Conegut com el «caçador de rajoles», Joel Cànovas Canut, fill de Rosa Canut Cerqueda i de Joan Canut Kwasniak, posseeix la col·lecció més gran de l’Estat espanyol, i molt probablement del món, relativa al mosaic hidràulic.
Fill, net i besnet de joiers i rellotgers, va créixer en un entorn que, a més d’un notable sentit de l’estètica, li va transmetre una gran passió pel treball artesanal. Així, observar el seu pare treballant minuciosament en el seu taller li va permetre adquirir valors com la paciència i la perseverança i entendre la importància de parar esment en els detalls. De la mateixa manera, ser testimoni de la creació i la reparació de les peces produïdes a casa seva li va ensenyar que quan aquestes peces són fetes a mà i amb materials de qualitat poden durar moltes generacions.
Tenint en compte la seva herència familiar, no és d’estranyar que Cànovas acabés interessant-se per un paviment tan especial com el mosaic hidràulic. No obstant això, encara van passar anys fins que es va enamorar d’aquest tipus de rajola. Després de completar el batxillerat a l’Escola Andorrana, el 2001 es va mudar a Barcelona a estudiar producció audiovisual a l’Escola Tècnica de Cicles Formatius d’Imatge i So (ITES). Aquesta decisió, que ràpidament definiria com un error en adonar-se que li hauria resultat més estimulant esprémer la seva creativitat en la indústria del cinema, es va traduir en diferents treballs per a diversos mitjans, sovint mal pagats. Tanmateix, en aquests anys va conèixer el ja desaparegut actor Roberto Cairo, per al qual va editar diversos vídeos i va fer d’ajudant de direcció en els tres curts que va rodar els anys previs a la seva defunció. Aquesta relació laboral, que aviat va derivar en una gran amistat i de la qual Cànovas conserva un gran record, el va portar a viatjar per diferents països.
Allunyat a la fi de la producció audiovisual, Cànovas va començar a compaginar els seus estudis de realització de cinema a l’escola Estudio de Cine amb un nou treball com a missatger. En aquesta feina, a més de conèixer Goldie, la seva primera bicicleta, es va familiaritzar amb els carrers de Barcelona. Dos anys més tard, el 2014, treballant en els sacs d’enderrocs que les empreses de construcció dipositen a la Ciutat Comtal, va trobar, juntament amb el seu amic Pedro Verón, la seva primera rajola al barri de Gràcia.
A partir d’aquí, tots dos van continuar trobant rajoles, primer de manera fortuïta i poc temps després buscant-les activament. Quan ja n’acumulaven algunes desenes, Cànovas va obrir un perfil a Instagram (@i_rescue_tiles), eina que va fer créixer exponencialment el seu projecte. Aquest compte li va permetre, d’una banda, connectar amb persones que li oferien peces per a la col·lecció i, d’altra banda, captar l’atenció dels mitjans de comunicació nacionals i internacionals, la qual cosa, al seu torn, es va traduir en un major nombre de persones que donaven suport al seu treball.
Després de vuit anys recuperant mosaic hidràulic, Cànovas continua rescatant diàriament rajoles llençades a les escombraries, contribuint així a la seva conservació i a la denúncia de la pèrdua de patrimoni que sense cap mena de control s’està produint-se a la ciutat. Així mateix, secundat per la Universitat Politècnica de Catalunya, es dedica a investigar l’origen d’aquestes peces i a treballar en la seva catalogació.
Té una col·lecció formada per més de 3.600 models de rajola hidràulica, nombrosos catàlegs originals de diversos fabricants, desenes de dibuixos originals de dissenyadors com Josep Pascó (que fou professor de Joan Miró), diverses premses amb diferents mecanismes i moltíssimes trepes i altres utensilis originals…
L’any 2023 Cànovas va inaugurar el Museu de la Rajola amb l’ajuda del seu amic i soci Enric Rebordosa. Aquest centre, que és el primer museu del món dedicat al mosaic hidràulic, es perfila com un espai de referència dedicat a la recuperació, recerca, educació i exhibició d’aquest paviment, fonamental per a entendre el moviment modernista català. Ubicat a l’edifici Vilella, dissenyat per l’arquitecte Salvador Puiggròs a principis del segle xx, el museu ja és tot un punt de referència al barri del Poble-sec, on incomptables persones de molt diversos àmbits tenen un punt de trobada.
