Frederic Marès i Deulovol (figura 1) va néixer a Portbou el 18 de setembre de 1893 i va morir a Barcelona el 16 d’agost de 1991. Fill de Pere Marès i Oriol (1856-1915) i Soledat Deulovol i Vergés (1866-1937), va tenir dos germans, Josep Marès i Deulovol i Pere Marès i Deulovol.
El pare, funcionari de la duana de Portbou, estava en contacte directe amb les importacions d’altres països, entre les quals destacaven els cromos, les estampes i els llibres. Així, va entrar en contacte amb col·leccionistes i intel·lectuals de l’època que, poc a poc, van començar a demanar-li consell sobre quines obres adquirir. De fet, l’any 1884, Pere Marès va fundar la revista El corresponsal del coleccionista, publicació que s’havia posat de moda a la resta d’Europa i que permetia als bibliòfils conèixer les noves edicions i reedicions.
Des de ben petit, Frederic Marès va estar exposat a aquest món. És per aquest motiu que va començar a reunir cromos i estampes de diversos països, fins que un dia va decidir exposar-los al saló de casa. El pare va convidar els seus superiors de la duana a visitar l’exposició, i en van quedar meravellats. Així, va començar una relació d’afecte entre els funcionaris i Marès, aquests se’n recordaven d’ell i li enviaven obsequis relacionats amb la col·lecció que estava creant.
«Fue cuando empecé a recoger y a guardar láminas y estampas, mis modelos, hasta que un día contemplándolas extendidas sobre la mesa, pensé en ordenarlas y las clasifiqué por series: hombres, mujeres, animales, flores, etc. Con los años comprendí que entonces despertaron mis primeros balbuceos de coleccionista».
L’any 1903 la família es traslladà a Barcelona. El pare decidí centrar-se en la bibliofília i obrí un establiment especialitzat en llibres, documents i gravats. El negoci no va quallar i el va haver de tancar, però va seguir mantenint durant uns anys la relació amb els seus clients més predilectes. Ja a la Ciutat Comtal, Frederic Marès va estudiar als Escolapis de Sant Antoni Abad i, posteriorment, es matriculà a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, especialitat d’escultura, on va estudiar fins al 1913. Durant l’etapa d’estudiant va guanyar diverses beques d’estudi que li van permetre viatjar per Europa i entrar en contacte amb el món artístic internacional. Segons explica a les seves memòries, aquest va ser el moment clau per al desenvolupament de la seva passió pel col·leccionisme. Relata que al llarg de la seva estada a París, preferia passar les hores lliures passejant per les ribes del Sena en busca de llibres antics, visitar les botigues d’antiguitats de la Rue Fabourg Saint-Honoré o, fins i tot, les cases de subhastes. Durant aquest any va conèixer artistes, col·leccionistes i marxants d’arreu del vell continent.
Al retorn a Catalunya va treballar com a aprenent al taller de l’escultor Eusebi Arnau, i més tard va obrir el seu propi estudi d’escultura a Barcelona. Els anys vint van ser l’època del seu desenvolupament com a escultor. Va començar a rebre encàrrecs tant a nivell estatal com local, sobretot de medalles per a exposicions i d’escultura monumental civil, essent Barcelona la ciutat amb més obres d’aquest últim grup (figura 2). No obstant això, la seva implicació amb la Ciutat Comtal va anar més lluny i aviat va ocupar càrrecs relacionats amb la gestió cultural, com ara al Saló de Barcelona (1933-1936), on va ser president i vicepresident, i a la Junta Municipal d’Exposicions d’Arts, com a vocal permanent. I, anys més tard, com a membre destacat del jurat de concursos internacionals com ara la Comisión Ejecutiva de la I Exposición Iberoamericana de Numismática y Medallística (1958).
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, Marès va participar de manera activa en la salvaguarda del patrimoni de la capital catalana, acció que va culminar amb la petició de restauració de la basílica de Santa Maria del Mar, fet que li va servir de trampolí per altres restauracions molt més conegudes, com la de les tombes reials del monestir de Santa Maria de Poblet (1940). Un cop acabada la Guerra, va continuar amb les activitats que solia dur a terme abans de la revolta. A més, l’any 1940 esdevé catedràtic interí de Talla de l’Escola de Belles Arts i el 1941 és nomenat professor de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. Entre 1946 i 1964 va ser director d’ambdues institucions, experiència que va reflectir a Dos siglos de enseñanza artística en el principado (1964); un llibre que narra els orígens de l’ensenyament artístic a Catalunya, la fundació de la primera escola de dibuix, de l’Escola de la Llotja i de l’Acadèmia de Belles Arts, així com una reflexió del futur de la formació artística.
Tanmateix, va ser acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), primer corresponent (1943) i després de número (1965), de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), de número (1943) i president (1963-1989), o de la Real Academia de Bellas Artes de la Purísima Concepción (Valladolid), corresponent (1958). A més, l’any 1951 li van atorgar la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio.
Anys de premis, classes, exposicions internacionals i encàrrecs, li van permetre desenvolupar la seva gran passió: el col·leccionisme.
Era la «época heroica del coleccionismo, en la que el amor a las cosas del pasado, la pasión y el sentimiento, jugaron un papel decisivo». Segons Marès, aquest és el col·leccionisme pur, desinteressat, intel·ligent i sensible, que s’inicia el segle xix i arriba fins la segona dècada del segle xx. En una època en què les antiguitats no tenien valor especulatiu i el col·leccionar era sinònim d’esperits selectes. Posteriorment, el col·leccionisme entraria en una època especulativa que, segons Marès, hauria anul·lat el col·leccionisme pur per deixar pas a les inversions.
Inicialment es va interessar per l’escultura religiosa, sobretot de Castella i Lleó, concretament de convents, monestirs o esglésies de Valladolid i Zamora.
Poc a poc la col·lecció anava augmentant i aquell passatemps anava omplint el seu estudi-taller, situat al carrer Mallorca núm.184 (figura 3). És aleshores quan es plantejà adquirir una de les cases que actualment formen part del museu i donar la seva col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona. És l’any 1944 i Marès decidí exposar algunes de les peces a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Dos anys més tard, el 1946, i fruit de les negociacions entre l’alcalde de la ciutat, Miquel Mateu i Pla i l’escultor, es materialitzà la donació. L’espai escollit per a emplaçar el museu va ser el Palau Reial Major, que es trobava en procés de restauració.
El Museu va inaugurar la seva primera sala l’1 de juny de 1946, coincidint amb l’estrena de l’exposició de les escultures funeràries dels sepulcres reials de Poblet, a la Capella de Santa Àgata, restaurades per Marès. El primer catàleg del museu data de 1948 i ens permet establir com era la col·lecció inicial, que constava d’unes 78 peces escultòriques i una quantitat indefinida d’arts sumptuàries, tot i que, segons la premsa de l’època, es composava d’unes 5.000 peces. La proposta museogràfica establia quatre sales: la primera contenia escultura religiosa, talles amb policromia dels segles xii-xvii, obres de mestres espanyols i flamencs; la segona creus esmaltades dels segles xi-xvi, piques beneiteres, cofres, Cristos, portapaus, encensers..., és a dir, objectes de devoció popular; la tercera sala es dividia en dos, el vestíbul, amb una col·lecció de ferros de la millor serralleria espanyola, i la sala pròpiament, amb objectes femenins (ventalls, barrets, capotes...), i la quarta, elements d’oci (col·leccions de ninots mecànics musicals, joguines, teatrins del segle xviii, fotografies, secció fumador, jocs de cartes...). A poc a poc el fons del Museu va anar creixent, especialment gràcies a les donacions de particulars i a les adquisicions de l’Ajuntament de Barcelona i del propi Marès (figura 4).
Amb el pas dels anys, l’escultor va decidir realitzar altres donacions i dipòsits a diverses institucions culturals, com ara al Museu Militar de Montjuïc, on va donar una col·lecció d’armes. També ho faria al Museu de l’Empordà; d’indumentària, escultura i objectes litúrgics. Més tard a l’Ajuntament de Montblanc, que va crear el Museu d’Art Frederic Marès de Montblanc (actualment forma part del Museu Comarcal de la Conca de Barberà), per acollir un fons de pintures i escultures dels segles xiv-xix. Seguidament, a Arenys de Mar, que va inaugurar el Museu Marès de la Punta, com el seu nom indica, la donació va ser de puntes de coixí dels segles xv-xix. Així mateix a l’Ajuntament de Sabadell, una col·lecció de motlles (figura 5) i peces d’indianes, que va dipositar al Museu d’Història de Sabadell. A continuació, va donar a la Biblioteca de Catalunya un lot de llibres i material bibliogràfic, heretats del seu pare. Darrerament a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, teixits, ventalls i algunes escultures. Hi ha d’altres donacions que no van arribar a bon terme, com ara la del Museu de Montserrat.
A la mort de Marès, és el seu nebot, Pere Marès i Ibáñez, qui n’hereta el llegat. L’any 1993 decideix donar-lo a l’Ajuntament de Barcelona, i va esdevenir aquesta la última donació de la col·lecció Marès. En els anys consecutius es van seguir duent a terme donacions de particulars, però en molta menor quantitat, també les adquisicions.
El Museu Frederic Marès de Barcelona és la institució que més obres i documents conserva. S’estima que el número total de peces pot arribar a les 35.000. És per això que és un punt de referència per aquells estudiosos de la història de l’escultura espanyola i catalana, així com d’aquells objectes més curiosos que un dia van ser quotidians (figura 6).
Finalment, val la pena dir que a partir de la revisió crítica de les seves memòries, El Mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: memorias de la vida de un coleccionista, publicades el 1977 i a La pequeña historia de mi museo (1965), discurs d’acadèmic numerari de la Real Academia de Bellas Artes de Sant Fernando, podem reviure els moments més importants de la vida de Frederic Marès, les seves anècdotes i experiències, així com establir una data aproximada de la formació i fases de la seva col·lecció, essent durant la postguerra espanyola el període més actiu.
DDAA. Catàleg d’escultura i pintura medievals. Ajuntament de Barcelona. Regidoria d’Edicions i Publicacions. Barcelona, 1991.
DDAA. Catàleg d'escultura i pintura dels segles xvi, xvii i xviii. Ajuntament de Barcelona. Regidoria d’Edicions i Publicacions. Barcelona, 1996.
DDAA. Catàleg d'escultura i col·leccions del món antic. Institut de Cultura de Barcelona. Barcelona, 2010.
DDAA. Catàleg del moble. Edat mitjana, segles xiv-xv. Institut de Cultura de Barcelona. Barcelona, 2017.
DDAA. Catàleg del moble. Edat moderna, segles xvi-xviii. Institut de Cultura de Barcelona. Barcelona, 2019.
