Jaume Andreu i Pont

25/4/2023

Cervera (Segarra)  1850 (?) - Barcelona (Barcelonès) 20/3/1904

Jaume Andreu i Pont fou un conspicu representant del col·leccionisme de gravats, bibliòfil i reconegut especialista en una disciplina per la qual sempre va professar una gran devoció.

Són més aviat poques les notícies biogràfiques que ens permeten reconstruir el perfil d’un personatge que va tenir una certa influència en els àmbits culturals barcelonins del darrer quart del segle xix i que va esdevenir un dels grans erudits de la història del gravat català.

Per començar, les dades que tenim respecte a la seva data de naixement són contradictòries i desconcertants, tot i que caldria situar-la cap a 1850. D’entrada, el biògraf de l’Enciclopèdia Espasa que va redactar la seva veu situa la data del seu naixement en aquest any i a l’obituari publicat a La Veu de Catalunya s’afirma que va morir a l’edat de 53 anys (La Veu de Catalunya, 21/3/1904, p. 3). Tanmateix, el 27 de novembre de 1897, en una instància presentada a l’Ajuntament de Barcelona, Joan Andreu, el seu germà, es presenta com a propietari d’una col·lecció de gravats, que en realitat era la que havia reunit en Jaume, en la qual feia una proposta d’adquisició de la col·lecció. En el document esmenta que era natural de la ciutat de Cervera i que en aquell moment tenia 32 anys d’edat i residia al carrer de Tallers de Barcelona, domicili que també va ser la residència de Jaume. Joan declara ser solter, una condició que, segons consta en l’esquela publicada a la premsa de l’època l’any de la mort d’en Jaume, no era coincident, perquè deia que era casat i que tenia una filla (La Veu de Catalunya, 21/3/1904, p. 1). No deixa de ser sorprenent que el germà fos la persona que s’adrecés a la Junta de Museus, que fes l’oferiment d’una col·lecció que no era seva i que no esmentés el nom del vertader propietari de la col·lecció.

Inicialment, Jaume va exercir la professió de periodista en diferents diaris i revistes de Barcelona. Després d’ocupar, durant els anys 1880, el càrrec de redactor en cap de La Vanguardia, va esdevenir director d’El Suplemento, que pertanyia al mateix mitjà, i també fou director de La Opinión. A partir de la dècada de 1890 deixà la professió de periodista per dedicar-se a la tasca de llibreter (La Veu de Catalunya, 29/8/1902). Aquesta darrera activitat el dugué a obrir un negoci de compravenda de llibres vells. Segons explica Antoni Palau i Dulcet, va tenir un xalet al carrer d’Alfons XII, al barri de la Bonanova, un pis al carrer de Tallers i una botiga al carrer de la Portaferrissa. No va dubtar a portar a terme pràctiques poc ètiques consistents a retallar pàgines i caplletres de llibres amb la finalitat de vendre-les i va aplegar una important col·lecció d’impresos (fig. 1).

Les seves inquietuds artístiques, afegides a l’interès i al coneixement que va tenir del món de l’estampa, el van convertir en un gran estudiós i erudit de la història del gravat a Catalunya i a desenvolupar una afició pel conreu de la pràctica col·leccionista, fins al punt de formar una col·lecció de més de 42.000 exemplars que va ser adquirida pels museus de Barcelona l’any 1898 per la quantitat de 25.000 pessetes i que, actualment, enriqueix el fons del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya. (Arxiu Nacional de Catalunya 1-715-T-1467). Les gestions per a la compra de la col·lecció es van allargar un any i el seu contingut va ser valorat per una comissió tècnica formada per Raimon Casellas, Josep Lluís Pellicer, Josep Masriera i Antoni Caba, els quals, després d’avaluar-la molt positivament, en van aconsellar l’adquisició. La ponència va fer una extensa argumentació ponderant els aspectes més singulars i destacant el caire únic del grup d’aiguaforts fets per Francesc Tramulles que, segons afirmaven en el seu escrit, datat a Barcelona el juny de 1898, van ser adquirits per Andreu als familiars del pintor. També es considerava molt important la secció cartogràfica, amb un excel·lent grup de mapes de Catalunya, plànols i vistes de la ciutat de Barcelona corresponents al segle xvii. En realitat, a més de les estampes soltes, la quantificació del nombre d’exemplars també va incloure un gran nombre de llibres, repertoris i vinyetes, alguns dels quals actualment formen part de la col·lecció de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Entre els principals actius de la col·lecció sobresurt l’àmplia i important representació dels gravadors catalans de tots els períodes, amb aiguaforts de Tramulles (fig. 2) i obres de Sorelló, Sellent (fig. 3), Moles, Ametller, Fontanals (fig. 4) i Coromina.

La pulsió col·leccionista també el va dur a aplegar matrius i planxes de fusta, més un important grup de llibres, opuscles i fulls volants referents a Catalunya i datats entre el segle xvi i el xix. D’aquest conjunt va arribar a editar, l’any 1902, un catàleg exhaustiu que palesa la varietat i la diversitat del seu contingut. En aquest sentit, segons la notícia que dona Palau i Dulcet, va ser amic de l’eminent especialista en l’obra de Cervantes i bibliòfil Isidre Bonsoms i Sicart, a qui va vendre alguns exemplars de la seva col·lecció, en particular els opuscles relacionats amb la figura d’aquell escriptor. Molts d’aquests documents van ser venuts després de la seva mort a l’establiment del carrer de la Portaferrissa de Barcelona, lloc on es va constituir la Societat de Bibliòfils Catalans, de la qual Jaume Andreu havia estat un dels membres més distingits.

Una bona part de les obres que va anar recollint es van poder veure a la gran exposició sobre el llibre, la impremta i el gravat que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès l’any 1894 i que va ser inaugurada el 26 de maig d’aquell any amb un discurs del seu president, Josep Pella i Forgas (La Vanguardia, 27/5/1894, p. 4 i 5). De fet, al costat de Josep Lluís Pellicer, Jaume Masó i Francesc Simó, va ser un dels membres del comitè executiu d’una mostra en la qual també es van poder veure dibuixos antics, entre d’altres, de Montaña, Flaugier o Ametller i que també eren de la seva propietat, alguns dels quals van passar a formar part de la col·lecció Casellas, que va ser adquirida l’any 1911, i que actualment formen part de la col·lecció del Gabinet de Dibuixos i Gravats. En els reversos d’algunes d’aquestes obres, algunes de les quals molt importants, són visibles les inscripcions fetes per Raimon Casellas en les quals es pot observar, entre els noms de propietaris anteriors, el cognom Andreu. Com a testimonis d’aquesta vinculació podem esmentar els exemples següents: Josep Flaugier, Grups de miquelets escorcollant unes dones (MNAC/GDG 26041 D) (fig. 5), Doneu al Cèsar el que és del Cèsar (MNAC/GDG 26032 D) (fig. 6), Antoni Casanovas, L’hora de la xocolata (MNAC/GDG 27156 D) (fig. 7), Pere Pau Montaña, Sant romà (MNAC/GDG 1849 D) (fig. 8).

La seva vinculació amb l’Ateneu Barcelonès, institució de la qual el 1893 va arribar a ocupar el càrrec de vicepresident de la secció de literatura, història i antiguitats (La Vanguardia, 6/5/1893, p. 2) fins a l’any 1895, moment en què va presentar la dimissió, que li va ser acceptada (La Vanguardia, 8/12/1895, p. 2), explica per què va pronunciar una conferència, el mateix any 1894, dins el marc de la celebració de l’exposició més amunt referida. El text íntegre de la conferència va ser reproduït a la premsa (La Vanguardia, 10/6/1894, p. 1 i 2) i es va convertir en una iniciativa pionera, atès que va constituir el primer relat històric del gravat català i va marcar la pauta de les aportacions que en aquesta disciplina va portar a terme Raimon Casellas i que van ser publicades, l’any 1910, a «La Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya.

De fet, la seva participació en mostres d’aquestes característiques es remunta a 1880, any en què va cedir més d’un centenar de gravats de Ribera, Goya i Bayeu que van formar part de l’emblemàtica exposició que va organitzar l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa que va aplegar obres dels més conspicus representants del col·leccionisme privat de gravats i que va permetre veure, entre d’altres, obres de les col·leccions de Jeroni Faraudo, Rosa Colom i Alexandre Planella. També va prestar obres seves a l’exposició de gravats celebrada al Círcol Artístic l’any 1903 i en la qual també es van poder veure obres pertanyents a les col·leccions de Lluís Quer i Joaquim Llonch (La Veu de Catalunya, 2-3-1903, p. 4).

Entre els altres càrrecs que sabem que va arribar a ocupar, va ser membre de la junta directiva de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa i representant del diari La Vanguardia a la Junta Municipal de Sanitat de Barcelona.

Bibliografia

Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. Exposición de grabados de autores españoles. Barcelona, 1880.

Bassegoda i Hugas, Bonaventura. «Casellas, col·leccionista. Petita història d’una col·lecció». A: La col·lecció Raimon Casellas. Dibuixos i gravats del Barroc al Modernisme del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1992, p. 76-84.

Catálogo de una colección de impresos (libros, folletos y hojas volantes) referentes a Cataluña. Siglos XVI, XVII, XVIII y XIX, por Jaime Andreu. Barcelona, 1902.

Elias i de Molins, Antoni. Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix. Vol. I. Barcelona, 1889, p. 80.

Enciclopedia Universal Ilustrada. Europeo-Americana. Vol. V. Barcelona: José Espasa e Hijos, 1908-1933, p. 457.

Palau i Dulcet, A. Manual del Librero Hispano-Americano. Vol. I. Barcelona, 1948, p. 349.

Palau i Dulcet, A. Memorias de un librero catalán. 1867-1935. Barcelona, 1935.

Francesc Quílez Corella