Tarragona c. 1520
- Tarragona 23/6/1578
Historiador i advocat. Tot i que es desconeix la data del seu naixement, ell mateix va confirmar per escrit que era natural de Tarragona. El seu pare fou el cavaller Joan Pons, doctor en Drets i —entre altres càrrecs— magistrat del regne de Nàpols, casat el 1516 amb Isabel, filla de Lluís d’Icart i de Requesens, senyor de Torredembarra i —també entre altres càrrecs— castellà del Castel Nuovo de Nàpols (1517).
Lluís Pons, que s’autoqualificava de donzell (com a fill de cavaller que era), estava emparentat amb diferents membres de l’aristocràcia tarragonina, com Pere de Castellet (senyor d’Altafulla i procurador reial de la Ciutat i del Camp de Tarragona), Perot de Castellet (canonge de Tarragona i bisbe d’Urgell), Dionísia de Requesens (baronesa de Vallmoll, de qui Joan Pons fou administrador després de tornar d’Itàlia), Cristòfor d’Icart (senyor de Torredembarra i primer marit d’Isabel Agustí, que era germana del famós i erudit arquebisbe Antoni Agustí i Albanell i casada en segones noces amb el duc de Cardona), etc.
No es coneixen dades de la infantesa i la primera joventut de Lluís Pons, qui —segons confessió pròpia— va tornar a Tarragona i s’hi va establir el 1545, ja amb el títol de doctor en Drets (no sabem si va estudiar lleis a Lleida o a Itàlia). Va ocupar, entre d’altres, els càrrecs de jutge general d’apel·lacions de la Ciutat i del Camp de Tarragona i d’advocat del Capítol de canonges de la catedral, sense deixar d’exercir la jurisprudència de manera privada i d’ocupar-se del patrimoni familiar. Es va casar amb Lucrècia, filla del cavaller Joan de Vallbona i de Riglós i germana de Gaspar Fabrici de Vallbona i de Mediona, el qual era canonge i catedràtic de Dret a Lleida i procurador a Roma del monestir de Vallbona (en el qual van professar unes quantes dones de la família). Lluís i Lucrècia van tenir —si més no— sis fills, cinc dels quals mascles. L’hereu, Joaquim Pons, es va casar amb Jerònima de Castellví, senyora del Masricart. El fill dels dos, Fabrici Pons de Castellví, fou senyor del Masricart, cavaller de l’Orde de Sant Jaume, oïdor de la Real Audiència de Barcelona i membre del Consell reial, i va intentar completar i editar algun dels manuscrits del seu avi.
Lluís Pons va morir a Tarragona el 23 de juny de 1578, només cinc mesos després de la seva muller, i fou enterrat a la cripta dels Icart, al convent extramurs dels dominics (arranat durant la posterior Guerra dels Segadors). Només va poder publicar en vida una de les seves obres, el Libro de las grandezas y cosas memorables de la Metropolitana Insigne y famosa Ciudad de Tarragona (1572, però amb una fe d’errates datada el 1573), del qual es conserven a l’Arxiu Històric de Valls les versions manuscrites en català (editada el 1984) i en castellà. Aquest llibre és una de la fites historiogràfiques d'obligada referència, encara avui, en la investigació antiquària i arqueològica de la ciutat i descriu amb força detall els principals elements arqueològics de la ciutat i de les rodalies, a més d'esmentar o transcriure diversos documents d’interès històric. L'any 1984 fou editada per Eulàlia Duran la versió catalana original d'aquesta obra, molt més detallada, onomàsticament i topogràficament, en alguns capítols i que presenta sobretot una excel·lent descripció de l’estat dels monuments romans, aleshores molt més conservats que ara. En aquesta versió catalana es donà compte del seu contacte o col·laboració directa (1563) amb el pintor flamenc Antoon van den Wijngaerde, enviat pel rei Felip ii per a dibuixar —de manera topogràfica i panorámica— les principals ciutats de la Península. En la dedicatòria al rei suara esmentat de l'edició de 1572-1573, Pons explicava com es va anar formant la seva afecció humanística, a través de la lectura i de l’interès per la història antiga de la ciutat natal:
[Me] propuse el Año de nuestra redemption mil y quinientos y quarenta y cinco que bolvi de mis estudios en esta antiquissima ciudad de Tarragona tomar por recreacion y passeo como de hecho tome las horas desocupadas [...] de leer y passar todas las historias que a mi noticia han venido y he podido aver, principalmente las de los Romanos pues las leyes están llenas dellas y de sus antiguedades, y assi como a cosa mas conjuncta, y cassi necessaria a mi profession he leido muchas dellas, y leyendolas la affecion de la naturaleza mia me movio a notar, especialmente todo lo que hallava en loor y excellencia de la dicha ciudad, dulcissima patria mia, escriviendolo todo en un quaderno de papel para poder mejor encomendarlo a la memoria y dar alguna satisfaccion a diversas gentes que piden de las antiguedades de la dicha ciudad, cuya fama esta por todo el mundo estendida.
El 1954 fou editada una còpia no hològrafa d’un arxiepiscopologi que Pons havia redactat a partir de la consulta dels arxius eclesiàstics de Tarragona i que el 1572 havia dedicat a l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta. El seu successor, Antoni Agustí, va revisar l’arxiepiscopologi i en descartà la publicació, a l’igual que el manuscrit d’una tercera obra de Pons, una excel·lent compilació de l’epigrafia llatina de Tarragona i del seu antic territori. Aquesta darrera obra, intitulada Epigrammata antiquae urbis Tarraconensis i encara inèdita (malgrat que estava referenciada en la darrera edició del Corpus Inscriptionum Latinarum), constitueix la millor i més amplia col·lecció de la seva època de transcripcions i localitzacions d’inscripcions romanes de Tàrraco (a més d’algunes d’època medieval) i és una de les majors fonts d’información directa o indirecta dels diversos corpora epigràfics editats fins avui.
Sabem que Lluís Pons va treballar en el seu recull d’inscripcions al llarg de molts anys, de manera paral·lela amb les seves dues altres obres esmentades. En la dedicatòria del seu arxiepiscopologi (14 de maig de 1572), Pons explicava que també havia compilat —a més del Llibre de les grandeses— «un altre llibre de tots los epigrammes se son trobats en dita ciutat del temps dels Romans, y per ordre de A.B.C. restan les cosses duptoses de aquells per leys, doctrines y histories declarades».
Per diferents circumstàncies, l’obra original ens ha arribat separada en dos manuscrits conservats en dues biblioteques diferents. L’un, amb la portada original, la dedicatòria i els escolis ordenats alfabèticament, és a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya (ms. 1779). L’altre, amb la transcripció i la procedència de les inscripcions (fet que el fa més interessant per a epigrafistes i arqueòlegs), és a Alemanya, a la Biblioteca del Príncep August de Wolfenbüttel (ms. 3239, amb la signatura Codex Guelferbytanus 20.11.Aug.4º). El manuscrit de Barcelona, amb 217 folis, va continuar en propietat de la família després de la mort de Lluís Pons el 1578.
Pels volts de 1640, Fabrici Pons de Castellví, senyor de Masricart, d’acord amb el que va fer constar en la mateixa portada del manuscrit, intentà ampliar l’obra del seu avi per tal d’editar-la, tot escrivint a continuació del titular original aquest paràgraf: «et per D. Fabricium Pontium de Castelvi, equitem Sancti Jacobi, Dominum Mansiricardi et Il. Doctorem, nepotem suum, a temporum injuriis deffensa, in ordinem redacta, in partem non paucam aucta atque in lucem edita». Encara hi afegiria, després, en castellà: «Faltan unas addiciones que tengo echas». En un cert moment, Fabrici pensà dedicar aquesta obra per ell revisada al doctor F. Mercader, degà de l’església de Vic, però després va ratllat la nova dedicatòria i en conservà l’original, adreçada per al seu avi (pels volts de 1576) a l’arquebisbe Antoni Agustí.
El manuscrit de Wolfenbüttel, de 112 folis, forma part d’un volum en què hi ha relligats altres manuscrits dels segles xvi i xvii, fins a un total de 228 folis. Duu en la portada el títol ja conegut i el nom de l’autor, però ambdós escrits per una altra mà, amb la particularitat de llatinitzar tot el nom i els cognoms de Pons: «Ludovicum Pontium ab Icardo». S’hi transcriuen un gran nombre d’epígrafs llatins i algun de grec (no tots són antics), aleshores localitzats a la ciutat de Tarragona i al seu entorn (com la Torre dels Escipions, l’Arc de Berà, Masricart, la Pineda, Salou, Vilafortuny, Siurana...), però també a Barcelona, Guissona o Sagunt.
És important subratllar que la situació de les peces és anotada en català, tot i que les acotacions i observacions complementàries estan escrites normalment en llatí. Val a dir que no totes les transcripcions, dibuixos i anotacions d’aquest manuscrit són de la mà de Lluís Pons, i que fins i tot hi han estat afegits, canviats o substituïts uns quants fulls (com el que recull l’inici de la inscripció de l’auriga «Eutyches», per exemple). En el manuscrit de Wolfenbüttel hi ha diverses anotacions datades (1563, 1566, 1573), l’última de les quals és del 17 de febrer de 1578, pocs mesos abans de la seva mort. Pons, gran admirador d’Antoni Agustí (en qui reconeixia una gran autoritat en les ciències humanístiques i llatines), li va trametre –de manera més o menys regular– les seves transcripcions de les inscripcions antigues que anava localitzant, tant a Tarragona com en altres llocs.
Al manuscrit ara conservat a Wolfenbüttel, segurament quan era a mans d’Agustí, hi va tenir accés un viatger procedent de l’antic comtat belga d’Artois i interessat per les inscripcions romanes, Antoni Povillon. Aquest vitager visità Tarragona l’any 1585 i va aprofitar l’avinentesa per a copiar en un quadern, conservat avui a la Biblioteca Reial de Bèlgica (ms. 3821), les inscripcions que Pons (mort set anys abans) havia registrat amb tanta paciència en el seu manuscrit. Fins i tot el títol és una adaptació del de Pons: «Antiqua Veterum Monumenta ab Ant. Povillonio Ioa. Fil. Tarracone Collecta An. m. d. lxxxv seu potius Antiquae Urbis Tarracon. Epigrammata [...]». Les transcripcions de Pons hi són anotades –una rere l’altra– gairebé en el mateix ordre en què apareixen en el manuscrit de Wolfenbüttel, però amb força errors i confusions, molt especialment quan intenta posar en llatí el nom de les cases o dels carrers en què hi havia les inscripcions, fins al punt que el carrer de Cavallers –per exemple– esdevé «Platea de los caballos». Les circumstàncies van fer que el quadern de Povillon, que no era gaire més que una còpia no del tot fidel del manuscrit de Pons, fos afortunadament redescobert pel gran historiador alemany Theodor Mommsen, qui l’any 1860 en va trametre un apògraf al seu col·lega Emil Hübner, que el va fer servir a bastament en el seu famós segon volum del Corpus Inscriptionum Latinarum i li va atorgar una fama que en justícia havia de correspondre al nostre benemèrit lletrat tarragoní.
Massó, Jaume. «Notes per a una biografia de Lluís Pons d’Icart (1518/20-1578)», Treballs Canongins 1985, La Canonja: Centre d’Estudis Canongins, 1985, p. 63-102.
