Sabadell (Vallès Occidental) 9/2/1902
- Sabadell (Vallès Occidental) 14/11/1976
Fabricant tèxtil al capdavant de l’empresa familiar Llonch S.A., financer al Banc de Sabadell i polític adscrit a la Lliga Regionalista, Joan Llonch i Salas fou per Sabadell un dels principals mecenes, promotors i col·leccionistes de la ciutat.
Sabem que de ben jove s’interessà pel món de l’art i a aquest efecte als 16 anys es feu soci de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (fundada l’any 1880). D’aquesta manera se li obrí tot un món a través del contacte amb artistes i amants de l’art que, de segur, era diferent al dels cercles industrials en què fou educat. No és estrany pensar que en aquell moment comencés a adquirir obres dels qui acabarien sent els seus amics: Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet, Pere Elias, etc.
L’any 1923, el cop d’estat i la dictadura de Primo de Rivera aturaren les tertúlies a l’Acadèmia, que cada vegada eren més acalorades. Aquest fet, unit a la personalitat curiosa i amant del saber de Joan Llonch, el va empènyer a crear l’any 1924 el que s’acabarien anomenant els «Dillunsos de cal Llonch»: un espai de tertúlia de les arts i el coneixement obert a gent de totes les ideologies, on combregaven el bo i millor de la intel·lectualitat sabadellenca així com també de la pròpia comarca i convidats eventuals. Aquests debats tenien lloc en el seu propi domicili i s’allargaren fins a l’esclat de la Guerra Civil. L’any 1927 encarregà la decoració del saló dels «Dillunsos» al jove interiorista sabadellenc Josep Vives Bracons, també nascut l’any 1902, i així va ajudar que Vives s’obrís camí en aquest art. També és durant els anys vint que Llonch començà la seva important faceta de promotor i mecenes cultural que ja no abandonà mai, en aquest cas, va ajudar econòmicament a editar els famosos Almanacs de les Arts de Sabadell.
Aquesta terra treballada en pro de l’art aviat donà els seus fruits: un article sobre el col·leccionisme sabadellenc escrit per Vila Arrufat i publicat a l’anuari del Museu de Sabadell de l’any 1934 afirma que és gràcies a la col·lecció Llonch que entra l’art modern a la ciutat, amb quadres de Martí Alsina, Joaquim Sunyer, Francesc Gimeno, Isidre Nonell, Josep Obiols, Celso Lagar o Joaquim Mir. Hi hem de sumar els d’artistes locals com: Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet, Joan Vila Cinca, Joan Vila Puig, Màrius Vilatobà, Pere Elias o inclús del seu parent Rafael Durancamps, entre d’altres.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, Joan Llonch hagué d’abandonar el país, tot exiliant-se a França amb temor que el matessin per la seva implicació en la Lliga Regionalista. L’any 1937, el seu amic Francesc Cambó el nomenà cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa del règim franquista a París, institució de la qual es desentengué al cap d’un any. Passat un temps residí a Doneztebe (Navarra) on ell i el seu pare foren denunciats per catalanistes i separatistes. Un cop pogueren salvar la situació i amb la fi de la Guerra Civil, Llonch tornà a Catalunya i decidí establir-se a Barcelona.
Durant el transcurs de la guerra el seu domicili fou requisat per establir-hi la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell. La gran majoria dels quadres (una vuitantena) foren dipositats al Museu de Sabadell, llavors conduït pel seu amic Joan Sallarès Castells, sota la Delegació de la Comissaria General dels Museus de la Generalitat de Catalunya. Tenim constància que Joan Llonch n’estava al corrent i inclús va demanar que hi dipositessin els quadres que els seus pares tenien en un apartament de l’Hotel Ritz de Barcelona. En acabar la guerra li foren retornades la majoria de les obres, però sembla que s’extravià una tela de Joaquim Sunyer.
Durant els anys de postguerra seguí adquirint obres d’art, arribant a tenir-ne més de dues-centes repartides entre el domicili de Sabadell i el de Barcelona. Tot i que no tenia una línia concreta, sí que podem afirmar que era amant de la pintura figurativa, sobretot catalana, però també d’artistes europeus entre els segles xix i xx així com una selecció de pintura antiga. A part dels pintors abans citats, hi hem d’afegir noms com Ramon Casas, Francesc Masriera, Eliseu Meifren, Lluís Rigalt, Enric Serra, Antoni Caba, Josep Berga i Boix, Josep Serra i Porsón, Francesc Torrescasana, Josep Armet, Antoni Fabrés, Joaquim Vayreda, Lluís Graner, Josep Mompou, Josep de Togores, Manuel Humbert, Feliu Elias, Rafael Benet i obra gràfica de Pablo Picasso. Quant a pintura antiga, la col·lecció Llonch comptava amb obra dels flamencs Tobies Verhaecht i Juan de la Corte (ambdós del segle xvii), una vedute madrilenya de l’italià Antonio Joli entre el 1750 i el 1754 i, pel que fa a escola espanyola, obres de Zacarías González Velázquez, Eugenio Lucas Velázquez, Eugenio Lucas Villlaamil, Rafael Senet, José Mongrell, Vicente March, i José Moreno Carbonero. Pel que fa a escultura, sobretot tenia obres del seu amic sabadellenc Camil Fàbregas però també d’Enric Clarasó, Enric Casanovas, Manolo Hugué o Joan Rebull.
Aquesta pinacoteca es complementava amb el gust per la numismàtica (moneda d’Espanya i colònies) i les antiguitats (ceràmica, porcellana, talles...) i, sobretot a partir dels anys cinquanta i fins la seva mort, amb la passió que li despertaren les armes antigues. Aquesta altra faceta del col·leccionisme el portà a destinar tota una estança del domicili sabadellenc a sala d’armes. N’arribà a aplegar un miler, entre espases, sabres, catanes, punyals, llances, fusells, espingardes, baionetes, pistoles, escuts, cascs i armadures. Molts d’aquests objectes els adquiria en diferents viatges i és per això que dins la seva col·lecció podíem trobar armament de diferents països. La seva predilecció: les armes de foc ripolleses d’entre el segle xvii i el xviii. Durant un temps tingué contractat un llauner que un dia per setmana acudia al domicili per tal de restaurar i revisar les armes que anava ingressant a la col·lecció.
L’interès de Joan Llonch per les armes era sobretot de caire històric i artístic. Així com amb les monedes, li agradava informar-se i documentar-se de l’època en què havien estat creades. Això ens porta a parlar d’una altra gran faceta d’aquest col·leccionista sabadellenc: els llibres. Amb prop de 20.000 volums, Llonch començà a nodrir una esplèndida biblioteca des dels anys vint fins a la seva mort. Efectivament, tot i que durant un temps la traslladà a Barcelona, la casa de Sabadell comptava amb un seguit d’habitacions dedicades a una gran biblioteca que aplegava diferents disciplines com: art, història, humanitats, filosofia, dret, música, literatura (de tots els temps), etc. Entre els llibres, on figurava un incunable (que donà a l’abadia de Montserrat), també hi havia col·leccions de revistes, totes elles degudament indexades, enquadernades i amb la seva fitxa, com la resta de llibres, realitzada per dues bibliotecàries que cada dia tenien cura de la biblioteca.
L’any 1964 l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (de la qual fou president) li atorgà el Premi Sant Lluc a favor del mecenatge i la promoció de les arts. Així mateix, l’any 1995 la ciutat de Sabadell posà el seu nom a una plaça oberta entre els carrers de Josep Renom i la Plaça de Catalunya. Durant el parlament de la inauguració d’aquesta plaça, el president del Banc de Sabadell, Joan Corominas, recordà a Joan Llonch com «un personatge renaixentista» i, en efecte, en podem donar fe.
I amb l’agraïment a la família Llonch Andreu.
