L’octubre del 2023 la Caixa d’Estalvis de Terrassa haguera complert cent quaranta-sis anys de vida, però el març del 2012 va arribar al final del seu camí, com la pràctica totalitat de les caixes catalanes i espanyoles, afectades per una crisi financera i econòmica sense precedents d’abast internacional. L’inici de tot va ser la problemàtica de les hipoteques subprime als Estats Units (EUA) l’any 2007, que va comportar la fallida o la intervenció d’importants entitats hipotecàries i bancàries dels EUA i d’altres països d’Europa, cosa que va derivar en un clima de desconfiança generalitzat en l’economia i, en particular, en el sector financer. En el marc de la crisi general, la banca tradicional (caixes i bancs) es va veure molt afectada per l’elevada concentració de risc en el sector immobiliari, que va patir una aturada en sec i una caiguda gairebé total de l’activitat.
Es va posar el punt final a les caixes d’estalvis, que havien tingut com a característica principal la seva responsabilitat social, gràcies a la qual van revertir a la societat —en cada exercici i durant molts i molts anys— importants recursos en forma d’obra social i cultural. La pèrdua per a la societat ha estat, doncs, considerable. Les poques caixes que van quedar es van transformar en bancs i va desaparèixer per sempre el model de caixes d’estalvis.
Quan Caixa Terrassa va ser absorbida, es va constituir la Fundació Antiga Caixa Terrassa, que, com a fundació privada, va assumir la continuïtat de les obres socials que desenvolupava Caixa Terrassa en els camps de la cultura, la integració laboral i social de persones amb discapacitats psíquiques, l’atenció a persones grans amb necessitats i el suport a la formació empresarial dels joves. Caixa Terrassa va ser sempre una entitat molt dinàmica en actuació social i, concretament, en l’àmbit de la cultura, l’entitat va anar constituint un fons d’art per conservar, promoure i ajudar l’art i els seus autors. La peça número 1 de l’inventari és un tríptic d’Alexandre de Riquer, adquirit el desembre del 1907 per unes tres-centes pessetes. Posteriorment, es van comprar obres de Joaquim Vancells, Pere Viver, Tomàs Viver, Rafael Benet, Antoni Badrinas… Les primeres obres tenien una utilitat més de caràcter decoratiu, però amb el pas dels anys es va anar configurant el fons, que va arribar a comptar amb un miler de peces el 2010, any en què es va fer la darrera compra reflectida en l’inventari.
L’oncle Joaquim Vancells i el nebot Rafael Benet
En nombre d’obres per autor, el pintor Joaquim Vancells Vieta (1866-1942) és el que en té més: aproximadament, cent quaranta, que abasten tots els períodes de l’artista, des de l’estètica grisa del Modernisme fins a les etapes més impressionistes i lluminoses. Hi ha peces emblemàtiques, com un interior de bosc del 1893 (oli sobre tela, 59,5 × 93 cm), en què el pintor innova en una altra forma de paisatge (el bosc per dins) i en pinta el terra, l’escorça els arbres, les herbes, les pedres, la terra vermella, els matisos de color que provoca l’entrada de la llum entre els arbres… És una obra valenta, creativa, que es troba entre les millors de Vancells. Per la seva singularitat, cal mencionar també l’obra pintada juntament amb Josep Cusachs el 1890 (oli sobre tela, 70,4 × 100 cm), artista que s’ha fet famós pels seus quadres de paisatges amb cavalleries militars. Hi ha poquíssimes pintures fetes per ells dos i signades per tots dos. La d’aquesta col·lecció és la imatge de dos guàrdies civils a cavall, integrats en un paisatge (en aquesta pintura, percebo una certa proximitat amb obres del pintor Josep Masriera). De ben segur que tots dos devien coincidir per Llavaneres, on Vancells feia llargues estades durant els estius. A Llavaneres i a la zona de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, tot passejant, el pintor va fer moltes notes, espontànies, fresques, d’una gran bellesa, de les quals el Fons d’Art en té una bona representació en quantitat i qualitat.
Vancells també s’atreví amb obres de grans dimensions i de pintura mural. N’és un exemple significatiu el magnífic paisatge ovalat realitzat amb la tècnica del puntillisme, que originàriament estava penjat a la sastreria de Bonifaci Romero, un sastre aragonès instal·lat a Catalunya des de petit. Faci, nom amb què se’l coneixia popularment, era un apassionat de l’art: tenia una gran col·lecció de pintura i, a la seva botiga, sovint organitzava tertúlies, trobades amb artistes i altres actes. Així ho explica Paulina Pi de la Serra en el llibre L’ambient cultural a Terrassa. 1877-1977, editat per la Caixa d’Estalvis de Terrassa.
Nebot de Vancells, Rafael Benet (1889-1979) és un dels artistes més ben representats en el Fons d’Art, amb una trentena de peces de les seves diverses etapes. Segurament, és la col·lecció benetiana més important del país per la qualitat de les obres i perquè són molt representatives de cada període. La peça estrella potser és La festa major (oli sobre tela, 73 × 92,5 cm), del 1946, que pertany a la sèrie del Cafè d’en Biel, de Tossa de Mar, una de les etapes més conegudes del pintor i que li ha donat més identitat. Benet pintava grups de persones assegudes en terrasses de bars de Tossa; amb una tècnica molt lliure i solta, componia imatges amb gairebé taques de color, però sempre dins de la figuració. Tot i que no es va adscriure a l’abstracció, Benet es mostrava obert als moviments d’avantguarda, els respectava i també influenciaven la seva pintura. Així, es va erigir en defensor de l’evolució plàstica de Joaquim Torres-Garcia (1874-1949). En una crònica del gener del 1929 a La Veu de Catalunya (publicada posteriorment en el volum Cròniques d’art a ‘La Veu de Catalunya’: 1928-1929), el cronista va afirmar: «Joaquim Torres-Garcia és més pintor del que es pensa la gent, i molt més, potser, del que ell voldria. És precisament perquè és un pintor que nosaltres estimem i que sabem agermanar-lo —malgrat totes les diferències més aparents que reals— amb aquell altre pintor, també tan pintor, que es digué Isidre Nonell. […] Torres-Garcia, el pintor que sap renunciar a la fuga joiosa del pinzell per dirigir-se fins a l’essència geomètrica de la pintura». Cal assenyalar que Torres-Garcia té una presència estel·lar en aquest fons d’art.
Com a periodista, vaig entrevistar Rafael Santos Torroella, historiador, crític d’art i col·leccionista, el qual va definir l’evolució artística de Benet, que ens serveix per situar el període al qual pertanyen les pintures del Fons d’Art: «Rafael Benet rep el testimoni del Modernisme a través de Vancells. Passa al Noucentisme amb l’escola Galí. I rep la influència de Cézanne i de l’avantguarda» i «Benet és el darrer gran pintor que clou el Noucentisme, moviment que a través d’ell assimila els diferents corrents d’avantguarda».
Rafael Benet va ser qui va identificar com a escola el paisatgisme terrassenc, encapçalat per Joaquim Vancells, que va tenir com a seguidors principals els germans Pere Viver (1873-1917) i Tomàs Viver (1876-1951), dels quals el Fons d’Art compta amb una seixantena de peces. Pere Viver va tenir una vida curta i la seva obra és intensa i valenta en els aspectes temàtics i pictòrics. Tomàs Viver, més tradicional, va pintar molt i va demostrar un gran mestratge, que posà en benefici dels estudiants d’art durant molts anys a Terrassa. I com a precedent de tots, es troba la figura important de Francesc Torras Armengol (1832-1878), un terrassenc il·lustre, que va marcar l’inici de la història de l’art modern a Terrassa. L’any 1999, Caixa Terrassa va incorporar al seu fons la primera pintura de l’artista: Aparició de la Verge a Sant Gaietà (oli sobre tela, 182 × 97 cm), realitzat entre els anys seixanta i vuitanta del segle xix. D’aquesta manera, la col·lecció cobria un buit important i complia un dels seus objectius: recuperar i conservar l’obra d’artistes terrassencs o vinculats amb la ciutat. El quadre va formar part de l’exposició antològica del 1916 organitzada per l’Ajuntament de Terrassa. En el llibret editat, Joaquim Vancells qualifica Torras d’inquiet i renovador, atent als canvis a França amb el gran esclat impressionista. En aquest sentit, Vancells afirma que «les composicions històriques i religioses de Torras, dintre sempre d’una marcada personalitat, són l’expressió d’un temperament inquiet que, tot seguint les normes de la decadent Escola Espanyola, busca nous horitzons en aquella transformació que s’estava operant a França».
El 2005 va ser l’Any Torras Armengol i es va publicar la primera gran monografia sobre el pintor, editada per Caixa Terrassa i escrita per Francesc Fontbona, que també va ser el comissari de la retrospectiva, celebrada al Centre Cultural. Dos anys després, l’entitat financera va patrocinar la compra per part del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) d’un quadre de Torras Armengol, titulat Sant Domènec de Guzmán (oli sobre tela, 124 × 98 cm). És una pintura plenament representativa de l’autor, que va dedicar bona part de la producció a la temàtica religiosa i històrica. El MNAC no tenia cap oli d’aquest artista, si bé disposava d’un centenar de dibuixos seus.
Presidència de Ricard Camí Aliart
Caixa Terrassa va intensificar les inversions en obres d’art a partir del 1986, quan n’era president Ricard Camí i Aliart, persona molt sensible, que estimava l’art i que, a més, hi entenia. No va poder, però, finalitzar el mandat pel seu traspàs sobtat. En reconeixement de la seva gestió, el Consell d’Administració va acordar dedicar-li un certamen d’art —el Premi de Pintura Ricard Camí—, com a record permanent al difunt president.
Camí va impulsar la diversificació del Fons d’Art, amb la incorporació d’importants autors, com ara Modest Urgell, Emili Grau Sala, Ramon Martí Alsina, Pere Pruna, Dionís Baixeras i Joaquim Mir. Aquesta línia d’adquisicions de pintura catalana es va mantenir en els anys successius, amb peces de Ramon Casas, Eliseu Meifrèn, Laureà Barrau, Francesc Gimeno, Josep de Togores, Josep Maria Mallol Suazo, Josep Roca-Sastre, Francesc Serra, Joan Serra, Albert Ràfols-Casamada, Joan Josep Tharrats, Eduard Arranz Bravo, Augusto Torres (fill de Torres-Garcia, nascut a Mon Repòs), etc. Paral·lelament, l’entitat adquiria obres de pintors terrassencs i d’artistes joves en projecció: des dels tradicionals (Ramon Cortès, Josep Martínez Lozano, Joan Mitjans, Josep Badia, Sebastià Freixas, Salvador Alavedra, Isidre Òdena, Floreal Soriguera, Josep Camí…) fins als més contemporanis (Jacint Morera, Roc Alabern, Marc Molins, Gabriel Verderi, Pere Alavedra, Teresa Jordà, Francesc Abad, Pep Agut, Albert Novellon, Pere Tort, Carme Aliaga, Jordi Fulla, Octavi Intente…).
Les escultures del Fons d’Art
El Fons d’Art s’ha centrat majoritàriament en la pintura, però també hi està representada l’escultura amb algunes obres significatives, com ara La caritat i l’estalvi (1918-1923), de Josep Armengol Ballbè (1891-1918), executada en marbre per Cèsar Cabanes i amb unes dimensions de 101 × 132 × 18 cm. Aquest artista mereix ser recordat amb estima per les qualitats artístiques demostrades. Tot i la seva curta vida, Armengol Ballbè ha deixat empremta en la història de l’art de Terrassa i també dins el Noucentisme català i, per això, va ser seleccionat en l’exposició més gran d’aquest moviment celebrada a Catalunya el 1994. Allí es va poder contemplar una de les seves delicioses figures, caracteritzada pel ritme i el moviment, que porta el segell espiritual inconfusible de la seva autoria. «Petites obres mestres quant a gràcia i qualitat de l’inoblidable amic que morí joveníssim», manifestava el crític Rafael Benet el 1926 a La Veu de Catalunya (text publicat posteriorment en el volum Cròniques d’art a ‘La Veu de Catalunya’: 1926-1927).
Una altra escultura important del Fons de la Fundació Antiga Caixa Terrassa és El temps és or, de Cèsar Cabanes, creada l’any 1923 i d’unes mides de 93 × 110 × 30 cm. La historiadora Ana Fernández, autora de la monografia sobre l’artista, explica que l’any 1929 Cabanes tradueix l’escultura a bronze i marbre per a la Caixa d’Estalvis de Terrassa, i comenta el contingut de la peça: «Venus ofereix regals efímers a un Mercuri que porta un rellotge de sorra alat com a atribut, que simbolitza i moralitza sobre l’inevitable pas del temps». Fernández indica també que Cabanes ofereix una altra lectura ambivalent: «l’home que sap controlar el temps obté abundants beneficis».
El Fons d’Art de la Fundació Antiga Caixa Terrassa també compta amb escultures de Casanovas, Hugué, Clarà, Clarasó, Fenosa, Armiño… Es tracta majoritàriament d’obres de format petit o mitjà, amb excepcions com la peça La noia de la petxina, d’Enric Casanovas (1882-1948), que és una rèplica en bronze de l’escultura original, que es troba en el Parlament de Catalunya.
Reconeixement de pintors no avantguardistes
En la dècada dels anys noranta, l’Obra Social de Caixa Terrassa va voler reconèixer dos artistes catalans, Josep Maria Mallol Suazo (1910-1986) i Pere Pruna (1904-1977), pintors que pertanyen a una generació d’artistes no avantguardistes que han rebut una escassa atenció per part de la historiografia de l’art; són dos autors d’una qualitat pictòrica remarcable que han desenvolupat una activitat creativa intensa dins del realisme pictòric. L’any 1995 l’entitat va editar, en la col·lecció de llibres d’art, la primera monografia de Mallol Suazo, escrita per Francesc Miralles, en la qual es reprodueixen més d’una vintena de pintures del Fons d’Art, que són representatives de les diferents èpoques i tècniques i que van ser exposades també en la retrospectiva. En la seva obra, destaquen especialment els quadres de figures femenines d’interior rodejades d’objectes de la llar, escenes de vida quotidiana, en què s’aprecien les influències del pintor dels Països Baixos Johannes Vermeer (1632-1675), a qui ben segur Mallol Suazo admirava profundament. Una de les joies de la col·lecció és Caprici (oli sobre tela, 116 × 73 cm), del 1951, en què hi ha una noia vestida d’arlequí; aquesta obra reuneix els valors de l’ofici i la sensibilitat del seu autor. La pintura va formar part de la I Biennal Hispanoamericana d’Art, celebrada a Madrid el 1951.
Caixa Terrassa també va dedicar un llibre i una exposició a Pere Pruna, un històric de l’art català, que va formar part de l’exposició «Mestres catalans del segle xx», organitzada per la Generalitat de Catalunya i que es va poder veure al Centre Cultural de Caixa Terrassa l’any 2000, després de recórrer diversos països del món de forma itinerant. Del mestre Pruna, el Fons d’Art compta amb una quarantena de peces, segurament la col·lecció més completa que hi ha de l’artista, en la qual està molt ben representada l’etapa més brillant i valorada del pintor, corresponent als anys vint i trenta, període en què va fer estades a París i va rebre el mestratge de Picasso. La pintura Figures assegudes (tècnica mixta sobre paper, 65,3 × 46,3 cm), del 1923, és un bon exemple de l’etapa parisenca.
Compra de les pintures de Mon Repòs de Joaquim Torres-Garcia
El moment culminant de la col·lecció d’art va ser l’operació de compra de les quatre importants pintures de Mon Repòs de Joaquim Torres-Garcia, d’unes mides de 200 × 300 cm cadascuna. Aquest any 2023 es compleix el trentè aniversari de l’adquisició.
La vinculació de Joaquim Torres-Garcia amb Terrassa es va produir arran del trasllat a la ciutat de l’escola barcelonina Mont d’Or, de la qual era professor. El col·legi s’ubicà a la masia de Can Bogunyà i va iniciar l’activitat l’any 1910, amb una trentena d’alumnes, la majoria de Terrassa. L’escola adoptava els mètodes més moderns de l’època compaginant l’estudi, els treballs manuals, l’art i el lleure. Els alumnes, que hi eren en règim de pensionat, eren atesos per tres famílies, que vivien també a Can Bogunyà. Una d’aquestes famílies era la de Joaquim Torres-Garcia i la seva dona, Manolita Piña, que van venir a viure a Terrassa la tardor del 1912. Ell era professor de dibuix i pintura. Després de residir un temps a l’escola, la família Torres es traslladà a una casa nova que l’artista es construí als afores de Terrassa, en plena natura, i que batejà amb el nom de Mon Repòs.
Torres sentia una marcada inclinació per la pintura mural, a través de la qual expressà alguns dels trets definidors del Noucentisme, un moviment que recuperà els temes i les formes de l’art grecollatí. L’any 1914, a la lluerna de casa seva, pintà uns murals al fresc, inspirats en la Grècia clàssica. Torres-Garcia va realitzar aquestes obres en la intimitat de casa seva i, per tant, va poder expressar, d’una manera pura i lliure, el que entenia com a pintura classicista; per això, aquestes obres tenen aquest valor especial.
Torres es va integrar en l’ambient cultural i artístic de la ciutat i va forjar amistat especialment amb Emili Badiella, que va ser el seu protector, i amb diferents artistes com ara Badrinas, Benet, Vancells i Joan Duch, que foren amics i contertulians. També es reuní a Terrassa amb Rafael Barradas i Joan Salvat-Papasseit, contactes que apuntaven cap a una imminent evolució de la seva obra. Però l’estada a Terrassa de la família va durar pocs anys. El 1917 va posar a la venda Mon Repòs per necessitats econòmiques. Els canvis polítics van comportar la marginació de la seva obra i li van rescindir l’encàrrec per continuar el projecte de decoració del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Indignat per aquesta decisió, el 1919 Torres va decidir marxar de Catalunya i va iniciar una peregrinació que el va portar a París, Nova York, Madrid i Itàlia, fins que va tornar definitivament a l’Uruguai, el país on va néixer de pare català i de mare uruguaiana. La seva obra va experimentar un punt d’inflexió important cap a l’avantguarda i, així, va deixar enrere el classicisme i les arrels mediterrànies.
Després de gairebé vuitanta anys d’haver estat pintats, els propietaris de la casa van decidir vendre els frescos. Hi havia un perill real que les pintures fossin adquirides per compradors aliens a la ciutat i marxessin definitivament de Terrassa i, fins i tot, del país. Davant d’aquest risc, ràpidament, es va produir la intervenció de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, que va comprar les obres, juntament amb dues peces més, que eren treballs preparatoris. D’aquesta manera, es va assegurar la permanència dels frescos a Terrassa. Personalment, sempre he pensat que una institució pública haguera hagut de comprar també la casa, que era com un temple grec, amb elements arquitectònics, decoratius i artístics d’aquest estil, tot dissenyat per Torres-Garcia, qui va dir que Mon Repòs era un temple i una masia catalana alhora. Jo la vaig visitar diverses vegades. Era modesta, però bella. Esdevenia un testimoni d’una etapa important de l’estada a Catalunya de la família Torres. I segur que seria un lloc de peregrinació constant com a centre d’interpretació sobre del pintor. Aquest immoble va experimentar canvis i, en una de les reformes, en va caure bona part de l’estructura. La casa estava protegida com a patrimoni arquitectònic i l’Ajuntament va obligar a reconstruir-la tal com era. Però ja no és el mateix. No és la casa original. La pèrdua és irreparable.
Un cop formalitzada la compra, el setembre del 1993 es va iniciar el procés de recuperació, que consistia en el despreniment de les pintures de les parets i el seu posterior condicionament en un suport fix. Juntament amb les pintures, també es van recuperar unes llegendes que figuraven a sota de cada fresc, però que es trobaven cobertes amb pintura; es tractava de frases llatines extretes de textos d’Horaci, Virgili, Juvenal i Ciceró. Els treballs van ser realitzats per un equip dirigit per la doctora Maria Antonia Heredero, especialista en recuperació i restauració de pintura mural. El procés d’extracció i fixació en un nou suport va ser tot un èxit i, en aquell moment, l’actuació va ser considerada un dels projectes de recuperació de pintura mural més importants duts a terme a Catalunya en molts anys. Es va assegurar, així, la perdurabilitat de les pintures al fresc davant dels efectes del pas del temps i dels riscos de filtracions i humitats en una casa de tanta antiguitat i feta amb materials humils.
El 1993, el mateix any de la compra dels frescos, Caixa Terrassa va editar el llibre Torres Garcia, la fascinació del clàssic, escrit per Joan Sureda, que se centrà en l’etapa catalana de l’artista i en les pintures de Mon Repòs, que en foren les protagonistes indiscutibles.
La presentació pública, una vegada acabat el procés de recuperació, va tenir lloc el 17 de gener de 1995 al Museu d’Art Modern, al parc de la Ciutadella de Barcelona, on van ser exposats els quatre murals durant tres mesos. Posteriorment, a partir del 20 d’abril, es van exhibir al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Les pintures de Mon Repòs són considerades unes de les més importants del període noucentista de Torres-Garcia, juntament amb les que el mateix autor va pintar al Palau de la Generalitat.
Joaquim i Manolita
La tardor del 2000 es va produir un fet entranyable i singular. Va ser el retrobament a Terrassa de l’obra de Manolita i de la del seu marit. A la ciutat, van coincidir durant unes setmanes els frescos de Torres i els olis i les xilografies noucentistes de la seva esposa. Va ser una exposició d’homenatge instal·lada al Centre Cultural i tributada a Manolita Piña, que va morir a Montevideo el 1994 a l’edat de cent onze anys. En el marc d’aquest record a l’artista catalanouruguaiana, el Centre Cultural va presentar també una mostra antològica d’Alceu Ribeiro, un dels seus deixebles més destacats, així com una exposició del Taller Torres-Garcia, amb pintures d’artistes de l’escola que va crear a l’Uruguai per promoure l’art constructiu.
Les pintures de Mon Repòs estan magníficament exposades al Centre Cultural de Terrassa, que des de mitjan 2021 rep el nom de Factoria Social de Terrassa. En el vestíbul, s’ha configurat l’Espai Torres-Garcia: amb els frescos en una posició elevada, que simula la posició a Mon Repòs, i amb un gran mur que conté informació audiovisual i escrita sobre la figura de l’artista i la seva estada a Terrassa. Les emblemàtiques pintures de Mon Repòs, que eren en un domicili particular, ara són permanentment a l’abast de tothom.
Amb aquesta història i patrimoni, Terrassa —tercera ciutat de Catalunya— forma part del circuit artístic i cultural del país, no solament pel ric patrimoni modernista —especialment industrial—, sinó també per aquest període del Noucentisme que va protagonitzar Joaquim Torres-Garcia.
Divulgació del patrimoni artístic
A més de la preservació i conservació artística, el Fons d’Art té un altre objectiu principal, que és promoure i divulgar les obres. «Sense això perdria bona part del seu sentit», va afirmar l’aleshores president Caixa Terrassa, Oriol Badia, en l’exposició del Fons a Montserrat. Badia va remarcar que «divulgar vol dir posar les obres a l’abast dels afeccionats, dels joves, dels investigadors, i que puguin ser contemplades per la gent com a simple plaer, i fer cultura, en definitiva».
Amb aquesta finalitat, s’han dut a terme exposicions de la col·lecció a Terrassa, al Museu de Montserrat, a Barcelona, a Rubí i a Igualada, i s’han cedit temporalment pintures per a mostres antològiques. La cessió més important va ser la de les obres de Mon Repòs per a la retrospectiva de Torres-Garcia al Museu Picasso de Barcelona (novembre del 2003 - abril del 2004). L’aleshores directora del museu, Maria Teresa Ocaña, va comunicar personalment a Caixa Terrassa que la presència dels frescos era del tot necessària per explicar bé el període noucentista de Torres. L’entitat financera va acollir favorablement la petició i va cedir les peces, que van ocupar un lloc preferent de l’exposició. Posteriorment, es va cedir un dels frescos per a l’exposició «Joaquín Torres-Garcia: un moderno en la Arcadia», que es va celebrar al Museu Picasso de Màlaga (2016), i també es va exposar una pintura de Mon Repòs en la mostra «Redescubriendo el Mediterráneo», tinguda a l’espai de la Fundación MAPFRE de Madrid (2018).
