Industrial barceloní, del barri de la Ribera, on des de ben jove regentà el negoci de colonials que havia heretat del seu pare. Tot i ser una feina que requeria una plena dedicació, les seves inquietuds espirituals el portaren cap a altres viaranys, i quan va ser un adolescent sentí la crida de les belles arts. Després de provar sort com a alumne i adonar-se que no arribaria gaire lluny, descobrí prematurament la vocació de col·leccionista. Segurament en van tenir la culpa alguns dels seus companys d’aula de l’Escola de Llotja i altres artistes ja consagrats que conegué a Els Quatre Gats, centre neuràlgic de referència per a personatges com Casas, Rusiñol, Canals, Utrillo, Galí o Picasso.
Aquest ambient tan propici obrí la porta a la seva primera col·lecció, la de cartells modernistes, tan en voga en aquell moment. Es tractava de cartells publicitaris que el jove industrial anà aplegant de les seves pròpies amistats, però alhora d’especialistes en la matèria d’arreu d’Europa i, fins i tot, del continent americà. No hi ha dubte que en la formació d’aquesta primera col·lecció posà en pràctica moltes de les seves estratègies comercials perquè molts dels exemplars d’affiches arribaren mitjançant l’intercanvi amb altres afeccionats d’arreu del món, que els hi enviaven per correu.
Prop de 600 cartells d’artistes com John Hassall, Ethel Reed, William H. Bradley, Adolf Hohenstein, Alfons Mucha, Marcello Dudovich, Henri Meunier, Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Miquel Utrillo o Francisco de Cidón compongueren aquest primer conjunt que de seguida cridà l’atenció de les institucions culturals del país; això sí, després que fossin advertits per Plandiura mateix, que, traient novament a la llum els seus dots de negociació, veié en la venda d’aquest repertori uns avantatges econòmics que li permetrien fer el salt cap al col·leccionisme de les nobles arts. Així doncs, l’any 1903 vengué la seva primera col·lecció a la Junta de Belles Arts.
Amb els diners obtinguts, comprà els primers olis, d’Antoni Ros i Güell i de Joan Llimona, però també d’altres artistes amics i coneguts, amb els quals començà a cultivar una veritable amistat. Al mateix temps, l’aparició de publicacions com els fascicles de les pintures murals catalanes de l’Institut d’Estudis Catalans havien obert els ulls a molts col·leccionistes, que veien en la recuperació de les obres artístiques de la Catalunya medieval una voluntat de fer renéixer l’esperit nacionalista català, deutor encara del moviment de la Renaixença.
Sense cap pretensió erudita i seguint tan sols el seu instint pel gust estètic, Plandiura anà adquirint tota mena d’antiguitats —frontals d’altar, talles, crucifixos o inclús pintures murals de petites esglésies pirinenques—, al mateix temps que continuà comprant obres als seus coetanis, no deixant escapar així l’essència del corrent pictòric català del moment.
La Primera Guerra Mundial deturà el negoci de la compravenda d’antiguitats en molts dels països implicats, però aquest fet desafortunat fou aprofitat per col·leccionistes com Plandiura, que saberen treure partit d’una situació molt confusa i aprofitaren per a adquirir exemplars a bons preus a diferents antiquaris de les principals capitals del continent, com Georges Demotte, Emilio Nannelli o Lionel Harris.
Entre les obres que destacaven, d’aquesta secció medieval, no podem oblidar el baldaquí de Tost o les sorprenents pintures murals procedents d’esglésies com la de Sant Pere del Burgal, Santa Eugènia d’Argolell o Sant Pere d’Esterri d’Àneu, esglésies que, tot i estar allunyades i perdudes en indrets del Pirineu, havien pogut ser arrencades de les seves parets originàries per mitjà d’un pioner procediment portat a casa nostra per tècnics italians especialitzats.
També és en aquestes i altres esglésies que Plandiura adquirí altres peces del seu gust, amb tipologies ben diverses, com imatges de la Mare de Déu amb el Nen, figures de sants, majestats, crucifixos, relleus, frontals d’altar i retaules sencers, entre les quals el Crist de Cabdella, el davallament de Santa Maria de Taüll, la làpida sepulcral de Margarida Cadell, la marededéu de Sallent, el retaule de santa Úrsula, el de sant Vicenç o el del pintor Pere Serra dedicat a l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels.
De mica en mica, aquestes obres anaren ocupant les estances dels diversos pisos de la seva casa del carrer de la Ribera, núm. 6, de Barcelona, que aviat necessità una reforma per tal d’acomodar les més de quaranta taules i retaules i les més d’un centenar peces escultòriques medievals. També diverses vitrines amb tota mena d’exemplars d’esmalts de Llemotges ocuparen el seu lloc dins l’edifici amb una col·lecció única al país formada per tota mena de copons, crucifixos, bàculs, navetes, arquetes i pixis.
Tampoc el període renaixentista i barroc no va ser oblidat pel nostre col·leccionista, que comprà exemplars magnífics com el Sant Pere i sant Pau del Greco, el Davallament de la creu de Marcellus Coffermans o el Sant Sebastià d’Andrea Bregno.
Alhora que comprava tota mena d’antiguitats, Plandiura es convertí en mecenes de molts dels artistes contemporanis, a qui seguí adquirint un bon nombre d’olis, dibuixos, gravats i escultures. Les parets de casa seva s’anaren omplint amb obres com Dolores de Nonell, Margot o Desemparats de Picasso, Els jugadors de Domingo, Els miralls de Sunyer, La Butte de Rusiñol, La Trini de Casas, Poble escalonat de Mir, La Maria Dolors de Sunyer, Tarongers vora el mar de Torres-García o La carta de Llimona.
Aquests són tan sols uns pocs exemples de les prop de quatre-centes obres que conformaren la col·lecció d’aquest període.
Però, entre els artistes d’aquell moment, n’hi hagué tres que centraren especialment les seves preferències, i és que tots tres foren grans amics seus: Ricard Canals, Xavier Nogués i Iu Pascual.
També cal subratllar la predilecció que sentí l’industrial barceloní per les ceràmiques de Terol, Talavera de la Reina, Paterna, Muel, Toledo, Sevilla, Triana i, és clar, per la ceràmica blava catalana, de les quals arribà a reunir més de cinc-cents exemplars.
Altres obres remarcables sobresortiren enmig d’una col·lecció artística que es convertí ja en un museu privat, com els famosos terns de sant Valeri i sant Vicenç, dos conjunts medievals de considerable vàlua provinents de la col·legiata de Roda de Ribagorça o la col·lecció de vidres d’excavacions de diverses necròpolis eivissenques, amb més de set-cents exemplars.
Un fet remarcable en la vida de Plandiura marcà un abans i un després en la seva col·lecció, i és que l’any 1931, amb la proclamació de la República a Espanya, les seves fàbriques de sucre, establertes a Andalusia des de feia uns quants anys, patiren les conseqüències de la reforma agrària i abocaren el col·leccionista a una situació econòmica límit que l’obligà a trobar una solució a la desesperada. La venda de la seva estimada col·lecció artística li serví de salvavides per a no enfonsar-se del tot. La Junta de Museus n’adquirí la pràctica totalitat el mes d’octubre de l’any 1932 per set milions de pessetes, una fortuna en aquells moments.
Walter Benjamin deia que tota passió porta caos i el que li toca al col·leccionista és el caos dels records, així que Plandiura, com a bon apassionat del món de l’art que era i tocat pel record de la seva primera gran col·lecció, tan bon punt s’hagué refet mínimament del seu tràngol financer, tornà a comprar obres. Aquest cop, com que els fills se li anaven casant i necessitava els pisos perquè hi anessin a viure, va optar per portar les obres a la seva segona residència, la casa que s’havia fet arreglar al municipi vallesà de la Garriga, poble natal del seu pare. Aquesta col·lecció garriguenca es va anar articulant al voltant de la seva vida i dels gustos personals que l’havien marcat, i reuní cartells, dibuixos, talles, mobles, ceràmiques, olis i, fins i tot, un sepulcre d’alabastre. I, novament, molts dels grans noms del paranimf artístic ompliren les estances d’aquella casa singular. Aquest cop, però, posà la seva mirada en especial en el Segle d’Or espanyol, amb noms com Zurbarán, Murillo, el Greco o Ribera.
Tot i que la Guerra Civil espanyola suposà un daltabaix a tots nivells en la vida del nostre col·leccionista, amb un exili forçat a Itàlia i a França, durant els darrers anys de la seva vida no abandonà mai la seva passió col·leccionista. Un darrer repertori artístic d’olis de petit format de pintors catalans dels segles xix i xx, gravats de Nogués i mobles d’estil n’és la prova fefaent: una petita i discreta col·lecció de moltes tornes que l’industrial havia anat aplegant cada cop que comprava algun quadre als seus coetanis i que havia aprofitat per a regalar, al llarg dels anys, a la seva amiga íntima, la pintora andalusa Victoria González. A la mort del col·leccionista, aquest conjunt va ser llegat a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú sota el nom «Llegat 1956», nom confidencial donat sota desig exprés dels fills del finat, que així ho van demanar.
Al mateix temps, la col·lecció de la Garriga es va disgregar després que la casa i totes les peces que contenia fossin venudes íntegrament a la família Maragall, propietària de la Sala Parés, que en els mesos següents anà venent a institucions, museus i particulars cadascuna de les obres allí reunides.
Les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya, així com les d’altres museus de l’Estat espanyol, són la prova viva que les gestes d’un sol home aconseguiren forjar una de les col·leccions artístiques catalanes més importants de tots els temps.
