Carmen Gil Llopart (Fig. 1) fou col·leccionista i bibliòfila. El seu tema d’interès principal va ser la indumentària, tot aplegant una valuosa biblioteca conformada per monografies, revistes i làmines que va ser llegada totalment a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1967. També recopilà col·leccions menors en comparació, entre les quals trobem agendes o carnets de ball, pintura i algunes peces d’indumentària i fragments de teixits, a més d’altres objectes.
Filla de Leopoldo Gil y Serra (1826-1911) i Carmen Llopart Xiqués (1838-1894), provenia d’una família acabalada gràcies a les seves rendes i negocis. Per la banda paterna, pertanyia a la famosa nissaga empresarial dels Gil, fundada per l’empresari i també col·leccionista Pere Gil i Babot (1783-1853), avi patern de la comtessa. El matrimoni format per Leopoldo Gil i Carmen Llopart s’instal·là en un palauet actualment desaparegut del carrer València, que feia cantonada amb el Passeig de Gràcia, finançat per Manuela Xiqués Romagosa (1807-1891), àvia materna de la col·leccionista. En aquest habitatge, Leopoldo Gil hi instal·là el seu estudi de pintura, ja que aquesta era la seva vocació, havent estudiat a l’Escola de la Llotja. Amb tot, professionalment es dedicà a gestionar el llegat de la seva família, inclosa la col·lecció de pintura del seu pare, Pere Gil. Carmen Gil Llopart va passar la seva infantesa en aquest palauet, juntament amb els seus pares i els seus germans, Manuel (el qual morí quan era petit), Josefa (c. 1861-1940), Leopoldo (1863-1923) i Manuela (1875-1952).
L’any 1892, la col·leccionista es casà amb Antonio Clavé de Nadal (1865-1957), que provenia igualment d’un entorn familiar privilegiat. Un temps després, el 1905, el papa Pius X atorgà a Clavé el títol vitalici de comte de Vilardaga. El matrimoni, que no tingué descendència, residí en un palau situat al carrer de les Corts número 621 de Barcelona (actualment Gran Via de les Corts Catalanes). Posteriorment, es traslladaren al primer pis d’un edifici del carrer Valls i Taberner número 5, propietat de Manuela, germana de Carmen, on visqueren fins a la seva mort. El fet de ser propietaris d’abundants béns mobles i immobles els va permetre viure tota la vida de rendes.
Per motius de salut del marit, els comtes es traslladaren a viure a París durant la primera dècada del segle xx, en un període que comprengué un any o un any i escaig. Aquest fet, sumat a la seva situació econòmica privilegiada, va propiciar que Carmen Gil iniciés la seva col·lecció de llibres, revistes i làmines de moda, totes elles obres de gran qualitat. L’aristòcrata devia estar ben assessorada per diversos antiquaris i alhora podria haver anat adquirint expertesa en la matèria. Es desconeix, però, el període de temps exacte en el qual formà la col·lecció. Podria haver sigut únicament durant la breu estada a París o des de Barcelona (ja fos perquè demanava que li enviessin els exemplars o bé els comprava ella mateixa durant períodes vacacionals a la capital francesa). Ens inclinem a considerar com a vàlida la darrera opció, ja que la quantitat i la qualitat del repertori suggereix una adquisició ben meditada i poc possible de ser realitzada apressadament.
La col·lecció principal de Carmen Gil està integrada per 405 obres i, com s’ha esmentat anteriorment, comprèn llibres, revistes i làmines sobre moda. Conformen una destacadíssima biblioteca especialitzada que abasta des del segle xvi al xx, amb manifestacions provinents de diversos països europeus i, anecdòticament, de la resta del món. La gran majoria dels exemplars són francesos (concretament, editats a París), del segle xix i dedicats a la moda femenina (encara que, en molt menor proporció, també en tenia de moda masculina o infantil).
El gruix de la col·lecció és constituït pels reculls de làmines, que es poden dividir entre estampes d’indumentària internacional, històrica o de moda. Dins del grup de les primeres és on trobem els elements més antics de la col·lecció de l’aristòcrata. Un d’ells és Omnium fere gentium, nostraeq[ue] aetatis nationum habitus, et effigies (Amberes, 1572), a càrrec de Johannes Sluper i amb gravats realitzats per l’artista flamenc Antonius Bosch. Fou imprès per Joannes Bellerus a Amberes. L’altre és Habiti antichi et moderni di tutto il Mondo (Venècia, 1598, segona edició) (Fig. 2), elaborat per Cesare Vecellio i publicat per l’impressor venecià Giovanni Bernardo Sessa. Ambdues obres recullen gravats xilogràfics de vestimentes masculines i femenines d’arreu del món, vistos des d’un prisma europeu. Quant a les làmines històriques, un bon exemple és la següent obra del segle xix: la Galerie française de femmes célèbres par leurs talens, leur rang ou leur beauté: portraits en pied (París, 1827), amb textos de Pierre de La Mésangère i gravats de Georges-Jacques Gatine basats en els dibuixos de Louis-Marie Lanté. Les seves belles i delicades làmines presenten una sèrie de coneguts personatges femenins dels segles xii al xviii. En un vessant més tradicional i popular, no podem deixar d’esmentar la Colección de trajes de España tanto antiguos como modernos que comprehende todos los de sus dominios (Madrid, 1777) (Fig. 3), amb gravats realitzats per Juan de la Cruz Cano y Olmedilla, que és la primera obra d’aquest tipus a Espanya.
Pel que fa a les làmines de moda, aquestes obeeixen a una finalitat diferent de les anteriorment esmentades, que no és una altra que mostrar les tendències del moment. A França se’n realitzà una producció molt significativa i es trobaven soltes o bé encartades dins de revistes. Carmen Gil en col·leccionà de relligades formant conjunts, que podien agrupar estampes d’una o diverses publicacions. Tenia moltes obres, algunes originals, de reputats il·lustradors i gravadors del segle xix, com ara Jules David, François-Claudius Compte-Calix o Eugène Charles François Guérard (Fig. 4), entre altres. Entrat el segle xx destaca Georges Lepape, autor del llibre de làmines Les choses de Paul Poiret vues par Georges Lepape (París, 1911) (Fig. 5), que és un catàleg de les creacions femenines del dissenyador Paul Poiret.
A part, l’aristòcrata també posseïa les publicacions periòdiques dels segles xix i xx que recollien aquestes làmines. Es tractava de revistes molt luxoses, destinades a les classes benestants, que podien ser exclusives sobre moda o, a més, tractar altres temes d’interès cultural. Entre les millors publicacions franceses de l’època es troben els següents títols: Journal des dames et des modes, Petit courrier des dames, ou Nouveau journal des modes, des théâtres, de la littérature & des arts, Journal des demoiselles, La Gazette du bon ton: arts, modes & frivolités, Très parisien: la mode, le chic, l’élégance, Art, goût, beauté: feuillets de l’élégance féminine (Fig. 6), etc. No és estrany localitzar, en el mercat actual, làmines de moda soltes, però el que és molt rar són les revistes amb el seu contingut original.
Per acabar, Gil aplegà un conjunt de llibres força heterogeni, en què es poden trobar tota mena de publicacions que concerneixen, especialment, a l’elegància del públic femení. Per esmentar tan sols un parell d’exemples, destacarem La parure excentrique (París, 1895) d’Octave Uzanne, amb làmines reproduïdes a partir de dibuixos de De Laubadère. És un tractat de perruqueria que constitueix una bona mostra de les tendències de l’aristocràcia francesa de l’època de Lluís XVI. També és d’interès Les créateurs de la mode: dessins et documents de Jungbluth (París, 1910), una monografia sobre el sistema de la moda i les principals cases d’alta costura parisenques de començaments del segle xx. Escrita per Léon Roger-Milès, és acompanyada per les il·lustracions d’Alfred Jungbluth i les fotografies de G. Agié.
Com es pot apreciar, la comtessa era propietària d’una col·lecció veritablement extraordinària i de molta qualitat, la qual representa un testimoni de l’evolució de la moda entre els segles xvi i xx, amb especial predomini del xix. Totes les peces s’han seleccionat curosament, conformant una col·lecció de bibliòfil, amb edicions rares i curioses, a més d’enquadernació de luxe. La gran presència d’obres franceses és explicable pel fet que París era la capital de la moda mundial i, a més, on Gil adquirí la seva col·lecció; tanmateix, també es preocupà per obtenir testimonis de la moda espanyola i de la resta del món. Segons el bibliòfil Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà, aquest repertori és un dels millors d’Europa en la seva matèria. El seu valor és, doncs, indiscutible. Per si no fos prou, la col·lecció no ha estat dispersada, doncs es llegà al complet a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1967, un any després de la mort de la col·leccionista. El consistori la dipositaria al Museu Tèxtil de la ciutat, situat al Palau Nadal del carrer Montcada; posteriorment la institució seria fusionada amb el Museu d’Indumentària – Col·lecció Rocamora, situat al Palau del Marquès de Llió del mateix carrer. En l’actualitat, el llegat de la comtessa de Vilardaga es conserva al Museu del Disseny de Barcelona.
A part de tan preeminent conjunt, la col·leccionista recopilà altres obres que, generalment, obeïen a la decoració de la seva llar. No obstant això, va posar cert interès a comprar una trentena d’estoigs que podien ser utilitzats com a agendes o carnets de ball, un complement femení especialment de moda durant l’època romàntica. Com que el seu ús era polivalent en funció del seu contingut, la majoria d’exemplars de Carmen Gil devien ser agendes, ja que presenten un calendari al seu interior. Datats entre mitjans del segle xix i principis del xx, la seva realització és en materials diversos, com l’argent (sovint sobredaurat), el nacre o l’ivori o bé la fusta lacada. En alguns casos, a la coberta s’inclouen ovals amb miniatures presentant monuments de París que, juntament amb les inscripcions (souvenir), denotarien una procedència francesa. Altres objectes que posseïa, l’any 1936, eren prop d’una trentena de peces entre indumentària i fragments de teixits, majoritàriament de seda (tot i que es coneix que uns anys abans, el 1933, havia arribat a tenir setanta mostres de teixits), una vintena de pintures (especialment de temàtica religiosa, dels segles xvii, xviii i xx; també retrats d’avantpassats del seu marit, dels segles xviii i xix), una setzena de gravats de vistes parisenques i barcelonines i, a part, un petit recull d’objectes de ceràmica, porcellana, vidre i metall. Tot això, avui dia, resta en localització desconeguda o en mans de la família.
Per acabar, mencionar que es té coneixement que l’aristòcrata va prestar diverses obres amb motiu de tres exposicions col·lectives celebrades a Barcelona. La primera d’elles fou «Els XII: primera exposició» (Galeries Laietanes, 1928). Aquesta estigué organitzada per l’associació bibliòfila Els XII, a la qual Gil va pertànyer i ostentà un destacat paper en la seva creació. Juntament amb Ramon Miquel i Planas, va ser la primera persona que tingué constància del projecte, perquè ella era familiar del fundador, Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà. A més, suggerí els noms de diversos bibliòfils i col·leccionistes dignes de formar-ne part, els quals s’hi acabaren integrant. També fou idea de la comtessa efectuar reunions rotatives mensuals a les biblioteques privades de cada soci. En l’esmentada exposició, Gil va deixar un conjunt de quaranta objectes: trenta obres sobre indumentària, entre les quals s’inclouen llibres, revistes i reculls de làmines datats entre els segles xvii i xx; sis almanacs dels segles xviii i xix i, finalment, quatre figurins emmarcats vestits amb roba d’època Lluís XVI.
Les mostres restants són l’«Exposició de vestits regionals i d’època» (Magatzems Jorba, 1933), on la col·leccionista aportà sis llibres de làmines d’indumentària espanyola i francesa, un conjunt de gravats anglesos, 37 làmines de moda del Journal des dames et des modes, setanta mostres de teixits antics, diversos figurins i agendes o carnets de ball; i, en darrera instància, l’exposició titulada «Exposición de Encuadernaciones y Libros ilustrados españoles de 1750 a 1850» (Palau de la Virreina, 1943), que fou organitzada per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. Es desconeix la totalitat de les obres participants, tot i que es marcaren amb un exlibris commemoratiu.
Galeries Laietanes. Els XII. Primera exposició. Barcelona: Tipografia Occitània, 1928.
Magatzems Jorba. Exposició de vestits regionals i d’època: del 31 de maig a 1r d’agost de 1933. Barcelona: Magatzems Jorba, 1933.
Arxiu del Centre de Documentació del Museu del Disseny de Barcelona.
Arxiu privat de les famílies Gil, Ferrer i Escolà.
Agraïments: Albert Díaz Mota (Centre de Documentació del Museu del Disseny de Barcelona), Sílvia Ventosa Muñoz (Museu del Disseny de Barcelona), Leopoldo Gil Cornet, Mercè Ferrer Escolà i María Teresa Escolà de Fortuny (familiars de Carmen Gil Llopart).
