Joan Antoni Güell i López [Segon comte de Güell]

14/7/2021

Comillas (Cantàbria) 24/6/1874  - Cala d’Or, Santanyí (Mallorca) 17/3/1958

La personalitat i les aportacions polítiques i culturals del segon comte de Güell han quedat oblidades enfront de les realitzacions del seus il·lustres antecessors. El seu avi, Joan Güell i Ferrer (1800-1872), fou qui va iniciar la fortuna familiar, mentre que el seu pare, Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), comte de Güell des del 1908, fou un conegut mecenes d’Antoni Gaudí amb els encàrrecs del palau Güell, el parc Güell i la cripta i la colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, a més d’altres intervencions. El seu avi matern, Antonio López i López (1817-1883), primer marquès de Comillas, fou el comprador i restaurador del Palau Moja a la Rambla, el constructor del palau de Sobrellano a Comillas i alhora el conegut mecenes que va finançar la Universitat Pontifícia de Comillas dels jesuïtes, tasca que fou continuada pel seu fill, el segon marquès, Claudi López i Bru (1853-1925), que era oncle del nostre personatge.

Joan Antoni Güell va heretar el comtat de Güell a la mort del seu pare, el 1918, i el 1925, en morir sense fills el seu oncle Claudi López, va esdevenir tercer marquès de Comillas. Aquests títols nobiliaris eren una forma de reconeixement social darrere la qual es trobava una sòlida fortuna familiar, que comprenia, per la banda López, posicions clau de control a la Compañía Transatlántica, a la Compañía de Tabacos de Filipinas, al Banco Hispano-Colonial, a la Sociedad del Crédito Mercantil, als Ferrocarriles del Norte de España, a la Sociedad Hullera Española i al Banco Vitalicio de España, i per la banda Güell, posicions destacades en la indústria cotonera, amb el Vapor Vell de Sants i la colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, el control de la companyia de ciments Asland i una àmplia participació a les Minas del Rif, a més de molts altres negocis financers. La família Güell-Comillas era una de les primeres fortunes de l’Estat, i Joan-Antoni, com a primer fill baró —el precedien les seves germanes Isabel (1872-1956), marquesa de Castelldosrius pel seu casament amb Carles de Sentmenat, i Maria Lluïsa (1873-1933)—, fou el cap visible de tot el nucli familiar.

En el camp de la cultura i del mecenatge, ens cal recordar la publicació a París el 1925 del seu llibre Escultura policroma religiosa española. Una colección, que és una història de l’escultura policromada entre finals del segle xvi i el segle xviii, però feta a partir del comentari i l’anàlisi de la seva pròpia col·lecció particular, aleshores composta per trenta-sis peces. El llibre té una presentació formal acuradíssima, amb totes les peces reproduïdes a pàgina sencera. Se’n va fer —segons Palau— una edició limitada de dos-cents exemplars en castellà i tres-cents en francès per garantir-ne la difusió internacional. El que es presenta és clarament una col·lecció ja feta, tancada. El seu propietari tenia aleshores cinquanta anys. Encara que l’escultura renaixentista i barroca feia ja un cert temps que havia estat objecte d’interès crític i la seva presència era relativament freqüent en el comerç d’antiguitats, no dubtem a considerar Joan Antoni Güell com el primer col·leccionista d’aquesta mena d’objectes. El seu era un recull curt, però molt selecte de peces i amb una clara voluntat de reivindicació de la importància històrica i estètica d’aquesta manifestació artística.

No tenim a disposició una biografia del segon comte de Güell i per això ens convé recordar ara alguns episodis que mostren la importància del personatge com a home públic i que coneixem gràcies a la publicació, en edició privada, entre 1926 i 1929, de quatre volums d’unes memòries amb el títol Apuntes de recuerdos. Com era d’esperar per la seva alta posició social, Güell i López va tenir una educació exquisida amb institutrius nadiues que li ensenyaren les llengües anglesa i francesa amb tota correcció. Els estudis universitaris en dret es completaren amb estades a la Universitat de Cambridge. Al llarg de la seva infància i adolescència va conviure sovint amb el poeta Jacint Verdaguer, aleshores capellà almoiner a casa del seu avi matern. El seu testimoni sobre la sortida del poeta del palau Comillas l’any 1893 ens ofereix un punt de vista de gran interès sobre aquest episodi clau de la biografia verdagueriana.

En el camp de les aficions artístiques, podem recordar el fet d’haver estat el «descobridor» de la bellesa i el pintoresquisme de la vila càntabra de Santillana del Mar, on va adquirir el casal a tocar de la col·legiata conegut amb el nom de Casa de los Abades, que va restaurar i moblar amb algunes peces antigues que descriu als seus Apuntes: una escultura d’una Dolorosa de Gregorio Hernández i les pintures d’un Enterrament de Ribera, una Anunciació de Pedro Atanasio Bocanegra, un Crist Nen de l’escola de Murillo, un Juan de Sevilla amb episodis de la vida de Juan de Mañara, una Fugida a Egipte de l’italià Orbetto, i a l’oratori del casal, un Crist a la Creu atribuït a l’escultor Alonso Berruguete. Uns anys després, un cop heretat el palau de Sobrellano a Comillas, el nou marquès va regalar aquesta casa a una de les filles d’Isabel II, la infanta Maria de la Pau, i per això encara ara és propietat dels seus descendents i és coneguda també com a Casa de la Archiduquesa de Austria.

Les relacions de les famílies Güell-Comillas amb la casa reial espanyola foren molt estretes des de l’època d’Antonio López. Fou, però, Joan Antoni qui les va augmentar amb la iniciativa de regalar a la mort del seu pare, d’acord amb els sis germans i la seva mare, la finca Güell de Pedralbes al rei Alfons XIII perquè fos convertida en el seu palau a Barcelona. Després d’una remodelació a càrrec de l’arquitecte Eusebi Bona, continuada per Francesc de Paula Nebot i mitjançant una subscripció popular, les obres iniciades el 1920 s’enllestiren el 1924, i el rei i la seva família l’usaren durant l’Exposició Internacional de 1929.

El conegut interès per les arts i el col·leccionisme del comte de Güell explica la seva elecció l’abril de 1928 com a membre i alhora president de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, càrrec des del qual obtingué de la casa reial, per decret publicat l’11 de juny de 1930, el canvi de nom de la institució i el seu àmbit d’actuació, en passar a anomenar-se Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Les activitats socials i polítiques de Güell i López culminaren el 26 de febrer de 1930 amb el seu nomenament com a alcalde de Barcelona (figura 1), funció que va exercir fins a les eleccions municipals del 14 d’abril de 1931, que suposaren la proclamació de la República.

No era un home de partit, però era molt proper ideològicament a la Lliga i per això acceptà aquest darrer esforç per redreçar la monarquia després del fracàs de la dictadura del general Primo de Rivera. No ens correspon a nosaltres valorar la seva gestió com a home polític, però potser val la pena citar tres iniciatives que li corresponen i que són molt poc conegudes. Segons les seves pròpies declaracions, fou el primer alcalde autoritzat a col·locar la bandera catalana a l’edifici de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser ell qui va decidir, a partir de l’opinió de Joaquim Folch i Torres, de traslladar el Museu de la Ciutadella a tres noves seus: l’arqueologia al Palau de l’Agricultura de l’Exposició del 1929, l’art al Palau Nacional i les arts decoratives al Palau de Pedralbes. La tercera iniciativa també protagonitzada per Güell des de l’Ajuntament fou el lliurament de l’antic Hospital de la Santa Creu, aleshores ja fora d’ús, a la Diputació de Barcelona per tal de rehabilitar-lo i fer-ne la seu de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya. D’aquesta manera, Joan Antoni Güell, per circumstàncies fins a un cert punt atzaroses, va participar d’una manera directa en les decisions que han condicionat l’establiment d’infraestructures culturals bàsiques com ara el MAC, el MNAC, la Biblioteca Nacional de Catalunya i l’IEC (figura 2).

El 1935 va impartir tres conferències que es van publicar i que, malgrat la seva relativa brevetat, són d’un gran interès per a conèixer el seu pensament en matèria cultural. La més important és de l’abril i duu per títol «Elogi de la cultura catalana»; tracta de la importància de la llibertat política com a estímul i base per al progrés de la investigació i de la cultura. Fa explícita la seva posició catalanista. El juny impartí una conferència de tema artístic, «Tres imatges (tres evocacions)», en què es parla de la història i el valor de l’escultura policromada i es comenten tres peces de la seva col·lecció. La tercera conferència la va donar al seu palau de la Portaferrissa al novembre a petició dels Amics de l’Art Vell i es va titular «La Musa catalana Geo-Graphos»; tracta de dues grans aportacions artístiques dels països catalans: la ceràmica medieval i la pintura renaixentista valenciana. Un mes i mig després d’aquesta conferència, el 14 de desembre de 1935, el palau Comillas obria les portes fins al 19 de gener per a presentar una exposició d’imatgeria policroma. La intenció era doble: recaptar fons —per això les dates nadalenques— per a l’«Ajut als artistes pintors i escultors de Catalunya», iniciativa que feia poc promovia Güell mateix, i alhora potenciar el gust del públic per l’escultura barroca, molt poc representada als nostres museus públics. La base de la mostra fou la mateixa col·lecció particular del comte, que es presentava ara per primer cop al públic després de passats deu anys de la seva publicació el 1925. Cèsar Martinell, Joaquim Folch i Torres i Xavier de Salas feren ressenyes crítiques de l’exposició. De fet, va ser la primera exposició monogràfica d’aquest tema feta a tot l’Estat (figura 3).

L’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 va liquidar bruscament tot aquest procés cultural en què Güell participava activament. Aquest dia era a Mallorca i des d’allà, en un vaixell anglès, va passar a França, on voluntàriament es va expatriar. La seva col·lecció fou requisada per la Generalitat i dipositada al Museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional de Montjuïc, mentre que el palau Güell-Comillas va ser ocupat per la CNT-FAI. L’exili voluntari del comte de Güell es va allargar fins bastant després del final de la Segona Guerra Mundial i les relatives adversitats que va patir ens són conegudes gràcies al seu llibre de memòries Journal d’un expatrié catalan 1936-1945, publicat a Mònaco el 1946. Joan Antoni Güell, en aquest text, adopta una clara posició moderadament catalanista i alhora liberalmonàrquica de condemna dels totalitarismes europeus de l’època i del règim brutal implantat pel general Franco a Espanya. El seu retorn de l’exili, en una data que no coneixem, es va fer amb una discreció absoluta, sense cap mena de presència pública, i per això va passar a residir a la urbanització Cala d’Or a Santanyí (Mallorca), on va morir el 17 de març de 1958. En canvi, el seu fill Joan Claudi Güell i de Churruca (1905-1958), que va morir un mes i escaig després que el seu pare, fou un actiu monàrquic que va participar com a voluntari en l’exèrcit franquista i es va ocupar directament des de 1939 de la gestió dels negocis familiars i de la recuperació del patrimoni perdut durant la guerra.

La darrera vegada en què la col·lecció d’escultura policromada barroca del comte de Güell s’exposà al públic va ser el 1954, en la celebració d’un any marià amb motiu del centenari de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció. Es feren a Barcelona dues exposicions: una d’organitzada per l’Ajuntament al Saló del Tinell amb el títol «Exposición de Arte Mariano», amb cent divuit peces dels museus i de particulars, i una altra d’organitzada pel Cercle Artístic de Sant Lluc, titulada «La imagen de María» i instal·lada al palau Güell-Comillas, amb més de cinc-centes peces de col·leccionistes particulars. Al saló principal, amb les pintures del Vigatà, s’exposava la major part de la col·lecció d’escultura del comte de Güell.

A la mort de Joan Antoni Güell i del seu fill el 1958, el palau Güell-Comillas i la col·lecció d’escultures passaren a mans del seu net Alfonso Güell Martos, quart marquès de Comillas. Poc abans dels incendis que patí el Palau Moja als darrers anys del franquisme, sembla que les escultures foren traslladades al palau de Sobrellano, a Comillas, i finalment les vint-i-una peces majors del conjunt foren ofertes en venda i adquirides per l’Estat espanyol el 1985 per al Museo Nacional de Escultura de Valladolid, on avui es conserven i completen, amb peces andaluses de primer nivell, el seu discurs museogràfic. La casa de Cala d’Or fou heretada per un nebot, i per això tres escultures barroques que la decoraven han passat a la branca barcelonina de la família Güell.

La informació sobre la col·lecció d’escultura la tenim al llibre de 1925, en què figuren trenta-sis peces, però a partir de les fotografies disponibles a l’Arxiu Mas el conjunt augmenta lleugerament fins a quaranta escultures. Abans de la Guerra Civil es conservaven a la casa particular del comte a Pedralbes (figura 4), on es dispersaven en les diferents estances (figures 5 i 6). Un cop recuperades després de la guerra van ser ubicades al Palau Moja, les més monumentals al gran saló decorat pel Vigatà (figura 7).

El llibre del comte de Güell té el valor extraordinari de donar testimoni del contingut de la seva col·lecció d’escultura policromada, però és obvi que també ocupa una posició dins la historiografia de l’escultura hispànica. Es tracta, lògicament, del llibre d’un afeccionat. Güell no és un historiador ni tampoc un estudiós, i fins i tot alguna de les seves propostes d’atribució avui ens poden provocar el somriure. Hi trobem, en canvi, tot l’interès, l’entusiasme i a voltes la ingenuïtat de l’afeccionat i del col·leccionista. La col·lecció devia ser feta uns quinze o deu anys abans de la publicació el 1925, per això podem considerar ben primerenc l’interès de Güell per aquesta manifestació artística.

Aquesta curiositat la va compartir amb el periodista Francisco de Cossío y Martínez-Fortún (1887-1975), que va escriure el pròleg del llibre del comte de Güell i que era el nebot de Manuel Bartolomé Cossío (1857-1935), el conegut autor de la primera gran monografia sobre el Greco i un dels impulsors de la madrilenya Institución Libre de Enseñanza. La família Cossío procedia de Cantàbria, on tenien la casa pairal a Tudanca. Ell va estudiar dret, però va exercir de periodista amb càrrecs destacats a El Norte de Castilla i a ABC. Tenia un gran interès per les arts i va ser durant dues etapes director del Museu de Valladolid, els anys 1919-1923 i entre 1931 i 1961. Tot i ser dotze anys més jove que Güell, va ser el seu company en diverses excursions i viatges per Castella i Andalusia amb la idea de «descobrir» talles.

En gran part, l’entusiasme de Güell i de Cossío per l’escultura d’aquesta època tenia com a fonament la reivindicació de la qualitat i la calidesa de la policromia, allò que els crítics neoclàssics més havien blasmat. No és, per tant, una casualitat que, com a autor de referència en el pròleg del llibre, Cossío mencioni únicament Marcel-Auguste Dieulafoy (1844-1920), que va publicar el 1908 el volum La statuaire polychrome en Espagne, una curiosa síntesi primerenca del tema feta per un reconegut arqueòleg francès especialista en l’art antic de l’Iran. Dieulafoy fou un dels primers a defensar l’existència de la policromia en l’escultura grega i romana, d’acord amb la tradició de l’art egipci i especialment de l’art persa que ell va descobrir. D’aquí surten també la curiositat i la reivindicació de l’escultura policromada hispànica, ara revalorada pels estudiosos —Josep Martí i Monsó, Elies Tormo, Juan Agapito y Revilla, Ricardo de Orueta, Manuel Gómez-Moreno— i col·leccionada pels primers afeccionats, Huntington i Güell entre els més destacats.

Joan Antoni Güell i López mereix un reconeixement singular entre els col·leccionistes catalans d’art antic del segle xx i només hem de lamentar que no volgués llegar per testament les seves talles al Museu d’Art de Catalunya i omplir així un dels buits més destacats de les col·leccions d’època moderna del museu. La creació de la Fundació Güell que beca joves artistes i que encara perdura avui va ser el seu darrer gest de mecenatge en favor de la cultura del país.

Bassegoda, Bonaventura. «Joan Antoni Güell i López (1875-1958), segon comte de Güell, tercer marquès de Comillas i primer col·leccionista d’escultura policromada barroca». A: Bassegoda, Bonaventura; Garriga, Joaquim; París, Jordi (ed.). L’època del Barroc i els Bonifàs: Actes de les Jornades d’Història de l’Art a Catalunya, Valls, 1, 2 i 3 de juny de 2006. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2007, p. 499-518.

Farràs, Andreu. Els Güell: la història d’una de les famílies més influents a Catalunya els últims dos segles. Barcelona: Edicions 62, 2016.

Ferrer, Antoni Lluc. «El Journal d’un expatrié catalan (1939-1945) de Joan Antoni de Güell». A: Les exils catalans en France. Ed. a cura de Jordi Canal, Anne Charlon i Phryné Pigenet. París: PUPS, 2005, p. 291-306.

Folch i Torres, Joaquim. «La exposición de escultura barroca, del Palacio Comillas-Güell, a beneficio del Ajut als artistes pintors i escultors de Catalunya». La Vanguardia, 2 de gener de 1936, p. 10.

Fontbona, Francesc. «Joan Antoni Güell i López, comte de Güell». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, vol. xxii (2008), p. 193-197.

Güell i López, Joan Antoni. Apuntes de recuerdos. Barcelona: Industrias gráficas El siglo xx, 1926-1929, 4 v.

Güell i López, Joan Antoni. Apuntes de recuerdos. Vol. 5, 1932. [Mecanoscrit ciclostilat, conservat a la Biblioteca de Catalunya, que tracta la seva etapa d’alcalde i l’inici de la República]

Güell i López, Joan Antoni. Elogi de la cultura catalana. Barcelona: Unió Interacadèmica. Acadèmia de Bones Lletres, Ciències i Arts, Medicina i Belles Arts, Barcelona, 1935.

Güell i López, Joan Antoni. Ensayo sociológico sobre un código de la Edad Media. Barcelona: Tipografia L’Avenç, 1901.

Güell i López, Joan Antoni. Escultura policroma religiosa española (una colección). París: Établissements Dujardin, 1925.

Güell i López, Joan Antoni. Journal d’un expatrié catalan 1936-1945. Mònaco: Éditions du Rocher, 1946.

Güell i López, Joan Antoni. La Musa catalana Geo-Graphos. Barcelona: Impremta de la Casa de Caritat, 1935.

Güell i López, Joan Antoni. Notas pedagógicas y proyecto de una escuela naval de comercio. Barcelona: Fidel Giró, 1903.

Güell i López, Joan Antoni. Tres imatges (tres evocacions). Barcelona: Acadèmia Catalana de Belles Arts, 1935.

Lacuesta Contreras, Raquel; González Toran, Xavier. Eusebi Güell i Bacigalupi. Poder, catalanitat, cultura, art. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2019.

Martinell, Cèsar. «Exposició d’imatgeria policroma al Palau Güell-Comillas». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, vol. vi (març de 1936), p. 73-81.

Salas, Xavier de. «Una exposició d’imatgeria religiosa». Mirador, núm. 358, 26 de desembre de 1935, p. 7; núm. 361, 16 de gener de 1936.

Bonaventura Bassegoda