12/7/2022
Barcelona 11/9/1940
-
|
Figura 1. Fotografia de Josep M. Rovira i Anglada. |
|
Figura 2. Pot de farmàcia de molt difícil atribució. Se'n coneixen solament cinc exemplars, incloent-hi aquest. Han estat examinats per diversos ceramòlegs, sense arribar a cap conclusió. Un dels exemplars està en el Museu de Ceràmica de Barcelona. Se'ls atribueix una possible manufactura talaverana, alcorenya o sevillana. La seva cronologia sí que sembla més segura (segle XVIII). Rovira creu que l’atribució més probable podria ser la de Triana (Sevilla), i possiblement es tractaria de la comanda especial d'un apotecari. |
|
Figura 3. Pot de manufactura aragonesa de Morata de Jalón (Saragossa). La seva raresa rau que aquest centre de producció va estar en actiu només entre mitjan segle XVII i mitjan segle XVIII aproximadament i està molt poc estudiat. La seva producció va ser relativament minsa, en general dedicada als plats, gerres, gibrells i piques baptismals. En els escassos estudis publicats no es referix cap pot. En la col·lecció, Rovira en té un altre de la mateixa manufactura però amb motius decoratius diferents. |
|
Figura 3. Pot de manufactura aragonesa de Morata de Jalón (Saragossa). La seva raresa rau que aquest centre de producció va estar en actiu només entre mitjan segle XVII i mitjan segle XVIII aproximadament i està molt poc estudiat. La seva producció va ser relativament minsa, en general dedicada als plats, gerres, gibrells i piques baptismals. En els escassos estudis publicats no es referix cap pot. En la col·lecció, Rovira en té un altre de la mateixa manufactura però amb motius decoratius diferents. |
|
Figura 4. Pot de farmàcia que amb molta probabilitat procedeix de Triana (Sevilla). És del segle XVIII i duu un tipus de decoració i policromia poc corrent, i d'una particular bellesa. Prové d'una apotecaria monàstica. Decorat amb una intensa policromia, representa un escut abacial, amb el capell i les borles que corresponen al rang d´un abat mitrat. La creu doble trevolada i el bàcul amb el mantell religiós l'identifica com a pertanyent a un cenobi benedictí |
|
Figura 5. Pot de farmàcia que pertany al grup català anomenat de «faixes o cintes» elaborat a Barcelona durant la primera meitat del segle XVIII. La producció d'aquest tipus de pots va ser molt nombrosa, presentant motius decoratius molt diversos i sempre utilitzant el color blau de diferents intensitats. És possiblement una de les sèries més abundants sorgides dels obradors de Barcelona. El que fa que aquest pot sigui excepcional es la seva decoració composta per banderes, bombes de ferro, una bomba explosiva, una rodella protectora, un tambor, i un cornetí d'ordres. Per la seva cronologia i motius decoratius deu correspondre al primer quart del segle XVIII, essent probable que vulgui commemorar els fets del 1714. El tema bèl·lic ha estat representat en altres peces d'aquesta sèrie —plats, plates etc.— però decorant un pot de farmàcia és l’únic exemplar conegut. Ha estat publicat en la revista de l'Associació Catalana de Ceràmica. |
|
Figura 6. És una peça molt interessant pel tipus de decoració. Pertany a una tipologia inèdita que no ha estat sistematitzada. Està decorat en blau cobalt de dues intensitats. En el centre figura un medalló interpretat amb delicadesa, on s'inscriu la cartel·la. Les carenes i el coll estan decorats amb el motiu de la punta Bérain. És d’una grandària extraordinària. Un estudi sobre aquest model es va publicar a la revista de l'Associació Catalana de Ceràmica. |
|
Figura 7. Copa de farmàcia de producció barcelonina de la primera meitat del segle XIX. Té com a característica singular i potser única, la seva forma i el motiu que la decora. La cartel·la policroma, —que no es coneix en altres produccions— té dessota la representació d'un aparell de destil·lació, una mena d’alambí dels utilitzats a les farmàcies de l'època. Es tractaria d’un encàrrec especial d’un apotecari. |
|
Figura 8. Pot de farmàcia que té com a característica peculiar la seva forma —de clara influència italiana— amb una faixa recta horitzontal que permet que sigui ocupada per la cartel·la amb la inscripció corresponent. És una producció de Barcelona del segle XVIII, dins de l’anomenada Influència francesa i amb motius decoratius dits popularment «del julivert». Duu tapadora incorporada i per la seva capacitat i mesura és del tipus anomenat «pindoler». Correspon a una tipologia de la qual es coneixen molt pocs exemplars. |
|
Figura 9. Rajola de les anomenades «d'oficis» representant un apotecari. És un dels motius menys representats d’aquesta sèrie, i no s’ha de confondre amb l'adroguer. Aquest exemplar apareix reproduït i qualificat com de raresa extrema, al tractat més important publicat darrerament sobre les rajoles catalanes d'«arts i oficis». |
Va néixer a Barcelona, a la Rambla de Barcelona tocant a la plaça Catalunya, un 11 de setembre del 1940. Per això i altres circumstàncies diu que és barceloní i català de soca-rel. L’afecció a col·leccionar la va manifestar de molt jove, primer interessant-se per les monedes i, ben aviat, per la ceràmica. Recorda que quan va comprar la primera peça —un plat molt senzill de Manises— (els seus coneixements i economia no donaven per més), tenia 19 anys. Algunes vegades ell mateix ha comentat, i en una ocasió, molts anys després, amb motiu d’una xerrada que va fer en l’Ateneu Barcelonès sobre el tema va plantejar si el col·leccionista neix o es fa. En el seu cas, comenta que pot ser de naixement, o sigui, per «intervenció genètica». El seu avi col·leccionava pintura catalana de petit format, i el seu pare va ser filatèlic des de molt jove. Després, Rovira va seguir interessant-se pels plats i rajoles de tot tipus fins un moment en què se li va obrir un nou món: els pots de farmàcia, els albarels. Serien potser els seus estudis i professió que influïren en aquesta direcció? És farmacòleg i exerceix en el camp de la investigació, en la indústria farmacèutica i com a docent. O també, segons diu, el fet de rebre el catàleg d’un museu d’història de la farmàcia podria haver-li incentivat l'interès per aquestes peces de forma. Considera que la ceràmica, com qualsevol obra d'art, ens transmet el missatge d'una època, de la seva història, dels gustos artístics, dels costums socials i fins i tot de l'economia d’un moment determinat. L'albarel, cal afegir-hi, en els casos que du cartel·la amb llegenda pròpia, ens informa del nivell i origen dels mitjans de què es valia la medicina de l'època per tractar —no diguem ja de guarir— les malalties.
A poc a poc, Rovira va sentint cada vegada més afecció, (aviat ja passió), per la cerámica. Estudia i es documenta sobre el tema per lliure, sempre dins de les produccions de centres hispànics. Fa nombroses visites al llavors Museu de Ceràmica de Barcelona, situat al Palau Nacional de Montjuïc, on comença a submergir-se en el gran món de la ceràmica amb l’espontània ajuda, paciència i mestratge del seu conservador Sr. Benet. Visita també altres museus i col·leccions amb contingut ceràmic de Barcelona i Catalunya així com altres de València, Manises, Madrid, i Mallorca, en reiterades ocasions. Com a primera base documental disposa de l'obra magna d’aquell temps: La ceràmica catalana decorada de Batllori i Llubià. Tot això succeeix entre els anys seixanta i vuitanta de la passada centúria. Per altra banda, aprofita la informació —que rep i guarda— de diversos antiquaris, amb alguns dels quals arriba a fer una bona amistat que encara conserva, com més endavant es comenta. L’any 1983 s’assabenta de l’existència d'una entitat que acull als afeccionats a la ceràmica: l‘Associació Catalana de Ceràmica. S'inscriu com a soci i comença a relacionar-se amb altres col·leccionistes i estudiosos d’aquesta disciplina. En part, deixa de ser autodidacta, disposa d'una biblioteca especialitzada i amplia coneixements sobre el tema. Més tard entra a formar part de la Junta Directiva en què durant 32 anys ininterromputs ocupa diversos càrrecs. Publica articles i comentaris en el Butlletí Informatiu de Ceràmica, revista periòdica de reconeixement internacional publicada per aquella Associació. Rovira considera que l'actiu més important aconseguit en aquesta entitat són l’intercanvi de coneixements entre els diversos afeccionats, el mestratge que paral·lelament se’n deriva i les amistats de les que continua gaudint.
Des del 1995 és soci de la Asociación de Ceramología, amb seu a València, i és assidu assistent als seus congressos anuals. També és soci de la Societat Catalana d'Història de la Farmàcia des de la seva fundació l’any 1995, i dins de la pluralitat de temes de la història d'aquesta disciplina, és persona de referència sobre ceràmica farmacèutica. Des de l'any 1998 és soci de la Societat Catalana d' Història de la Ciència i de la Tècnica, entitat filial de l'Institut d'Estudis Catalans.
El gran interès que sent per qualsevol aspecte relacionat amb la ceràmica, fa que assisteixi a conferències i cursos d’informació que estiguin al seu abast. Així, l'any 1996, assisteix al Curs Pràctic de Classificació de la Ceràmica Romana, organitzat i impartit en el Museu d'Arqueologia de Catalunya i l'Àrea d'Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1992 assisteix al curs de nivell universitari sobre “Metodologia d'Identificació de la Ceràmica Farmacèutica”, organitzat pel Departament de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. També, a la mateixa Universitat —però a la Facultat de Geografia i Història— l’any 2006 assisteix al curs que s’imparteix per a l’Estudi Arqueomètric de les ceràmiques antigues: la Terra Sigil·lata i la Maiòlica.
En un altre nivell, Rovira reconeix que escoltant i callant va rebre molta informació dels antiquaris de Barcelona, amb qui va tenir molta relació: citem els ja desapareguts senyors G. Sanz, E. Pironti, B. Tobajas, J, Quintana i C. Saquero i dels actuals, els senyors A. Ramón, els germans J. i G. Barón, E. Estrada, els també germans J. i M. Sánchez i algun més, als quals recorda amb molt d’afecte.
Els coneixements que Rovira va anar adquirint sobre ceramologia, són la causa que les seves opinions i criteris sobre el tema —tant històrics com artístics— sovint siguin sol·licitats i tinguts en compte. El 1980 forma part d’un equip integrat per membres de l'Associació Catalana de Ceràmica per revisar, classificar i fitxar la col·lecció de pots de farmàcia situada a la que es deia Farmàcia del Poble Espanyol de Barcelona, propietat del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, per a un pròxim trasllat a la futura seu social del mateix. L'any 1986 és professor del primer Curs de Ceràmica Farmacèutica, organitzat pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona i l'any següent, forma part de l'equip que classifica, identifica i cataloga la col·lecció de 113 albarels, propietat dels laboratoris farmacèutics Sandoz, de Barcelona.
En les exposicions sobre el «Món de la Farmàcia» organitzades els anys 1990, 1991 i 1996 per la Sala d'Art Artur Ramón de Barcelona, forma part dels experts nomenats per a catalogar les peces que s’hi han d’exposar, i per tant, per a preparar la confecció del catàleg corresponent. Cada edició d’aquestes mostres motiva que sigui l’autor d'un article relacionat amb les mateixes a la revista de l’Associació Catalana de Ceràmica. L'any 1996, Rovira és designat per incorporar-se a l'equip d’experts encarregats d’identificar, fitxar i catalogar els 146 pots de farmàcia del Museu de Terrassa, per tal de ser-hi exposats i elaborar la publicació del corresponent catàleg.
Durant 22 anys consecutius, entre 1986 i 2008, va ser sol·licitat per a actuar com a expert en ceràmica del Comitèd'Admissió i Selecció de Peces, dels diversos Salons d'Antiquaris de Barcelona organitzats per aquest gremi professional.
El Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona li encarrega, l'any 2017, l'expertització i classificació, (inclosa la interpretació del text de les cartel·les medicinals), dels 66 pots que la Institució conserva en els fons del museu.
Rovira, igual que molts interessats en aquesta disciplina —tant experts com afeccionats— de vegades es té que enfrontar amb el dubte que presenten algunes peces pel que fa el seu origen productiu o la seva antiguitat, o ambdues circumstàncies a l’hora. Són peces que sovint es cataloguen com d'origen «possible o probable» o bé són considerades com de manufactura «indeterminada». Configuren grups aïllats anomenats de «difícil atribució». Pel que fa a la cronologia, quan es coneix el centre de producció les obres són més fàcils de datar, ja que els estils de cada centre perduren un lapse de temps relativament ampli però que un cop superat, no torna més. Pel contrari, quan el centre es desconeix la datació es complica. Per això, i portat pel seu instint d'investigador, Rovira prepara un projecte d'estudi considerant com a punt de partida la identificació de les pastes, tenint en compte que cadascuna té unes característiques químiques específiques segons les terres utilitzades i les alteracions produïdes pel processos de cocció. Així, dissenya un protocol per a aquesta investigació i el proposa a l’equip científic de l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, del Consell Superior d'Investigacions Científiques. L'estudi es duu a terme d'acord amb aquell protocol, i els resultats, molt positius, es publiquen en una monografia l'any 2010. Més tard, s'incorpora al grup d'arqueòlegs del Museu Comarcal de Hellín (Albacete), que van identificar com a pròpia (i per tant local) un tipus de ceràmica tradicionalment atribuïda a Villafeliche (Aragó) o fins i tot als obradors de Múrcia. Proposa definir millor aquesta identitat mitjançant l’anàlisi de les pastes, seguint el seu protocol. Un cop finalitzat l'estudi —amb resultats positius—es publica en una monografia que contempla, a l’hora, els aspectes històrics i científics de l’esmentada producció.
Rovira té un especial interés pels albarels procedents d'apotecàries de monestirs i altres institucions assistencials, identificables, molts d'ells, per l'escut propi de l'ordre religiosa o del centre d'origen als que pertanyent, i també, pels pots decorats amb escuts heràldics. Afirma que tots ells aporten informació històrica afegida sobre el seu origen. De pots amb aquestes característiques n’ha format una interessant col·lecció.
El seu esperit de col·leccionista no es limita al món de la cerámica. En cultiva d'altres, entre les quals una de les més curioses —i potser única i vinculada també amb l'art de la farmàcia— és la de les receptes magistrals manuscrites (i originals), que eren les que antigament formulaven els metges per a cada pacient. En té una frondosa col·lecció lliurades entre els segles xvii i principis del xx.
Josep M. Rovira és autor de dos llibres sobre ceràmica i diversos articles, comentaris i col·laboracions en obres d'altres autors.
Com la majoria de col·leccionistes, dins la seva col·lecció Rovira té peces per les quals té una especial preferència. Mai no és pel seu valor material, sinó per alguna característica especial com la seva raresa, pels aspectes històrics que puguin aportar, o per les circumstàncies en què van ser adquirides.
Segons aquest criteri, Rovira fa una breu selecció i esment d'aquestes obres.
Bibliografia
Álvaro Zamora, María Isabel: Cerámica Aragonesa (Vol. III). Zaragoza, 2002.
Batllori, Andreu; Llubià, Lluís M.: Ceràmica Catalana Decorada. Barcelona, 1949.
El Món de la Farmàcia: Sala Artur Ramon. Barcelona, 1991.
El Món de la Farmàcia: Sala Artur Ramon. Barcelona, 1996.
Museo Retrospectivo de Farmacia y Medicina: Laboratorios del Norte de España, S.A. El Masnou (Barcelona), 1952.
Pots de Farmàcia. Una col·lecció del Museu : Museu de Terrassa. Terrassa, 1996.
Ramon, Artur; Montagut, Robert: El Món de la Farmàcia. Sala Artur Ramon. Barcelona,1990.
Rovira Anglada, Josep M: Estudio para la identificación del origen de un conjunto homogéneo de piezas de cerámica, mediante técnicas analíticas. CSIC. Barcelona, 2010.
Rovira Anglada, Josep M. i cols.: La cerámica de Hellín. Composición y mineralogía de sus pastas. Instituto de Estudios Albacetenses Don Juan Manuel. Albacete, 2016.
|
