Celestí Pujol i Camps

13/4/2022

Girona  27/10/1843  - Madrid 28/12/1891

Jurista, hisendat, polític, historiador i numismàtic. Va ser a bastament reconegut pels seus coetanis com a destacat historiador i numismàtic i fou promotor i soci actiu de diverses entitats culturals, especialment a la seva ciutat natal, essent assenyalat com el representant amb més projecció de l’anomenada escola de Girona.

Després d’obtenir el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Girona, Pujol i Camps va estudiar Dret; primer, a la Universitat de Barcelona i, després, a la Central de Madrid. En aquesta darrera universitat es va llicenciar i va fer els cursos de doctorat, els quals va acabar el 1867. Aquest mateix any es va casar amb Josefina Fiol i Montaner (¿-1931) amb qui tindria quatre fills. Va exercir d’advocat i de jutge i va servir a l’administració pública en diferents càrrecs tant a Girona com a Madrid, on es va acabar instal·lant. També va intervenir en política quan va ser elegit diputat provincial de la seva ciutat natal. De posicions liberals moderades, va recolzar la restauració borbònica des del primer moment, així com posicions antagòniques al naixent catalanisme polític i a la historiografia romàntica catalana. Va militar al partit Liberal Fusionista de Mateo Sagasta del qual també era membre Víctor Balaguer, que va ser el seu protector. A Madrid, justament, en va ser el secretari particular, a casa del qual va morir de manera inesperada i prematura.

L’origen de la seva afició numismàtica cal buscar-lo en la determinant influència del seu pare. En efecte, Celestí va ser el primogènit de cinc germans fills del matrimoni de l’alacantí Joaquim Pujol i Santo (1819-1886) i de la gironina Concepció Camps celebrat el 1842. Es tractava d’un casament avantatjós que va ancorar el que fins aleshores era militar liberal a la ciutat de Girona on passà al ram civil de l’administració pública. La bona posició social de la seva muller, primer, i la seva erudició, després, li van obrir les portes de la societat local i l’hi va facilitar ocupar càrrecs polítics locals i, després d’algun que altre daltabaix per raons polítiques, fer-se amb un destacat patrimoni immobiliari amb l’adquisició de béns desamortitzats que li van garantir l’estatut d’hisendat, un benestar econòmic i una posició política més moderada que a la seva joventut.

En l’àmbit cultural, va destacar com a erudit antiquari, numismàtic i arqueòleg que va ser membre de la Comissió Provincial de Monuments de Girona, des de la seva fundació el 1844, de la qual arribà a ser-ne vicepresident, i, finalment, reconegut, entre altres títols, amb el d’acadèmic corresponent de les reials acadèmies de Bones Lletres de Barcelona, el 1865, i de la Historia de Madrid, el 1866.

A més, va ser un important col·leccionista de peces arqueològiques procedents, en bona mesura, del jaciment d’Empúries on va impulsar excavacions. A la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer es conserva, per exemple, una important creu pectoral feta amb entalls i camafeus que fou de la seva propietat que, alhora, il·lustra l’ús de les antiguitats com a mitjà de projecció de relacions socials i prestigi personal a través del regal.

Així doncs, Celestí va implicar-se de forma activa, seguint les petjades i el mestratge del seu pare, en la vida associativa local gironina i, en aquest sentit, va ser un dels fundadors de l’Associació Literària el 1856 i de la mateixa Revista de Gerona el 1872. També va participar molt activament en la Comissió Provincial de Monuments de Girona  al costat del seu progenitor. El posterior trasllat a Madrid, forçat per les dificultats trobades a Girona per consolidar-hi una bona posició professional i social, van estroncar aquest camí local i li van obrir un de més abast en el qual va poder entrar en contacte i col·laborar directament amb els numismàtics més destacats i influents del moment. En aquesta línia, la seva col·lecció li va servir per fer treballs propis però també per entaular relacions importants. Testimoni d’ambdues circumstàncies són la seva relació estreta amb numismàtics com Aloïs Heiss (1820-1893), Antonio Delgado (1805-1879) o Jacobo Zóbel de Zangróniz (1842-1896).

La col·lecció Pujol respon al model d’una col·lecció especialitzada en numismàtica i arqueologia antiga molt focalitzada en l’explotació del jaciment d’Empúries. Segons sembla, heretà la important col·lecció del seu pare instal·lada al mas de Fornells. Així, en uns Apuntes biográficos, méritos y servicios, impresos molt oportunament al començar la Restauració borbònica el 1875, s’hi pot llegir que «es también continuador y propietario del más escogido gabinete particular de antigüedades y objetos de arte que existe en la provincia de Gerona».

Coneixem la col·lecció del seu pare gràcies a la descripció que en va fer Martínez Quintanilla (1865, p. 182) en la seva guia de la província de Girona. En aquesta obra descriu el contingut del gabinet d’antiguitats emporitanes i explica que hi ha un monetari de 5.500 peces. En una nota a peu de pàgina atribueix expressament a Celestí, continuador de la col·lecció del seu pare, el notable increment del monetari. Pel que fa al contingut, detalla una col·lecció centrada en la moneda antiga i medieval si bé d’espectre molt general. Així, entre les sèries que anota hi ha la fenícia, grega, celtibèrica, romana municipal i colonial així com imperial, goda, regnes medievals de les corones de Castella i d’Aragó, emissions locals de la Guerra dels Segadors i medalles de proclamació i jura. També en destaca les nombroses peces inèdites que posseeix la col·lecció. De totes maneres cal distingir entre la col·lecció del pare, que és la descrita, i la del fill atès que, abans de fondre’s les dues, Celestí va vendre, com s’assenyalarà a continuació, en part el 1880.

Les peces adquirides per Pujol i Camps eren de totes de les sèries de l’antiguitat hispana vinculades en la seva majoria amb el jaciment d’Empúries i en troballes de les comarques de Girona. Destaca, en aquest darrer aspecte, la seva decidida acció en recuperar 30 peces de les 60 que integraven el tresor dit de Pont de Molins (segle iv a.C), localitzat en la localitat d’aquest nom (Girona) el 1868. També tenia peces inèdites  i singulars com una dracma de Barkeno. A diferència del seu pare les seves adquisicions anaven molt focalitzades envers els seus temes d’interès i estudi. A la Guida Numismatica Universale publicada en la seva segona edició el 1889 ja se’l menciona com a resident a Madrid (Ronda de Recoletos, 6) i s’hi recull la col·lecció numismàtica amb un lacònic «monete autonome, specialmente iberiche» (Gnecchi 1889, p. 889). Per tant, queda clar que conservà part de la seva col·lecció després de la venda de part del monetari del 1880. Cal saber, en relació a aquesta guia, que eren els mateixos col·leccionistes els que facilitaven, per mitjà d’uns formularis impresos, les dades que s’havien de publicar amb posterioritat. També consta que va regalar un lot de monedes a la Real Academia de la Historia a la qual, com el seu pare, va estar vinculat.

Les dificultats econòmiques de Pujol i el seu difícil encaix en una ciutat levítica, rural i conservadora com la Girona de l’època van acabar per instar-lo a marxar i a vendre part de la seva col·lecció. En aquest context, l’Ajuntament de Barcelona li va comprar 237 monedes antigues el 6 d’octubre de 1880. Les peces van ser adquirides pel preu de 12.500 pessetes amb l’objectiu de ser dipositades al Museu Martorell on s’hauria d’integrar a la secció que es volia dedicar a la numismàtica. A la compra inicial afegí el donatiu de diverses peces que li dolia que poguessin separar-se d’un conjunt que qualificava en una carta adreçada a l’Ajuntament el 4 d’octubre de 1880 en satisfacció de la compra de «colección sin rival que junté para mis estudios».

La premsa també es va fer ressò favorable de l’adquisició. En una nota publicada a La Vanguardia (15 de maig de 1898, p. 2)  s’explica que les peces adquirides «figuran dignamente instaladas desde hace seis años en sitio preferente del salón central del Museo Municipal de Arqueología» després d’haver estat traslladades des del Museu Martorell on havien estat exposades des de la seva adquisició fins al juny de 1891. Finalment, seguint les transformacions i canvis de noms i d’ubicacions del museus de la ciutat comtal, els fons numismàtics del Museu es van dipositar al Gabinet Numismàtic de Catalunya el 1934. Aquesta institució, constituïda el 1932 per la Junta de Museus de Barcelona, és la que avui –com a departament del Museu Nacional d’Art de Catalunya- acull la part, integrada en els seus fons, del monetari de Celestí Pujol i Camps adquirida. Cal lamentar que amb el robatori de l’anomenada caixa v del fons durant el trasllat que patí al llarg de la Guerra Civil es perdessin peces com la ja esmentada dracma de Barkeno.

Pel que sembla, també estava interessat en altres branques i manifestacions artístiques i posseïa peces de ceràmica antiga i, fins i tot, una destacada gerra islàmica que es va reproduir a la revista La ilustración Española y Americana. També un quadre atribuït a Murillo i aplegà alguns destacats manuscrits catalans que utilitzà en la redacció de les seves obres.

Ell mateix vengué algunes peces i la resta de la seva col·lecció i arxiu es van dispersar en successives vendes fetes per la vídua i d’altres familiars. Valgui d’exemple la venda a la Biblioteca Nacional d’una col·lecció de manuscrits el 12 de juliol de 1893. La Biblioteca de Catalunya també va adquirir, després en el comerç, una petita part de l’arxiu particular.

Entre la seva producció científica, que està en part repertoriada a la Bibliografía numismática española de Juan de Dios de la Rada (1886) i a la Bibliografía de la Historia monetaria de España de Mateu Llopis (1958), cal destacar els articles publicats a la Revista de Gerona, al Memorial Numismático Español, Revista de Ciencias Históricas i al Boletín de la Real Academia de la Historia. Pel que fa al primer, cal considerar-lo entre el grup d’investigador que sota la direcció del jurista i numismàtic Àlvar Campaner i Fuertes (1834-1894) va col·laborar en el Memorial Numismático Español. Com a numismàtic es va interessar per les emissions ibèriques i gregues, mentre que com a historiador es va decantar per l’estudi de la historiografia moderna amb treballs i anàlisis sobre llibres i cròniques sobre la Guerra dels Segadors.

Va ser membre d’importants associacions i corporacions, entre les quals, soci de la Societat Econòmica d'Amics del País (Girona), l’any 1876,  de què fou vicesecretari i secretari. A més també va ser soci de moltes de les societats d’aquesta naturalesa esteses per la geografia espanyola a més de la de Barcelona (1877). Pel que fa als reconeixements científics cal destacar que va ser elegit membre de la Societé française de Numismatique et d’Archeologie (1866), corresponent de l’Institut Imperial Arqueològic Germànic (1880), corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1870), supernumerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1870) i corresponent de la Real Academia de la Historia (1866) i, per acabar, acadèmic numerari en prendre possessió de la medalla núm. 29 en sessió de 18 d’abril de 1886.

A la seva mort es van publicar diverses necrològiques tant a la premsa madrilenya (El Heraldo de Madrid, 30 de desembre de 1891, p. 2) com a la barcelonina (La Vanguardia, 3 de gener de 1892, edició de la tarda, p. 2) que mostren la rellevància del personatge així com la seva controvertida figura. En efecte, no va generar les mateixes simpaties ni valoracions personals a causa del seu punt de vista historiogràfic bel·ligerant i ben antagònic a la història romàntica catalana. S’hi han de sumar les acostumades memòries en el si de les corporacions a què havia estat vinculat en vida.

Fonts

Biblioteca de Catalunya. Reserva. Fons Pujol i Sants (sic). Ms. 4421

Biblioteca Nacional de España. Reserva. [Manuscritos comprados por la Biblioteca Nacional a la Viuda de D. Celestino Pujol, en 12 de julio de 1893] ES/11/6

Bibliografia

Botet i Sisó, Joaquim. Les monedes catalanes, 3 vol. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1908-1911.

Buscató, Lluís. «Apunts per a una biografia de Joaquím Pujol i Santo: militar, funcionari, hisendat i col·leccionista d’antiguitats». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2015, Vol. 56, p. 265-306.

Buscató, Lluís. «El honor lo primero. ¡Viva España!. Celestí Pujol: un historiador gironí a l’Espanya del segle XIX», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2017, Vol. 58, p. 369-420.

Campo, Marta. «El Memorial Numismático Español: fòrum de trobada dels estudiosos (1866-1880)», Campo Díaz, Marta; Estrada-Rius, Albert (Ed.) Cinc segles de numismàtica catalana. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007, p. 57-60.

Díaz-Andreu, Margarita; Mora, Gloria; Cortadella, Jordi (coord.), Diccionario histórico de la Arqueología en España  (XV-XX). Madrid: Marcial Pons, 2009.

Elias de Molins, Antonio. Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX. 2 vol. Barcelona: Impr. de Fidel Giró y Impr. de Calzada, 1889-1895.

Gnecchi, Francesco; Gnecchi, Ercole. Guida numismatica universales. Milà: Tipografia L. F. Cogliati, 1889 (2a edició).

Graells, Raimon. Dactyliothecae cataloniae: el col·leccionisme de glíptica a Catalunya abans de 1900. Lleida: Publicacions Universitat de Lleida, 2011.

Martínez Quintanilla, Pedro. La provincia de Gerona. Datos estadísticos. Girona: Impremta de F.  Dorca, 1865.

Mateu Llopis, Felipe. Bibliografía de la Historia monetaria de España con suplementos referentes a los países con ella relacionados. Madrid: Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, 1958.

Negre, Pelayo. «Los historiadores de la primitiva Revista de Gerona», Revista de Girona, 1976, 75, p. 207-414.

Pla Cargol, Joaquín. Biografías de gerundenses (Gerona y sus comarcas), Girona: Dalmau Carles, Pla, SA, 1960.

Rada, Juan de Dios de la. Bibliografía numismática española o noticia de las obras y trabajos impresos y manuscritos sobre los diferentes ramos que abraza la numismática, debidos a autores españoles o a extranjeros que publicaron en español y documentos para la historia monetaria de España. Madrid: M. Tello, 1886.

Simon, Antoni (director), Diccionari d’historiografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 2003.

Albert Estrada-Rius