Fernando Benet Rasbó

16/9/2022

Barcelona  17/1/1880  - Barcelona 16/5/1954

Fernando Benet Rasbó va néixer a Barcelona l’any 1880 fruit del matrimoni entre Tomás Benet Caballero i Eulàlia Rasbó Dutrux. Durant els primers anys de la seva vida va residir al barri de la Ribera, inicialment en un immoble del carrer Tantarantana, núm. 23 i més tard, al pis principal del carrer dels Escudellers, núm. 5-7-9, on el seu pare havia establert el Colegio de San Agustín de 1ª y 2ª  enseñanza. En aquest centre, Tomás Benet era mestre i director i Fernando Benet hi va rebre la seva formació bàsica.

Així mateix, com a resultat de la realització de les Clases de Adorno, Caligrafía, Dibujo, Pintura y Música i les Visitas a talleres, va aprendre diverses tècniques artístiques com la pintura a l’oli, el dibuix al carbonet i el dibuix aquarel·lat. El jove tenia destresa i els seus treballs denotaven un estil molt proper al dels artistes de l’entorn d’Els Quatre Gats, un conjunt de fets que el portaren a participar a les Exposicions de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona dels anys 1896 i 1898, dins les seccions de fusteria, ebenisteria i pintura. Més endavant, Benet s’instal·là un temps a París, on va viure el món de la bohèmia i l’ambient artístic de la ciutat.  

Després de realitzar el grau de batxillerat, va obtenir la Llicenciatura en Filosofia i Lletres (1900) i la Llicenciatura en Dret (1904) ambdues titulacions a la Universidad Literaria de Barcelona. Des d’aleshores i fins el 1954, Fernando Benet va estar adherit al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, on va exercir com a advocat a títol particular amb despatx al carrer Santa Anna, núm. 4, entresol, de Barcelona. Igualment, és important tenir en compte que Fernando Benet fou advocat de la Federació Patronal de Catalunya, organització on també s’hi implicà el seu cosí germà Tomàs Benet i Benet (1895-1936). A finals de l’any 1921, l’organització sindical va adquirir el diari La Publicidad i Benet en fou designat director. No obstant això, la permanència de l’equip, liderat per Felip Pons Solanes, no va durar gaire, doncs l’any 1922 Benet va deixar la direcció i finalment el diari seria comprat per Acció Catalana. Benet, a qui se’l recorda com un dels líders autoritaris més carismàtics de l'òrgan, també va destacar a nivell mundial, doncs el mes d’octubre de 1922 va assistir a la Quarta Confederació Internacional del Treball, l’acte se celebrà a Ginebra i Benet i el seu cosí hi assistirien com a consellers tècnics de la Federació Patronal (figura 1).

El col·leccionista es va casar en primeres núpcies amb Antoinette Pessieto Dussaut (1882-1947), d’origen francès, i van tenir tres filles: Enriqueta (1911-1994), María Isabel (1917-2009) i Elena (1919-2008); i un fill, Tomás (1915-1939). La família residia al carrer Mallorca, núm. 246, principal, de Barcelona, en un immoble propietat dels seus pares. Des de ben aviat, Fernando Benet, va participar en diverses entitats culturals de Barcelona com l’Ateneu Barcelonès, on va ingressar el 1905 en qualitat de soci Transeünt, inscrit a la Secció de Ciències Morals i els Amics dels Museus de Catalunya, on va ser-ne el vicepresident de la Junta directiva des del mateix any de la seva fundació, 1933. Si bé en la primera va realitzar altes i baixes força freqüents fins a l’any 1936, data en què es perd el seu rastre documental, en el cas dels Amics dels Museus, va continuar-hi actiu fins ben entrada la postguerra.  

El fet que Benet, a més d’advocat, tingués una gran sensibilitat artística, el va portar a esdevenir el marmessor testamentari juntament amb Rafael Closas i Silveri Valls Comas del Llegat del col·leccionista Feliu Sala i Barnades al Museu d’Art Modern de Barcelona (15 de març de 1924). D’aquest entorn del col·leccionisme de la Barcelona de principis de segle xx, també és remarcable el seu paper a la Agrupación de coleccionistas de obras de arte, un intent fundacional que va tenir lloc l’octubre de 1932 al Reial Cercle Artístic i en el qual van prendre partit personatges com Josep Bertran i Musitu, Pere Casas Abarca i Pelegrí Casades Gramatxes, entre d’altres. 

En el període de la preguerra, Benet es va divorciar de la seva primera esposa i va passar a viure a la Villa Eulàlia, una torre situada al carrer Baró de la Barre, núm. 1, que havia estat adquirida pel seu pare l’any 1902 i, cap a finals de 1930, ja constava com a propietat de l’advocat. Al cap de poc temps, a la casa també viuria Concha Mur Sánchez (1898-1971), segona esposa de Fernando Benet. En aquest sentit, és significatiu detallar que, des del mateix 18 de juliol de 1936 l’advocat va ser perseguit i el seu despatx saquejat, un conjunt de fets que el van portar a refugiar-se primer a París i després a Mallorca.  

Cap a 1915, l’advocat Fernando Benet va adquirir una casa al carrer Sant Telm, núm. 25, de Tossa de Mar, esdevenint així un dels primers estiuejants barcelonins de la vila que es convertí en pol d’atracció d’artistes com Joan Colom, Marià Espinal, Rafael Benet, Joan Serra, Frederic Marès, entre d'altres. Una casa que va moblar i decorar amb antiguitats, ceràmica catalana dels segles xvii i xviii, mobles antics, calaixeres, armaris i miralls, gravats de temes nàutics, etc., en paraules del pintor i crític d’art Rafael Benet «instal·lada a base d’antiguitats del país i que gairebé es pot considerar com un museu folklòric. Llits policromats d’Olot, rajoles i ceràmiques catalanes, mobles de les antigues cases senyorials o marineres de Tossa». El 1934 va passar a mans del pintor txec Georges Kars i la seva esposa Nora per mediació del pintor Benet. Després de la Guerra Civil la casa va ser llogada i finalment un temps després de la mort de Kars va ser venuda per la seva vídua (figura 2).

L’inici de la seva col·lecció artística, el situem al voltant de l’any 1920, amb l’adquisició de les seves primeres obres. Benet va ser un col·leccionista assidu de les principals galeries d’art de la ciutat de Barcelona. Entre elles destaquem la botiga d’antiguitats El Camarín, situada al desaparegut carrer de Corríbia, núm. 7, propietat als anys vint de l’antiquari Generoso Añés i Jordà, la Sala Parés, les Galeries Dalmau molt properes al seu despatx d’advocat, i també la Sala Joan Merli de les Galeries Laietanes que presentava exposicions periòdiques dels artistes del seu temps que formarien part de la Col·lecció Benet. A principis dels anys trenta va ser soci subscriptor de l’Organització Joan Merli, a través de la qual adquirí obra i va passar a ser client habitual de la Sala Barcino de la Rambla de Catalunya, núm. 29, propietat del marxant de quadres Vicente García Simón amb qui col·laborà en projectes expositius de pintura moderna i també va fer negocis. D’aquesta manera, Benet va mantenir sempre bons contactes amb els galeristes de la ciutat als quals comprava obres freqüentment i, a més a més, hi va establir amistat com va ser el cas de Josep Costa Ferrer, dibuixant i caricaturista, conegut com a Picarol, alhora que antiquari, col·leccionista i galerista. Es van conèixer a Barcelona, on Costa va tenir un magatzem d’antiguitats al carrer dels Escudellers amb Avinyó, núm. 70 i un pis al carrer del Call, núm. 28, principal. Uns anys més tard van coincidir a Palma de Mallorca on Pep Costa es va establir a partir de 1929 inaugurant les Galeries Costa de les quals Benet era client. 

El món artístic de Fernando Benet era molt pròxim al del seu amic de joventut, el poeta i filòsof Francesc Pujols, defensor i portaveu de l’associació noucentista de caràcter eclèctic anomenada Les Arts i els Artistes, fundada pel pintor Iu Pasqual el 1910 que aglutinava artistes de generacions diferents sota el lema «l’Art Viu i Sincer». En la col·lecció de Benet trobem, per tant, molts dels noms d’aquesta associació: Ricard Canals, Joan Colom, Feliu Elias, Isidre Nonell, Iu Pasqual, Joaquim Mir, Alexandre de Cabanyes, Pere Isern Aliè, Sebastià Junyer Vidal, Francesc Labarta, Rafael Martínez Padilla, Nicolau Raurich, Ignasi Mallol i Domènec Carles. El mestre Ramon Martí i Alsina, exponent del realisme i renovador de la pintura catalana moderna també era present amb sis pintures, així com el reconegut pintor modernista Santiago Rusiñol amb una obra i l’impressionista Darío de Regoyos amb dues. Per altra banda, hi trobem els joves artistes vius més inquiets representants dels grups de la Generació de 1917 com els Evolucionistes: Ramon de Capmany, Josep Mompou, Joan Serra i Alfred Sisquella; els Courbets, Rafael Benet, Marian Espinal, Josep Obiols, E. C. Ricart i els membres del Saló Nou Ambient, Francesc Camps Ribera i Jacint Olivé així com el jove Joan Commeleran, de l’Associació d’Artistes Independents. Per últim, és important subratllar que Benet fou un dels primers col·leccionistes de l’obra d’Isidre Nonell en vida del pintor i ben aviat va adquirir obra seva. El col·leccionista atresorà un total de deu pintures de Nonell i un extraordinari recull dels seus dibuixos (figures 3 i 4). 

Amb tot, la col·lecció de Benet va aplegar més de cinc-centes obres de pintura de gran qualitat, comptant amb gravats, dibuixos i escultures, d'artistes dels cercles postmodernistes, noucentistes i de totes les figures significatives de la segona dècada del segle xx i bona part de la inquietud artística no adscrita a l’Avantguarda. Una de les exposicions més importants que es va fer per donar-la a conèixer es va celebrar el mes d’octubre de 1930 a les Galeries Laietanes, fent així un dels reculls més importants de pintura catalana moderna del país i fomentant el col·leccionisme artístic. La mostra va tenir el reconeixement de la crítica i del públic. Francesc Serra realitzà un ampli reportatge fotogràfic on es podia contemplar una selecció de les obres més destacades. El prefaci del catàleg el va signar Francesc Pujols que el reconeixia com a col·leccionista pintor i segons Joaquim Folch i Torres la seva col·lecció era una gran aposta a favor del moviment artístic de la Catalunya del seu temps (figura 5). 

Una part de la col·lecció de Fernando Benet va ser confiscada per la Generalitat republicana de la seva casa del carrer Baró de la Barre, a l’inici de la Guerra. A la fi del conflicte, durant els dies 15 de juliol i 2 de setembre de 1939, les obres van ser retornades a la seva família. Cal dir que un cop finalitzada la contesa es van posar a la venda moltes col·leccions senceres de famílies benestants catalanes. No va ser el cas de Fernando Benet, que va treballar en la promoció dels artistes de la seva col·lecció prestant obres a les exposicions d’art en homenatge als pintors organitzades pels galeristes de la ciutat: «Exposición de Homenaje a Isidro Nonell» a la Sala Barcino (1948) i «Homenaje a Ivo Pascual» a La Pinacoteca (1950). El seu compromís amb els artistes va donar lloc a intenses relacions d’amistat amb figures com Ricard Canals, Marià Espinal, Iu Pascual, Rafael Benet i el pintor Joan Colom, l’artista més representat de la seva col·lecció. Igualment va mantenir llaços professionals i d’amistat amb els germans col·leccionistes d’art Sebastià i Carles Junyer Vidal, amb aquest darrer, crític d’art i de teatre va coincidir al diari El Liberal. Els Junyer eren veïns del barri barceloní de Vallcarca on residí Fernando Benet, que els visitava habitualment (figura 6).        

Reprenent la seva activitat com a col·leccionista, la tardor de 1940, Benet es va mantenir com a vocal dels Amics dels Museus de Catalunya, destacant-ne com a col·laborador actiu en la realització d’exposicions organitzades per l’entitat. Va participar en l’exposició de Ramon Martí Alsina (1941), la dedicada a Vicente López (1943) i la coneguda «Un siglo olvidado de pintura catalana 1750-1850» (1950), totes elles celebrades al Palau de la Virreina i, l’exposició d’Antoni Caba i Francesc Miralles, presentada a les Galeries Laietanes (1947). Igualment, el 1940, Benet va formar part de la comissió organitzadora d’una gran exposició retrospectiva en homenatge al pintor Ricard Canals, celebrada a les Galeries Syra juntament amb l’escultor Josep Clarà, l’antiquari i col·leccionista Josep Valenciano, l’escriptor i crític d’art Joaquín Ciervo, els pintors Francesc Labarta i Víctor Moya i el periodista Ignasi Agustí. Durant aquesta etapa també fou soci subscriptor de les Ediciones Cobalto, on també treballà com a advocat, que a iniciativa del crític Josep Maria Junoy van publicar la revista Cobalto, arte antiguo y moderno especialitzada en art tradicional al costat de grans col·leccionistes com Lluís Plandiura, Joan March, Santiago Espona, Josep Sala, Fernando Rivière, Eusebi Isern Dalmau, José Lázaro Galdiano, etc. En darrer lloc, cal esmentar que va formar part de la Sociedad Española de Amigos del Arte des de 1941 i va continuar adquirint obres però amb més dificultats degut a la gran inflació en els preus de la pintura i la gran sobrevaloració dels artistes.   

Després de la mort del col·leccionista, la seva vídua, Concha Mur, va posar a la venda un nombre important d’obres que van tornar de nou al mercat artístic a través de galeries i subhastes. Avui en dia, algunes peces que havien format part de la col·lecció de Benet es conserven dins les col·leccions públiques, com per exemple, diversos olis i dibuixos d’Isidre Nonell que es poden contemplar a les sales permanents del MNCARS de Madrid i també Gitana amb mocador al cap (1904) i Lassitud (1910) venudes a Santiago Espona així com Estudi del pintor de Joan Colom, totes elles conservades a les reserves del MNAC. Tanmateix d’altres obres estarien en mans privades i fundacions com la pintura a l'oli titulada Marina de Ramon Martí Alsina dins la Col·lecció BBVA i l’Autocaricatura (1909) d’Isidre Nonell a la Fundación Francisco Godia de Barcelona (figura 7). 

Bibliografia i fonts

Alsina Galofré, Esther. «El llegat de Feliu Sala Barnades (1873-1924) al Museu Nacional d’Art de Catalunya». A: Col·leccionistes que han fet museus. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2019, p. 28-39.  

Benet Vancells, Rafael. «Tossa, Babel de les Arts». A: Art. Vol. 2, núm. 01. Barcelona: Publicació de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art, octubre 1934, p. 8.  

Bladé Desumvila, Artur. Francesc Pujols per ell mateix. Barcelona: Pòrtic, 1967. 

Maragall, Joan Anton. Història de la Sala Parés. Barcelona: Editorial Selecta, 1975.  

Marés Deulovol, Federico. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Gráfica Bachs, 1977.

Sacs, Joan. «Joan Colom». A: La ciutat & la casa. Revista d'arquitectura, arqueologia & bells oficis. Any 1, Núm. 3. Barcelona: Edicions Romàniques, juny 1925, p. 30-35. 

Sans Orenga, Martí. Breu història de l'Ateneu Barcelonès: amb tot allò que fa referència al Premi Crexells. Rialp: Editora del Pallars, 1987. [2a ed, ampliada]. 

Serra Dalmases, Fausto (dir.). 70 anys d'amics: 1933-2003. Barcelona: Amics dels Museus de Catalunya, 2003. 

Vidal Oliveras, Jaume. «Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953)». A: Locus Amoenus, núm. 3. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d’Art, 1997, p. 221. 

Vidal Oliveras, Jaume. Galerisme a Barcelona 1877-2012: Descobrir, defensar, difondre l’art. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2012. 

VVAA. Georges Kars: 1882-1945. Tossa de Mar: Patronat del Museu Municipal de Tossa de Mar, setembre-octubre 1993.    

VVAA. Nonell. Visions des dels marges. Barcelona, MNAC, 2020.  

Catálogo Ilustrado de la Tercera Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas. Barcelona: J. Thomas & Cia., 1896, p.117.

IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas. Catálogo Ilustrado. Barcelona: Imp. de Henrich y Cia., 1898, p. 32.

«Homenaje a nuestro consorcio Don Fernando Benet Rasbó». A: Liceo. Revista gráfica selecta (maig 1950). Any VII, núm. 57. Barcelona, s. p.

«La Actualidad en Barcelona». A: Mundo Gráfico (7 juny 1922). Any XII, núm. 553. Madrid: Prensa Gráfica, s|p.

«Lista de socios de la Sociedad Española de Amigos del Arte». A: Arte español. Revista de la sociedad española de amigos del arte. Tomo 14 vol. 26, núm. 3. Madrid: La Sociedad, 1941, s. p.

Ester Baron Borràs

Sara Gomà Vila