L’escultor i empresari francès establert a Barcelona, Robert Chaveau Vasconcel, va ser un destacat col·leccionista de dibuixos antics hispànics a la Barcelona de després de la guerra. El 1901 la seva mare, Mary Elizabeth Dabin —vídua o separada—, va fundar a París una empresa de perfums i cosmètica amb la marca Vasconcel. El seu fill més petit, Robert, va estudiar Belles Arts i va encetar una carrera d’escultor, mentre que el fill gran, Émile, va marxar jove a Colòmbia on uns familiars tenien una empresa d’exportació de fustes tropicals. L’inici de la Primera Guerra Mundial el 1914, i l’edat de servei militar del seu segon fill, és segurament la causa de la sortida de la família cap a Anglaterra, però l’amenaça dels submarins alemanys explica el canvi de rumb del vaixell i l’arribada imprevista a Donosti, on Madame Dabin reprèn el negoci, però segurament per causa del caràcter estacional de la ciutat com a lloc de vacances de l’alta societat, decideixen establir-se a Barcelona, primer en una torre de Vallcarca, que feia alhora la funció de laboratori i domicili, i amb botiga a la Ronda Universitat. El 1916, la bona marxa de l’empresa li va permetre l’adquisició de la casa Lluch a San Cugat del Vallès, just a l’inici de la carretera de l’Arrabassada. Aquesta torre, que encara es conserva, va ser encarregada el 1906, per Gabriel Lluch, a l’arquitecte Eduard Balcells i Buïgas (1877-1965), que s’havia graduat el 1905. Per tal que pugui ser de nou fàbrica i domicili se li va encarregar al mateix arquitecte l’ampliació de la casa amb dos cossos laterals.
L’empresa Vasconcel es basava en la fabricació de productes de cosmètica: perfums, pólvores i cremes, i en el funcionament de dos salons de bellesa de gran reputació, un a Madrid al carrer Conde de Peñalver 7, inaugurat el 1934, i un altre a Barcelona a la Ronda Universitat 17, ja actiu des del 1915. Robert Chaveau, que va afegir com a segon cognom el de Vasconcel al naturalitzar-se espanyol, es va casar amb Rosario Mogrovejo, amb qui no va tenir fills, i per això es va fer ajudar en el negoci familiar per dues nebodes, Emelina i Solange, filles del seu germà gran Émile. L’empresa es va vendre el 1965, poc desprès de la mort del propietari, però la casa la va conservar la vídua i després una de les nebodes Solange Chaveau, casada amb el financer Ramon Negre i Bas, i altres descendents fins que el 2004 va passar a l’actual propietari.
Robert Chaveau no va viure de l’escultura però no va renunciar mai a practicar-la i per això tenia un taller a casa , i es presenta com a escultor al retrat que li va fer el seu amic el pintor Víctor Moya i Calvo (1889-1972) (figura 1). Va exposar esporàdicament a algunes Exposiciones Nacionales de Bellas Artes: amb dues obres el 1942 (Meditación núm. 698 i Maratón núm. 697), una altra el 1952 (Torso maratón núm. 46) i dues el 1954 (Busto de Señora de M.G. núm. 511 i Busto de Ana núm. 523). Després de la seva mort —la seva vídua— va oferir en donació a l’Estat 32 escultures seves que van ser acceptades (BOE del 30 de maig de 1966); i també va regalar el 1967 al museu de Barcelona un Cap de gitana en bronze, signat i datat el 1908, tal vegada una de les seves millors obres, on es veu una certa influència del món de Rodin.
La premsa de l’època recull algunes de les activitats de Chaveau, els viatges de treball a Madrid o de turisme a altres destinacions, i també comenta la seva vida social com a membre de l’alta societat de l’època, en concret dona raó de la seva condició d’amfitrió en determinades reunions amb participació de músics, altres artistes i personalitats culturals del moment.
Per conèixer la seva col·lecció de dibuix antic —ara dispersa— tenim dos reportatges fotogràfics a l’Arxiu Mas, un fet el 1958 que presenta 134 originals, i un altre, enllestit el 1960, que en recull 29, segurament noves incorporacions al conjunt. Es tracta, per tant, d’una col·lecció àmplia de 163 dibuixos antics majoritàriament hispànics, fets entre el segle xvi i el xviii, amb molt poques peces del segle xix i xx, en les quals destaquen en importància: dues de Rosales, una de Fortuny, una de Pradilla, una d’Urrabieta Vierge, dues d’Alenza o Lucas, i dues de Victorio Macho. Es tracta de la col·lecció més important d’aquesta especialitat feta mai a Barcelona al segle xx i malauradament dispersa al mercat internacional, uns anys després de la mort del col·leccionista, a principis dels anys setanta.
A més de les fotografies de l’Arxiu Mas, gràcies al llibre de registre dels clixés, podem saber la numeració que duien els originals, les seves mides en centímetres i una proposta d’atribució d’autoria. Tota aquesta informació permetria elaborar un inventari del conjunt de la col·lecció, encara que l’estudi per fotografia en el cas del dibuix antic resulta sempre incert i aproximatiu. Una part d’aquests originals han passat a institucions públiques estrangeres i per tant en sabem la ubicació actual, mentre que la major part resten en localització desconeguda, en haver passat a col·leccions privades. Amb tot, alguns han estat recollits per publicacions, on es precisa a voltes la seva procedència Chaveau. Una de les vies segures de la dispersió de la col·lecció la tenim en el catàleg de la subhasta feta a la sala Sotheby de Londres el 6 de març de 1973, en què els lots 171 a 192, eren quasi tots dibuixos hispànics, la procedència dels quals era designada crípticament com «The Property of a Gentleman». Es venien de forma individual normalment amb atribució d’autoria, llevat de les entrades 188 a 192, en les quals es presentaven lots de dibuixos de 4 fins a 13 peces. Es van vendre, per tant, en aquesta subhasta un total de 57 originals de la col·lecció Chaveau.
Des del meu punt de vista la peça més singular de les aplegades per aquest afeccionat —malgrat el mal estat conservació— és el dibuix procedent de la col·lecció Félix Boix amb el motiu de La Presentació de la Verge al Temple, (figura 2) que duu una signatura a l’angle inferior esquerre «Ls.Vs.», que Francisco Javier Sánchez Cantón al publicar-lo per primer cop interpretava com a abreviatura de Luis de Vargas (ca. 1505-1567). Amb posterioritat, Alfonso E. Pérez Sánchez opinava que podria ser de Luis de Velasco (?-1608), que signaria amb el nom llatinitzat L[udovicu]s V[elascu]s. Actualment el dibuix és en parador desconegut i és impossible per tant un estudi detallat, però a partir de la fotografia crec que la primera atribució a Luis de Vargas és la correcta, per l’evidència de la signatura i per la proximitat compositiva amb pintures del mestre andalús. Si s’accepta aquesta hipòtesi potser caldrà revisar l’atribució d’altres dibuixos que han estat considerats de Vargas simplement per dur antigues inscripcions amb el seu nom.
Una altra peça excepcional és el dibuix de Francisco de Herrera el jove (1627-1685) (figura 3) que és l’estudi preparatori per a l’estampa amb el retrat del rei Carles II, que va ser gravada per Matías de Arteaga per al luxós llibre de Fernando de la Torre Farfán, Fiestas de la Santa Iglesia ... de Sevilla al nuevo culto del señor rey San Fernando (1671). També havia estat de Boix, publicat el 1930 per Sánchez Cantón. Es va subhastar a Londres (Sotheby, Old Master Drawings, 6 de març de 1973, lot 177) i que des de 1975 es troba a la Hougthon Library de Harvard.
Chaveau va tenir un grup de disset originals del cordovès Antonio del Castillo (1616-1668), un dels pocs dibuixants antics hispànics que signaven els seus fulls d’estudi. Malgrat no haver localitzat la seva fotografia a l’Arxiu Mas, creiem que deuria ser de Chaveau un notable dibuix amb l’estudi de vuit caps d’homes vells, que figura reproduït al catàleg de la subhasta de 1973 ja citada (lot 173, làmina 10) (figura 4).
D’un altre dibuixant que acostumava a signar, el granadí Felipe Gómez de Valencia (1634-1679), es troben a la col·lecció quatre dibuixos, tres dels quals signats. Formaven part del lot 188 de la subhasta de 1973: «A Group of Drawings with Works by or Attibuted to Castillo, Gómez and Zambrano. Pen and Brown ink». Una d’aquestes peces que representa les Temptacions de Crist al desert, havia estat de la col·lecció Boix, va ser publicada per Sánchez Cantón (vol. v, nº 367) i ara es troba a la National Gallery de Washingthon.
Amb atribució a Claudio Coello (1642-1693) Chaveau tenia tres dibuixos, però només d’un d’ells tenim la certesa d’autoria. Es tracta de l’estudi d’un dels àngels voladors del quadre de la Sagrada Forma de la sagristia del monestir del Escorial, que ja havia publicat Sanchez Cantón el 1930 quan era de la col·lecció Boix (vol. v, núm. 405), subhastat el 1973, (lot 185, làmina 18) i que ara és de Priscilla E. Muller en donació prevista a la Hispanic Society de Nova York.
Com és normal a les antigues col·leccions hi havia un grup abundant de dibuixos amb atribució a Alonso Cano (1601-1667), en aquest cas són catorze originals, però cap d’ells s’ha incorporat al catàleg raonat fet per Zahira Veliz el 2011. Per contra, ens sembla útil donar a conèixer l’existència de dos originals d’Antonio Palomino (1655-1726) signats que representen un Àngel jove (13x19 cm) (figura 5), i la Presentació de la Verge al Temple (19,5 x 20 cm) (figura 6), dels quals malauradament no se’n coneix la localització actual.
De Luis González Velázquez (1715-1763) hi havia a les carpetes de Chaveau un notable i delicat estudi d’arquitectura (figura 7) signat «Luis Belazquez fec.», que mostra una doble solució entre una balconada amb balustres i gerro monumental, i una solució de timpà que sosté un cartutx oval disponible per a un relleu o pintura. Sembla un exercici de presentació on l’arquitecte desplega un complet repertori de les solucions decoratives del darrer barroc.
D’artistes de la segona meitat del segle xviii, Chaveau en va tenir un grup magnífic de cinc originals de Josep Camarón Boronat (1731-1803), dels quals tres es conserven ara al British Museum: Predicació de Sant Vicenç Ferrer, Dona turca fumant en pipa, i Maria Magdalena penitent; i van ser adquirits pel museu a l’antiquari londinenc Colnaghi el 1973, mentre que dels altres dos: Temptacions de Sant Antoni i Magdalena penitent, no coneixem la localització. Molt notable és també el minúscul autoretrat (5,8 x 8 cm) del gravador Manuel Salvador Carmona (1734-1820) (figura 8) d’una sòbria i continguda expressivitat. El darrer gran mestre del dibuix de l’època —anterior a Goya— Luis Paret y Alcázar (1746-1799) tampoc podia faltar en la col·lecció Chaveau, encara que ho fa en un estudi que sembla inacabat (figura 9), doncs és un simple apunt molt lleuger a la ploma amb uns mínims tocs d’aiguada. El motiu és poc definit, sembla una escena galant en un jardí.
No tenim cap informació sobre el procés de formació de la col·lecció Chaveau, però sembla bastant evident que una bona part de les millors peces procedien de la col·lecció Boix. Tal vegada les anades de l’escultor a Madrid per ocupar-se del seu saló de bellesa li donarien l’ocasió de comprar-les directament als hereus de Boix o potser mitjançant algun comerciant. Tampoc sabem si la compra es va fer de forma individual o en grans lots. En tot cas, és evident que a finals dels anys cinquanta la col·lecció ja tenia un volum important i era segurament conservada en carpetes, doncs algunes fotografies mostren les peces sostingudes per xinxetes per facilitar la presentació a la càmera fotogràfica, encara que també seria possible que algunes peces de petit format s’apleguessin en àlbums.
La seva dispersió es va fer a partir de 1973, tal com hem vist a la ja citada subhasta de Sotheby, i segurament per altres vies, per ara desconegudes. Va ser una llàstima que el conjunt no s’oferís al museu de Barcelona, doncs hauria reforçat significativament la part de dibuix antic del gabinet del MNAC, en una època en què els preus del dibuix antic hispànic no havien assolit encara les altes cotitzacions actuals i el director del museu d’aleshores -—Joan Ainaud— era sensible a l’art d’alta època i a l’obra gràfica.
