Cèsar Martinell i Brunet

12/7/2022

Valls (Alt Camp) 24/12/1888  - Barcelona 19/11/1973

La figura de Cèsar Martinell ja ha estat estudiada com a arquitecte (titulat el 1916), restaurador de monuments i historiador de l’art i l’arquitectura barroques (figura 1), però ha estat molt poc considerat com a col·leccionista malgrat que va aplegar un conjunt molt significatiu de dibuixos i, en concret, de traces de retaules barrocs i neoclàssics catalans,  que valorava i recollia com a materials d’utilitat en les seves recerques històriques. Aquest interès col·leccionista segurament va començar quan el 1917 va adquirir un lot de documentació de la família dels escultors Bonifàs de Valls, on destacava el Llibre de Notes, de Lluís Bonifàs i Massó (1730-1786) que a la seva mort va passar al taller del seu deixeble Joan Baptista Dalmau, els hereus del qual el van vendre a Martinell,  que tot seguit el va publicar en forma de glossa aquest mateix any. En aquesta adquisició hi havia una altra peça excepcional: la traça del retaule del Roser d’Agustí Pujol el Jove (1585-1628) feta sobre pergamí, que ara es conserva al MNAC (Inv. GDG 208078) (figura 2), i que de fet és el dibuix català d’autor conegut més antic que coneixem.

Sembla que no ens ha arribat documentació personal directe que ens doni llum sobre el mecanisme i la cronologia de la construcció d’aquesta col·lecció de traces. El 1989 vaig poder veure-les quan les tenia per herència el seu fill Cèsar Martinell i Taxonera i aleshores vaig publicar (Bassegoda 1989) l’inventari de les 21 traces d’època barroca, encara que les nou més destacades ja les havien donat a conèixer Valeri Serra i Boldú (1875-1938) i el mateix Martinell en els seus estudis. Serra va publicar el 1925 —ja ubicades a la col·lecció de l’arquitecte— al seu Llibre d’Or del Rosari a Catalunya la traça del retaule del Roser d’Artesa de Segre (làm. LXIV) ara (GDG 208077), i altres dues neoclàssiques; una per a Margalef  (GDG 208041) i una altra sense destinació coneguda (làm.LXVI) (GDG 208079). Martinell va donar a conèixer sis traces més: el 1929 la del retaule d’Igualada (GDG 208001), el 1948 la de Lluís Bonifàs per al retaule de la Verge de la misericòrdia de Reus a la seva monografia (GDG 208003), i en els seus grans estudis sobre l’arquitectura i l’escultura barroques de Monumenta Cataloniae el 1959 —vol. i— la d’Agustí Pujol ja citada i el 1963 —vol. iii— les altres dues: la de l’església de L’Albi de Félix de Sayas (GDG 208002)  i la d’un retaule de la Mare de Déu del Carme (GDG 208004). El dibuix de Salvador Gurri per a un detall de l’àtic del retaule major de Mataró el va publicar al Diari de Mataró del 18 d’abril de 1935.

Poc després de la mort de Martinell Taxonera, el 1994, els seus fills, Martinell i Brückle, van dipositar tota la col·lecció de traces que havia aplegat el seu avi al MNAC, institució que finalment les va adquirir el desembre de 2002. La col·lecció abasta un conjunt de 120 dibuixos, els més destacats dels quals són les 21 traces barroques de retaules, d’un orgue i d’un sagrari —ja inventariades per mi el 1989—, la resta són traces d’altars de finals del segle xviii i de les primeres dècades del segle xix. Una relativa excepció —doncs no és una traça completa— seria el dibuix de Salvador Gurri i Coromines (1749-1819) amb l’estudi de l’àtic del retaule de l’altar major de Santa Maria de Mataró amb el motiu de Déu Pare, de fet l’únic dibuix segur que coneixem de la mà d’aquest artista. També són una excepció dins el conjunt un parell d’apunts a la ploma i aiguada, que no són traces de retaule sinó estudis ornamentals d’arquitectura, signats per Ferdinando Galli Bibiena (1657-1743) (GDG 208053 i GDG 208052) (figures 3 i 4) i que destaquen per la seva qualitat. Dins del conjunt, però alhora fora de la col·lecció en sentit estricte, hi ha 27 projectes del propi Martinell fets amb motiu de la restauració d’alguns retaules barrocs víctimes de les destrosses de la guerra.

El conjunt de les peces tardobarroques i neoclàssiques el conformen unes 50 peces, que segurament procedeixen totes del fons de taller de la família Corcelles de Lleida. El mateix Martinell (1963, p.151) ho insinua, encara que no ho diu obertament, en un passatge del seu llibre:

No conec cap estudi sobre aquests artistes [els Corcelles] ..., però per dades d’arxiu i notícies dels darrers successors del seu taller, que arribaren fins a una època relativament moderna, podem esbossar una visió de conjunt [...].

És a dir, que sembla que va tenir accés als hereus del taller dels Corcelles  quan anava sovint a Lleida per preparar la monografia sobre la Seu Nova, que va aparèixer el 1926, però que ja era escrita el 1923, doncs va  ser premiada per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya en el concurs Bonaventura Pollès d’aquest any. No en tenim cap evidència documental però és una hipòtesi plausible pensar que seria cap als primers anys 20 quan Martinell compraria aquest fons de taller dels Corcelles i d’aquesta manera donaria un bon impuls numèric a la seva col·lecció.

Aquest conjunt de traces tardanes és format per tres sèries, la primera la componen cinc traces segures de l’escultor Félix de Sayas (1737-?), navarrès d’origen però format a Saragossa i actiu a les terres de Lleida i especialment a la Seu Nova, on va treballar sota la supervisió del escultor format a Roma, Juan Adán (Tarazona, 1741-Madrid, 1816). Són de Sayas: la traça del retaule de l’Assumpta de l’Albí, signada i datada el 6 d’abril de 1788 (MNAC 208002); la del retaule de sant Vicenç de Paul de Barbastre, signada (MNAC 208048); la del Camí del Calvari  per a La Granadella (MNAC  208076); la del retaule de Sant Miquel, signada (MNAC 208049); la del retaule de Sant Antoni de Pàdua signada (MNAC 208029). En aquestes cinc traces es veu clarament la seva evolució estilística des de models del tardobarroc fins als models ja neoclàssics que va dur Juan Adán des de Roma.

La segona sèrie es la de Ramon Corcelles (Lleida 1789-1849) composta per nou traces de retaules d’atribució segura perquè són signades o perquè les obres fetes a partir d’elles estan documentades com a seves. La més important de mida —91 x 42 cm— i qualitat és la traça del retaule de Vilanova de Prades —perdut el 1936— signada i datada el 1819 (MNAC 208080) (figura 5). També són seves la traça del retaule major de la Seu Nova de Lleida (MNAC 208038); la traça del retaule de l’Assumpta (MNAC 208040); la traça d’un retaule amb un motiu central pintat (MNAC 208027); la del retaule de sant Ramon Nonat (MNAC 208028); la del retaule de sant Miquel (208043); la del retaule sant Sebastià (MNAC 208019); la del retaule amb la Coronació de la Verge (MNAC 208032); i la del retaule de la Verge del Pilar (MNAC 208047) datat el 1820. Per raons de simple anàlisi estilística i en funció de la semblança dels repertoris decoratius es poden atribuir encara a Ramon Corcelles i al seu taller deu traces de la col·lecció Martinell: la del Retaule de la Transfiguració (MNAC 208051), de sant Antoni de Pàdua (MNAC 208037), de Déu Pare (MNAC 208021); de la Immaculada (MNAC 208024), de sant Joan Baptista (MNAC 208028), del Calvari (MNAC 208046), de la Verge del Carme (MNAC 208031), de sant Agustí (MNAC 208035), de sant Miquel (MNAC 208020), i de sant Jaume (MNAC 208030) en forma de tabernacle.

El tercer grup el conformen una vintena de traces de qualitat lleugerament inferior a les segures de Corcelles, que confirmen la continuïtat d’aquests models tot al llarg del segle xix. El seu caràcter retardatari ha fet que aquestes i les  anteriors encara no hagin rebut un mínim d’atenció crítica, però sembla evident que va ser aquesta mena de materials tardo neoclàssics amb els quals es van cobrir les necessitats ornamentals i del culte gairebé fins a la darrera guerra, en què van ser víctimes d’un singular acarnissament destructiu.

El panorama històric del col·leccionisme del dibuix antic a Catalunya no presenta en conjunt ni un especial dinamisme, ni cap mena de popularitat. Per sort, les figures de Casellas i Martinell, que són alhora historiadors i que fan de la seva col·lecció un instrument essencial dels seus estudis, ens redimeixen d’aquesta falta de tradició i, en la mida que les seves col·leccions han esdevingut públiques, els hem de reconèixer com els artífexs clau en la preservació de la nostra memòria gràfica.

Martinell no va ser un col·leccionista clàssic, ni acumulador, però tampoc va deixar d’adquirir algunes peces quan la oportunitat es presentava, especialment en temes propers al seus estudis i de procedència vallenca. Per això, el 1934 va comprar tres escultures atribuïdes a Lluís Bonifàs procedents d’un oratori de la Casa Rodon de Valls. En concret una Immaculada (figura 6), adquirida el 2003 pel Museu de Valls, un sant Pere que ell va publicar en color el 1963 (figura 7) i un sant Joan Baptista, aquestes dues darreres peces semblen de cronologia anterior i es conserven en una col·lecció particular. Totes tres es van donar a conèixer a la monografia sobre Bonifàs de Martinell del 1948. També declara en aquest mateix llibre la possessió de tres angelets ploraners de mida natural, una consola raconera, una escultura de Josep d’Arimatea i altres objectes de l’època.

No poden ser vistes com a resultat d’una activitat col·leccionista però sí que són una valuosa col·lecció el conjunt de fotografies fetes per Martinell, i que el 2006 van ser donades per la seva filla Maria Martinell i Taxonera (1927-2014) al Museu de Valls. Es tracta d’un recull d’unes cinc mil fotografies, la majoria en paper, encara que hi ha també negatius de vidre. S’hi troben dues grans temàtiques: imatges de peces d’arquitectura i escultura barroques catalanes, material  que va ser el suport de base dels seus estudis històrics, i imatges de les seves pròpies obres com a arquitecte, especialment el conjunt dels seus cellers.

Bibliografia

Bassegoda, Bonaventura (1989). «Les traces de retaules barrocs. Proposta per a un primer catàleg». A: Rossich, Albert; Rafanell Vall-Llosera, August. El Barroc català. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, pàg. 187-264.

Bassegoda, Bonaventura (2015). «Panorama del dibujo ornamental y de retablos en Cataluña». A: De Cavi, Sabina (ed.). Dibujo y ornamento. Trazas y dibujos de artes decorativas entre Portugal, España, Italia, Malta y Grecia. Estudios en honor de Fuensanta García de la Torre. Córdoba [etc.]: Diputación de Córdoba [etc.], pàg. 231-241.

Bassegoda, Bonaventura (2022). «El col·leccionisme de dibuix antic a Catalunya. Segles xix i xx». A: Bassegoda, Bonaventura-Domènech I., Mercat de l’art, Col·leccionisme i Museus 2021, Bellaterra-Sitges: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona-Consorci del Patrimoni de Sitges(en premsa).

Bosch Ballbona, Joan (2006). «Traça per a un retaule del Roser».  A: Bosch Ballbona, Joan (ed.). Alba Daurada, l’art del retaule a Catalunya 1600-1792 circa (catàleg de l’exposició). Girona: Museu d’Art de Girona, pàg. 152-155.

Fernández Banqué, Mariona (2006). «Projecte de l’àtic del retaule de l’altar major de Santa Maria de Mataró».  A: Bosch Ballbona, Joan (ed.). Alba Daurada, l’art del retaule a Catalunya 1600-1792 circa (catàleg de l’exposició). Girona: Museu d’Art de Girona, pàg. 310-313.

Garganté, Maria (2006). «Traça d’un retaule dedicat a sant Vicenç de Paul per a la casa de la Missió de Barbastre».  A: Bosch Ballbona, Joan (ed.). Alba Daurada, l’art del retaule a Catalunya 1600-1792 circa (catàleg de l’exposició). Girona: Museu d’Art de Girona, pàg. 325-328.

Martinell, Cèsar (1917). Llibre de notes de Lluís Bonifàs i Massó escultor de Valls, Valls: E. Castells.

Martinell, Cèsar (1929). El Temple parroquial de Santa Maria d’Igualada. Igualada. Nicolau Poncell Impressor.

Martinell, Cèsar (1948). El escultor Luis Bonifás y Massó 1730-1786. Biografía crítica. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, p.220, p. 225-226; Figs.19, 41, 42, 43, 46, 47, 48.

Martinell, Cèsar (1959). Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Barcelona: Alpha, vol. 1, làm.41.

Martinell, Cèsar (1963). Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Barcelona: Alpha, vol. 3, pàg. 151; làm.81.

Mata de la Cruz, Sofía; París Fortuny, Jordi (2006). Els Bonifàs, una nissaga d’escultors. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, p.270-272.

Mata de la Cruz, Sofía (2006).«Atribuït a Lluís Bonifàs  i Massó, Immaculada Concepció». A: Bosch Ballbona, Joan (ed.). Alba Daurada, l’art del retaule a Catalunya 1600-1792 circa (catàleg de l’exposició). Girona: Museu d’Art de Girona, pàg.288-290.

Serra Boldú, Valeri (1925). Llibre d’Or del Rosari a Catalunya. Història, etnografia, folklore, arqueologia, imatgeria, bibliografia. Barcelona. Oliva de Vilanova.

Bonaventura Bassegoda