Raül Roviralta i Astoul [marquès de Roviralta de Santa Clotilde]

29/1/2026

París (França) 13/6/1891  - Madrid (Comunitat de Madrid) 16/1/1979

Raül Roviralta i Astoul va néixer circumstancialment a París i fou el fill primogènit de Teodor Roviralta Figueras, natural de Molins de Rei, i de Sofia Astoul Dessein, argentina d’origen francès. El seu pare es va dedicar a la comercialització de vins i olis catalans a Buenos Aires i, en tornar de fer les Amèriques, va formar part de la Societat Anònima Tibidabo. L’agrupació, de la qual també eren socis Salvador Andreu i Grau, Ròmul Bosch i Alsina i Romà Macaya i Gibert, es va fundar l’any 1899 amb la voluntat de desenvolupar el futur parc d’atraccions del Tibidado i la conversió en ciutat jardí de l’avinguda del Tibidabo, a Barcelona. Poc després, Teodor Roviralta va adquirir El Frare Blanc, una antiga masia de frares dominics, i en va encarregar la restauració a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, que s’hi va dedicar entre els anys 1903 i 1913. A la finca, situada al número 31 de l’avinguda del Tibidabo, hi va viure Raül Roviralta, juntament amb els seus pares i els seus germans —Susana, Sofia i Emili— fins al 1928, aproximadament.

Raül Roviralta era metge i va ser el precursor a Catalunya i a l’Estat espanyol de la tecnificació de l’assistència social, instaurant l’Escola d’Assistència Social per a la Dona (1932-1939) i esdevenint conseller d’Assistència Social de la Generalitat de Catalunya l’any 1935. Paral·lelament, es va associar amb el farmacèutic Fernando Rubió i Tudurí, amb qui va fundar Laboratorios Andrómaco (1923), una multinacional farmacèutica espanyola amb presència a diversos països d’Europa i de l’Amèrica del Sud. En la línia empresarial, també va destacar per la seva participació en el sector automobilístic: concretament, per la creació de la Fábrica Nacional de Autociclos David (1913-1959). L’empresa, instal·lada inicialment al taller Juanico de l’avinguda del Tibidabo i impulsada pels germans Lluís, Frederic i Josep Maria Armangué Feliu i Joan i Josep Maria Moré Comas entre d’altres, es va dedicar a la producció de vehicles comercials i de circuit, com els down cars.

Per la rellevància que va tenir en el desenvolupament de les seves col·leccions, convé esmentar que l’any 1916 Roviralta es va casar en primeres núpcies amb Clotilde Rocamora Rosés (1894-1927), filla de dues grans nissagues de la capital catalana: els Rocamora, enriquits amb la fabricació i l’exportació de sabons, i els Rosés, industrials tèxtils establerts a Cornellà de Llobregat. Clotilde Rocamora va cursar els estudis al Col·legi de la Immaculada Concepció de Lloret de Mar, on va viure interna i, a més a més, la seva família estiuejava al municipi, circumstàncies que van consolidar una estreta relació amb Lloret de Mar, que aviat va transmetre al seu espòs. En conseqüència, l’any 1918, Raül Roviralta va adquirir set vinyes de la cala Sa Boadella amb la intenció de fer-hi uns jardins i una residència inspirats en la Vil·la d’Este, edificada a Tívoli (Itàlia). Per fer-ho, va comptar amb el suport de l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, germà del seu soci, que s’hi mantingué actiu fins al 1926. A partir del 1928, amb Rubió al marge, la tasca va passar a mans del pintor Domènec Carles Rosich i l’escultora Maria Llimona i Benet, parella d’aquest. El projecte va quedar inaugurat l’any 1934 (figura 1) i, al llarg del seu desenvolupament, va ser denominat la Proa, en relació amb la part davantera dels vaixells i, més tard, Santa Clotilde, en record de l’esposa de Roviralta, a causa de la seva mort prematura. L’any 1928, Roviralta es va casar amb la brasilera Odila Arens Caldas (1907-2011) i, un any més tard, el matrimoni es va establir a la casa del número 44-46 de l’avinguda del Tibidabo (figura 2), de manera que van consolidar la de Lloret com a residència d’estiueig.

Les primeres adquisicions que va fer Raül Roviralta daten de l’any 1925 i corresponen a una col·lecció de miniatures navals documentades entre els segles xvii, xviii i xix. Respecte de la seva procedència, cal destacar que Roviralta va rebre l’assessorament de Domènec Carles, que, a més de pel fet de ser pintor i decorador, tenia gran fama en aquesta especialitat. Carles i Roviralta van mantenir sempre una gran amistat i van aplegar objectes d’antiquaris i comerciants de ciutats com París, Londres, Amsterdam, Frankfurt, Múnic, Dresden, Ginebra, Madrid, Barcelona i Nova York. En línies generals, es tracta d’elaboracions fetes amb materials preciosos, com la plata, la plata daurada i l’esmalt, fet que les ha fet ser considerades veritables treballs d’orfebreria.

La primera publicació dedicada a aquest conjunt —concretament, a disset exemplars— la feu l’any 1926 l’escriptor i historiador català Artur Masriera i Colomer en el seu llibre Oliendo a Brea: hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña ochocentista. Un dels models més interessants de la descripció que va fer és la nau vienesa de tres pals, esmaltada, de finals del segle xix (figura 3). L’exposició més important de miniatures navals de la col·lecció de Roviralta va tenir lloc el maig del 1930, dins el marc de la IV Exposición de Trabajos Manuales de Gente de Mar. La mostra es va celebrar al Palau d’Alfons XIII i va permetre valorar la importància d’aquesta col·lecció, que, juntament amb la d’Emerencià Roig i Raventós i la d’Oleguer Junyent i Sans, esdevenia una de les més rellevants del moment. El seu emplaçament habitual l’hem de situar, en primera instància, a la casa dels pares de Raül Roviralta, és a dir, a El Frare Blanc. Més endavant, cap al 1932, les peces se situarien a la finca lloretenca, on, com en la major part dels municipis costaners, hi havia tradició d’adquirir objectes de temàtica marinera.

Gràcies a l’estudi fet l’any 2013 per la historiadora de l’art Natàlia Barenys Ruiz, la descripció temàtica i artística d’aquestes obres quedà àmpliament completada respecte dels estudis duts a terme fins aleshores. A més a més, l’estudi determina que el projecte es va fer paral·lelament al llarg de cinquanta anys, tot i que la major part de les peces van ser adquirides entre el 1925 i el 1935. S’hi diferencien sis grups d’obres: nefs (‘naus’) d’origen alemany, bàsicament de Nuremberg i Augsburg; maquetes d’os realitzades per presoners francesos de les presons angleses en el període 1770-1815 (fonamentalment, durant les guerres napoleòniques); microescultures i altres talles d’ivori i petxina; quatre naus de corall; naus d’esmalt vienès, i naus de plata holandesa.

Amb la mort del col·leccionista, la major part de les peces d’aquesta col·lecció han passat a formar part de col·leccions privades, com ara la de Juan Ybarra Mendaro. En són l’excepció una maqueta de corbeta de principis del segle xix, que va ser donada a l’Obreria de Santa Cristina per mitjà d’Alexandre Roviralta i Rocamora, i el Model de pollacra goleta (c. 1890-1935), conservat al Museu Marítim de Barcelona (núm. de registre 464 - Nau 10-10), on arribà fruit del Comitè de Salvament de Materials i Objectes d’Interès Pedagògic, Científic, Artístic, Històric, Arqueològic, Bibliogràfic i Documental, fundat pel decret del 24 de juliol de 1936 dins el marc de la Guerra Civil espanyola.

Segons el llibre de registre del Museu Marítim de Barcelona (aleshores conegut com a Museu Marítim de Catalunya), el 24 de novembre de 1936 hi van ingressar 203 objectes de la col·lecció de Roviralta. El 30 de setembre de 1939 se’n van retornar 184 al seu propietari i el museu en va mantenir dinou, que encara conserva. A part de l’objecte que hem descrit, la resta són divuit peces de ceràmica, totes elles decorades amb motius navals, que daten dels segles xvii i xix. S’hi diferencien deu plats de ceràmica catalana de la sèrie de faixes i cintes, quatre plats de ceràmica blava d’estil Berain, una fruitera de ceràmica catalana d’influència francesa, un plat de ceràmica blava, un plat de la sèrie de la botifarra i una rajola de la sèrie d’arts i oficis (vegeu-ne les fitxes). Aquesta afició per la ceràmica és un fet molt comú entre els col·leccionistes de l’època i, en el cas de Roviralta, es va veure reforçada per la presència de Domènec Carles. El decorador, que també va prendre rellevància com a col·leccionista de ceràmica, va procurar que la col·lecció de Roviralta tingués una afinada i extensa selecció de peces d’aquest àmbit. A part de les esmentades, s’hi van sumar un centenar més de plats i un centenar més de rajoles de la sèrie d’arts i oficis, tots ells repetint els estils esmentats. Per concloure aquest àmbit, és important esmentar la singular col·lecció de ceràmica vuitcentista de Staffordshire (figura 4), formada per més de cent figures de temàtica victoriana amb personatges de la reialesa i animals, així com el plafó ceràmic de Xavier Nogués (1934) situat a la finca de Santa Clotilde de Lloret de Mar (vegeu-ne la fitxa).

Una de les fonts més importants per al coneixement de la col·lecció de Roviralta són les fotografies que es conserven a l’Arxiu Mas de l’Institut Amatller d’Art Hispànic (IAAH), on hi ha unes cinc-centes fotografies que, generalment, engloben més d’una peça (la xifra total d’obres fotografiades podria oscil·lar entorn d’unes vuit-centes). L’encàrrec d’aquestes fotografies per part del col·leccionista s’emmarca, majoritàriament, entre els anys 1932-1934 i correspon al moment d’instal·lació a la finca de Santa Clotilde i a la Casa Roviralta. La resta d’imatges es delimiten en els períodes 1947-1950, 1957 i 1968-1973. Igualment, el fons confirma que, a part de la ceràmica i les miniatures navals —àmbits més importants de la col·lecció—, Roviralta va adquirir pintures i dibuixos de temàtica marina, paisatgística i alguns retrats. Tanmateix, gràcies a les imatges dels interiors de les finques sabem que Carles i Roviralta van estudiar molt bé la disposició d’aquest conjunt: a Santa Clotilde es podia observar tot el que estava vinculat amb el mar, mentre que a Barcelona hi havia la resta d’obres.

Dins l’etapa inicial de formació de la col·lecció de Roviralta, també hi hem d’incloure l’adquisició d’obra pictòrica, sobretot, d’època antiga. En són exemples: l’apòstol Sant Pau, aleshores atribuït a El Greco, peça que, a més, va protagonitzar la portada d’un número de la revista Gaseta de les Arts (IAAH clixé C-71816 - any 1933); un retrat de dama de Juan Carreño Miranda, documentat a la tesi The life and work of Juan Carreño de Miranda: 1614-1685, publicada per Rosemary Anne Marzolf l’any 1961 (IAAH clixé C-95351 - any 1947); Isabel II nena, mostrant la constitució, un Retrat de nena i un retrat masculí, tots tres del pintor valencià Vicente López Portaña (IAAH clixés C-71813 i C-71814 - any 1933, i C-95344 - any 1947); el retrat Don Vicente García (1802), obra d’Antonio Carnicero (IAAH clixé Z-3406 - any 1950), i el retrat Conde de Cabarrús (c. 1799) i l’obra Retrat de dues nenes i un nen (c. 1817), d’Agustí Esteve Marqués (IAAH clixés C-71818 i C-71819 - any 1933). Als anys cinquanta, Roviralta va comprar l’obra Miracle de sant Pere Màrtir i els nàufrags, de Lluís Borrassà i el seu taller, detalladament explicada per l’historiador de l’art Alberto Velasco Gonzàlez amb motiu de la subhasta celebrada el 2020 a Madrid (llegiu-ne l’article). En aquest sentit, Velasco referencia que anteriorment la peça havia format part de la col·lecció de Joan Ramon Campaner i Noceras.

En relació amb la pintura d’època moderna, el pintor més destacat de la col·lecció de Roviralta va ser Joaquim Mir i Trinxet, amb disset obres, cinc de les quals són marines (IAAH clixés C-95361, C-95364, C-95365 i C-95375 - any 1947, Movil Roviralta núm. 14 - any 1972). La resta d’exemplars són paisatges d’indrets com el Camp de Tarragona i Andorra (IAAH clixés C-95363 i C-95374 - any 1947, Movil Roviralta núm. 7, 8, 11, 12, 18, 20, 31 i 33 - any 1972), encara que no tots estan recollits a les monografies que Francesc Miralles ha dedicat a l’artista. D’aquesta sèrie, convé ressaltar la magnífica vista d’Alforja (figura 5), conservada a la Colección BBVA (IAAH Movil Roviralta núm. 23 - any 1972), i el retrat Vell andorrà (IAAH clixé C-95374 - any 1947).

En segon lloc, hi ha Ramon Casas Carbó, amb una dotzena de pintures a l’oli. En són exemples: dues composicions marines, una del port de Barcelona i l’altra de Tossa de Mar, de finals del segle xix (IAAH clixés C-95358 i C-95359 - any 1947); el Carrer amb carruatge, de cap al 1907, i el Racó de Rouen, d’aproximadament el 1891 (IAAH Movil Roviralta núm. 1 i 2 - any 1972). El conjunt es completa amb cinc retrats femenins (IAAH Movil Roviralta núm. 3, 4, 5, 13 i 16 - any 1972) i tres de masculins (IAAH Movil Roviralta núm. 6, 15 i 30 - any 1972). Totes les obres es troben inventariades al catàleg raonat que Isabel Coll Mirabent va dedicar a l’artista l’any 2002. Considerem interessant fer una menció especial a l’obra Miss Oceanide, de cap al 1910 (figura 6), la qual es va presentar a París fent homenatge al vaixell Oceanide, que viatjava de Le Havre a Nova York. El quadre mostra Júlia Peraire amb un vestit adequat per viatjar en el si d’un ambient atlàntic, i al fons, domina una visió nocturna amb els llums del vaixell.

Pel que fa a les obres de Domènec Carles presents a la col·lecció de Roviralta, sabem que hi havia set pintures, tres de les quals eren bodegons amb flors (IAAH clixés Z-3396, Z-3397 i Z-3398 - any 1950), dues eren retrats individuals d’algun dels fills del doctor Roviralta i les altres dues eren marines (IAAH clixés C-95354, C-95355, C-95356, C-95357 - any 1947). D’aquest artista, és important destacar que, l’any 1934, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va rebre per donació de Roviralta la marina titulada Balandres, d’aproximadament el 1934 (vegeu-ne la fitxa).

De la mateixa època, Roviralta va adquirir tres obres de Joaquim Sunyer: una pastoral i les altres dues corresponents a la seva etapa parisenca (IAAH clixés Movil Roviralta núm. 24, 27 i 34 - any 1972). A més, va incorporar dues escenes de tauromàquia de Ricard Canals (IAAH clixés Movil Roviralta núm. 25 i 26 - any 1972 i G-59326 - sense data), i les pintures Port de Sóller (1929) i Barcelona (Monument a Colom) (1930), de Josep Mompou.

Finalment, considerem interessant esmentar la col·lecció d’estrenes i sonalls del segle xix amb motius marítims. Aquesta temàtica ja era un costum arrelat per Carles, qui, a més, també en va fer una de similar que va acabar donant al Museu Marítim de Barcelona. A la col·lecció de Roviralta, les estrenes i els sonalls s’exposaven i es conservaven en vitrines a l’anomenada sala de la música de la casa de Barcelona (IAAH clixés C-69880 - any 1932, C-71822, C-71823, C-71824, C-71825, C-71826, C-71827, C-71828, C-71830, C-71831 i C-71832 - any 1933).

Així mateix, les fotografies dels interiors de les finques que hem descrit evidencien una acurada selecció en els elements de mobiliari i teixits. Tot i això, les referències bibliogràfiques són escasses i únicament l’estudi realitzat per Alberto Velasco sobre l’antiquària Maria Esclasans (2017) determina que Raül Roviralta hauria comprat una taula francesa en el seu establiment. De fet, l’absència d’un arxiu documental o inventari de la col·lecció de Roviralta dificulta precisar més detalls respecte de les adquisicions. Ara bé, tenint en compte els gustos de Domènec Carles, és molt probable que assessor i col·leccionista haguessin intercanviat obres en més d’una ocasió i, a més a més, en el cas de ser adquirides en establiments comercials, segurament seria als emblemàtics de Barcelona, com la Sala Parés i La Pinacoteca.

I el mateix passa en relació amb la difusió de la col·lecció, ja que més enllà de l’exposició de l’any 1930 no hi ha informació que demostri una activa participació en exposicions o actes de l’àmbit i tampoc no consta que Raül Roviralta formés part d’associacions artístiques o culturals. Arribats a aquest punt, és convenient puntualitzar que, en aquesta època, també va existir una altra «Col·lecció Roviralta»: es tracta de la col·lecció del poeta, dibuixant i empresari Josep Maria Roviralta Alemany (1880-1960), que, tot i no ser família de Raül, fou igualment col·leccionista de ceràmica i pintura.

Al llarg de la seva vida, Raül Roviralta i Astoul va ser pare de vuit fills, quatre en cadascun dels seus matrimonis: Clotilde, Teodor, Raül, Alexandre, Odila, Ana María, Alberto i María Cristina. Fruit dels orígens d’Odila Arens i de la tasca empresarial que Roviralta va desenvolupar amb Laboratorios Andrómaco, la família no va residir sempre a Catalunya. Arran de la mort de Raül Roviralta, l’any 1979 la col·lecció es va repartir entre els seus vuit fills. Un d’ells, Raül Roviralta Rocamora, va continuar de manera entusiasta l’afició del seu pare, però la resta de patrimoni es va dispersar per llocs molt allunyats entre ells, com ara Buenos Aires, São Paulo, Rio de Janeiro, Lausana, Madrid, Barcelona i Lloret de Mar, fins a introduir-se de nou en el mercat de l’art.

El 2025 es va celebrar una de les subhastes més importants de la col·lecció (amb seixanta-set lots a la venda). Va tenir lloc els dies 20 i 21 de maig a Subastas Segre, de Madrid (vegeu-ne el catàleg). D’aquest conjunt, l’Estat espanyol va adquirir: Retrat de nena, de Vicente López Portaña (figura 7), per al Museu del Romanticisme, de Madrid; el rellotge de sobretaula d’Augsburg, per al Museu Nacional d’Arts Decoratives, de Madrid, i Retrat de Rosalía Marquès, de Ramon Casas, per al Museu de Belles Arts de València.

Bibliografia

Antonio Carnicero (1748-1814), Madrid: Centro Cultural de la Villa, Febrer-Març 1997. Catàleg de l’exposició, p. 142-143.

Barenys, N. Colección Náutica Ybarra-Muñoz, Esplugues de Llobregat: Igol, 2010.

Bassegoda, J. «Els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Vol. xv, (2001), p. 259-274.

Blanch, M. Manolo, Barcelona: Polígrafa, 1972, p. 87 i 104. 

«Can Roviralta: una casa d’indianos». L’Hostal, Butlletí d’informació ciutadana de l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola, Any III, Núm. 6, (març 2010), p. 34-35.

«Casa Roviralta». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [en línia]  [consulta: 25 octubre 2021].

Coll, I. Ramon Casas: una vida dedicada al arte 1866-1932. Catálogo razonado. Murcia: De La Cierva Editores, 2002, núm. 041, 052, 079, 171, 206, 240, 300, 361, 483, 511 i 567.

«Correu de les lletres i de les arts». Arquitectura i urbanisme, (setembre 1934), p. 25.

«Decret nomenant conseller de la Generalitat de Catalunya el doctor Raül Roviralta i Astoul el qual exercirà interinament la Conselleria d'Assistència Social». Protocols de Decrets, vol. 13/1995. ANC1-1-T-13632, 18 de maig del 1935, p. 61.

Díez, J. L. Vicente López (1772-1850). Vol ii: Catálogo razonado, Madrid: Ediciones Doce Calles, S.L. (Fundación de Apoyo a la Historia del Arte Hispánico), 1999, p. 102 i 150.

Domènech, I. «Joaquim Folch i Torres i l’exposició d’El Greco al Palau Maricel de Sitges el juny de 1936». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Mercat d'art, col·leccionisme i museus. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2013, p. 73-96.

Garcia, M. «Cases singulars. Casa de Santa Clotilde». Celobert [en línia], núm. 195 (2021), p. 20-24. [Consulta: 24 octubre 2025].

Gomà, S. «Una mirada al mar. La col·lecció de Raül Roviralta i Astoul (1891-1979)». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Mercat d’art, col·leccionisme i museus 2025. Bellaterra et al.: Universitat Autònoma de Barcelona et al., en premsa. [Publicació derivada de la 14a Jornada Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus, celebrada al Palau de Maricel, de Sitges, el 17 d’octubre de 2025]

«L’Escola d’Assistencia Social de Barcelona». Esplai: il·lustració catalana, núm. 113, (28 gener 1934), p. 47.

«L’exposició de Barcelona: IV Exposició de Treballs manuals de Gent de Mar». La Veu de Catalunya, núm. 10.599 (25 de maig de 1930 – Edició matí), p. 3. [en línia]  [consulta: 11 octubre 2021].

Martínez-Hidalgo, J. M. El Museo Marítimo de Barcelona, Barcelona: Editorial H.M.B., 1984, p. 74-75.

Masriera, A. Oliendo a Brea: hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña Ochocentista, Barcelona: Editorial Políglota, 1926, Apèndix V [sn].

Miralles, F. Joaquim Mir al Camp de Tarragona, Barcelona: Viena Edicions, 2008. Ibíd. Joaquim Mir a Andorra, Barcelona: Viena Edicions, 2008.

Miralles, F. Joaquim Mir a Andorra. Barcelona: Viena, 2008.

Oberon. «Un Greco a la Col·lecció Roviralta». Gaseta de les Arts, Any III, núm. 44, (març 1926), p. 1-2. [en línia] [consulta: 11 octubre 2021].

Protocols de Decrets, vol. 13/1995: Decret nomenant conseller de la Generalitat de Catalunya el doctor Raül Roviralta i Astoul el qual exercirà interinament la Conselleria d’Assistència Social. 18 maig 1935, p. 61. [Document ANC1-1-T-13632, conservat al Fons Generalitat de Catalunya (Segona República) (ANC1-1), de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)]

Soria Martín, S. Agustín Esteve y Goya, València: Servicio de Estudios Artísticos Institución Alfonso el Magnánimo, 1957, p. 104 i 139.

Telese, A. «Pioners del col·leccionisme de ceràmica a Catalunya (1810-1936)». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Mercat d'art, col·leccionisme i museus. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2014, p. 229.

Velasco, A. «L’antiquària Maria Esclasans (1875-1947) i el comerç d’art antic a Barcelona». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Agents del mercat artístic i col·leccionistes: Nous estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2017, p. 203.

Velasco, A. «Un Borrassà de la catedral de Barcelona para el Prado». A: Ars Magazine [en línia]. 26 maig 2022. [Consulta: 22 agost 2025].

Sara Gomà Vila