Josep Elias i Verdaguer

11/4/2022

Moià (Moianès) 1690  - Madrid 1771

La figura del prevere i organista Josep Elias i Verdaguer, organista i compositor de renom, ocupa un lloc destacat en la història de la musicologia catalana i espanyola. Era fill de Francesc Elias, un paraire de Moià, i de Maria Verdaguer, d’Oló. Els seus inicis com a organista cal situar-los al monestir de Sant Pere de les Puel·les (1712-1715) i a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona (1716-1724), però és a Madrid, al servei de les monges del convent de las Descalzas Reales, on la seva fama es consolidà fins a ser reconegut com un dels músics més rellevants del seu temps.

La seva obra per a orgue, en bona part coneguda pel manuscrit del seu deixeble Antoni Català Músicha de órgano del Sr. Joseph Eliasmi maestro, etcho el 1º de juliol del año 1717 (BNE, provinent de Bellpuig de les Avellanes) o pel manuscrit Obras de órgano entre el antiguo y moderno estilo (BC, manuscrit 709, 1749), entre altres, aplega més de mig miler de composicions per a aquest instrument. Els musicòlegs n’han destacat la riquesa de la seva tècnica contrapuntista i la simplicitat de les seves fugues, deixant-se sentir en compositors coetanis com José de Nebra, Sebastián Albero o el pare Antoni Soler.

En paral·lel a la seva faceta de músic, Josep Elias cultivà l’afició per al col·leccionisme de pintura, majoritàriament d’escola espanyola dels segles xvii i xviii. La tipologia i la temàtica de les obres conservades d’aquella extensa col·lecció que aplegà suggereixen que foren adquirides en subhastes i encants durant la seva llarga estada a Madrid. Per voluntat d’Elias, el conjunt de peces va ser llegat al cambril de la Mare de Déu de la Misericòrdia de l’església de Santa Maria de Moià (Figura 1).

Gràcies als estudis recents de Jaume Clarà, essencials per al dibuix més actual i acurat de la seva col·lecció, es pot saber que la primera descripció de les pintures s’associa a un inventari de 1726 del cambril provisional -el definitiu s’erigí entre 1736 i 1741-, segon el qual hi ha havia dotze quadres a la paret «ab guarnició dorada i quatre més ab vidre» de la imatge de la Mare de Déu,  a banda de dos més de la Mare de Déu dels Dolors i de la Verònica. Aquell inventari primerenc, no obstant, podria fer referència a obres de devoció i no pas a les peces que pròpiament configuraven una part inicial de la col·lecció. La primera menció explícita al llegat és d’un inventari dels béns del cambril de 1753, on ja s’especifica que alguns quadres de la tercera sala del cambril -un Naixement i una Verge de la Humilitat- provenien del llegat Elias. Amb el temps, altres llegats paral·lels al d’Elias anaren engreixant la xifra d’obres, com el que efectuà mossèn Genís el 1754. El gruix més gran d’obres, però, arribà per via de les voluntats expressades pel prevere Elias en els successius testaments que va dictar. El 6 de febrer de 1751 va disposar que totes les pintures de la seva propietat s’enviessin al cambril esmentat a excepció d’una que havia d’enviar-se a l’Escola Pia de Moià. Un any més tard redactà un segon testament on afermà de nou la deixa, i va donar una pintura més a les escoles. El 1761 va fer el darrer testament conegut, malgrat que no morí fins el 18 de febrer de 1771. De l’encant dels seus béns, se’n separaren les pintures i els llibres que havien estat indexats deu anys abans en una memòria en forma d’inventari succint.

La importància i la fama d’aquell extraordinari llegat s’estengué molt ràpid i el cambril es convertí ben aviat en un lloc freqüentat per visitants il·lustres. La primera notícia és d’un poema del col·legial de l’Escola Pia de Moià, Ignasi Pons, que fa una lloança de la bellesa de l’espai guarnit amb les obres. També en dona fe el visitador episcopal, que el 1785 es queixava dels destorbs que ocasionaven les constants visites per a la celebració de la missa. El 1789, Francesc Vilarrúbia,  en resposta al famós qüestionari de Francisco de Zamora, deia:

Pero si la arquitectura hace famoso y magnífico este camarín en todas sus piezas proporcionadas y adornadas, todavía le hacen más hermoso, ameno, vistoso y entretenido las muchas y varias pinturas exquisitas; siendo por su mayor parte dádiva del célebre organista del Monasterio de Descalzas Reales de Madrid, Dn. Joseph Elias, nuestro paisano, que pudo, aprovechando los lances oportunos de las subastas, recoger en el largo espacio de su residencia en aquella Corte una colección de cuadros que por el primor, elegancia y variedad de pinceles, son el hechizo de los peritos y apasionados. La Exma. Madama de Amat, ex-virreina viuda del Perú, señora muy recomendable por sus virtudes y por su gusto y pericia en la pintura, en la visita que tres años atrás hizo al camarín, de las pocas horas que estuvo en Moyá en día de Feria empleó dos cabales examinando pinturas.

Vilarrúbia, però, va ser incapaç d’identificar els autors de les obres, encara que deia que «muchos de ellos fueren excelentes y famosos», i es feu ressò de l’existència d’un retrat de l’organista, no conservat.

Uns anys més tard, el 1808, la gasiveria del baró de Maldà cap a les pintures li feu dir només que eren «de tots tamanys, grans y xichs, y altres vàrios, per bons ratos de entreteniment». No se sap exactament el nombre de pintures que es van perdre o que van desaparèixer com a conseqüència de les constants ràtzies de les tropes franceses a Moià, un aspecte que quedà recollit al Diccionario geográfico universal de 1832. Abans de l’esclat de la primera guerra carlina, el 1839, el cambril tenia comptabilitzades més de quatre-centes obres, que cal suposar que en gran part eren del llegat de Josep Elias i de les noves incorporacions.

Després de la carlinada, que comportà la crema de la vila de Moià; el nombre de pintures quedà reduït a cent quaranta-set. Un nou inventari de béns de 1866, realitzat pel capellà i cambrer Isidre Dalmau, situà la xifra en cent cinquanta-dos quadres i descriví la ubicació d’alguns ells, la major part col·locats a les escales i a les avantcambres.

L’estocada final a la col·lecció es produí durant la Guerra Civil espanyola, que arrasà del tot l’església i la totalitat dels seus retaules. Només un petit grup de peces, algunes de les quals porten la signatura «Elias» afegida en tinta de color negre al revers (Figura 2), se salvaren i es traslladaren, uns anys més tard i per ordre de l’ajuntament, a la casa natal de Rafael de Casanova de Moià.

La tipologia i la qualitat de les obres identificades o adscrites a la col·lecció embrionària de l’organista és desigual i requerirà encara de més estudis. A hores d’ara, almenys, es pot identificar una còpia setcentista de l’Adoració dels pastors de Carlo Maratta, realitzada a través d’algun dels múltiples gravats que es feu d’aquesta obra; i un grup de teles octogonals, segurament d’escola catalana, l’interès de les quals resideix en els gravats que s’utilitzen per treure’n les escenes. Menció a part mereixen alguns fragments de natures mortes (Figura 3 i 3a), no massa lluny dels codis de representació del gènere vistos en obres  d’Antonio Ponce o Juan van der Hamen, i un grup de teles de major qualitat, entre les quals destaquen Una escena religiosa enmig d’un capritx arquitectònic, a la manera dels pintors de perspectives Juan de la Corte i Francisco Gutiérrez Cabello. L’ Aparició de la Verge i el Nen a sant Antoni de Pàdua és una obra signada pel madrileny Francisco Camilo el 1663 (Figura 4), al qual també se li ha atribuït l’oli Sant Josep advertit per l’àngel. Una altra peça, la Maria Magdalena, s’ajusta a l’estil de les versions del tema del pintor Mateo Cerezo (Figura 5). En darrer terme, un sant Isidre, que té l’aparença d’esbós, recorda les versions del sant que va fer-ne la pintura madrilenya del darrer terç del segle xvii, com ara les de Juan Carreño de Miranda per a les obres de l’església de San Andrés de Madrid. Amb més seguretat que l’anterior, cal atribuir a Carreño de Miranda el sant Sebastià (Figura 6)  sense cap mena de dubte una de les millors obres de la col·lecció Elias. En aquest cas, les similituds amb el Martiri de sant Sebastià atribuït al pintor madrileny del Museu Suermondt-Ludwig d’Aquisgrà són molt reveladores, així com amb el sant Sebastià de la parròquia de San Justo i Pastor de Madrid.

Bibliografia

Alcalde, Gabriel; Miralpeix, Francesc. Passió col·leccionista. El museu-biblioteca de mossèn Pere Valls i Vilà (1848-1925). Perpignan, Presses Universitaires de Perpignan, 2014.

Clarà Arisa, Jaume. «Noves aportacions sobre Josep Elias i la col·lecció del cambril de Moià», Modilianum. Revista d’estudis del Moianès. 2a època. núm. 65, 2n semestre de 2021, p.35-77.

Llorens, Josep Maria. «Elías, José. Barcelona, c. 1690 – Madrid, c. 1760. Organista y compositor.», Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia. [Consulta: desembre de 2020]

Miralpeix, Francesc. «Francisco Camilo, Aparició de la Verge a sant Antoni»,  Llums del Barroc (catàleg de l’exposició) Girona, Fundació Caixa de Girona, 2004, p. 46 -47.

Oranias, Ramon. «Josep Elias: l’organista i el compositor», Modillianum. Revista d’estudis del Moianès, núm. 28 (juliol 2003), p.33-48.

Tarter, Ramon; Font, Anna. «Aportacions a la biografia de l’artista moianès Josep Elias (1690-1771)», Modillianum. Revista d’estudis del Moianès, núm. 28 (juliol 2003), p. 3-32.

Tarter, Ramon. «Josep Elias. Eclesiàstic, músic i col·leccionista d’art», Taüll, núm. 17, abril de 2006, p. 24-26.

Francesc Miralpeix Vilamala