Domènec Teixidó, o millor dit Domingo Teixidó, va ser un industrial i col·leccionista d’un recull destacat d’obres que, a la seva mort, va llegar a la Junta de Museus de Barcelona (figura 1).
Teixidó, fill de la ciutat reconeguda com un dels primers nuclis llaners d’Europa i un dels més emergents dins la indústria llanera moderna catalana i, com no podia ser d’una altra manera, va seguir la tradició d’aquesta indústria i va estar vinculat comercialment amb una de les famílies més importants del Sabadell tèxtil i industrial de l’època, els Gorina. El seu fundador, Joan Gorina, un fabricant de llanes de Sabadell, havia comprat la mercaderia d’un vaixell alemany a molt bon preu i havia fet fortuna revenent-la a França i Itàlia. Però aquesta vinculació entre ambdós personatges no es va limitar solament al vessant comercial, sinó que van teixir una sòlida amistat que va perdurar tota la vida (així ho demostra el fet que vivien tots dos a Barcelona a tocar l’un de l’altre).
Durant els anys de màxima esplendor laboral, Teixidó va ocupar diversos càrrecs en relació a la indústria llanera: va ser membre de la Agrupación de Negociantes en Lanas o l’any 1952, per exemple, va ocupar el càrrec de delegat de la Industria Lanera Española, presidida llavors pel Baró de Quadras.
D’esperit inquiet, fou un home amb interessos diversos. De caràcter conservador i catalanista, no sabem si milità oficialment com a membre de la Lliga Regionalista, però sí el trobem, per exemple, assistint l’any 1913 a un míting i banquet organitzat per aquest partit polític que encarnà durant bona part de la seva història el polític Francesc Cambó.
Igualment, ja l’any 1922 era membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, una associació que, fundada pel pedagog Francesc Flos —qui havia despuntat amb la creació de la primera escola amb ensenyament en català, el col·legi Sant Jordi—, tenia l'objectiu d'impulsar el model d'escola catalana segons els corrents pedagògics moderns. Domingo Teixidó no va tenir descendència, així que sobta que s’interessés tant pel tema educatiu. Aquest fet corrobora que les seves inquietuds culturals van assolir molts àmbits, no només l’artístic del qual tot seguit parlarem.
A banda de la seva faceta com a col·lecionista, Domingo Teixidó s’immiscí en el món de l’art en primera persona. D’aquest vessant més desconegut no se sap gaire cosa però el cavallet de pintura que es trobava al seu estudi i que consta en l’inventari dels seus béns així ho certifica.
Vinculat sempre a la seva ciutat natal, va ser membre de la Junta local de Museus, va participar com a jurat en diferents concursos artístics locals i, coincidint amb un bon moment de sensibilitat per les qüestions artístiques que es respirava a la ciutat, va ingressar com a soci, juntament amb un grup nombrós de joves sabadellencs, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. L’embranzida cultural que li van donar a la institució aquests joves impulsant tota mena d’activitats, conferències i exposicions, en el seu cas particular el van dur a ser-ne escollit elpresident l’any 1936. Des d’aquest càrrec promogué la creació, amb altres estaments ciutadans, del Museu de la Ciutat, embrió avui dels museus municipals de Sabadell (Museu d'Història, Museu d'Art i del Museu Paleontològic) i organitzà diverses exposicions com la que va tenir lloc al desembre de l’any 1940, amb l’ajuda tècnica dels Srs. Maragall, quan van aconseguir reunir una mostra de vint-i-cinc quadres cèlebres de mestres del segle xix, entre els qualsdestacaven noms com els de Vayreda, Martí Alsina, Gimeno i Rusiñol.
La manca de bibliografia recollida sobre ell fa que es desconegui quan va començar a emergir el seu vessant col·leccionista però de ben segur que no va trigar gaire i que, en bona part, l’àmplia biblioteca especialitzada en el tema que posseïa a casa seva, va anar nodrint i modelant aquesta inquietud o, en la seva mesura, va resultar ser un referent constant en aquesta afició: volums com els de l’Arquitectura romànica de Puig i Cadafalch, A history of Spanish Painting de Post o Monumenta Cataloniae formaven part d’aquest gens envejable conjunt.
La col·lecció artística que l’industrial sabadellenc va reunir al seu pis del carrer Provença, 300, just davant de La Pedrera, va ser llegada a la seva mort a la Junta de Museus que no va entrar en possessió de la mateixa fins l’any 1961, quan va morir la seva vídua, Margarita Martínez Llorca, que n’havia quedat com a usufructuària.
A falta de fotografies sobre l’interior del domicili l’inventari que es conserva d’aquesta col·lecció, i que es va fer amb motiu d’aquest llegat, és molt il·lustratiu i indica que tot el pis era ple d’obres d’art i tota mena d’objectes i mobiliari es trobaven distribuïts per les diferents estances de la casa. Però el que més sorprèn, sens dubte, és que hi hagués una sala anomenada «dels retaules» que era ocupada per taules i talles dels segles xv en endavant fins a un total de 15 exemplars, entre els quals destacaven: l’Anunci de la mort de la Mare de Déu i la Dormició de la Mare de Déu del Mestre de Riglos; un Camí del Calvari, taula del segle xv; un Sant Joan Baptista del xvi, una Mare de Déu de la Llet d’Escola flamenca també del segle xvi o un Sant Josep de l’Escola de Ribera, del segle xvii.
La Verge del Populo, una taula al tremp del segle xv, juntament amb un llenç de la Sagrada Família del segle xvii, guarnien les parets del dormitori principal. La Sagrada Família està representada en un interior obscur, il·luminat per la llum d'una espelma que sosté sant Josep. La Mare de Déu és al seu costat amb el Nen Jesús als braços. És una obra que presenta contactes amb dos pintors caravaggistes: Gerrit van Honthorst i Matthias Stomer però el tot religiós i humanista de l'escena, l'apropen més al segon artista (figura 2). A dins del vestidor hi custodiava, com si d’un tresor es tractés, el retrat del propi col·leccionista realitzat l’any 1920 per un dels seus pintors predilectes, el també sabadellenc Antoni Vila Arrufat.
Val a dir que la col·lecció Teixidó, quant a gustos es refereix, té característiques molt similars a d‘altres modestes col·leccions artístiques barcelonines del moment que, a part d’aquests exemplars més renaixentistes gens menyspreables, se senten atrets pels grans noms de la pintura catalana de la darrera meitat del segle xix i principis del xx, que van col·locant arbitràriament per cada una de les estances de la llar, movent-se exclusivament per pulsions estètiques.
Al rebedor, diversos paisatges de Martí Alsina, acompanyaven a la Nena amb ocellet de Sunyer, al costat d‘una talla de Santa Bàrbara en pedra policromada, de cap al 1500, o un Sant Miquel, també policromat.
En el seu despatx, olis de Rafael Llimona, Joan Serra, Humbert, Gimeno, Mir, Vayreda, Durancamps (pintor sabadellenc) o Colom omplien les parets de dalt a baix però per sobre de tots sobresortien els Tres nens de Togores, un oli de l’any 1933 amb influències classicistes (figura 3).
A la sala d‘estar una Florera d’Anglada-Camarasa (figura 4), un Bodegó amb fruites i pipa de Sisquella, una Figura acostada de F. Domingo i dos paisatges, un d’en Vayreda i un altre d’en Mir, donaven pas a un opulent menjador farcit d’algunes de les obres mestres de la col·lecció, com: la Consuelo de Nonell, Dona en un interior (o Entre dos capítols) de Ramon Casas, Carrer de poble de Gimeno o Carrer de París, de Joaquim Sunyer. Menció apart cal fer a la recentment atribuïda a Antonio Ponce, Natura morta amb pinyonades, gerra d'aiguardent i copa d'argent, una obra que havia adquirit Teixidó com d’autoria anònima i que, a tenor d’altres indicis estilístics, ha estat atribuïda al pintor vallisoletà (figures 5 i 6).
Al dormitori dels dos llits, una altra de les perles de la col·lecció lluïa a les seves parets per a delit dels convidats: la Dolores de Nonell que acompanyava els somnis de tots els que tenien la sort de dormir-hi. Al costat d’aquesta gitana llegendària, una florera de l’escriptor, museòleg, historiador, pintor i crític d’art Joaquim Folch i Torres, que, sens dubte, deuria quedar més aviat desdibuixada.
Per l’escala de l’estudi, tot aquell que per hi transitava es topava amb un bronze de Gargallo i un de Cardona, un altre Togores, cinc dibuixos i gravats d‘Antoni Vila Arrufat i un dibuix de Picasso. No podem deixar de comentar aquí que la compilació d‘obres que va fer Teixidó és un conjunt amb llums i ombres i tant aquest dibuix de Picasso com altres dos exemplars, així ho demostren. A aquest dibuix de l’escala se li va afegir posteriorment la signatura i actualment es troba en estudi. Es tracta d’una Parella vuitcentista passejant amb llapis de color i llapis conté sobre paper. Els altres dos: un Bust femení amb barret i monyo i Dos cavalls esbossats són del tot sospitosos i ja quan es va fer l’inventari van ser considerats falsos. Un Esbós de bust femení amb mantellina, atribuït també al pintor malagueny i una Maternitat amb signatura apòcrifa completen aquesta part més obaga del conjunt (figura 7).
Finalment l’estudi seguia la tònica de la resta d’estances de la casa amb un bodegó de Durancamps, quatre olis de Pere Elias (un altre pintor sabadellenc), la Dona dormida de Gimeno, una Noia amb vestit vermell de R. Sisquella o un pastel de Sunyer, Dona maquillant-se, entre d’altres (figura 8).
No podem deixar de citar també altres noms que formaven part d’aquest recull destacable, amb una obra de cada, amb artistes com Francesc Lacoma, Domènec Carles, Xavier Nogués, Enric Casanovas, Ignasi Mallol, Ricard Marlet, R. Salvà, Joan Vila-Puig (també sabadellenc) o C. Díaz (Galán).
Aquest conjunt que també comptava amb exemplars de ceràmica i numismàtica, quedava completat amb una part ressenyable d‘objectes i mobles com: un trinxant amb laques de Coromandel, un secreter lacat amb xineries, un rellotge de porcellana blanca amb les Tres Gràcies, una còmoda amb decoració de marqueteria o un piano de porcellana.
Les obres de la col·lecció Teixidó van ser exposades al Museu de Sabadell al desembre de l‘any 1962, dins dels actes commemoratius del centenari del Museu de la seva ciutat natal i al Palau de la Virreina, l‘any 1963. Posteriorment el conjunt va ser dipositat en diferents museus catalans: com el Museu d’Art de Barcelona, el mateix Museu d‘Art de Sabadell, on es van lliurar 64 obres entre els anys 1964 i 1977, el Museu Militar del Castell de Montjuïc i el Museu d’Olot.
