Joan Cuyàs i Sala (fig. 1) va ser un dels agents del mercat de l’art català més rellevants del primer quart del segle xx. L’estudi que vam fer sobre la seva figura fa escassos anys ens deslliura de traçar aquí una panoràmica general de la seva personalitat i activitat comercial, tot i que novetats documentals aparegudes recentment ens permetran perfilar de manera important no solament alguns aspectes rellevants de la seva vida, sinó també qüestions que tenen a veure amb operacions importants de compravenda que va efectuar.
Aquestes novetats són donades per la localització d’unes memòries escrites per Cuyàs al final de la seva vida, que porten la data del 23 de setembre de 1957. El document, de seixanta-un folis mecanografiats, és d’una vàlua excepcional perquè és l’únic d’aquest tipus que coneixem sobre un antiquari (en aquest cas, comerciant d’antiguitats) català, i es custodia a l’arxiu personal d’Antoni Culubret Pellicer, besnet de Cuyàs (es conserva en mans privades una segona còpia que va ser propietat de Sergio Almendros Cuyàs, fill d’Herminio Almendros i Maria Cuyàs, filla de l’antiquari). Aquí en presentarem només alguns extractes centrats en el mercat d’art i antiguitats, ja que tenim intenció de fer-ne un estudi més aprofundit.
Joan Cuyàs va ser un dels petits dels cinc fills (Andreu, Dolors, Josepa, Joan i Jaume) nascuts de la unió entre Josep Cuyàs Sirerols (traspassat cap a 1880) i Dolors Sala i Humbert († 20/2/1888). Ell mateix afirma a les memòries que va néixer el 17 de juny de 1872, però a la partida de naixement, que és d’aquell dia, s’esmenta que va venir al món tres dies abans. De petit va sentir-se atret pel món del circ i l’espectacle, i també pel cant líric. Tanmateix, la dedicació del pare a l’esmaltat de cristall i porcellana, juntament amb la professió de fuster del segon marit de la seva àvia, devia influir en el fet que acabés aprenent l’ofici de la talla i la dauradura d’altars. També ho va condicionar el fet que, cap als anys vuitanta del segle xix, fos veí de dos escultors joves, Joan Colom i Àngel Magrinyà, fadrins de l’escultor Josep Reynés, que de seguida van adonar-se dels dots de Cuyàs per al dibuix i van orientar-lo en aquest àmbit, i també el deixaven practicar amb guix i fang. Posteriorment, al local que ocupaven aquests escultors hi va establir el seu taller l’escultor d’Eusebi Arnau, on Cuyàs va entrar com a responsable d’escombrar el local i, més o menys, d’aprenent. L’entradeta d’aquell local era ocupada per un altre artista, Càndid Cabré, que treballava ocasionalment per a Arnau i que es dedicava a la talla, l’encarnació d’imatges i la dauradura. Cuyàs també va començar a fer-li d’aprenent i per conducte seu va accedir a dos tallers més de talla i dauradura, el de Joan Lafarga, ubicat a la plaça de Sant Felip Neri, i el de Francesc Guixà, d’Igualada, amb qui col·laborava més ocasionalment. Simultàniament, el 1886 va accedir a l’Escola de Llotja, on va cursar estudis durant dos anys. Eren anys en què Cuyàs ja col·laborava en la construcció i decoració d’altars, i també en la restauració d’altars antics, que acabaria sent una de les seves ocupacions professionals principals i que li va permetre familiaritzar-se amb els ambients eclesiàstics.
Cap al 1891 va conèixer un ebenista de Barcelona anomenat Massot que posseïa un pis «tot ben adornat d’antiguitats de classe escollida» que a les memòries genera un comentari molt entusiasta per part de Cuyàs i que cal considerar el tret de sortida del seu interès per aquest món. En aquell temps va fer diferents feines per al marquès de Robert, per exemple, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, avui seu de la Fundació Vila Casas, on va coincidir amb el pintor Francesc Gimeno, que decorava sostres; i va iniciar una relació professional i d’amistat amb l’escultor Enric Clarasó, amb qui també mantingué una llarga amistat.
Va ser precisament Clarasó qui va introduir-lo a la tertúlia d’Els Quatre Gats, en què va establir relacions amb Ricard Canals, Ramon Casas i Miquel Utrillo, i també a una tertúlia que organitzava l’antiquari Lluís Quer al carrer del Pi, on es reunien «un estol de senyors intel·ligents escriptors, n’era el duenyo un molt entès que tenia obres d’art antigues escollides i també de modernes dels mestres de més anomenada del món». A la tertúlia hi assistien importants col·leccionistes i comerciants d’antiguitats com els germans Cabot, Emili i Joaquim, Josep Pella i Forgas, Sebastià Junyent, Tomàs Moragas, l’editor Montaner, l’escriptor Francesc Capella o Carles Pirozzini, entre d’altres.
Cap al 1898 va contraure matrimoni amb Elvira Ponsa Duclòs, filla d’Agustí Ponsa Paypoch i Maria Duclòs de Riells, amb qui va tenir tres fills: Maria, Àngela i Joan. En aquell temps va obrir el primer establiment, on tenia com a clients, entre d’altres, els ja esmentats Eusebi Arnau, Enric Clarasó i Lluís Quer. El 1899 va establir-se en un nou local al carrer de Casanova, on tenia diversos ajudants, com Francesc Vinardell, Enric Dancona, Ramon Cid o Florenci Veciana. Gràcies a algun contacte que havia fet a la tertúlia d’Els Quatre Gats, tenia per clients molts artistes, per als quals feia «marcs imitats» d’estil francès realitzats amb pasta, que no li sortien gaire rendibles «perquè era feina molt regatejada». Sabem que per aquell taller van passar-hi artistes com Francesc d’Assís Galí, Nèstor Martín-Fernández de la Torre o Ismael Smith, que el va retratar. Entre els seus clients també es trobava el col·leccionista Lluís Plandiura, per a qui va restaurar algunes obres de la seva col·lecció i a qui segurament va vendre, cap a 1915, el retaule de Santa Bàrbara originari de l’església gironina de Lladó (fig. 2) que la Junta de Museus havia refusat adquirir. Sortosament, amb l’adquisició en bloc de la col·lecció Plandiura el 1932, l’obra va acabar ingressant al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Cuyàs va rebre un premi de la Societat Econòmica d’Amics del País (1906) pel tipus d’indústria artística d’emmarcament amb pasta que duia a terme. La distinció li va servir de motivació per a fer una reproducció amb fusta i guix del frontal brodat de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, obra quatrecentista d’Antoni Sadurní, un projecte en què va abocar molts esforços personals durant gairebé un any i pel qual va rebre també algun premi. Aquesta còpia es conserva i avui forma part del fons d’art de la Diputació de Barcelona. Com ell mateix reconeix, un dels objectius era demostrar «a quina altura sosteníem aquí les branques de les arts decoratives». El projecte va aixecar molta expectació entre la intel·lectualitat, els artistes i els antiquaris barcelonins, especialment Miquel Utrillo, que coneixia Cuyàs des dels anys d’Els Quatre Gats. Utrillo se’n va assabentar a través d’Enric Clarasó, va seguir el desenvolupament de la còpia de prop i va portar a l’estudi de Cuyàs «visites de molts estrangers, puix era home de tan bones i extenses relacions de tot lo món». Com veurem més endavant, Utrillo va influir molt en el desenvolupament professional de Cuyàs.
El nostre protagonista reconeix a les seves memòries que el projecte d’aquella còpia va «obrir-me amistat amb la plana major d’antiquaris […] Bonay, Babra, Moragues, Francisco Llorens, Tachard, Català, Dupont, Fonquerni, Iranzo, en Cantons de Tàrrega, en Nicolasi de Girona», mentre que en un altre moment del text apunta que els seus treballs de jove a la zona de Vilafranca del Penedès en la talla i dauradura d’altars van permetre-li, a més, aconseguir bones antiguitats que «recollien la Rocamora, la Nieto, els germans Conde, la Rosa Pella Cabot, Honaut, [Lluís] Quer, Sebastià Junyent, Selvy de Besiers, Lapeyrouse de Toulouse, Lionel Harris de Londres, [Pellegrino] Sestieri […] i de Madrid els meus preferits, Apolinar [Sánchez], Borondo, Palencia, Fabriciano, Sirabegne, Rodríguez i Jiménez i, sobretot, per mi la gent de la casa Santiago López». Sabem que va relacionar-se constantment amb el pintor, escenògraf i comerciant d’antiguitats Oleguer Junyent, amb qui va mantenir un vincle comercial no tan sols en aquest àmbit, sinó també en el de la talla, dauradura i restauració d’altars.
Com veiem, el perfil professional de Cuyàs respon a una constant habitual en l’entorn català, el de l’artista o artesà que combina el seu ofici principal amb la compravenda d’antiguitats. Cuyàs, per tant, no va ser un antiquari a l’ús com ho foren pocs anys després personatges com Josep Valenciano o Celestí Dupont, sinó que va ser un artesà ben dotat per a l’ofici de la talla d’imatges, la dauradura i l’emmarcament que, tanmateix, va acabar especialitzant-se en la compravenda d’art medieval. A més, tot i que al seu establiment es podien adquirir antiguitats de gran qualitat, professionalment es presentava com a tallista, daurador i decorador.
En aquest sentit, Cuyàs esmenta a les memòries que, de resultes del desenvolupament del seu ofici de tallista i daurador, «recollia de golfes o baixos de masies tots aquells objectes que ben restaurats podien guanyar-me l’apreci d’un parroquià». I afegia que «no soc mai fet de marxant, sinó de col·laborador de particulars i de museus oficials i amb finalitat de sostenir les obligacions casolanes»; vet aquí una imatge curiosa de com es veia a si mateix.
No tenim constància que formés cap col·lecció destacada d’art i d’antiguitats, però és evident que alguna cosa devia guardar per al seu gaudí personal. En un punt determinat de les memòries esmenta que posseïa «al nostre museu» tres pintures d’Achille Battistuzzi (1830-1891), pintor d’origen italià resident a Barcelona que tenia l’estudi en un xalet entrant al barri de Sant Gervasi i era amic del seu pare. Eren tres obres amb les habituals vistes de la ciutat que pintava aquest artista, en concret, del claustre de la catedral, del Pla de l’Os i del port de Barcelona pintat des de la carretera de Montjuïc. També comenta que Battistuzzi va dibuixar al carbó un retrat del seu pare. Aquesta és l’única menció directa que coneixem sobre obres de la col·lecció personal de Cuyàs, a banda d’un dibuix de Francesc Galí representant l’església i el cementiri de Betren, que el mateix artista va regalar-li com a mostra d’agraïment. D’altra banda, sabem que va decorar amb mobiliari i antiguitats la casa familiar que tenien a Calders (Moianès), un interior que responia al gust del col·leccionisme català relatiu a residències rurals o masies, amb taules rústiques, calaixeres i llits policromats del tipus olotí, així com abundant ceràmica catalana.
L’àrea geogràfica d’actuació preferent de Cuyàs va ser Catalunya, amb adquisicions (o intents d’adquisició) documentades a la zona de Girona (Campelles, Lladó, Torroella de Montgrí), al Penedès (Santa Margarida i els Monjos), a la Conca de Barberà (Santa Coloma de Queralt) i, sobretot, en terres lleidatanes, amb activitat atestada a Cervera, Bellpuig, Tàrrega, el santuari del Tallat (Vallbona de les Monges), la Figuera (Algerri), Artesa de Segre, Balaguer, el monestir de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer), Alòs de Balaguer, Montmagastre, Tremp, la Vall d’Aran, la Vall de Boí (Taüll, Durro i Erill la Vall), Enviny, Esterri de Cardós, Ginestarre, la Seu d’Urgell i Baltarga. També el documentem comprant o intentant comprar a la zona de la Franja (Bellver de Cinca, Fraga i Benavarri) i més puntualment a Navarra i al País Valencià (Oriola).
Frederic Marès va afirmar que Cuyàs va iniciar-se en el negoci de la compravenda d’antiguitats cap al 1906, però de la lectura de les memòries pot deduir-se que el 1902 ja s’hi dedicava, d’acord amb una informació sobre «dues taules» (en un altre moment parla de «dos retaules») de l’església de la vila de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos), per les quals va oferir 25.000 pessetes. Quan ja el trobem plenament immers en aquest món és el 1908, any en què va fer una primera sortida a terres lleidatanes, especialment al Pirineu, «amb l’afany de trobar coses que els parroquians m’aconsellen que els presentés». A més, pretenia aprofitar el viatge per a contractar nous treballs de talla i dauradura d’altars.
La data d’aquesta excursió professional no és casual, ja que l’any anterior s’havia dut a terme la missió arqueològica al Pirineu de l’Institut d’Estudis Catalans, dels resultats i descobertes de la qual se’n devia assabentar mitjançant els seus contactes en el món de les antiguitats. El viatge de Cuyàs el 1908 va iniciar-se a Tàrrega, on va visitar Rafel Cantons, «home estudiós i molt enterat de tota la comarca, propietari d’una estupenda llibreria». Cantons era rellotger d’ofici, amb establiment obert al carrer del Carme, número 8, de la capital urgellenca, però també mercadejava amb antiguitats. Amb el pas dels anys va esdevenir un aliat fonamental de Cuyàs, com reconeix el nostre protagonista en afirmar que «el primer contacte amb les antiguitats va presentar-se’m a Tàrrega amb un seguit de coses que el senyor Cantons anava guardant-me i que jo restaurava i repartia a Utrillo i també al conde de Santa Florentina de Canet i a alguns intel·ligents de Madrid». També ens informa que en el marc d’aquella excursió de 1908, amb Cantons van projectar una visita a les restes del monestir del Tallat (Vallbona de les Monges). La dada és molt interessant perquè explica la sortida del monument de tota una sèrie de materials arquitectònics i escultòrics que, cap a 1913-1914, Miquel Utrillo va adquirir per a la construcció del Palau Maricel de Sitges. Això demostra que va ser Cuyàs qui ho va possibilitar, atès que en aquell moment (1914-1915) dirigia els treballs de decoració del Saló d’Or del palau sitgetà.
De Tàrrega va dirigir-se cap a Artesa de Segre i Alòs de Balaguer. Pel camí, anava contractant feines d’altars per al taller i, tot passant, va recollir una «pila de les coses adquirides». D’allà va anar cap a Tremp, Gerri de la Sal i Sort, localitats on Cuyàs va trobar «molts objectes per fer contents» els seus clients barcelonins. Un cop ja al Pallars, algú li va regalar «un llibre sortit de poc aleshores fet per un sacerdot fill de Sort que es deia Agustí Coy». Es refereix a Sort y comarca Noguera-Pallaresa, d’Agustí Coy i Cotonat, monografia publicada el 1906. En aquest llibre són nombrosos els esments a retaules i obres d’art que, com Cuyàs mateix reconeix a les memòries, van ser-li de gran ajuda a l’hora de planificar «viatges agradosos, atrevits i també profitosos», és a dir, que va servir-se’n per a orientar les seves adquisicions en terres pirinenques, cosa que il·lustra sobre la seva manera de procedir.
Durant aquest viatge de 1908 passà també pel poble d’Enviny, on acabà adquirint dos importants retaules gòtics del pintor Pere Espallargues, un dels quals, datat el 1490 i signat, avui es conserva entre The Hispanic Society of America de Nova York i el Philadelphia Museum of Art (fig. 3), mentre que l’altre va acabar completament fragmentat i dispers —avui només coneixem el parador de dos dels seus compartiments, conservats al Museu de Belles Arts de Budapest—. L’operació és ben coneguda a través de la documentació conservada a l’Arxiu Diocesà d’Urgell, però Cuyàs ofereix nous detalls a les memòries. Entre altres qüestions, esmenta que «l’oferta que em va ésser admesa era una verge del Roser de fusta de vuit pams, un Sant Antoni Abat i un Sant Sebastià, un altar nou gòtic i la restauració del rellotge del campanar, quatre-cents duros, transports i col·locació, tot del meu pago».
També ens assabentem que prop d’Enviny, a l’ermita de la Mare de Déu del Soler, Cuyàs va comprar el frontal romànic que apareix juntament amb el retaule en una fotografia publicada a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, imatge que era un muntatge fotogràfic proporcionat per Cuyàs mateix (fig. 4). Entre els historiadors hi havia dubtes sobre l’origen d’aquest frontal, avui en parador desconegut, però Cuyàs els fa desaparèixer amb la informació que aporta. Hi detalla que el frontal es trobava en un estat lamentable («del que no en quedava més que esgarrinxades del dibuix ratllat»). Ell va vendre’l tal com es conservava a un antiquari de Madrid, que va encarregar repintar-lo per complet. La tasca va dur-la a terme un restaurador de la capital espanyola, que va pintar-hi «castells i torres d’aspecte lleonès, tot fals lo afegit», cosa que demostra no solament la falta d’escrúpols per part de determinats agents del mercat, sinó que el negoci de les falsificacions d’art medieval no tan sols funcionava a Barcelona, on la demanda d’aquest tipus d’art era més elevada, sinó també a Madrid.
La següent destinació del viatge de 1908 va ser la Seu d’Urgell. Allà volia trobar-se amb el bisbe, «planejant posar els meus projectes de fer imatges i altarets pels pobles a canvis i cobrant amb peces dels racons, golfes i llocs de magatzems de trastos de totes les esglésies sufragànies, ermites i llocs derruïts del bisbat». Això és precisament, com ja hem vist, el que havia aconseguit a Enviny. Abans d’arribar a la Seu d’Urgell, pel camí, va conèixer Francisco Malla, pintor i decorador que buscava obres per encàrrec d’un comerciant d’antiguitats de Lleida, Josep Hortelano. Malla li va facilitar coneixença i trobades amb diverses autoritats del bisbat d’Urgell, peces bàsiques per poder actuar amb èxit en aquelles terres. Sembla que la visita de Cuyàs no va agradar gens a un altre negociant d’antiguitats ben conegut, Amadeu Sales, que el devia veure com a competència directa. Cuyàs afirma que Sales «sempre més va fer-me tant mal que podia, puix suministrava als comerciants d’aquí [de Barcelona] coses velles». I en aquest punt va arribar el final del viatge, del qual «ne vàreig fer referència al Sr. Utrillo per les futures obres que ell tenia encarregada [sic] a Sitges». Amb aquesta afirmació es confirma l’important paper que Cuyàs devia jugar com a subministrador de materials a Utrillo per a la construcció i decoració del Palau Maricel que el magnat Charles Deering construïa a Sitges.
L’activitat de Joan Cuyàs en terres del bisbat d’Urgell es va veure beneficiada per Leopoldo Seix, popularment conegut com a «mossèn Poldo», degà dels beneficiats de la seu urgellenca. Aquesta coneixença influent el va portar a fer un segon viatge al Pirineu, gràcies, d’una banda, al fet que el religiós va recomanar Cuyàs a diferents persones per tal que pogués fer adquisicions, i de l’altra, que li va indicar parròquies que atresoraven obres interessants. En el decurs d’aquest viatge va poder adquirir tres frontals d’altar romànics avui ben coneguts: els d’Esterri de Cardós (fig. 5), Baltarga (fig. 6) i Ginestarre (fig. 7), dels quals la Junta de Museus va adquirir el 1911 els dos primers. El tercer es conserva avui a The Cloisters, la subseu del Metropolitan Museum of Art de Nova York. Cuyàs relata la peripècia del seu pas per aquestes parròquies, amb aventura climatològica inclosa i abnegada acollida del rector d’Esterri de Cardós. Esmenta igualment el seu pas per Llavorsí, Ribera de Cardós, Alins i Estaon, on li van encarregar la realització d’un altar. Cuyàs esmenta que va cedir els dos frontals a la Junta sense benefici econòmic, i que el de Ginestarre el va vendre a Oleguer Junyent. I afegeix que aquest darrer el va vendre a algú de Madrid, tot i que en el pedigrí conegut de l’obra consta que va ser propietat del moblista i comerciant d’antiguitats Gaspar Homar.
Les informacions facilitades per mossèn Poldo les va complementar amb la consulta del ja citat llibre d’Antoni Coy i Cotonat, cosa que li va permetre traçar una nova ruta pel Pirineu, segurament el 1911, dividida en tres parts. Primer va desplaçar-se a les Valls d’Àneu per visitar les localitats d’Escaló, Escart, el santuari de la Mare de Déu de la Roca (Escart), Escalarre, Unarre, Gavàs, Cerbi, Aurós i Esterri d’Àneu. D’allà va anar cap a la Val d’Aran, passant per Tredòs, Unha, Gessa, Salardú, Mijaran, Viella, Betren i Arties; i, finalment, a la Vall de Boí (Caldes de Boí) i la Pobla de Segur. Cuyàs reconeix que «aquelles comarques feréstegues, però del meu agrado, les entrava jo com si fos a casa meva […] puix a cada parròquia tenia amatents guies, companys, en casi totes llit i taula, ofrena que em donava aquell recull d’heroics sacerdots». Tot plegat ens parla de la xarxa de contactes que Cuyàs tenia establerta i que li va permetre fer importants adquisicions d’obres romàniques i gòtiques, a més de treballar en l’àmbit de la construcció i restauració d’altars.
A Boí va rebre’l el rector, que li tenia preparades «bones coses» de les esglésies de Taüll, Durro i Erill la Vall. D’aquesta darrera església va comprar, com és sabut, una part de les talles que integraven el cèlebre davallament romànic, que va vendre al Museu Episcopal de Vic (fig. 8). A les memòries apunta noves informacions sobre l’adquisició, ja que «mossèn Guitart, Puig i Catafalch [sic] i el fotògrafo Mas ho pretenien també». En efecte, els dos darrers havien format part de la missió arqueologicojurídica que l’IEC havia enviat quatre anys abans al Pirineu, i havien descobert les imatges. Va ser Cuyàs, finalment, qui les va adquirir i les va vendre al museu vigatà pel mateix preu que havia pagat, posant de la butxaca el cost dels embalatges, els transports i les dietes, segons comenta a les memòries. Hi afegeix que en aquella mateixa operació, «perquè mossèn Gudiol pogués reforçar la col·lecció d’incensiers que formava», va incloure un encenser gran, de bronze, que havia trobat a la localitat d’Alòs de Balaguer mentre treballava en la reparació d’un altar a la parròquia de Sant Feliu. Cuyàs explica com va aconseguir-lo: el va trobar mig amagat entre les restes de l’església de Santa Maria, la capella del castell de la localitat. Cuyàs afegeix que va donar-lo al Museu Episcopal de Vic «per l’admiració que sentia per mossèn Gudiol». Sortosament, l’hem pogut localitzar a la col·lecció d’aquell museu —agraïm les informacions que ens ha proporcionat Marc Sureda, conservador de la institució—, en què consta registrat el 1913 com a donació de Cuyàs i amb el número de registre MEV 4436 (fig. 9).
Tal com afirma Cuyàs, «en aquells llocs recollia una varietat d’objectes no de gran importància, però que era la delícia dels meus parroquians», però tanmateix, en una d’aquestes incursions pirinenques que va incloure el pas per localitats com Adrall, Tuixén, Cornellana i Ossera, va aconseguir aplegar «un pilar de petits santets romànics» entre els quals hi havia un Crist «tan perfecte» que va despertar l’interès de l’artista Marià Andreu, amb qui sabem que col·laborava en les feines desenvolupades a Sitges per encàrrec de Miquel Utrillo. Sembla que devia tractar-se d’una obra important, ja que Andreu va acabar comprant-li i enduent-se-la a París, on alguna institució pública estava interessada a adquirir-la.
Cuyàs també va deixar anotades informacions interessants des del punt de vista arqueològic, com les relatives a una cova que va mostrar-li un fuster d’Escaló. Allà s’hi localitzaven una trentena de forats a les parets «en els quals segurament hi fongueren els moros llurs monedes, puix entre cendres i carbonet els veïns d’Escaló n’havien recollit alguna, però una grossa que guardava el fuster era romana». Apunta també que Oleguer Junyent va adquirir al fuster d’Unarre dos bustos romans de marbre «molt ben esculturats que devien tenir el cap de metall a raó de l’encaix que entremig de les espatlles».
El més amunt esmentat Francisco Malla va ser també qui, poc després d’acabat el viatge al Pirineu de 1908, va informar Cuyàs de l’existència a la Figuera (Algerri), prop de Balaguer, d’una important escultura medieval que, finalment, el nostre home no va poder adquirir: el cèlebre Sant Antoni Abat conservat avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, obra de Jaume Cascalls (fig. 10). S’hi va desplaçar animat per Miquel Utrillo, que molt probablement pretenia adquirir-lo per a la col·lecció Deering de Sitges. El que és curiós és que Cuyàs esmenta una documentació vista per ell anys enrere que, suposadament, provava que l’obra havia estat realitzada en temps de Pere el Cerimoniós i, a més, la seva procedència de Poblet, ja que la Figuera formava part dels dominis d’aquell monestir. Va arribar a oferir per l’escultura la construcció d’una petita església amb el seu corresponent altaret, però no se’n sortí. Anys després (1918), Cuyàs intervindria com a mitjancer amb la Junta de Museus per facilitar que acabés ingressant als museus barcelonins, com consta a la documentació conservada d’aquest organisme.
En el seu relat, Cuyàs comenta explícitament que, malgrat no haver pogut fer lliurament del Sant Antoni de la Figuera a Utrillo, va compensar-ho amb una altra escultura emblemàtica de l’art gòtic català. Es tracta de la Mare de Déu amb el Nen originària del monestir de Bellpuig de les Avellanes, avui conservada al Museu de Lleida, obra de Bartomeu de Robió (fig. 11). «A mi no em va ser permès portar a l’Utrillo el Dn. Jaume [es refereix al Sant Antoni rei de la Figuera], però li vaig fer entrega d’una verge de pedra que en el seu policrom portava en el seu ventre els escuts d’Urgell perquè procedia de llurs tumbes de Bellpuig de les Avellanes.» La informació que Cuyàs ofereix és valuosíssima perquè no solament aclareix de manera definitiva que va ser ell qui va treure-la del monestir i va facilitar-ne l’arribada a la col·lecció Deering, sinó que aporta la informació clau per a l’establiment del seu origen, que fins ara coneixíem només per fonts més secundàries i no directament pels protagonistes que van intervenir en la compravenda. És igualment rellevant el que afirma Cuyàs sobre els escuts que la imatge tenia al ventre, ja que confirma que l’obra havia estat un encàrrec del comte d’Urgell, que per cronologia ha de ser Pere II d’Urgell. Avui els escuts encara es conserven, però completament repintats, ja que ha desaparegut l’escacat en or i sabre que Cuyàs va poder veure i que certificava el vincle de l’obra amb la nissaga comtal.
Encara en relació amb el projecte de Maricel a Sitges, Cuyàs va vendre a Utrillo diverses antiguitats més si fem cas de les anotacions del llibre de comptabilitat de Maricel, que no sempre podem associar a obres concretes pel caràcter lacònic dels assentaments comptables. Sí que ho podem fer en el cas d’una reixa procedent de la catedral d’Oriola, que va instal·lar-se a Maricel i que posteriorment fou traslladada al castell de Tamarit, també propietat de Charles Deering, quan el magnat nord-americà va decidir anar-se’n de Sitges el 1921. Avui la reixa tanca l’església d’aquell castell. Hi hem d’afegir diversos materials arquitectònics que Cuyàs havia comprat, corresponents a l’antic monestir del Tallat, a l’Urgell, que a les memòries defineix com una de les operacions més importants en què va embrancar-se.
Del Tallat va sortir «aquell finestral amb bastiment esculturat que s’hi veu una escena de caceria i festeig de dama i cavaller, personatges de vida mundana que posa Utrillo a la cambra del Sr. Deering a sobre del portal». Marès ja va recollir a les seves memòries que Cuyàs va ser qui va proporcionar a Utrillo els materials del Tallat, detall que ara confirmem amb el que el nostre protagonista expressa en el seu text memorialístic. El finestral encara es conserva a Sitges en una de les façanes més emblemàtiques del palau, la que dona al mirador Miquel Utrillo. Just a sobre, Utrillo hi va emplaçar «el Sant Miquel que era del pas de porta a damunt de la muralla de la ciutat de Balaguer […] i jo estava fent el braç que al caure l’estàtua va fer-se bocins, i Utrillo la va posar com a final de la fatxada, però també me la pretenien altres clients» (fig. 12). Novament, el text resulta fonamental per a certificar que aquesta escultura va ser subministrada per Cuyàs, qüestió que la documentació comptable de Maricel no aclaria. Tampoc ho feia la documentació municipal de l’Ajuntament de Balaguer, on constava que la imatge havia estat venuda a un tal Domingo Bové el 1913. Tanmateix, cap al final de les seves memòries, Cuyàs afirma que Bové era el treballador principal del seu obrador i que el va tenir contractat entre 1899 i 1936. Això indica que en l’adquisició de l’escultura de Balaguer el devia fer servir de testaferro.
Com ja vam exposar en l’estudi que vam dedicar a Cuyàs fa uns quants anys, una altra de les obres que va vendre a Utrillo per al Palau Maricel va ser el balcó de ferro forjat procedent de la casa del comte de Santa Coloma de Queralt, i que encara avui presideix una de les façanes de la residència sitgetana, la que dona al Racó de la Calma (fig. 13). Gràcies a les memòries ara afegim que va ser l’esmentat Rafael Cantons, de Tàrrega, qui va facilitar-li l’adquisició. Igualment, Cantons va posar-lo en contacte amb els parroquians de Bellpuig per a l’adquisició d’un retaule important, uns fragments del qual, potser, van instal·lar-se en la decoració del Saló d’Or de Maricel, que Joan Cuyàs supervisava i dirigia i que cal considerar un dels projectes més rellevants en què va participar. Frederic Marès, a les seves memòries, al capítol en què parla del nostre protagonista, recull que aquest retaule de Bellpuig era cinccentista. Tanmateix, la informació disponible a través d’altres fonts no acaba de clarificar què va comprar exactament Cuyàs a Bellpuig, ja que podria ser que es tractés de les restes d’un retaule barroc realitzat cap a 1683 pels escultors cerverins Francesc Puig, pare i fill, i pel manresà Francesc Grau, que va esculpir les quatre figures grans de talla. Així ho vam proposar al seu moment. Tanmateix, les memòries de Cuyàs recullen que es tractava «d’un altar gran del segle xvi», com havia dit Marès. Cuyàs afegeix que estava «tapat per un altre [retaule] de drap gruixut». L’operació va tancar-se al començament de 1913 i Cuyàs va traspassar els fragments als antiquaris «Borondo, Fabriciano, Palencio i Apolinar [Sánchez]» de Madrid, com també havia avançat al seu dia Marès. Marès mateix va recollir una informació curiosa que constava a l’arxiu parroquial de Bellpuig i que segurament li havia estat comunicada per Cuyàs, ja que aquest la cita a les memòries. Aquesta dada deia que l’autor del retaule era un artista que havia fet venir el duc de Cardona «quan va fer venir el sepulcre-altar per al seu enterrament […] ben ajudat per bons artistes de casa». Es referia al sepulcre de Ramon Folc de Cardona, realitzat per Giovanni Merliano da Nola, avui conservat a l’església parroquial de Bellpuig.
No podia faltar a les memòries un dels episodis més importants de la vida de Cuyàs, la participació en l’arribada de l’aigua a la vila de Calders, el poble del qual procedia la família de la seva dona i on encara es conserva la casa pairal (fig. 14) (Can Cuyàs, abans coneguda com a Can Perotet). Es tracta d’un projecte gairebé faraònic que ell va promoure i finançar i que el va arruïnar per complet el 1917. Sortosament, com ell mateix explica, la direcció de les obres a Maricel, on tenia vint-i-cinc treballadors a les seves ordres, van permetre-li tirar l’obra endavant. Però res va tornar a ser el mateix en el negoci de les antiguitats, ja que Cuyàs va deixar de fer bones adquisicions i operacions de venda amb institucions com la Junta de Museus. Aquests problemes econòmics devien fer que se centrés en les tasques de talla i dauradura d’altars i abandonés les inversions costoses. També hi devia influir que la feina al taller baixés arran de la proclamació de la República i que hagués d’hipotecar la casa i l’obrador el 1925 i no acabés de satisfer el deute fins al 1952, cosa que va comportar-li greus dificultats. La seva trajectòria en l’àmbit de la decoració el va portar a ser nomenat tresorer de l’Associació Artística d’Escultors Decoradors el 1918, vocal del Comitè paritari de dauradors de Barcelona el 1928, i vocal de la secció de dauradors dels «Oficios de la decoración, doradores y canteros, fabricantes de mosaico, piedra artificial, marmolistas, colocadores de vidrio plano y similares». Va morir a Barcelona el 23 de gener de 1958.
