El Cercle Artístic de Sant Lluc és una associació dedicada a la pràctica del dibuix i al foment de les arts i el pensament, fundada l’any 1893 per artistes i arquitectes (entre ells, Alexandre de Riquer, els germans Llimona i Enric Sagnier) que decideixen desvincular-se del Cercle Artístic en un inici per qüestions morals aviat definides amb més claredat entorn a principi com la defensa d’una tasca artística arrelada a la societat, la catalanitat i la centralitat del dibuix.
Sant Lluc –és així que avui dia és coneguda l’entitat– juga un paper rellevant durant el noucentisme, amb socis com Josep Pijoan, Eugeni d’Ors i Joaquim Torres-García; acull tant els joves de l’Agrupació Courbet com la proposta de renovació del llenguatge estètic religiós dels Amics de l’Art Litúrgic, i participa de la revifada cultural dels anys de la República amb iniciatives que toquen les més diverses disciplines artístiques. Obligada a tancar portes l’any 1936 pels seu orígens catòlics, un cop establert el règim franquista, no podrà reobrir fins l’any 1951 pel seu tarannà catalanista.
Aquest tancament perllongat, que porta a la dispersió d’una part considerable de l’arxiu i la biblioteca, devia afectar el patrimoni de l’entitat del qual es posseeixen informacions tan escasses que només permeten hipòtesis. Sant Lluc comptava amb recursos econòmics minsos, destinats a les sessions d’apunts al natural i a desenvolupar nombroses iniciatives, i no hi ha notícies que es dediquessin a adquisicions d’obres d’art. No obstant, es devien rebre donacions de socis. Avui dia, no queda rastre dels «mármoles griegos, marfiles italianos, frontales del renacimiento, cerámica de reflejos catalana, arquillas góticas, pinturas de todas épocas» que, segons el crític Raimon Caselles, decoraven la primera seu del carrer del Call el dia de la seva inauguració, ni de la «mascarilla de Fortuny voltada de llorers» que s’esmenta a La Tradició Catalana en la mateixa ocasió. I si la crida als socis per tal que aportessin peces per decorar la nova seu del carrer Montsió l’any 1903 havia tingut fruits, no n’hi ha proves tangibles.
Els testimonis artístics de l’etapa anterior a la reobertura de 1951 són comptats: a més de part de la biblioteca —on destaquen revistes internacionals i locals d’època modernista, el fascicle Navidad editat per l’entitat i un extraordinari volum japonès amb flors que exemplifica l’obsessió japonista de tombant de segle— cal esmentar un oli de gran dimensions del pintor Joan Llimona (1901 ca.), a més de dues tintes xineses, el cartell de la iv exposició col·lectiva (1899) i el penó de l’entitat (1899), totes elles d’Alexandre de Riquer. A banda de les dues últimes peces, que devien ingressar al fons al moment de la seva creació, es desconeix si les altres obres que remunten a les primeres dècades del segle xx pertanyien a Sant Lluc en la seva primera etapa o hi entren a partir de l’any 1953, quan l’entitat s’instal·la al carrer del Pi després de dos anys sense seu.
Amb poques excepcions, el més de miler d’obres de l’actual col·lecció va ser realitzat a partir dels anys cinquanta i conforma un conjunt heterogeni, en gran majoria de dibuixos, gravats i pintures i, en mesura considerablement inferior, d’escultures. La creació d’un taller de fotografia en la seu de Palau Mercader, on Sant Lluc es trasllada l’any 2009, ha impulsat la incorporació d’aquest mitjà expressiu al fons, del qual destaca una entranyable imatge dels decadents espais de la seu del carrer del Pi de la mà de Tony Catany (2007).
Gràcies a les constants donacions dels propis artistes o dels familiars, la col·lecció inclou creacions de socis i sòcies (citem, només a tall d’exemple, els presidents Joaquim Renart, Mercè Llimona, Rafael Solanic, Francesc Subarroca, Esther Xandri, Claret Serrahima, Lluís Utrilla, Josep Parera) i d’artistes que hi han mantingut afinitats electives (Josep M. Subirachs, Frederic Marés, Carlos Pazos, Nora Ancarola, Frederic Amat). Variades per tècniques, dimensions i temàtiques, sovint revelen aquella atenció cap al cos humà que és central en la pràctica artística de Sant Lluc, com és el cas de les figures femenines captades amb llapis de plata i aquarel·lades per Francesc Artigau (2011); la sèrie de 25 apunts al natural realitzats per Joaquim Pijoan (2011), i les tintes xines de Josep Pla-Narbona que descriuen dues sessions de dibuix en viu a Sant Lluc en etapes ben llunyanes (1960 i 2013).
Un grup considerable d’obres presents a la col·lecció es vinculen a projectes promoguts per Sant Lluc, com és el cas de la subhasta de dibuix realitzada l’any 1959 per sanar-ne les finances, una iniciativa que comptà amb la generositat d’artistes com Pablo Picasso, Joan Miró o Salvador Dalí. Sant Lluc en guarda els dibuixos d’Antoni Tàpies, Joaquim Llucià, d’un jove Joan Rabascall i dels veterans Josep Aragay i Josep Camps Arnau, entre d’altres. D’un semblant acte de generositat prové una litografia de Joan Miró, l’única que es conserva de les que l’il·lustre soci donà per tal que la seva venda ajudés les finances de l’entitat on havia mogut les primeres peces. Avui penja a la sala social de la seu de Palau Mercader en companyia d’un altre collage mironià de grans dimensions i de caràcter força singular, donat per Pilar Juncosa i realitzat entorn al 1980.
Així mateix, gairebé tots els impulsors de la secció Cicle d’art d’avui (Amèlia Riera, Joaquim Llucià, Carles Mensa, Esther Xargay i Lluís Bosch Cruañas) són representats amb peces o bé d’aquella dècada dels seixanta de recerca de nous llenguatges o bé lleugerament posteriors. També hi figuren dibuixos i cartells d’una de les iniciatives que impulsa el grup, el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró.
