Francesc Martorell i Peña

12/7/2022

Barcelona  19/11/1822  - Barcelona 9/11/1878

Home de negocis, col·leccionista i filantrop aficionat a les ciències naturals i a l’arqueologia. Fill de Josep Martorell i Engràcia Peña, i germà de Miquel, Joan i Manuel, pertanyia a una coneguda família de mariners i comerciants originària de Calella (Maresme), on estava la casa pairal, tot i haver-se establert a Barcelona per desenvolupar la seva activitat mercantil. Francesc va exercir de corredor reial de canvis i va romandre associat, entre 1858 i 1868, a la casa comercial barcelonina «Martorell y Bofill», de la qual el seu germà Miquel tenia la direcció, fins que, solter i sense descendència, es va retirar dels negocis per poder dedicar-se plenament a les seves aficions personals fins a la seva mort als 55 anys.

No consta l’origen de les seves inclinacions vers l’estudi i el col·leccionisme però sí quan va començar-les a materialitzar en unes col·leccions. Així, els testimonis coetanis escriuen que va ser a partir de 1854 que va despertar-se-li la curiositat per les ciències naturals mentre que no va ser fins al 1864 que els seus interessos es van ampliar, en general, cap a l’arqueologia, i, en particular, cap a la numismàtica. En tot  cas, va créixer en un entorn cultural propici, doncs en el seu testament menciona els llibres heretats del seu pare. També és prou conegut l’interès i els treballs del seu germà Manuel en el camp de l’entomologia.

La col·lecció Martorell es pot dividir en tres seccions ben diferenciades per raó de matèria. Pel que fa a les ciències naturals cal destacar la part referida a la malacologia. Aquesta aplega una important col·lecció de 6.000 peces. Francesc Martorell va establir relacions amb els principals especialistes coetanis en la matèria. Es conserva, per exemple, la fotografia que dedicà al naturalista Théophile Le Compte amb destí a l’àlbum de naturalismes que va aplegar (fig. 1). Alguns, fins i tot, li van retre homenatge posant el seu nom a espècies noves descrites amb el sistema de Linneu. Aquesta secció va ser catalogada en una publicació de l’Ajuntament de Barcelona el 1888 i es conserva a l’actual Museu de Ciències Naturals.

Cal assenyalar, a més, una destacada col·lecció de peces arqueològiques protohistòriques i de ceràmica romana que Martorell va adquirir, en molts casos, fruit directe de les seves intervencions en necròpolis i monuments megalítics funeraris, especialment, a Sardenya i a les illes Balears. Altres peces prehistòriques lítiques de la seva col·lecció, en canvi, les va adquirir en diversos jaciments de França i d’Espanya.

Finalment, va aplegar una notable col·lecció de monedes que a la seva mort estava integrada per més de 1.600 peces. La seva composició és la típica de les col·leccions coetànies locals que mostraven un especial interès per la numismàtica hispànica. Així, tenia monedes de totes les èpoques i sèries hispàniques des de l’antiguitat fins a les de la seva època amb peces d’Amadeu de Savoia i exemplars de les cantonals de Cartagena. El gruix del monetari són peces de la sèrie catalana comtal i reial i de la Corona d’Aragó. En la sessió necrològica que se li dedicà a l’Associació d’Excursions s’explica amb detall que «son important aplech numismàtic lo forman casi exclusivament monedas qu’interessan a la arqueologia d’Espanya». A més, també tenia 70 medalles de proclamació i jura. Cal destacar del conjunt la presència de 120 monedes de Portugal que cal relacionar amb els seus vincles comercials i personals amb aquest país. Recordem que en el seu fons bibliogràfic consten diversos opuscles i obres dedicades per diversos erudits portuguesos d’Oporto com Francisco José do Amaral, director del Museu do Porto (1862), Eduardo Augusto Allen o Henrique Numes Teixera (1865). També consta que era amic —és ell que els esmenta així en les seves notes— dels numismàtics Joaquim Botet i Sisó i Celestí Pujol i, segurament, es relacionava amb la resta de numismàtics i col·leccionistes coetanis. En aquest sentit, Aloïs Heiss publica alguna moneda de la seva col·lecció com un diner episcopal de Vic (vol. 2, p. 170, lám. 95). Com a complement de les col·leccions també va recollir una selecta biblioteca especialitzada en els temes del seu interès i integrada per un total de 341 volums dels quals 29 —en trenta cinc toms— eren de numismàtica.

Es tracta d’un tipus de col·leccionista amb uns marcats interessos científics que no van quedar reflectits en una obra extensa o continuada, encara que prenia apunts i dades que en la major part dels casos no va publicar. En aquest sentit, no va participar com a autor present en les revistes de l’època ni va ser rebut en les corporacions acadèmiques que reconeixien aquest tipus d’activitat, excepció feta de la Societat Malacològica dels Pirineus Orientals, que el nomenà soci d’honor el 1872. Això no vol dir que fos aliè a la recerca sinó que més aviat era un afeccionat sense obligacions acadèmiques que prenia apunts i anotacions de les seves observacions sense altra pretensió que el seu interès particular. No va ser fins després de la seva mort inesperada que aquests apunts van ser recollits i posats en ordre en una publicació no venal de tres-cents exemplars nominals que li dedicà el seu germà Joan i que va ser editada en forma per Salvador Sampere i Miquel el 1879. Això és, una completa monografia d’homenatge que glossa la seva vida i obra, a més de detallar les col·leccions, la biblioteca i aplegar els seus apunts i la majoria de dades biogràfiques que coneixem de la seva vida.

En la citada publicació d’homenatge, per exemple, es documenten les expedicions i viatges que va dur a terme. Així, l’estiu de 1858 va visitar les Balears i va estudiar a Mallorca i a Menorca els diferents monuments megalítics locals, entre els quals destaquen les taules, els talaiots i les navetes. Va excavar, dibuixar i mesurar molts d’aquests monuments que va situar en el mapa de l’arqueologia. Després d’un parèntesi de deu anys centrat en els negocis va reemprendre els seus viatges d’estudi. El 1868 va visitar Sardenya on va documentar la cultura megalítica del nuraghi i, a l’Alguer, va constatar la pervivència del català. De Sardenya va passar a Itàlia. El 1869 estava a Bèlgica entretingut en adquirir monedes espanyoles. El 1870 i el 1871 viatjà per Espanya i Portugal. Entre 1875 i 1876 va estudiar en dos viatges el jaciment arqueològic d’Alcúdia amb especial interès pel seu teatre romà. En les seves excursions, a més, es va interessar per les restes arqueològiques de Tarragona, Olèrdola, Eramprunyà, Casserres i Girona.

Francesc Martorell i Peña llegà a la ciutat de Barcelona, per testament dictat davant el notari Jeroni Cahué el 27 de novembre de 1876, les seves col·leccions d’arqueologia i ciències naturals, el mobiliari que les contenia, la seva biblioteca personal i la suma de 125.000 pessetes amb la finalitat de destinar-los a la construcció d’un museu i d’una biblioteca auxiliar per contenir-les. A més, va disposar la instauració d’un premi quinquenal, dotat amb 20.000 pessetes, destinat a fomentar l’estudi centrat amb l’arqueologia a Espanya. Aquest premi havia de ser lliurat la festivitat de Sant Jordi, patró de Catalunya.

A la mort del benefactor, el consistori de la ciutat comtal va fer pública l’acceptació del llegat en la sessió de 22 de novembre de 1878. El 17 de desembre següent l’Ajuntament va aprovar la construcció d’un museu que es va acordar que portaria el nom del mecenes encara que a la làpida de la façana del Museu es dona la data de 16 d’agost de 1882. El resultat va ser l’aleshores anomenat Museo Martorell de Arqueología e Historia Natural inaugurat el 25 de setembre de 1882 per l’alcalde Francesc de P. Rius i Taulet. Es tractava del primer museu públic obert a la ciutat i, a més, estava ubicat en l’edifici construït expressament al Parc de la Ciutadella on encara avui s’aixeca (fig. 2). L’arquitecte de l’obra va ser Antoni Rovira i Trias, que va resoldre l’encàrrec amb una construcció allargassada de tres cossos en estil neoclàssic. En sengles làpides de marbre, que figuren a ambdós costats de la porta principal, es recorda al fundador i mecenes i l’acte d’inauguració. El seu germà Manuel, un expert en entomologia, va esdevenir el primer director del Museu fins el 1890. L’arquitecte Josep Fontserè va projectar els edificis veïns de l’Hivernacle i l’Umbracle, començats el 1883, com a annexes complementaris al Museu. 

La finalitat del llegat va ser constituir un museu d’arqueologia i ciències naturals o, com es deia aleshores, història natural. Això és, les dues grans aficions del mecenes. Pel que fa a la numismàtica sabem que, efectivament, l’Ajuntament tenia clar que hi havia d’haver una secció de numismàtica al nou museu constituïda amb el fons del donant i que ja el 6 d’octubre de 1880 havia adquirit peces amb aquest precís destí al col·leccionista Celestí Pujol i Sans. El 1891, després de constatar que l’edifici s’havia quedat petit per les col·leccions, aquestes es van segregar i l’edifici original es va reservar exclusivament a les col·leccions de ciències naturals mentre que les col·leccions d’arqueologia i numismàtica es van traslladar a un proper edifici del complex de l’exposició universal amb el nou nom de Museu Municipal d’Arqueologia. Allà, ocupaven unes vitrines «en sitio preferente del salón central del Museo Municipal de Arqueología» (La Vanguardia, 15 de maig de 1898, p. 2).

Finalment, seguint les successives reorganitzacions i canvis de noms i d’ubicacions del museus de la ciutat comtal, els fons arqueològics van acabar en l’actual Museu d’Arqueologia de Catalunya mentre que els fons numismàtics es van dipositar al Gabinet Numismàtic de Catalunya el 1934. Aquesta institució, constituïda el 1932 per la Junta de Museus de Barcelona, és la que avui –com a departament del Museu Nacional d’Art de Catalunya- acull, integrat en els seus fons, el monetari de Francesc Martorell i Peña mentre que els volums de temàtica numismàtica, identificables pel seus ex libris, es conserven a la biblioteca Joaquim Folch i Torres del mateix Museu Nacional d’Art de Catalunya.

L’Associació Catalana d’Excursions va dedicar-li una necrològica, en català, a càrrec d’Artur Bofill i Poch (1846-1929), en la vetllada literària dedicada als catalans il·lustres traspassats l’any 1878 i celebrada el desembre del mateix any. L’Ateneu Barcelonès, institució de la qual era soci, va celebrar també una sessió necrològica, en castellà, el 22 de febrer de 1879 (Boletín del Ateneo Barcelonés, 1879-1883, núm. 1, p. 34-49) i va encarregar, un any després, un retrat al pintor Ramon Martí Alsina que encara penja a la galeria de retrats de la biblioteca (fig. 3). En aquest quadre, justament, es mostra Martorell amb una moneda en una mà i amb una lent d’augment a l’altra. Finalment, l’Ajuntament de Barcelona va col·locar un altre retrat seu, obra del pintor Mateu Balasch, a l’anomenada «Galería de retratos de Bienhechores de la Enseñanza», instal·lada al desaparegut Palau de Belles Arts —i avui al Museu Martorell— en el curs d’una sessió acadèmica celebrada el 30 de setembre de 1904, en què Artur Bofill, de nou, va tornar a repassar la seva biografia (fig. 4). 

Fonts

Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Bibliografia

Bofill, Arturo. Francisco Martorell y Peña. Apuntes biográficos leídos en la sesión solemne del reparto de premios a los alumnos de las Escuelas Municipales, celebrada en el Palacio de Bellas Artes el día 1º de Octubre de 1904 con motivo de la inauguració de la Galería de retratos de bienhechores de la Enseñanza. Barcelona: Mariano Galve, impressor, 1905.

Campo, Marta. «Les biblioteques privades de numismàtica durant la segona meitat del segle xix», Campo Díaz, Marta; Estrada-Rius, Albert (Ed.) Cinc segles de numismàtica catalana. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007, p. 65-69.

Catálogo de la colección conchiológica que fue de D. Francisco Martorell y Peña, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1888.

Díaz-Andreu, Margarita; Mora, Gloria; Cortadella, Jordi (coord.), Diccionario histórico de la Arqueología en España (xv-xx). Madrid: Marcial Pons, 2009.

Elias de Molins, Antonio. Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix. 2 vol. Barcelona: Impr. de Fidel Giró y Impr. de Calzada, 1889-1895. [edició anastàtica, Pamplona: Analecta, 2000].

Heiss, Aloïs. Descripción general de las monedas hispano-cristianas desde la invasión de los árabes. 3 vol. Madrid: R.N. Milagro, 1865, 1867 i 1869.

Masriera, Alicia. El Museu Martorell, 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006.

Sampere, Salvador; Martorell, Joan, (ed.). Apuntes arqueológicos de D. Francisco Martorell y Peña. Barcelona, 1879.

Albert Estrada-Rius