Per què em vaig fer col·leccionista de miniatures?
La Col·lecció es va anar configurant al llarg de les darreres dècades; crec recordar que va ser a finals dels anys setanta del segle passat quan va començar a despertar-se en mi una atracció especial pels petits retrats. El seu descobriment i la lectura d'alguns tractats, llibres especialitzats, i primers catàlegs il·lustrats d'exposicions de retrats en miniatura que vaig tenir la sort d'aconseguir, van fer de mi un aficionat apassionat, i més tard col·leccionista.
Cursava llavors els últims cursos d'arquitectura a la universitat politècnica de Madrid. Les meves visites al vell museu romàntic del carrer de Sant Mateu o a la fundació Lázaro Galdiano d'aquesta ciutat van ser determinants per augmentar el gust per aquest gènere artístic, no sempre apreciat i reconegut als mitjans cultes i acadèmics, propiciant una feliç vinculació entre la meva persona i l'art de les miniatures. Vaig descobrir que aquestes petites pintures tenen una sensibilitat particular, a causa de la seva fragilitat, vulnerabilitat i mida reduïda. Van haver de ser milers i milers els retrats que es van fer en èpoques històriques pretèrites, per deixar constància de la memòria física dels trets de l'ésser que s'estimava. Van ser nombrosos els artistes, molts ignorats pel costum de no signar les obres i també per innombrables aficionats que van practicar tan noble art. De tots ells només ens han arribat una mínima part, deixant al camí segurament belles realitzacions fetes pels miniaturistes, perdudes, oblidades o destruïdes per la desídia i el pas inexorable del temps.
El retrat miniatura és generalment verista, encara que això no sempre és així, sempre buscant la representació física sense complexos ni limitacions i encara que la tècnica del retratista no sigui de qualitat, el retrat miniatura gairebé sempre transpira veracitat i autenticitat. No obstant això, hi ha indicis objectius per determinar que el retrat ha estat un model viu, assegut davant de l'ull perspicaç de l'artista que recorre la silueta, els trets i les proporcions, que penetra en la intensitat de la pell i el color dels seus cabells i fins i tot és capaç de penetrar al fons de la seva ànima, treure el seu perfil psicològic i plasmar els trets de la seva personalitat al retrat. Això només estarà a l'abast dels grans mestres d'aquest art exquisit. Tot i això, una miniatura no s'ha de valorar en funció del seu grau de verisme, és a dir, per la seva aproximació al resultat fotogràfic. Entre altres coses, perquè no sabrem mai el nivell de semblança ja que no coneixem ni podem conèixer com era realment el model original. Pel que fa a les miniatures, hi ha molts prejudicis assentats que impedeixen valorar i per tant gaudir del visionat d'un retrat. Està encara arrelat als mitjans cultes de la nostra societat que el valor del retrat en miniatura resideix en el seu caràcter documental o poca cosa més, considerant-la com un treball artesanal, o en tot cas com un art menor, amb escassa transcendència artística.
Objecte íntim i personal, la miniatura sempre ha estat destinada a un reduït nombre d'interessats. Això requereix per part de l'aficionat no només una sensibilitat per al retrat psicològic, sinó també el gust del detall i una atracció per la virtuositat tècnica. Una mancança de tal sensibilitat, en un moment donat, ha fet desaparèixer i arraconar les miniatures de família en foscos calaixos i que, encara que per paradoxal que sigui, els hagi salvat dels efectes nefastos de la llum i de les males condicions, assegurant-ne així conservació i supervivència.
La majoria dels retrats en miniatura prescindeixen dels fons, ja que el seu interès més gran se centra a ressaltar les faccions del model, a buscar la semblança. Qualsevol element que pogués introduir-se als fons del retrat, ja sigui un interior domèstic, arquitectònic o paisatge, podria distreure l'observador de la contemplació del retrat. La firma de la majoria dels retrats s'obvia per un motiu idèntic. No oblidem el caràcter privat i del significat al llarg de la història. El retrat en miniatura no es crea per a la seva exposició pública. La seva reduïda grandària és creada per al seu fàcil transport en forma de medalló, fermall o estoig de butxaca per a ús privat amb la finalitat d'establir llaços afectius i que a mode de reliquiari es recorre de vegades a col·locar metxes de cabells del propi retratat al revers de la pintura, potenciant així la unió del físic o carnal amb l'ànima traduïda en l'expressió del retrat.
Moltes de les miniatures que ens han arribat són de clar matís ingenu, executades per persones aficionades, sense que hagin passat per una escola o acadèmia per a la seva formació, però no per això les hem de subvalorar des d'un punt de vista estètic. Són altres valors que cal tenir en compte en funció del seu context històric i artístic. A la pintura antiga, sobretot la prerenaixentista, són majoritàriament autors desconeguts, obra de taller. La signatura de l'obra artística, el reconeixement social, el culte a la personalitat de l'autor és relativament recent.
Comprendre com es van crear les miniatures a nivell micro; les tècniques, les paletes, les tendències i les idiosincràsies específiques sobre la carrera d'un artista són clau per ubicar els artistes i el seu treball en una narrativa cohesiva. Aquesta mateixa comprensió és crucial com a part de qualsevol estudi seriós de conservació/restauració de retrats en miniatura, que jo especialment m'afanyo a preservar.
Dins el cos de miniatures que figuren a la col·lecció, que ascendeix a data d'avui a més de 850 peces, només estan signades o són d'autor conegut al voltant del 25%; la resta són anònimes. Molt poques miniatures estan signades, cosa que indica el caràcter intimista del retrat miniatura. Generalment l'artista reconegut, el mestre en aquest art exquisit, signava la seva autoria amb el seu nom artístic o inicial en un lloc discret que no pertorbés la contemplació del retrat. Altres el signaven al revers. No obstant la majoria dels retrats miniatures que ens han arribat figuren com a anònims. Soc col·leccionista de retrats en miniatura i restaurador. La meva col·lecció abasta des de finals del segle xvi fins al xx, amb presència de totes les escoles i èpoques, sent el miniaturista català Lluis Vermell i Busquets (1814-1881), l'artista millor representat a la col·lecció amb més de 35 dels seus retrats.
El meu perfil
Soc Arquitecte Superior d'Arquitectura, per la Universidad Complutense de Madrid. Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts La nostra Senyora de les Angoixes de Granada, Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Telmo de Màlaga, distincions atorgades per la meva condició de col·leccionista i divulgador de l'art de la miniatura i formo part de l'Equip Assessor del Centre d'Art d'Època Moderna (CAEM) de la Universitat de Lleida en aquesta especialitat.
Ha cedit els drets de propietat per publicar imatges de diverses de les miniatures de la col·lecció per a diverses publicacions acadèmiques d'àmbit nacional i internacional, de contingut històric artístic i també per a exposicions i esdeveniments, algunes de les meves peces a museus nacionals i institucions privades: Museu Nacional del Prado, CaixaForum de Saragossa, Museu de Belles Arts de Bilbao, Museu de Xàtiva, Museu de Belles Arts de València, Arxiu Fotogràfic de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, etc.
He estat convidat per participar al II Col·loqui Internacional de la Miniatura a Europa, celebrat el novembre de 2012 a París. Treballo com a restaurador de miniatures per a particulars i institucions que m'ho sol·liciten. Soc pintor en miniatura i il·lustrador.
Disposo del meu propi blog, on escric articles sobre l'art de la miniatura: història, escoles, biografies, tècniques, modes, etc. i on exposo les meves miniatures. Qui hi estigui interessat pot acudir: http://colecciondeminiaturas.blogspot.com
I també podeu seguir-me al compte d'Instagram.
