Las Norias de Daza, El Ejido (Almeria) 19/10/1931
- Benidorm (Marina Baixa) 24/10/2013
És molt difícil trobar algú que no conegui la figura de Manolo Escobar, nom artístic de Manuel García Escobar. Hi ha, però, una faceta molt més desconeguda a la vida d’aquest famós cantant i actor del cinema folklòric espanyol, la de col·leccionista de pintura i dibuix contemporani, activitat que es convertí en una de les seves grans passions (fig. 1).
Si bé és cert que no va néixer a Catalunya i que va viure també a Madrid (La Moraleja, Alcobendas) i a Benidorm (des de l’any 94), si d’algun lloc se sentia el cantant era d’Almeria, de Barcelona i de Badalona. Així ho expressava sempre que tenia ocasió i així ens ho manifestà una de les persones que millor el coneixia, Gabriel García Mármol, nebot, fillol i mànager de l’artista. L’especial vincle de Manolo Escobar amb Barcelona, on va començar la seva carrera, on formà bona part de la seva col·lecció i hi va mantenir un dels seus domicilis durant més de 30 anys, explica, doncs, la inclusió del col·leccionista en aquest repertori.
Alguns trets de la seva vida i carrera professional
Cinquè d’una família de deu germans, el seu pare, Antonio, treballava al camp, però Manolo va voler dedicar-se a una altra activitat i de seguida va començar a treballar en la fonda de la seva família on va aprendre també música de la mà d’un mestre republicà retirat.
Poc abans de complir 15 anys, l’any 1946, començà la seva relació amb Barcelona, quan, amb dos dels seus germans, Salvador i Baldomero, marxà a la Ciutat Comtal, primer al Barri Xinès i poc després a Badalona, on es reuní tota la família. En aquells moments va treballar d’aprenent en diversos oficis i fent actuacions als vespres amb els seus germans, presentant-se com «Manolo Escobar y sus Guitarras». Va fer de tot: ebenista, paleta, treballant a la indústria química i metal·lúrgica...; també treballà a Correus i per a poder opositar-hi va realitzar aleshores el Batxillerat elemental.
1956 és l’any de la seva primera actuació professional i dos anys després començà la carrera discogràfica. El 1959 es casà a Colònia amb l’alemanya Anita Marx, que havia conegut set mesos abans a Platja d’Aro, i amb qui va compartir tota la vida. Anys després la parella adoptaria una filla, Vanessa.
L’any 1962 va morir el seu pare sense poder veure com el fill començava a destacar al món de la cançó espanyola amb les coples del mestre Solano, i com va debutar als teatres de Madrid i Barcelona. Un any després s’estrenà la seva primera pel·lícula, Los guerrilleros. Així, l’any 1965 es va poder comprar un xalet a Benidorm, ciutat que es convertiria en la seva residència habitual a principis dels anys noranta.
Al llarg de la seva carrera va publicar 70 discos, dels quals, 24 d’or i un casset de platí. I va protagonitzar 19 pel·lícules de temàtica musical. El seu disc Y Viva España fou el disc més venut de la història de la música a Espanya des del 1973 fins al 1992.
Als anys setanta va fundar una empresa tèxtil amb dos socis que acabà en fallida l’any 1980, i va portar el cantant a la ruïna, ja que havia avalat els socis amb el seu capital personal. Va ser un cop molt dur en l’àmbit financer i personal del qual es va anar recuperant a poc a poc amb el suport dels amics i sense parar de treballar fins al final de la seva vida per a pagar deutes i poder mantenir la seva família.
L’any 2000 van començar les complicacions de salut del cantant, amb diverses operacions de cor, i al 2010 va fer públic el càncer que patia. No obstant, continuà treballant en gires amb tres espectacles on repassava les cançons més emblemàtiques de la seva trajectòria.
L’any 2011 el Consell de Ministres li concedí la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball (hi havia cotitzat durant 67 anys) i el 2013, poc abans de morir, en reconeixement a la seva trajectòria va rebre la Medalla al Treball President Macià que li lliurà el president de la Generalitat Artur Mas, encara que no va poder recollir-la en persona, i fou entregada a Gabriel García Mármol.
L’any 2014 l’Ajuntament de Badalona, ciutat on va viure des dels 15 fins als 30 anys, va instal·lar al Passeig de la Salut una estàtua homenatjant el cantant, en el mateix lloc on la família va viure en arribar a la ciutat. És una peça de bronze d’1,75 m d’alçada i 250 quilos de pes realitzada per l’artista badalonina Susana Ruiz, que retrata el cantant quan tenia uns 45 anys.
Manolo Escobar, col·leccionista
Va ser a Barcelona on començà la primeres passes al món del col·leccionisme. Com el cantant va declarar en algunes ocasions, no sabia d’on li venia aquesta afició; el que sí sabia és com l’apassionava col·leccionar art contemporani; l’art que reflectia el seu temps, visitar fires, galeries i estudis d’artistes, fins arribar a vegades a l’obsessió.
Li agradava comprar obres que li impactaven sense importar massa el renom de l’artista; de fet, moltes de les pintures i dibuixos que adquirí eren d’artistes que començaven la trajectòria, molts dels quals més tard van conèixer l’èxit i el reconeixement. Era ell personalment qui comprava i no li agradava la figura de l’assessor o de l’intermediari, figura a qui acudia en ocasions quan es tractava de comprar en subhastes, ja que, deia, la seva popularitat podia perjudicar-lo quant a la pujada del preu de les obres. Era un assidu visitant de la fira ARCO de Madrid, on cada any l’esperaven els galeristes. Deia també que, encara que li encantava el contacte amb els artistes, preferia comprar en galeries, on se sentia més còmode a l’hora de negociar els preus; era un costum integrat a la seva personalitat i que a vegades portava al límit. En ocasions, inclús, havia perdut l’oportunitat d’adquirir les obres que li agradaven, de la qual cosa, assegurava, se n’havia penedit tota la vida. Fins i tot, hi havia galeries que rebien del cantant una quantitat mensual o setmanal per assegurar-se les compres que l’interessaven. I ho feia així perquè, segons les seves paraules, no hauria estat capaç de qüestionar els preus als artistes, la feina dels quals admirava i respectava per sobre de tot.
Un tret que, com a molts col·leccionistes el va caracteritzar, fou l’obsessió per comprar. L’artista assegurava que va haver-hi un moment en què no era capaç de sortir d’una galeria sense haver-hi comprat alguna peça; deia que per a desenganxar-se’n va haver de fer un enorme esforç de contenció, optant per estar dos anys sense comprar res fins que finalment va poder entrar en una galeria i sortir-ne sense cap obra.
Mai va comprar per a especular, per fer negoci, encara que va trobar també en la seva afició una manera d’assegurar un futur— mai se sap si incert—, a la seva família. Per això, era una col·lecció de què pocs havien escoltat parlar; una col·lecció silenciada, amagada, un extraordinari gaudi personal que compartia amb amics i cercles propers. Conservava les obres a la casa de Benidorm, on se n’exposaven moltes i s’emmagatzemaven la major part. Quan li comentaven quina era la raó per la qual comprava tantes obres; si les havia de guardar deia que això no importava, que ell sabia que hi eren i que quan volia veure-les, les treia i en gaudia. Només en tres ocasions, i ja als anys finals de la seva vida, va mostrar públicament l’obra que posseïa, en unes exposicions que recollien una selecció de les prop de dues mil obres que arribà a reunir. Encara avui dia es desconeix el nombre exacte d’obres que englobava el conjunt.
La primera mostra que es va realitzar, El coleccionismo privado. Una mirada a la colección de Manolo Escobar, va tenir lloc del 27 d’abril al 20 de maig de 2007 a la sala d’exposicions de la parròquia d’Ejea de los Caballeros (Saragossa), en el marc de l’edició anual d’EnseñARTE, i va mostrar 36 obres de la col·lecció. Per a aquesta ocasió es va realitzar un catàleg, a càrrec de Fernando Castro Flórez, Ricard Mas Peinado i Bárbara Schwarzwälder.
La segona exposició va tenir lloc del 18 de juliol al 2 de setembre també al 2007 al monestir de Veruela (Saragossa), sota el patrocini de la Diputació Provincial de Saragossa (fig. 2); una important mostra en un espectacular marc on es van poder veure 154 obres de 110 artistes, incloses les que s’havien exposat a Ejea de los Caballeros. Les peces seleccionades es van reunir en el catàleg de l’exposició: Manolo Escobar, el apasionante vicio de coleccionar, amb textos del comissari de la mostra, Fernando Castro Flórez, de Ricard Mas Peinado, d’Arnau Puig, amb una entrevista al col·leccionista realitzada per Bárbara Schwarzwälder, i finalment amb el catàleg de les obres a càrrec d’Alberto Serrano. És imprescindible mencionar que les dues mostres celebrades a Saragossa van ser possibles gràcies a la iniciativa i la inestimable col·laboració del galerista, col·leccionista i amic de Manolo Escobar, Miguel Marcos.
Per acabar, la tercera mostra, Una mirada española: Manolo Escobar coleccionista fou celebrada al Centre d’Art d’Alcobendas (Madrid) del 12 de juny al 20 de setembre de 2012 (fig. 3). En aquesta ocasió, es presentaren 132 pintures i dibuixos i dues escultures de la col·lecció, sota el comissariat de Juan Manuel Bonet. El catàleg editat, realitzat pel comissari de l’exposició, presenta les obres ordenades pels períodes i moviments artístics presents en la col·lecció. Hem de ressaltar que la implicació del pintor Daniel Bodas en la realització de la mostra fou fonamental perquè el projecte es fes realitat.
La col·lecció
La qualitat de la col·lecció que va arribar a formar testimonia el bon ull del cantant i el criteri divers i plural que va desenvolupar. Encara que va tenir algunes escultures, fonamentalment es va interessar per la pintura espanyola, sobretot contemporània, però també per l’obra d’artistes consagrats de finals del segle xix i primera meitat del xx, als quals s’han de sumar alguns noms rellevants del panorama internacional, sobretot alemanys i nord-americans. No va excloure cap moviment artístic ni se’n va cenyir a cap en concret: comprava tan sols el que li agradava. Gairebé sense adonar-se’n, aquest col·leccionista que s’autoanomenava simplement aficionat, va reunir un dels conjunts més importants de pintura espanyola de la postmodernitat.
Inicià les compres als anys seixanta quan començà a guanyar diners amb la música, sense la intencionalitat real de formar una col·lecció. La primera obra que va comprar fou el Retrat del senyor Llobet (fig. 4), una aquarel·la de Francisco Gimeno. A partir d’aquell moment va continuar comprant sobretot pintura dels segles xix i xx, amb noms com Raimundo de Madrazo, Eliseu Meifrén, Ricard Opisso, Ramon Casas, Ignacio Zuloaga, Darío de Regoyos, Isidre Nonell, Daniel Vázquez Díaz, Pedro Flores, Gustavo Bacarisas o Juan Gris. Considerava que una de les seves obres més valuoses era La primavera de Joaquín Sorolla, pintura que va comprar la seva dona, qui compartia l’afició del cantant, i que van haver de vendre l’any 2000 a la Fundació Lladró quan Manolo Escobar va patir diverses intervencions de cor i no sabia si podria seguir cantant.
I a mesura que travava amistat amb galeristes i artistes, va iniciar un camí d’aprenentatge que el portà a entendre i estimar l’art contemporani, i va comprar llibres i revistes fins arribar a tenir una completíssima biblioteca d’art.
Quasi el 80% de la col·lecció la va formar entre els anys setanta i vuitanta; la primera dècada fonamentalment a l’ambient i mercat artístic barceloní i la segona, al madrileny, quan va comprar en alt grau, art emergent imbuït de l’esperit de la movida.
Realisme, expressionisme, abstracció, informalisme, constructivisme, pop art o nova figuració, són alguns dels moviments artístics del segle xx presents a la col·lecció, i el llistat d’artistes que s’hi representen és aclaparador.
Des de l’art de preguerra fins a l’informalisme trobem a Ramon Gaya, a Emili Grau Sala, Vicente Escudero, als membres de l’escola de París, com Pancho Cossío; de l’escola de Vallecas, amb Benjamín Palencia; del grup El Paso, com Manolo Millares, Rafael Canogar, Luis Feito i Antonio Saura; Miguel Vivancos, Xavier Valls, Agustín Redondela o Manolo Blasco.
Després, a partir de l’informalisme, hi ha figures fonamentals en la conformació de les avantguardes com: Juan Antonio Aguirre, Eduardo Arroyo, Juan Barjola, Enrique Brinkmann, Eduardo Chillida, Martín Chirino, Antoni Clavé, Gerardo Delgado, Francisco Farreras, Alfonso Fraile, Juan Genovés, Josep Guinovart, José Hernández, Manuel Hernández Mompó, José P. Jardiel, Maruja Mallo, Carlos Mensa, Lucio Muñoz, Francisco Peinado, Albert Ràfols Casamada, Joan M. Roca Fuster, Gerardo Rueda, Eduardo Sanz, Eusebi Sempere, Antoni Tàpies, Rosa Torres, Eduardo Úrculo, Manolo Valdés, Darío Villalba, o l’Equip Crònica, entre d’altres.
Un dels nuclis més rellevants de la col·lecció està conformat pels artistes que consolidaren el seu llenguatge a partir de la dècada dels vuitanta; artistes que desenvoluparen diferents propostes partint de les avantguardes, procedents de diverses zones de la península. Així trobem exemples del conceptualisme o la pintura en Catalunya, la figuració i el neogeometrisme valencià, el neoconstructivisme basc, les propostes dels gallecs del grup Atlántica o de la nova figuració madrilenya. En aquest bloc estan representats un llistat interminable d’artistes com ara: Pep Agut, Alfonso Albacete, Carlos Alcolea, Frederic Amat, José Ramón Amondarain, Amalia Avia, José Manuel Ballester, Miquel Barceló, Dis Berlín, Daniel Bodas, José Manuel Broto, Ignacio Burgos, Carmen Calvo, Miguel Ángel Campano, Ceseepe, Rafael Cidoncha, Victoria Civera, Chema Cobo, Carlos Durán, Pepe Espaliu, Antonio de Felipe (fig. 5), Ramiro Fernández Saus, Rafa Forteza, Carlos Franco, Ferran García Sevilla, Curro González, Luis Gordillo, Xavier Grau, Menchu Lamas, Antón Lamazares, Laxeiro, Eva Lootz, Jesús María Lazkano, Luis Maraver, Sigfrido Martín Begué, Víctor Mira, Herminio Molero, Guillem Nadal, Andrés Nagel, Juan Navarro Baldeweg, Antón Patiño, Carlos Pazos, Perejaume, Gonzalo Puch, Jaume Plensa, Agustí Puig, Manolo Quejido, Matias Quetglas, Miguel Rasero, Santana, Soledad Sevilla, José María Sicilia, Horacio Silva, Pablo Sycet, Juan Ugalde, Darío Urzay, Xesús Vázquez, Daniel G. Verbis, Guillermo Pérez Villalta o Zush/Evru.
De l’àmbit internacional hi ha peces de Georg Baselitz, Jiri G. Dokoupil, Reiner Fetting, Sam Francis, Tsuguharo Foujita, K. H. Hödicke, Markus Oehlen o A. R. Penk. El cantant acostumava a dir que tenia més obra d’artistes alemanys, influït per la seva dona.
L’última obra que va comprar Manolo Escobar va ser una natura morta de fruites de Carmen Laffón. Quan parlava de la col·lecció sempre apuntava que li faltaven obres que considerava fonamentals en tot conjunt d’art contemporani; que li hauria agradat molt tenir obra d’Antonio López, així com un Tàpies més important del que ell tenia i, com no, obra de Picasso, Dalí o Miró, però que la inversió que allò requeria l’hauria fet vendre una part del seu fons. I, encara que ja no sentís el mateix cap a algunes de les peces que va adquirir al llarg de la seva vida, no estava disposat a vendre’n cap, si no era una qüestió vital.
El futur de la col·lecció el decidirà la seva filla, en mans de la qual va quedar la impressionant col·lecció de Manolo Escobar.
