Llista de fitxes Web del projecte

Lluís Garriga i Roig

9/3/2019

Barcelona  18/12/1880  - París 12/8/1939

Art Oriental Dibuix Estampes Mobiliari Pintura

 

Lluís Garriga i Roig (1935)

Figura 1. Alonso Sánchez Coello, Retrat de la infanta Caterina Miquela, cap a 1582-1584. Oli sobre tela: 65,5 x 50,5 cm. Llegat de Lluís Garriga Roig, 1953. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Figura 2. Louis-Eugène Boudin, El parc Cordier a Trouville, cap a 1880-1885. Oli sobre tela: 51 x 62 cm. Llegat de Lluís Garriga Roig, 1953. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Figura 3. Isidre Nonell, Bust femení nu, cap a 1908. Llapis conté sobre paper: 17,3 x 11,7  cm. Llegat de Lluís Garriga Roig, 1953. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Figura 4. Yanagawa Shigenobu, Després del mizuage (desflorament), cap a 1830. Xilografia en color sobre paper japonés: 25,6 x 21,7 cm. Llegat de Lluís Garriga Roig, 1953. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Figura 5. Placa. Itàlia, segle XVI. Pisa policroma: 14 x 21 cm. Llegat Lluís Garriga Roig, 1953. Museu del Disseny de Barcelona.

Lluís Garriga ha estat un dels col·leccionistes destacats de l’art català de principi del segle xx. Aquesta transcendència no prové tant del conjunt de la seva col·lecció —igualment prou important—, sinó del seu destí i les seves circumstàncies. De fet, el coneixement de la seva col·lecció tindrà lloc amb posterioritat al seu llegat, fins aleshores completament desconegut, no solament per al gran públic, sinó fins i tot per a bona part del món artístic barceloní. Garriga i Roig, en testament, va fer una important donació a l’Ajuntament de Barcelona i les seves obres es troben actualment repartides per diversos museus barcelonins. El fet que es tractés d’una donació i no d’una compravenda posa més en valor el seu gest, atès que, tot i visitar puntualment Barcelona, en realitat vivia a París. Fins a dates molt recents, la seva figura i les circumstàncies del seu llegat no han estat investigades.

Garriga i Roig va néixer al número 103 del passeig de Gràcia, al si d’una família de l’alta societat. Era fill de Pere Garriga Nogués i Clarissa Roig Capella, que tingueren un total de nou fills. El seu pare era propietari d’una banca que poc després es convertiria en la cèlebre Banca Garriga Nogués. Aquest fet el va deslliurar de responsabilitats d’ordre laboral i li va permetre menar una vida cosmopolita sense preocupacions materials. Si bé durant un temps determinat va treballar a la banca familiar, els seus interessos anaven per altres camins. Sobre la seva personalitat en parla Josep Pla, que el va tractar a París durant la dècada dels anys vint:

«La seva persona presentava una característica molt curiosa: s’havia passat la vida fent pràcticament el que li havia donat la gana. […] No crec pas que hagués treballat mai. La seva vida estava dominada per una llibertat absoluta i en realitat consistia en un gran esforç destinat a defugir una qualsevol obligació imposada».

En aquest sentit, Garriga i Roig tenia algunes passions molt definides: els cotxes, el futbol i, per descomptat, el col·leccionisme d’art. Va arribar a viure en diversos països com Anglaterra, Alemanya o França, que va ser on va residir més anys, concretament a París, on s’instal·là el 1913. La seva passió pel futbol el va portar a ser un dels pioners d’aquest esport i fins i tot va arribar a jugar una temporada amb el Barça, la 1903-1904, quan el club tenia tot just quatre anys de vida.

En l’àmbit artístic, a falta de més informació, sabem que era un gran aficionat a l’egiptologia. En deixà testimoni el seu amic Pere Ynglada a les seves memòries: «El meu amic Garriga va afeccionar-se a l’egiptologia i acabà comprant un parell de mòmies.» A Barcelona, Garriga va tractar diversos artistes, alguns d’un estrat social similar, com Marià Andreu o Ismael Smith, i sobretot Pere Ynglada, amb qui va mantenir una gran amistat tota la vida. També es va relacionar amb el crític i literat Alfons Maseras, així com amb el marxant Josep Dalmau, entre d’altres. A París, segons Pla, alternava la vida mundana amb la visita d’exposicions d’art: «Feia la vida de París: anava a les curses de cavalls, assistia a les manifestacions esportives, entrava i sortia dels cabarets, freqüentava els espectacles lleugers, seguia les exposicions de pintura.» Va tenir-hi diversos domicilis, però, segons Pla, disposava d’un taller-estudi a Montmartre on guardava part de la seva col·lecció artística. En realitat, les obres que coneixem de la seva col·lecció són les del llegat i, probablement, la col·lecció era més nombrosa, però no sabem fins a quin punt. A París va conèixer Joaquim Sunyer, a qui va adquirir un gran nombre d’obres. Pla i Garriga es van conèixer justament arran d’aquesta compra d’obres:

«El gest [tot referint-se a la compra dels Sunyers], per altra banda, era molt positiu, perquè implicava evitar que l’obra del pintor es dispersés, perquè feia més fàcil la possibilitat que un dia o altre anés al museu i finalment perquè era un gest exemplar, com ho fou realment, perquè en els medis socials de Barcelona se’n parlà moltíssim».

Pla ja apunta en aquest text una possible voluntat futura de llegat que s’acabaria fent realitat anys més tard. Gràcies a aquesta donació, al Museu Nacional es conserven una cinquantena d’obres llegades per Garriga, entre les quals destaquen alguns olis del seu període parisenc i Tres nus al bosc, una de les seves grans creacions del moment noucentista.

Però els artistes més cèlebres del seu llegat són Pablo Picasso i Isidre Nonell, de qui Garriga tenia un bon nombre d’obres. Va fer donació a la Ciutat Comtal d’un conjunt d’obres de Picasso que actualment formen part de les col·leccions del Museu Picasso de Barcelona, entre les quals destaca un autoretrat i retrats de Nonell, els germans Fernández de Soto o Pere Romeu, un conjunt a cavall entre l’erotisme i l’escatologia. Segons testimoni de Pere Ynglada, no confirmat, haurien estat adquirits per Garriga directament al marxant Josep Dalmau. Pel que fa als Nonell, es conserven actualment al Museu Nacional i són tot dibuixos. Per descomptat, l’artista més present en el llegat —i de ben segur a la col·lecció de Garriga— era el seu amic Pere Ynglada, també al fons del Museu Nacional. La col·lecció tenia un oli de d’Eugène Boudin, Le parc Cordier a Trouville, i un retrat de la infanta Caterina Micaela, filla de Felip II, realitzat per Alonso Sánchez Coello, ambdós al Museu Nacional. Es coneix una obra que sabem que va formar part de la col·lecció de Garriga, però que, dissortadament, no va ser inclosa al llegat: una fabulosa arca tallada i policromada per Paul Gauguin i Émile Bernard. Els darrers dies de l’existència de Garriga foren amargs, malalt i sense voler atendre els consells dels metges, amb qui es barallà diverses vegades. Tot plegat anava en consonància amb el caràcter que Pla ja li havia detectat als anys vint: «Tenia molt mal geni. Sempre estava renyit amb un o altre. Sempre estava a punt de barallar-se, per qualsevol nimietat, amb el primer que passés. Era incòmode. En el fons era un solitari maniàtic i ombrívol.» Finalment, el dia 12 d’agost de 1939, amb cinquanta-vuit anys, la seva portera el va trobar mort al seu pis del número 35 del carrer Naples de París. Fou enterrat al cementiri de Bagneux, però actualment les seves restes descansen a l’ossera general del cementiri.

A causa de la complexitat i la singularitat d’aquest llegat, distribuït en diferents lliuraments, enmig de dues guerres i amb intervenció de molts agents artístics, jurídics i polítics, s’imposa deixar-ne constància. Amb la mort de Garriga i Roig a París, començarà el llarg procés de trasllat del seu llegat, que acabarà el 7 de maig de 1953 amb la inscripció de l’ingrés de la segona part de la donació al llibre de registre de donacions de l’Ajuntament. Al testament, datat l’11 de desembre de 1922, Garriga fa llegat de la seva col·lecció d’art a l’Ajuntament de Barcelona. Malauradament, el testament no inclou un inventari dels béns, i no serà fins al febrer de 1940 que tindrem un primer inventari del béns mobles que es trobaven al seu darrer domicili del carrer Naples fet per un membre del Consolat General d’Espanya a París. Si bé aquest primer inventari és una descripció del que hi havia al domicili, ja hi trobem l’existència de peces importants com el Sánchez Coello o el Boudin.

El 6 de juny de 1941, Manuel Garriga, germà i un dels marmessors del difunt, notifica a la Junta de Museus la voluntat de Garriga de llegar la totalitat de la seva col·lecció als museus de Barcelona. Cal fer menció al fet que el 1939 esclata la Segona Guerra Mundial, i s’acaba la Guerra Civil espanyola amb la instauració de la dictadura franquista. Aquests fets van provocar la tardança en la comunicació de la deixa a l’Ajuntament, i alhora va dificultar el trasllat de les peces objecte de donació a Barcelona. L’any 1942, arran de l’acceptació del llegat, l’Ajuntament inicia els tràmits per al trasllat de les peces i contacta amb l’advocat Alberto Bernis, que informa el llavors alcalde Miquel Mateu de l’existència d’una segona part del llegat, custodiada per ell mateix a Barcelona. Aquesta segona part, fins aleshores desconeguda, comprenia setanta-nou obres, algunes d’artistes reconeguts, així com altres d’anònimes, i diversos objectes d’art. Aquestes peces conformaran la primera part del llegat Garriga Roig a les col·leccions municipals, i s’inscriuran al llibre de registre de donacions aquest mateix any 1942.

En relació amb la part del llegat que es troba a París, les peces es traslladaren a l’ambaixada per a fer efectiu l’enviament a Espanya. El bloqueig de la frontera pirenaica durant la guerra, l’alliberament de París el 1944 i el fet de trobar-se a les acaballes del conflicte bèl·lic propicien que el transport del llegat quedi oblidat fins al 1945. Aquest any, amb el nomenament com a ambaixador d’Espanya a París de qui havia estat alcalde de Barcelona, Miquel Mateu, es reprenen els contactes per al trasllat. Però, tot i així, no serà fins al juliol del 1949 que començarà a arribar part de la deixa. En total, arribarà en tres enviaments i es farà en un paquet i tres caixes, l’última de les quals s’entregarà el dia 6 de març de 1953. El contingut de les caixes sumarà un total de 191 objectes. Els tres enviaments seran rebuts per Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d’Art de Barcelona, i aixecarà acta del lliurament i del contingut el notari Raimon Noguera de Guzmán.

En resum, el conjunt del llegat es va fer en dos lliuraments, el de les peces dipositades a Barcelona i el de les de París, que en total sumen 251 objectes. Aquest és el motiu pel qual, quan es fa recerca a les col·leccions municipals del Llegat Garriga Roig, apareixen indistintament dues dates: 1942 i 1953. Un cop inventariades totes les peces es va poder dimensionar exactament l’enriquiment que suposava per als museus barcelonins. En total, el llegat consta de cinquanta-un Sunyers, trenta-tres Nonells, tretze Picassos, vint-i-un Pere Ynglada, set Xavier Nogués, tres Boudin, dos Iturrino, un Sánchez Coello i diverses pintures a l’oli dels segles xvi al xix, entre d’altres. Actualment, s’han localitzat peces del llegat Garriga Roig a les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya —on va anar el gruix de la deixa— i a les del Museu Picasso de Barcelona i el Museu del Disseny de Barcelona.

Bibliografia i fonts

Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Llegat Garriga Roig, MAC 459.

Arxiu Nacional de Catalunya. ANC 1-715-T-795, 1-715-T-800, 1-715-T-3152.

Auca de’n Lluís Garriga Roig, París 1913. Dibuixos d’Ismael Smith i rodolins d’Alfons Maseras. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Cendoya, Isabel; Vallès, Eduard. «Picassos, nonells i sunyers per a Barcelona. Contingut i vicissituds del llegat de Lluís Garriga Roig». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus : noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle xx. Barcelona: Memoria Artium, 2016, págs. 157-186.

Montañés, Miguel Ángel. «El mecenes inèdit». Quadern El País, 19 de novembre de 2015.

Oller Garriga, Albert. Antecedentes de la Familia Garriga sobre Lluís Garriga Roig, 2010. [Document inèdit]

Pla, Josep. «Joaquim Sunyer, pintor (1875-1956)». A: Obra completa. Vol. XXI. Homenots: Tercera sèrie. Barcelona: Destino, 1972.

Ynglada, Pere. Records i opinions de Pere Ynglada recollits per Carles Soldevila. Barcelona: Aedos, 1959.

Eduard Vallès

 

Isabel Cendoya

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal