplina física i mental, sinó que els tornejos internacionals li van permetre viatjar i aprendre idiomes, forjant així el seu esperit europeista. El 1953 va arribar a ser campió d'Espanya i membre de l'equip espanyol de la Copa Davis. Va cessar la pràctica professional en 1954, encara que mai va abandonar la relació amb l'esport, que tres dècades després va consolidar en l'àmbit directiu, des d’on va executar una tasca de renovació de l'esport espanyol. El 1985 va ser nomenat membre de Comitè Olímpic Internacional i el 1987, president del Comitè Olímpic Espanyol, càrrec que va mantenir fins a la seva mort. Va ser també vicepresident del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de 1992 i promotor de la selecció espanyola a través del programa ADO d'ajuda als esportistes olímpics.
Ferrer Salat va tenir un paper decisiu en la modernització de la cultura empresarial espanyola. El 1958, amb 27 anys i amb el suport de Joan Mas Cantí, Artur Suqué i Carles Güell, va fundar el Cercle d'Economia i en va ser el primer president. Més tard, va ser també president de la Comissió d'Organismes Internacionals de la Cambra d'Indústria de Barcelona, i des del seu comitè executiu, va assolir la presidència del Foment del Treball Nacional, la centenària organització empresarial catalana. El 1978 va participar en la creació de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) de la qual va ser president fins al 1984. A partir de llavors va centrar la seva activitat pública en diferents institucions empresarials europeistes, i en el moment de la seva mort era president del Consell Superior de Cambres de Comerç, Indústria i Navegació d'Espanya.
Va convertir el petit laboratori creat a les instal·lacions universitàries en una gran empresa que el 1975 es va transformar en Grup Ferrer Internacional, SA, una multinacional amb 16 societats filials establertes a Espanya i a l'estranger. Incloïa a més dues fundacions: la Fundació Ferrer per a la Recerca, que concedeix anualment, encara avui dia, el premi d'investigació biomèdica Severo Ochoa; i la Fundació d'Investigació Santa Creu i Sant Pau, lligada a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. També va fundar empreses en altres àmbits industrials, com l'electrònica, i el 1973 va crear el Banc d'Europa, concebut com un banc d'inversió internacional i de gestió de patrimonis que va acabar sent venut el 1994 a la Caixa de Pensions. Va formar part dels òrgans directius de grans empreses europees com Seat-Volkswagen, i dels consells assessors d'IBM o World Trade Europe entre d'altres.
Políticament va ser un home de centre amb una clara imatge liberal i europeista, tot i que es va veure embarcat en l'operació promoguda per Manuel Fraga Iribarne de formació d'una «gran dreta» que uniria l’Aliança Popular amb certs sectors de la UCD. Les seves activitats no es van limitar a l'empresa i l'esport, sinó que van transcendir a l'àmbit de la cultura, en què va participar activament com a membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, president de Consell de la Universitat Oberta de Catalunya i amb la creació, el 1982, de la Fundació Ferrer Salat amb l'objectiu de promoure la música, així com fomentar la investigació i l'educació musical, i que atorga des de 1983 el Premi Reina Sofia de Composició musical.
Carles Ferrer Salat es va casar amb Blanca Serra di Migni i hi va tenir dos fills: Sergio, President de Grup Ferrer, i Beatriz, l'amazona medallista olímpica de doma clàssica.
Carles Ferrer Salat va iniciar la seva col·lecció, Art Hispania, al principi de la dècada dels vuitanta del segle passat. Les primeres obres van ser adquirides a través de marxants, o directament a altres col·leccionistes, freqüentment assessorat per Josep Gudiol. Fruit d'aquestes gestions va incorporar a la seva col·lecció la parella d'apòstols atribuïts al Greco i el seu taller; Sant Simó i Sant Jaume el Menor, pertanyents a l'apostolat Arteche. Aquest petit repertori, que respon al nom de l'antiquari que va concertar la seva dispersió és, segons algunes hipòtesis, l'apostolat que va quedar inventariat al taller de pintor a la seva mort. És també el cas del Retrat d'Elisa Casas Carbó, la germana del pintor, adquirit directament a la família després de la mort de la neta de la retratada, en 1983. Aquesta gran tela de 1903, carregada de simbolisme, la representa de cos sencer i vestida de negre per la mort del seu marit, Josep Codina, produïda dos anys abans.
Paral·lelament a aquestes primeres adquisicions, també es van incorporar obres procedents de l'extinta Art Europa, una societat compartida amb Joaquim Boixareu Gimó i Carles Güell de Sentmenat, gestionada pel marxant Xavier Vilà. Aquesta societat patrimonial va posseir una significada col·lecció d'art antic, així com part de la col·lecció d'obres de Josep Lluís Sert procedents de la família del pintor. Resultant del repartiment de béns després de la liquidació de la societat, Ferrer Salat va incorporar, entre altres obres, l'esplèndida parella de retrats de Jacob de Witte i la seva dona, Maria Mutins, pintats per Sir Anthony Van Dyck.
Amb la voluntat de fer créixer i consolidar la col·lecció, Ferrar Salat va requerir la col·laboració de Santiago Alcolea com a conservador de la col·lecció, i amb el seu assessorament va dirigir progressivament la seva atenció cap a les grans subhastes internacionals. Estava subscrit als selectes catàlegs que ja llavors il·lustraven les obres en color i a pàgina sencera. Segons explica la seva filla Beatriz, les obres susceptibles de ser adquirides eren proposades i discutides en família, a l'hora del sopar. Presa la decisió i segons les possibilitats de la seva agenda, procurava viatjar (habitualment a Londres o París) per veure l'obra al natural i assistir a la subhasta. A partir de 1985 i fins a la mort del col·leccionista, pràcticament totes les compres es van fer a través de Christie’s o Sotheby's. Santiago Alcolea va dirigir posant en valor la col·lecció fins a la mort del col·leccionista.
El seu àmbit d'interès va ser molt ampli. Les primeres adquisicions s'emmarquen en l'òrbita de l'art antic, una secció que va seguir nodrint al llarg de tota la seva vida amb obres com Sant Judes i Sant Bartomeu de Giuseppe de Ribera, un paisatge de Ruysdael o el Retrat de Dominicus Duodo de Tintoretto. Pràcticament des del principi, es va fixar també en la pintura impressionista, adquirint teles de petit format dels principals autors francesos fins a configurar una petita col·lecció de pintura impressionista en la qual destaquen l'oli Etude de Nymphéas de Claude Monet, l'oli sobre paper Cap de nen cantant / Dante, d'Edgar Degas, o els bodegons sobre tela de Pierre-Auguste Renoir. En aquest àmbit, l'escultura estava representada per les reduccions en bronze Pierre de Wissant (1895) i Le baiser (1886) d'Auguste Rodin.
Va col·leccionar, a més a més, pintura i escultura del canvi de segle entre les quals destaquen: el guaix Leda, de Juan Gris o l'Escena de la vida bohèmia / Mort d'una jove malalta, un pastís i carbó sobre paper de Picasso, similar a diverses composicions coetànies que es conserven al Museu Picasso de Barcelona. D'aquest autor, destaca també el puntillista Arlequí a la guitarre, datat entre 1910-1915.
El seu àmbit d'interès es va estendre a la pintura i escultura més contemporània on cal esmentar l'oli Vibrations nos dematérialisant un nu habillé de vibrations supernues (1956), de Salvador Dalí; Le Clown (Autoportrait) l'última obra que va pintar Óscar Domínguez; el guaix Personnage (1977) de Joan Miró, Retrat de Muriel Ribner de Christo Javacheff; Troy Donahue d'Andy Warhol o l'escultura El bisbe de Fernando Botero.
L'última pintura adquirida abans de la seva inesperada mort als 67 anys va ser la gran tela Jacob s'apropia de la primogenitura d'Esaú, de Luca Giordano (c.1696), segons el professor Oreste Ferrari, una obra que s'ha de relacionar amb el dibuix d’idèntica temàtica signat «Jordanus» que conserva el Museu del Prado.
