Raül Roviralta i Astoul

22/8/2022

París (França) 13/6/1891  - Madrid 16/1/1979

Raül Roviralta i Astoul va néixer circumstancialment a París i fou el fill primogènit de Teodor Roviralta Figueras, natural de Molins de Rei, i Sofia Astoul Dessein, argentina d’origen francès. El seu pare es va dedicar a la comercialització de vins i olis catalans a Buenos Aires i, en tornar de fer les Amèriques, va formar part de la Societat Anònima Tibidabo. L’agrupació, de la qual també eren socis Salvador Andreu i Grau, Ròmul Bosch i Alsina i Romà Macaya i Gibert, es va fundar l’any 1899 sota la voluntat de desenvolupar el futur Parc d’Atraccions del Tibidado i la conversió en ciutat-jardí de l’avinguda del Tibidabo, a Barcelona. Poc després, Teodor Roviralta, va adquirir El Frare Blanc, una antiga masia de frares dominics que va encarregar restaurar a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, que s’hi va dedicar entre els anys 1903 i 1913. A la finca, situada a l’avinguda del Tibidabo, núm. 31  va viure Raül Roviralta juntament amb els seus pares i els seus germans —Sofia, Susana i Emili— fins, aproximadament, l’any 1928.

Raül Roviralta, era metge i va ser el precursor a Catalunya i a l’Estat de la tecnificació de l’assistència social, instaurant l’Escola d'Assistència Social per a la Dona (1932-1939) i esdevenint conseller d’Assistència Social de la Generalitat, l’any 1935. Paral·lelament, associant-se amb el farmacèutic Fernando Rubió i Tudurí, va fundar Laboratorios Andrómaco (1923), una multinacional farmacèutica espanyola amb presència a diversos països d’Europa i Amèrica del Sud. En la línia empresarial, també va destacar per la seva participació en el sector automobilístic, concretament amb la creació de la Fábrica Nacional de Autociclos David (1913-1959). L’empresa, instal·lada inicialment al taller Juanico de l'avinguda del Tibidabo, i impulsada pels germans Lluís, Frederic i Josep Maria Armangué Feliu, Joan i Josep Maria Moré Comas, entre d’altres, es va dedicar a la producció de vehicles de circuit i comercials com els down-cars (figura 1).

Pel que fa a l’àmbit de l’art i específicament del col·leccionisme d’art a Catalunya, és important que fem referència al context que el personatge tenia durant la tercera dècada del segle xx, moment de creació de les seves col·leccions. El prohom es va casar en primeres núpcies amb la lloretenca Clotilde Rocamora Rosés (1894-1927), fet que el portaria a establir vincle amb el municipi des d’aleshores. A Lloret de Mar, Roviralta va adquirir, l’any 1918, set vinyes de Cala Sa Boadella amb la intenció de fer-hi uns jardins i una residència inspirats en la vil·la d’Este, edificada a Tívoli. Per fer-ho, va comptar amb el suport de l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, germà del seu soci, que s’hi mantingué actiu fins al 1926. A partir de 1928, amb Rubió al marge, la tasca va passar a mans del pintor Domènec Carles Rosich i l’escultora Maria Llimona i Benet, la seva parella. El projecte, va quedar inaugurat l’any 1934 i, al llarg del seu desenvolupament, va ser denominat la Proa, en relació amb la part davantera dels vaixells i, més tard, Santa Clotilde, en record a l’esposa de Roviralta, donada la seva prematura mort (figura 2). L’any 1928, Roviralta es va casar amb la brasilera Odila Arens Caldas (1907-2011), a qui coneixeria durant un viatge a bord del transatlàntic italià Giulio Cesare. Un any més tard, el matrimoni Roviralta Arens es va establir en una casa de l’avinguda del Tibidabo, núm. 44-46, consolidant la de Lloret com a residència d’estiueig (figura 3).

Les primeres adquisicions que va fer Raül Roviralta daten de cap a l’any 1926 i corresponen a una col·lecció de miniatures navals documentades entre els segles xvii, xviii i xix. Pel que fa a la seva procedència, cal destacar que Roviralta va rebre l’assessorament de Domènec Carles que, a més a més de pintor i decorador, tenia gran fama en aquesta especialitat. Carles i Roviralta, que van mantenir sempre una gran amistat, van aplegar objectes d’antiquaris i comerciants de ciutats com París, Londres, Amsterdam, Frankfurt, Munic, Dresde, Ginebra, Madrid, Barcelona i Nova York. En línies generals, es tracta d’elaboracions amb materials preciosos com la plata, la plata daurada i l’esmalt, fet que les ha portat a considerar com a veritables treballs d’orfebreria. La primera publicació dedicada a aquest conjunt —concretament disset exemplars— fou realitzada per l’escriptor i historiador català Artur Masriera i Colomer en el seu llibre Oliendo a Brea: hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña Ochocentista, l’any 1926. Un dels models més interessants de la descripció que va fer Masriera és la Nau vienesa de tres pals, esmaltada, de finals del segle xix (figura 4). Igualment, la col·lecció va comptar amb talles d’ivori i petxina, realitzades al voltant del segle xix i originàries de la Xina. L’exposició més important de miniatures navals de la col·lecció Roviralta, va tenir lloc el maig de 1930, dins el marc de la IV Exposició de Treballs Manuals de Gent de Mar. La mostra, es va celebrar al Palau d’Alfons xiii i va permetre posar en valor la importància d’aquella col·lecció que, juntament amb la d’Emerencià Roig i Raventós i Oleguer Junyent i Sans, esdevenia una de les més rellevants del moment. L’emplaçament habitual d’aquesta col·lecció l’hem de situar, en primera instància, a la casa dels pares de Raül Roviralta, es a dir, al Frare Blanc. Més endavant, cap al 1932, aproximadament, les peces se situarien a la finca lloretenca on, com en la majoria dels municipis costaners, s’aprecia una tradició en l’adquisició d’objectes de temàtica marinera. Gràcies a l’estudi de la historiadora de l’art Natàlia Barenys Ruiz, realitzat l’any 2010, la descripció temàtica i artística de les obres queda àmpliament completada respecte els estudis realitzats fins aleshores i, a més a més, determina que el projecte es va fer paral·lelament al llarg de cinquanta anys, tot i que la majoria de les peces van ser adquirides entre 1925 i 1935, diferenciant-ne sis grups: nefs d’origen alemany, bàsicament de Nuremberg i Augsburg; maquetes d’os realitzades per presoners francesos, a les presons angleses, durant el període de 1770 a 1815, fonamentalment durant les guerres napoleòniques; microescultures i altres peces d’ivori; quatre naus de corall; naus d’esmalt vienès; naus de plata holandesa.           

Des de finals del segle xx fins a inicis del segle xxi, la majoria de peces de la col·lecció nàutica Roviralta han tornat de nou dins el mercat de l’art i ara formen part de col·leccions privades. N’és l’excepció el Model de pollacra goleta, c. 1890-1935, conservat al Museu Marítim de Barcelona (Núm. Registre 464 - Nau 10-10). La seva arribada al museu es fruit del Comitè de Salvament de materials i objectes d’interès pedagògic, científic, artístic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental, fundat pel Decret de 24 de juliol de 1936 dins el marc de la Guerra Civil espanyola. Segons el llibre de registre, el 24 de novembre de 1936 van ingressar dos-cents tres objectes de la col·lecció Roviralta. El 30 de setembre de 1939, se’n van retornar cent vuitanta-quatre al seu propietari i el museu en va mantenir dinou que, a dia d’avui, encara conserva. De tot aquest conjunt, a part de l’objecte que hem descrit, el que més destaca són divuit peces de ceràmica, totes elles decorades amb motius navals i datades entre els segles xvii i xix. S’hi diferencien deu plats de ceràmica catalana de la sèrie de faixes i cintes, quatre plats de ceràmica blava d'estil Bérain, una fruitera de ceràmica catalana d'influència francesa, un plat de ceràmica blava, un plat de la sèrie de la botifarra i una rajola de la sèrie d’arts i oficis. Aquesta afició per la ceràmica és un fet molt comú entre els col·leccionistes de l’època i en el cas de Roviralta es va veure reforçat per la presència de Domènec Carles. El decorador, que també va prendre rellevància com a col·leccionista de ceràmica, va procurar que la col·lecció Roviralta tingués una afinada i extensa selecció de peces d’aquest àmbit. A part de les comentades, s’hi van sumar un centenar més de plats i un centenar més de rajoles de la sèrie d’arts i oficis, tots ells repetint els estils esmentats. Finalitza aquest capítol, la singular col·lecció de ceràmica vuitcentista de Stafford, formada per més de cent figures de temàtica victoriana amb personatges de la reialesa i animals.

Una de les fonts més importants per al coneixement de la col·lecció Roviralta són les fotografies que es conserven a l’Institut Amatller d’Art Hispànic (IAAH), concretament, al fons de l’Arxiu Mas. S’hi agrupen més de cinc-centes imatges, les quals es classifiquen en tres grups diferents: la col·lecció Roviralta, amb cent setanta-tres fotografies; la casa Roviralta, amb vint-i-sis fotografies; i la finca de Santa Clotilde, amb tres-centes deu imatges. En referència a les fotografies d’objectes d’art, és interessant precisar que, no només n’observem a l’agrupació qualificada com a Col·lecció Roviralta, doncs a Santa Clotilde, per exemple, a banda dels espais exteriors i interiors de la finca, també s’hi inclouen objectes. A més, aquestes fotografies, generalment, engloben més d’una peça, permetent fixar que, la xifra total d’obres fotografiades, podria oscil·lar a l’entorn d’unes vuit-centes (figura 5). L’encàrrec d’aquestes fotografies per part del col·leccionista, s’emmarca, majoritàriament, entre els anys 1932-34 —responent al moment d’instal·lació a la finca de Santa Clotilde i a la casa Roviralta—; la resta d’imatges es delimiten en els períodes de 1947-50, 1957 i 1968-73. Igualment, el fons confirma que, a part de la ceràmica i les miniatures navals —fons més importants de la col·lecció—, el col·leccionista va adquirir pintures i dibuixos de temàtica marina, paisatgística i alguns retrats. El fet de comptar amb les imatges dels interiors de les seves finques, conclou que, Carles i Roviralta van estudiar molt bé la disposició d’aquest conjunt, doncs a Santa Clotilde es podria observar tot allò vinculat amb el mar mentre que, a Barcelona, hi hauria la resta d’obres.

Dins l’etapa inicial de formació de la col·lecció també  hem d’incloure l’adquisició d’obra pictòrica, sobretot, d’època antiga. En són exemple l’apòstol Sant Pau, aleshores atribuït a El Greco, peça que, a més a més, va protagonitzar la portada de la revista la Gaseta de les Arts (IAAH clixé C-71816 – any 1933). Un retrat de dama, de Juan Carreño Miranda, documentat a la tesi The Life and work of Juan Carreño de Miranda: 1614-1685, publicada per Rosemary Anne Marzolf l’any 1961 (IAAH clixé C-95351 – any 1947). Tres obres de Vicente López Portaña, dues de les quals —Isabel II nena, mostrant la constitució i Retrat de nena— catalogades per l’historiador de l’art José Luís Díez García com a rèpliques de l’artista mentre que la tercera, corresponent a un retrat masculí, no en fa menció (IAAH clixés C-71813 i C-71814 – any 1933, C-95344 – any 1947). Formen part d’aquest grup, el retrat de Don Vicente García (1802), obra d’Antonio Carnicero (IAAH clixé Z-3406 – any 1950) i dues pintures l’autoria de les quals és objecte de debat entre Francisco de Goya i Agustín Esteve, deixeble d’aquest. Es tracta del retrat del Conde de Cabarrús (c. 1799) i el Retrat de dues nenes i un nen (c. 1817), ambdues citades a l’estudi Agustín Esteve y Goya, realitzat per Martin S. Soria l’any 1957 (IAAH clixés C-71818 i C-71819 – any 1933). Més tard,  l’any 1950, va comprar l’obra Miracle de Sant Pere Màrtir i els nàufrags, de Lluís Borrassà, detalladament explicada per l’historiador de l’art Albert Velasco Gonzàlez.

Pel que fa a la pintura d’època moderna, el pintor més destacat de la col·lecció Roviralta va ser Joaquim Mir Trinxet, amb divuit obres, cinc de les quals presenten temes mariners (IAAH clixés C-95362, C-95364, C-95365 i C-95375 – any 1947, Movil Roviralta núm. 14 – any 1972). La resta d’exemplars són quatre paisatges del camp de Tarragona (IAAH clixé C-95363 – any 1947, Movil Roviralta núm. 8, 17, 18 – any 1972) i tres d’indrets d’Andorra (IAAH Movil Roviralta núm. 11, 19, 20 – any 1972), encara que no tots estan recollits a les monografies que Francesc Miralles ha dedicat a l’artista. D’aquesta sèrie, convé ressaltar la magnífica vista d’Alforja, c. 1927, actualment conservada a la Colección BBVA (IAAH Movil Roviralta núm. 23 – any 1972). Conclouen el conjunt, el famós retrat del Vell andorrà (IAAH clixé C-95374 – any 1947) i quatre obres sense catalogar (IAAH Movil Roviralta núm. 7, 12, 31 i 33 – any 1972) (figura 6). 

En segon lloc trobem Ramon Casas Carbó, amb una dotzena de pintures a l’oli. En són exemple dues composicions marines; una del Port de Barcelona i, l’altra, de Tossa de Mar, de finals del segle xix (IAAH clixés C-95358 i C-95359 – any 1947), el Carrer amb carruatge, c. 1907 i el Racó de Rouen, c. 1891 (IAAH Movil Roviralta núm. 1 i 2 – any 1972). El conjunt es completa amb cinc retrats femenins (IAAH Movil Roviralta núm. 3, 4, 5, 13, 16 – any 1972) i tres amb la figura masculina com a protagonista (IAAH Movil Roviralta núm. 6, 15 i 30 – any 1972). Totes les obres es troben inventariades al catàleg raonat que Isabel Coll Mirabent va dedicar a l’artista l’any 2002. Considerem interessant fer especial menció a l’obra Miss Oceanide, c. 1910, una obra presentada a París fent homenatge al vaixell Oceanide que viatjava de Le Havre a Nova York. El quadre, mostra Júlia Peraire amb un vestit adequat per viatjar en el si d’un ambient atlàntic i, al fons, domina una visió nocturna amb les llums del vaixell (figura 7).

Per últim, del grup d’artistes amb un nombre més elevat d’obres, es distingeix Manolo Hugué. De les diverses tècniques artístiques que va treballar Hugué, a la col·lecció Roviralta hi ha dos dibuixos, dels quals només l’Estudi preparatori per l’escultura ‹‹Balladora amb ventall››, de 1928, està inventariat a la monografia de l’artista realitzada per Montserrat Blanch i Almuzara (IAAH clixés G-56524 i G-56525 – any 1971). Les peces restants són dos gouaches (IAAH clixés G-52458 i G-52463 – any 1968), dos dibuixos aquarel·lats (IAAH clixés G-56523 i G-56526 – sense data) i sis olis (IAAH clixés C- 96781 i C-96786 – any 1948, G-53148 – sense data, G-52927, G-52644 i G-55049 – any 1969). D’aquest darrer grup, és interessant esmentar el dibuix aquarel·lat Estudi preparatori pel relleu ‹‹La bacant››, realitzat entre 1933-34, igualment analitzat per Blanch. Finalment, creiem pertinent apuntar que, dels sis olis que Roviralta va tenir, tots encara pendents d’estudi, quatre són de tauromàquia, dos dels quals, a més a més, havien sigut de la col·lecció Carles anteriorment, informació que trobem anotada a l’anvers de les fotografies de l’Institut Amatller. Aquest fet ens fa pensar que, probablement, Carles i Roviralta s’haurien intercanviat obres en més d’una ocasió.

Pel que fa a les obres de Domènec Carles presents a la col·lecció Roviralta, sabem que hi havia vuit pintures, tres de les quals són bodegons amb flors (IAAH clixés Z-3396, Z-3397 i Z-3398 – any 1950), tres marines i dos retrats individuals d’algun dels fills del Dr. Roviralta (IAAH clixés C-95354, C-95355, C-95356, C-95357 – any 1947). D’aquest bloc, és important destacar que, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’any 1934, va rebre per donació de Roviralta la marina titulada Balandres, de c. 1934, de la qual no consta fotografia a l’Arxiu Mas. Conclouen el repertori, Ricard Urgell, Francesc Gimeno, Isidre Nonell, Eliseu Meifrén i Hermen Anglada Camarasa amb la presència d’una obra de cadascun d’ells (IAAH clixés G-58190 i G-58374 – any 1973, clixé G-57616 – any 1972, Movil Roviralta núm. 28 – any 1972, Mas C-11961 – sense any).

Finalment, considerem interessant esmentar la col·lecció d’estrenes i sonalls amb motius marítims, datada del segle xix. Aquesta temàtica, ja era un costum arrelat per Carles el qual, a més a més, també va fer-ne una de similar que acabaria donant al Museu Marítim de Barcelona. A la col·lecció Roviralta, les estrenes i sonalls estaven exposades i, al seu torn, conservades en vitrines a l’anomenada Sala de música, a la casa de Barcelona (IAAH clixés C-69880 – any 1932, C-71822, C-71823, C-71824, C-71825, C-71826, C-71827, C-71828, C-71830, C-71831 i C-71832 – any 1933). Així mateix, tot i la manca de referències bibliogràfiques, les imatges dels interiors de les finques del Dr. Roviralta conservades a l’Arxiu Mas, evidencien una acurada selecció en les peces de mobiliari i teixits, especialment a la finca de Barcelona.

A banda de les dades que hem citat sobre l’adquisició de les miniatures navals, són poques les referències que es tenen de les galeries o sales d’art on el col·leccionista va comprar el conjunt d’obres que acabem de conèixer. Ara bé, hem de tenir en compte que, molt probablement, van ser adquirides en establiments com la Sala Parés i La Pinacoteca i, majoritàriament, amb el vistiplau de Domènec Carles. Quant als antiquaris on va comprar mobiliari, l’estudi realitzat per Albert Velasco sobre l’antiquària Maria Esclasans, l’any 2017, apunta que Raül Roviralta hauria comprat una taula francesa en el seu establiment. Tot i això, l’absència d’un arxiu documental o inventari de la col·lecció Roviralta, fa difícil precisar-ne més detalls. El mateix passa en la difusió de la seva col·lecció, doncs no hi ha informació que demostri una activa participació en exposicions o actes de l’àmbit. De fet, a part de l’exposició de l’any 1930, amb miniatures navals, no se’n coneix cap més i tampoc el trobem referenciat en associacions artístiques o culturals. La premsa de l’època però, recull que, el 29 de març de l’any 1936, els Amics dels Museus de Catalunya van visitar el conjunt de Santa Clotilde, acte que es repetiria en nombroses ocasions, sobretot amb amics i coneguts del Dr. Roviralta. Arribats a aquest punt, és convenient puntualitzar que, en aquesta època, també va existir una altra col·lecció Roviralta, es tracta de la col·lecció del poeta, dibuixant i empresari Josep Maria Roviralta Alemany (1880-1960) que, tot i no ser família de Raül, fou igualment col·leccionista de ceràmica i pintura.

Al llarg de la seva vida, Raül Roviralta Astoul, va ser pare de vuit fills, quatre en cadascun dels seus matrimonis: Clotilde (†), Teodor (†), Raül (†), Alexandre (†), Odila, Ana María (†), Alberto (†), María Cristina (†). Fruit dels orígens d’Odila Arens i la tasca empresarial que Roviralta va desenvolupar amb Laboratorios Andrómaco, la família no va residir sempre a Catalunya. Arran de la mort de Raül Roviralta, l’any 1979 la col·lecció es repartí entre els seus vuit fills. Un d’ells, Raül Roviralta Rocamora, va continuar de manera entusiasta l’afició del seu pare.

Bibliografia

Antonio Carnicero (1748-1814), Madrid: Centro Cultural de la Villa, Febrer-Març 1997. Catàleg de l’exposició, p. 142-143.

Barenys, N. Colección Náutica Ybarra-Muñoz, Esplugues de Llobregat: Igol, 2010.

Bassegoda, J. «Els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Vol. xv, (2001), p. 259-274.

Blanch, M. Manolo, Barcelona: Polígrafa, 1972, p. 87 i 104. 

«Can Roviralta: una casa d’indianos». L’Hostal, Butlletí d’informació ciutadana de l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola, Any III, Núm. 6, (març 2010), p. 34-35.

«Casa Roviralta». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [en línia] http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/FitxaGeneral?index=0&consulta=MSUxK2ZyYXJlIGJsYW5jJTIrLTEl&codi=40475  [consulta: 25 octubre 2021].

Coll, I. Ramon Casas: una vida dedicada al arte 1866-1932. Catálogo razonado. Murcia: De La Cierva Editores, 2002, núm. 052, 079, 171, 206, 240, 300, 361, 511 i 567.

«Correu de les lletres i de les arts». Arquitectura i urbanisme, (setembre 1934), p. 25.

«Decret nomenant conseller de la Generalitat de Catalunya el doctor Raül Roviralta i Astoul el qual exercirà interinament la Conselleria d'Assistència Social». Protocols de Decrets, vol. 13/1995. ANC1-1-T-13632, 18 de maig del 1935, p. 61.

Díez, J. L. Vicente López (1772-1850). Vol ii: Catálogo razonado, Madrid: Ediciones Doce Calles, S.L. (Fundación de Apoyo a la Historia del Arte Hispánico), 1999, p. 102 i 150.

Domènech, I. «Joaquim Folch i Torres i l’exposició d’El Greco al Palau Maricel de Sitges el juny de 1936». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Mercat d'art, col·leccionisme i museus. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2013, p. 73-96.

«L’Escola d’Assistencia Social de Barcelona». Esplai: il·lustració catalana, núm. 113, (28 gener 1934), p. 47.

«L’exposició de Barcelona: IV Exposició de Treballs manuals de Gent de Mar». La Veu de Catalunya, núm. 10.599 (25 de maig de 1930 – Edició matí), p. 3. [en línia] https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1265507 [consulta: 11 octubre 2021].

Martínez-Hidalgo, J. M. El Museo Marítimo de Barcelona, Barcelona: Editorial H.M.B., 1984, p. 74-75.

Masriera, A. Oliendo a Brea: hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña Ochocentista, Barcelona: Editorial Políglota, 1926, Apèndix V [sn].

Miralles, F. Joaquim Mir al Camp de Tarragona, Barcelona: Viena Edicions, 2008. Ibíd. Joaquim Mir a Andorra, Barcelona: Viena Edicions, 2008.

«Un Greco a la Col·lecció Roviralta». Gaseta de les Arts, Any III, núm. 44, (març 1926), p. 1-2. [en línia] https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=10000105321 [consulta: 11 octubre 2021].

Soria Martín, S. Agustín Esteve y Goya, València: Servicio de Estudios Artísticos Institución Alfonso el Magnánimo, 1957, p. 104 i 139.

Telese, A. «Pioners del col·leccionisme de ceràmica a Catalunya (1810-1936)». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Mercat d'art, col·leccionisme i museus. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2014, p. 229.

Velasco, A. «L’antiquària Maria Esclasans (1875-1947) i el comerç d’art antic a Barcelona». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Agents del mercat artístic i col·leccionistes: Nous estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2017, p. 203.

Velasco, A. «Lluís Borrassà y taller. Milagro de San Pedro Mártir y los náufragos. Barcelona, h. 1421-1425». Subastas Segre (desembre 2020) [en línia]. https://www.subastassegre.es/lluis-borrassa-y-taller-milagro-de-san-pedro-martir-y-los-naufragos-barcelona-h-1421-1425/ [consulta: 12 octubre 2021].

Sara Gomà Vila