12/7/2022
Sant Andreu de Llavaneres (Maresme) 12/11/1905
- Barcelona 30/12/1992
|
Figura 1. Maria Brillas |
En l’àmbit del col·leccionisme d’indumentària moltes vegades l’origen i el principal contingut és l’armari d’una sola persona. De fet, així va començar una de les col·leccions més importants de Catalunya, de l’Estat espanyol i, fins i tot, d’Europa: la de Manuel Rocamora, que la va iniciar arran dels vestits que guardava la seva mare per, després, anar-la ampliant d’un forma fabulosa, des de peces del segle xvii fins als anys vint del xx. D’altres col·leccionistes, com Lluís Tolosa, no van partir d’un armari familiar sinó que arran de la recopilació de teixits van anar ampliant l’espectre fins a la indumentària. Però també hi ha col·leccions que es quedarien només en l’armari familiar o propi; un fons tant rellevant que assoleixen el reconeixement de quedar com a col·leccions importants d’una gran transcendència, com és el cas de la Comtessa Greffulhe, Élisabeth de Riquet de Caraman-Chimay, per exemple, o també des d’un punt de vista ja més contemporani, de Raquel Mellon, que va ser una de les millors clientes de Cristóbal Balenciaga, el fons de la qual ella va donar a Cristóbal Balenciaga Museoa, de Getaria. El fet que les clientes d’un o de diversos modistes anessin guardant els seus millors vestits, temporada rere temporada, fins i tot quan ja no se’ls posaven —per haver passat de moda o elles haver canviat de talla— i no se’n desfessin, tal com és habitual, sinó que els anessin conservant com una joia, al llarg de moltes dècades, en si ja marca un sentit o una actitud de col·leccionista, malgrat que sigui d’uns objectes, en aquest cas vestits, abrics, complements..., que en origen no haguessin estat adquirits per a formar una col·lecció, sinó per a un ús personal i funcional.
Maria Brillas Oliveró és una d’aquestes clientes «col·leccionistes» que va saber guardar de forma primmirada la majoria de les creacions del seu estimat modista de capçalera, Pedro Rodríguez, un dels modistes d’alta costura més destacats de segle xx a l’Estat espanyol. La col·lecció de Maria Brillas és, sens dubte, la més completa que s’ha conservat de l’obra de Rodríguez, i és excepcional perquè abraça cinc dècades i amb tota mena de tipologies; vestits de dia, de festa, de nit, abrics, barrets, bosses de mà, i fins i tot guants i sabates, i marca l’evolució de la moda durant mig segle de la mà d’un del grans creadors.
Pedro Rodríguez (València, 1895 - Barcelona, 1990) va ser un dels millors modistes d’alta costura de l’Estat espanyol. Va establir-se el 1919 a Barcelona i, tot i que al anys vint ja va tenir molt bona clientela, el renom i l’èxit li van venir arran de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en la qual va participar molt activament en diverses desfilades i presentacions. A la dècada dels trenta ja tenia oberta la casa de costura i saló al començament del Passeig de Gràcia, ubicació que conservaria fins al final de la seva trajectòria. Durant la Guerra Civil espanyola, del 1936 al 1939, la casa Rodríguez va ser col·lectivitzada i, després d’una estada a Londres i París, el modista en va obrir una a San Sebastià (Donostia). El 1939 va tornar a obrir la casa de Barcelona, tot conservant la de San Sebastià i poc després n’obria una altra a Madrid. Va ser un dels promotors de la Cooperativa de Alta Costura, creada a Barcelona el 1940, i el president fins a la seva mort. Amb la crisi que va patir el món de l’alta costura a la dècada del anys setanta, la casa Rodríguez va fer fallida i va tancar l’any 1979. Deu anys després, el 1989, el Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona va dedicar una sala especial al modista en agraïment a la gran donació de vestits de la seva creació que havia fet. L’obra de Pedro Rodríguez va excel·lir en tot tipus de vestits, però cal esmentar especialment els vestits sastres i abrics, unes peces estructurades, cal tenir en compte que es va formar amb un sastre. Un altre aspecte de les seves millors creacions van ser els vestits de nit, especialment els brodats amb pedreria i també els vestits drapejats amb els quals va aconseguir obres perfectes fetes amb gènere de punt de seda.
Maria Brillas es va casar amb l’empresari empordanès Joaquin Ensesa l’any 1927 i a partir d’aquest moment va tenir una intensa vida social, cosa que li generava la necessitat de tenir un ampli i variat vestuari. Va trobar amb Pedro Rodríguez la persona que va saber comprendre en tot moment el que necessitava i els seus consells i la roba que ell li va dissenyar van esdevenir imprescindibles per a ella. Havia conegut Rodríguez a Barcelona durant la dècada dels anys vint. Quan, a partir de 1930, el matrimoni Ensesa–Brillas es va traslladar a viure a Barcelona, Rodríguez va passar a ser el modista de capçalera de la mestressa. Maria Brillas va ser una de les seves clientes més fidels.
El 1937, en plena Guerra Civil espanyola, modista i clienta es van retrobar a Sant Sebastià (Donostia)), i es va consolidar encara més l’amistat que ja tenien. Maria Brillas era una clienta de preferència, la que podem anomenar clienta principal, amb tota seguretat la més fidel. La clienta va esdevenir amiga i el modista un bon amic. Ell sabia fer molt bé el que ella li demanava i ella admirava l’obra del modista i es trobava vestida de manera adient en la vida social que tenia. Rodríguez li va fer tota mena de vestits, tan els de dia, camisers, sastres i abrics, com els de festa ja fossin de còctel, nit o cerimònia. També van sortir de la casa de costura de Rodríguez complements i accessoris. Aquesta compenetració era tan evident que va ser clau perquè es demanés a Maria Brillas que fos la presidenta de la comissió organitzadora del sopar de commemoració del norantè aniversari de Pedro Rodríguez, que es va fer al llavors Hotel Ritz de Barcelona l’any 1985.
La fidel clienta anava guardant sistemàticament amb cura tot el que des d’un bon començament li havia fet el modista, fins i tot quan ja havia passat de moda i ja no era adient posar-s’ho. I és aquest fet el que, amb el pas dels anys i l’acumulació i varietat de peces acabaria configurant l‘armari de Maria Brillas com una gran col·lecció digna d’entrar a un museu. Ella el va cedir a la seva neta Hilda Bencomo Ensesa que és qui en va fer donació al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, el MTIB, quan aquest ja havia estat absorbit en el projecte del futur Museu del Disseny. Una donació espectacular que consta de 341 peces en total; 183 vestits i abrics i 158 complements, barrets, bosses de mà, sabates i guants que constitueixen la Col·lecció Maria Brillas. El conjunt resumeix molt bé l’obra de Rodríguez en totes les seves tipologies i l’evolució que va fer des dels anys trenta fins al finals dels setanta quan va tancar. Té una gran varietat de teixits, formes, colors i materials que defineix molt bé l’obra i l’estil del modista. El fet que estiguin tan ben representades les diferents tipologies; dia, nit, carrer, festa i fins i tot disfresses, atorga un valor artístic i documental molt rellevant. També és especialment destacable el conjunt de barrets i ornaments de cap, la majoria fets al taller de Rodríguez, però també altres de realitzats als tallers de Martí Martí, de Paquita Duran —col·laboradora del modista—, de Rosa Rius de Forns, de Maruja —María Corral— o el madrileny d’A. Mouton, entre altres. Igualment les sabates tenen també interès, bona part folrades dels mateixos teixits que els vestits i, la majoria, fetes pel sabater Bonet, que era un dels grans artesans barcelonins de l’època.
Aquesta donació tan important, però, no va ser admesa en un primer moment i van haver de passar un anys perquè arribés a bon port. En vida de Rodríguez, des del Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, quan estava al carrer de Montcada, se li havia dedicat una sala permanent en la qual ell havia col·laborat propiciant donacions, tant seves com d’algunes de les millors clientes que tenia. Però quan, des de l’Ajuntament de Barcelona es va decidir d’instal·lar el Museu Barbier-Müller a un dels dos palaus que ocupava el MTIB, la sala Rodríguez es va eliminar, i es van donar instruccions d’anar restringint les donacions d’indumentària per limitar el creixement del museu. És en aquest context quan, a començaments del segle xxi, Hilda Bencomo va proposar a la direcció del llavors Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona fer una gran donació de vestits de la seva àvia, tots obra de Pedro Rodríguez. En correspondència el museu faria una exposició d’una selecció de les peces donades. Els vestits es conservaven encara en les capses de la casa de costura i eren elements molt importants de la història de l’alta costura barcelonina, com va poder apreciar la direcció del museu en anar a veure’ls. Es va fer la proposta d’una tant important donació i exposició a la direcció del que esdevindria Museu del Disseny, sota el qual estava el Museu Tèxtil i d’Indumentària, la qual no ho va acceptar. Uns anys després, i coincidint amb la campanya pel no desmantellament del museu del carrer de Montcada, Hilda Bencomo va tornar a fer la proposta a les persones responsables llavors del Museu Tèxtil i d’Indumentària i la direcció general va canviar de parer i la va acceptar. El 2011 es va fer l’exposició al MTIB, encara al carrer de Montcada: «Què em poso? El guarda-roba de Maria Brillas», amb Miren Arzalluz de comissària, i el 2012 el MTIB/Museu del Disseny va publicar el catàleg «Pedro Rodríguez. Catàleg dels vestits de Maria Brillas».
Bibliografia
Arzalluz, Miren; Rosés, Sílvia, et allii, Pedro Rodríguez. Catàleg dels vestits de Maria Brillas, Museu Tèxtil i d’Indmentària, Ajuntament de Barcelona, 2012.
Casamartina i Parassols, Josep, «Felicidades Perico!», El País, ed. Catalunya, Barcelona, 5/3/2008.
Muñoz Benito, Marina, «Armari d’alta costura de Maria Brillas, amfitriona de les millors festes», El Periódico, Barcelona, 9/3/2011.
Martín i Ros, Rosa M., Moda Segle xx, Ajuntament de Barcelona, 1982.
Martín i Ros, Rosa M., «Pedro Rodríguez» a AAVV, Espanya , 50 anys de moda, Ajuntament de Barcelona, 1985.
Martín i Ros, Rosa M., «Pedro Rodríguez» a Remaury, Bruno (ed.), Dictionnaire de la Mode au xxe siècle, Éditions du Régard, París, 1995.
Martín i Ros, Rosa M., «Indumentària» a, Barral, Xavier (ed.), Disseny, Ars Cataloniae, Editorial Isard, Barcelona, 1997.
Serrano, Anaïs, «Pedro Rodríguez a través del ropero de Maria Brillas», La Vanguardia, Barcelona, 10/3/2011.
Solé, Magda, Pedro Rodríguez, Gent Nostra, Editorial Labor, Barcelona, 1991.
|
