La Caixa d’Estalvis de Sabadell fou una de les primeres entitats bancàries d’aquest tipus que sorgiren a Catalunya, en concret el dia 6 de gener de l’any 1859. Encapçalada per l’industrial sabadellenc Pere Turull i Sallent (Sabadell, 1796-1869) des dels seus inicis ja tingué un caràcter social i cultural que, de manera gradual, s’anà consolidant de manera més palpable. L’any 2013, arran de la fusió de l’entitat bancària amb les caixes Terrassa, Manlleu i Girona, sota el nom d’Unnim i, poc després, amb l’absorció pel Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA), es creà la Fundació 1859 Caixa Sabadell, que gestiona el patrimoni arquitectònic i immobiliari de l’antiga caixa, així com també el seu fons d’art. Avui dia, aquesta entitat segueix oferint una labor sociocultural a través de l’Espai Cultura i l’Espai Natura.
Reculant en el temps, podríem dir que la vessant cultural de l’entitat es veié reflectida en la construcció del que seria la seva nova seu, ubicada al carrer de Gràcia número 17 de Sabadell. Aquest edifici d’estil modernista fou traçat per l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, i inaugurat l’any 1917 amb l’objectiu d’albergar-hi les pròpies dependències bancàries i una biblioteca oberta a la ciutat i un saló d’actes. L’acurada unió entre l’arquitectura i les arts decoratives fan que l’edifici esdevingui tota una obra d’art, on podem admirar vitralls de la Casa Maumejean (datats de 1909) i d’altres dissenyats per l’artista Josep Pey i Farriol o, més recentment, els que realitzà Joan Vila Grau durant la segona meitat del segle xx. A més, hi trobem escultures de Josep Llimona acompanyades per capitells de flors i garlandes projectats pel propi arquitecte així com també un monument central dedicat a Pere Turull, obra dels escultors catalans Ismael Smith i Manuel Fuxà.
Els inicis de la col·lecció: una pinacoteca oberta al públic
Sabem que abans de la creació de la biblioteca pública de la Caixa d’Estalvis (que finalment s’obrí l’any 1928 amb un total de 6.000 volums) ja s’estava pensant dedicar una de les sales del nou edifici a la creació d’una pinacoteca que, com la biblioteca, estaria oberta a tota la població. Amb aquesta finalitat, en la reunió del Consell d’Administració del 19 de juny de 1907 s’acordà adquirir les primeres obres en la V Exposició de Belles Arts i d’Indústries Artístiques a Barcelona. Enric Turull, conseller de l’entitat, visità la mostra acompanyat per l’arquitecte Jeroni Martorell i Antoni Oliver, que aleshores ostentava el càrrec de president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Tot i que amb els diners que disposaven (5.000 pessetes de l’època) podrien haver comprat quatre o cinc teles d’autors catalans prou consagrats, preferiren endur-se a Sabadell obra d’autors forans, en aquest cas un quadre del pintor belga Rodolphe Wytsman titulat La charca i que costava exactament les 5.000 pessetes que duien. Segons l’historiador de l’art Santiago Alcolea Gil, sembla que l’elecció fou suggerida pel propi Martorell, qui estava al corrent de les connexions artístiques que alguns pintors catalans d’avantguarda havien establert amb els artistes belgues. D’aquesta manera s’aprofità l’ocasió per adquirir una obra singular que anés més enllà dels grans noms recurrents de la pintura catalana, obrint i iniciant la col·lecció sabadellenca cap a allò universal.
Si bé és cert que aquest museu no s’arribà a materialitzar i que, tret d’alguns casos, bona part de l’adquisició d’obra cada vegada anava més encaminada a decorar oficines, no hem de menysprear el fet que avui dia l’entitat compti amb un fons d’art que arriba al miler d’obres i que, d’entre elles, es poden destriar una sèrie de quadres i escultures de valor prou remarcable. Alguns historiadors de l’art, com ara Rossend Lozano, creuen que la forta heterogeneïtat d’aquest fons es pot atribuir a la manca d’un lideratge al capdavant de la col·lecció qui, amb criteri i rigor, s’encarregués de les adquisicions tot traçant algunes línies que donessin caràcter a la col·lecció.
La col·lecció avui:
Conscients de la dificultat que suposa dividir la col·lecció en èpoques, escoles o estils, prenem com a base la divisió que en va fer Santiago Alcolea, si bé reordenant-ne la classificació. Així, proposem un primer grup amb pintura clàssica europea, un segon amb pintura local i un tercer dedicat a les darreres tendències artístiques.
El primer grup és, de fet, el més heterogeni i on bàsicament podem trobar una mostra d’autors europeus d’entre els segles xvii i principis del xx. Hem de destacar la gran tela de La predicació de sant Joan Baptista, molt propera a la pinzellada del napolità Luca Giordano, així com dues pintures dels francesos Joseph Vernet i Noel Nicolàs Coypel.
Entrats al segle xix hi trobem una obra de l’anglès William Gillard, de marcades ressonàncies als mestres holandesos i flamencs del xvii i, tancant aquest primer grup, destaquem precisament la primera obra de la col·lecció: La charca del belga Rodolphe Wytsman (1860-1927) qui, junt amb Darío de Regoyos, formava part del conegut Cercle des xx, una associació d’artistes belgues que portaren la modernitat al seu país tot convidant els principals artistes francesos del moment.
El segon grup correspon a la pintura local sabadellenca a cavall entre els segles xix i xx. Podríem dir que aquest grup l’obren les teles de Joan Vila Cinca qui, de manera directa o indirecta, influí en bona part dels artistes sabadellencs. A més, hi trobem obra de Joan Figueras i Soler, deixeble de Tomàs Moragas, Antoni Vila Arrufat, ben representat amb els plafons destinats a decorar l’estand del Gremi de Fabricants de la ciutat a l’Exposició de Barcelona del 1929, Rafael Durancamps, Domènec Soler Gili, Joan Vila Puig, Francesc Planas Dòria, o Joan Vilatobà Fíguls qui, tot i ser molt reconegut per les seves fotografies de principi de segle xx, també feu una incursió en el món de la pintura. A part, hi trobem una obra de Francesc Gimeno que, tot i que no era de Sabadell, hi realitzà diferents estades tal i com ho testimonieja Paisatge suburbial (ca. 1915-1927): una esplèndida vista panoràmica de la ciutat.
Finalment, cal destacar el gran quadre d’Antoni Estruch i Bros: L’Onze de setembre de 1714 (1909) que podríem dir que ja forma part de l’imaginari col·lectiu que es té d’aquest episodi nacional. És cert que Estruch fou un gran pintor de temes religiosos i històrics, fet pel qual anà perdent popularitat a mesura que s’anaven imposant altres estils artístics més frescos i renovadors. Això comportà que Estruch marxés a viure a l’Argentina, on recuperà esperances tot ocupant la plaça de director de l’Escola de Belles Arts de Buenos Aires. Precisament la Caixa d’Estalvis de Sabadell li atorgà un préstec per poder costejar el viatge a l’Argentina, tot posant com a aval el quadre de l’Onze de setembre, raó per la qual ara es troba en aquesta col·lecció i s’ha convertit en l’obra més estimada per l’entitat.
El tercer grup correspon a les darreres tendències artístiques i és on trobem obres del que podríem dir la nova constel·lació d’artistes sabadellencs o, si més no, una bona representació. A part dels vitralls de Joan Vila Grau, hi trobem obres de Manuel Duque, Ramiro Fernández Saus, Joan Vilacasas, Alfons Borrell, Fina Miralles, Oriol Clapés, Xavier Oriach, Agustí Puig, Romà Vallès, Nati Ayala, Jordi Roca, Miquel Forrellad, Oriol Vila Puig o les recentment incorporades de Pep Sallés i Josep Madaula.
Entorn l’any 2000, l’entitat d’estalvis adquirí diverses obres destinades a engrandir la col·lecció. Per una banda trobem noms com Modest Urgell, Baldomer Galofré, Melcior Domenge, Isidre Nonell, Nicolau Raurich o Alfred Sisquella que bé podrien obrir una línia d’art d’entre els segles xix i xx que s’unís amb els artistes locals. A part, també s’hi incorporà un seguit d’obres gràfiques d’autors com Antoni Clavé, Josep Guinovart o Jaume Pla a més de firmes locals com Ricard Marlet, Vilacasas o Vila Grau que enforteixen el tercer grup i l’obren als artistes catalans.
Per acabar, cal destacar que durant el 125è aniversari de l’entitat, s’adquirí una important col·lecció de moneda catalana provinent de l’antiga col·lecció numismàtica d’Enric Vincke. La part més important és la dedicada a la moneda entorn a la Guerra dels Segadors, però també conté alguna peça excepcional com ara una síliqua de Màxim Tirà (segle v). La compra donà pas a una gran exposició i, més tard, s’adequà una sala de la pròpia seu de l’entitat per tal de tenir-la exposada durant un temps.
Algunes de les obres d’art es poden veure en les sales de l’Espai Cultura: un centre de la pròpia Fundació 1859 Caixa Sabadell on realitzen exposicions temporals, tallers per infants, conferències i música en viu. De fet, una de les línies interessants de l’entitat són les exposicions d’art. Potser la més celebrada fou la dedicada a Pablo Picasso l’any 1959 (coincidint amb el centenari de la Caixa de Sabadell) i que esdevingué la primera exposició de l’artista en territori espanyol passada la Guerra Civil. Altres que cal recordar són les dedicades a creadors sabadellencs (com ara al ceramista Marian Burguès l’any 1992) o la d’art sacre del Vallès(1991) que, de ben segur, contribuí a posar les bases del que podria ser un futur museu diocesà.
